Avui hem iniciat una travessia de dos dies per la zona d'Espot, amb pernoctació al Refugi Josep Maria Blanc. Fa un parell d'anys vam intentar una sortida per aquesta zona, aprofitant els remuntadors de Súper Espot, però va quedar frustrada perquè els responsables de l'estació d'esquí no ens van permetre utilitzar el tiket de passeig perquè portàvem equip d'esquí de muntanya. Ara a Súper Espot existeix un nou tiket, el forfait d'esquí de muntanya, que permet pujar dos remuntadors amb tot l'equip de muntanya.
Hem pujat el telecadira de La Roca i després el del Bosc, que ens ha deixat a uns 2.300 metres. Allà hi havia neu contínua, de manera que hem pogut fer tot el recorregut amb els esquís als peus. Hem començat baixant una mica per una pista fins situar-nos a l'entrada de la vall anomenada Clots del Muntanyó. Hem recorregut la vall, amb suau pujada, fins que va tancant-se. Al davant es veia el Coll del Muntanyó i més a l'esquerra un altre coll més alt, sense nom, que nosaltres hem anomenat Coll Superior del Muntanyó.
Per superar aquest coll més alt hem pujat una pala força dreta, que s'anava redreçant a mesura que pujàvem. Cap al final ens hem decantat a la dreta, flanquejant els metres finals molt drets per buscar una sortida més fàcil. Finalment hem arribat al Coll Superior del Muntanyó (2.750 m), situat entre Les Picardes i el Pic del Muntanyó. Des d'aquí el cim de Les Picardes està molt a mà. La cresta estava ventada i amb trams sense neu, de manera que hem optat per deixar els esquís al coll i superar els darrers metres a peu.
En pocs minuts hem superat els darrers 50 metres de desnivell arribant al cim de Les Picardes (2.801 m). És un cim molt panoràmic, amb grans vistes dels cims propers com el Mainera, el Montorroio, el Peguera i el Monesteró, a més d'altres més llunyans com la Pica d'Estats i la Serra del Cadí. Hem fet una panoràmica circular:
Hem tornat al coll on teníem els esquís i hem iniciat la segona part del nostre recorregut. El Pic del Muntanyó està ben a prop del coll, separat per una cresta fàcil. També tenia trams de roca, de manera que hem deixat els esquís a mig camí per completar l'ascensió a peu. Hem seguit la cresta però evitant els trams més esmolats flanquejant uns metres per sota, per la vessant sud. Ben aviat hem arribat al cim del Muntanyó (2.779 m). Gran panorama, similar al de Les Picardes però amb una magnífica visió en primer pla de la Cresta de l'Avió (vegeu la història d'aquest curiós topònim al final d'aquesta entrada). També es veia l'Estany Negre de Peguera i el Refugi Josep Maria Blanc, on teníem previst acabar l'activitat d'avui. Hem fet una panoràmica circular:
Només ens quedava la baixada fins al refugi però, tot i que ja es veia perfectament des d'aquí, encara ens quedava un pas de certa dificultat per arribar-hi. Des d'un punt de la carena que va del Coll Superior del Muntanyó al cim del mateix nom surt una pala molt dreta que baixa obliquament fins al Coll del Muntanyó; són poc més de 100 metres de desnivell però amb un pendent considerable. Hem baixat esquiant fins al Coll del Muntanyó (2.625 m) i després hem seguit en direcció al refugi. Hem fet un llarg flanquejament per sobre de l'Estany Negre de Peguera, que vèiem totalment gelat molts metres més avall.
Després de la llarga travessia en diagonal sobre l'Estany hem arribat al seu extrem nord, per on hem completat els darrers metres de la travessia passant amb esquís sobre l'estany gelat. Finalment hem arribat al Refugi Josep Maria Blanc, on ens hem instal·lat i hem acabat la jornada amb un bon sopar a base de llenties amb bolets, mandonguilles amb pèsols i un magnum per postres.
I aquí teniu la pel·lícula d'aquesta jornada d'esquí. Aquesta vegada és obra de la productora pròpia del blog (Quercus Films):
Hem pujat el telecadira de La Roca i després el del Bosc, que ens ha deixat a uns 2.300 metres. Allà hi havia neu contínua, de manera que hem pogut fer tot el recorregut amb els esquís als peus. Hem començat baixant una mica per una pista fins situar-nos a l'entrada de la vall anomenada Clots del Muntanyó. Hem recorregut la vall, amb suau pujada, fins que va tancant-se. Al davant es veia el Coll del Muntanyó i més a l'esquerra un altre coll més alt, sense nom, que nosaltres hem anomenat Coll Superior del Muntanyó.
Per superar aquest coll més alt hem pujat una pala força dreta, que s'anava redreçant a mesura que pujàvem. Cap al final ens hem decantat a la dreta, flanquejant els metres finals molt drets per buscar una sortida més fàcil. Finalment hem arribat al Coll Superior del Muntanyó (2.750 m), situat entre Les Picardes i el Pic del Muntanyó. Des d'aquí el cim de Les Picardes està molt a mà. La cresta estava ventada i amb trams sense neu, de manera que hem optat per deixar els esquís al coll i superar els darrers metres a peu.
En pocs minuts hem superat els darrers 50 metres de desnivell arribant al cim de Les Picardes (2.801 m). És un cim molt panoràmic, amb grans vistes dels cims propers com el Mainera, el Montorroio, el Peguera i el Monesteró, a més d'altres més llunyans com la Pica d'Estats i la Serra del Cadí. Hem fet una panoràmica circular:
Hem tornat al coll on teníem els esquís i hem iniciat la segona part del nostre recorregut. El Pic del Muntanyó està ben a prop del coll, separat per una cresta fàcil. També tenia trams de roca, de manera que hem deixat els esquís a mig camí per completar l'ascensió a peu. Hem seguit la cresta però evitant els trams més esmolats flanquejant uns metres per sota, per la vessant sud. Ben aviat hem arribat al cim del Muntanyó (2.779 m). Gran panorama, similar al de Les Picardes però amb una magnífica visió en primer pla de la Cresta de l'Avió (vegeu la història d'aquest curiós topònim al final d'aquesta entrada). També es veia l'Estany Negre de Peguera i el Refugi Josep Maria Blanc, on teníem previst acabar l'activitat d'avui. Hem fet una panoràmica circular:
Només ens quedava la baixada fins al refugi però, tot i que ja es veia perfectament des d'aquí, encara ens quedava un pas de certa dificultat per arribar-hi. Des d'un punt de la carena que va del Coll Superior del Muntanyó al cim del mateix nom surt una pala molt dreta que baixa obliquament fins al Coll del Muntanyó; són poc més de 100 metres de desnivell però amb un pendent considerable. Hem baixat esquiant fins al Coll del Muntanyó (2.625 m) i després hem seguit en direcció al refugi. Hem fet un llarg flanquejament per sobre de l'Estany Negre de Peguera, que vèiem totalment gelat molts metres més avall.
Després de la llarga travessia en diagonal sobre l'Estany hem arribat al seu extrem nord, per on hem completat els darrers metres de la travessia passant amb esquís sobre l'estany gelat. Finalment hem arribat al Refugi Josep Maria Blanc, on ens hem instal·lat i hem acabat la jornada amb un bon sopar a base de llenties amb bolets, mandonguilles amb pèsols i un magnum per postres.
I aquí teniu la pel·lícula d'aquesta jornada d'esquí. Aquesta vegada és obra de la productora pròpia del blog (Quercus Films):
ENTRADES RELACIONADES:
 Pic de la Mainera, 2018 |  Pic de la Peülla, 2016 |  Refugi Josep Mª Blanch, 1981 |
DESNIVELL: 600 m
RECORREGUT: 7'5 km
HORARI: 6 h
MAPA:
BIBLIOGRAFIA:
PARTICIPANTS:
RECORREGUT: 7'5 km
HORARI: 6 h
MAPA:
BIBLIOGRAFIA:
- Rutas con esquís - Pirineo Catalán y Andorra, de Manel Broch, Pito Costa i Carles Lluch
- Aigües Tortes i Sant Maurici - El Parc Nacional i el seu entorn, de Manel Broch i Francesc X. Gregori.
- Excursiones con esquís por el Parque Nacional de Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici, de Manel Broch i Francesc X. Gregori
PARTICIPANTS:
JuanRa - Luis - Pablo - J. Rafel
LA CRESTA DE L'AVIÓ: Entre el Pic de la Mainera i el del Muntanyó hi ha un tram de cresta conegut pels muntanyencs com a Cresta de l'Avió. Ja la clàssica guia Pallars-Aran, publicada pel CEC en els anys 60, denominava així aquesta cresta. Aquest curiós topònim és relativament recent, ja que prové d'un fet històric: l'any 1943 es va estavellar en aquesta cresta un avió militar alemany, el DORNIER DO 217. Aquest avió va sortir d'un aeròdrom militar a prop de París però quan volava pel sud de França va tenir una avaria i els seus tripulants van decidir abandonar l'aparell saltant en paracaigudes quan sobrevolaven la localitat vasco-francesa de Bidarray. L'avió, sense tripulants, va seguir volant fins que va acabar-se el combustible i es va estavellar en aquest indret perdut dels Pirineus. És una curiosa història, que va publicar-se amb detall a la revista Aeroplano (núm 15, any 1997).
1 comentari:
Molt curiosa aquesta història de l'avió almany. Gràcies per explicar-la i documentar-la
Publica un comentari a l'entrada