diumenge, 9 de juliol de 2017

Ascensió al Pic de la Mainera (2.904 m)

De bon matí, després d'esmorzar en el refugi de Colomina, hem iniciat l'ascensió al Pic de la Mainera. Érem una bona colla, ja que es tractava de la tradicional ascensió a un cim dels Pirienus que fem cada any amb el grup del GR. La primera part de l'ascensió és una plàcida passejada per un bon camí vorejant els diversos llacs de la zona: l'Estany de Colomina, l'Estany Frescau i l'Estany de Mar, però després comença la part més complicada de l'ascensió. Cal deixar el camí fàcil que va a enllaçar amb una variant del GR11 en direcció al Coll de Saburó per començar a pujar en direcció al Coll de la Mainera. És un tram curt, amb poc més de 200 metres de desnivell, però amb una primera part ocupada per un gran caos de blocs de granit. El camí desapareix i cal anar buscant els passos menys complicats entre un laberint de grans blocs amb l'ajut d'algunes fites disperses. Quan acaba el caos de blocs cal pujar per una canal terrosa, una mica inestable i incòmoda, fins al Coll de la Mainera (2.722 m).
Com que éren un grup nombrós que pel camí s'havia anat fragmentant, en aquest sector hi ha hagut diversitat d'itineraris. Alguns han seguit cegament un track que havien carregat en el GPS i han pujat pel dret, directament al cim, per un itinerari apte únicament per isards i perdius de neu. Els que anaven al darrere i encara conservaven una mica de seny s'han desviat pujant per una canal que porta a la carena, uns metres per sobre del Coll de la Mainera. La resta hem seguit la via normal que puja per una canal pedregosa, una mica incòmoda però segura, que porta fins al Coll de la Mainera (2.722 m). Des del coll, un camí sense gaire dificultat ens ha portat fins al cim del Pic de la Mainera (2.904 m), on ens hem retrobat tota la colla. És un bon mirador d'aquesta zona però avui el dia estava mig ennuvolat i la panoràmica no era tan extensa com ens hauria agradat. Tot i això, hem fet una panoràmica circular:

A continuació hem fet la tradicional cerimònia del descorche, ja que dos voluntaris havien pujat sengles ampolles de dos litres de cava. Hem brindat per celebrar l'èxit de l'ascensió i el final de temporada de la colla del GR i hem iniciat el descens, aquesta vegada tots per la via normal. Hem hagut de travessar novament el caos de blocs però finalment hem arribat el Refugi de Colomina. Hem recollit les quatre coses que havíem deixat en el refugi i hem iniciat el retorn a casa pel camí normal de la Presa de Sallente.
Aquí teniu la pel·lícula oficial de la sortida, que ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog.




ENTRADES RELACIONADES:

Ascensió al
Certascan, 2016
Ascensió al Coma-
pedrosa, 2013
Ascensió a la
Pica, 2010

ASSISTENTS: Agnès - Lluis - Àngela - Paco G. - Jose - Joan C. - Joan G. - Miquel M. - Ramon - Jorge - Guille - Marta - Miquel B. - Albert - Laura - Natalia - Juanjo - Luis G. - Merche P - Magda - J. Rafel
DESNIVELL: 510 m
HORARI: 2 h 50 (pujada)
VISTA AMB DOARAMAveure
DOCUMENTACIÓ: article revista Muntanya, núm. 739
LA CRESTA DE L'AVIÓ: Entre el Pic de la Mainera i el del Muntanyó hi ha un tram de cresta conegut pels muntanyencs com a Cresta de l'Avió. Ja la clàssica guia Pallars-Aran publicada pel CEC en els anys 60 denominava així aquesta cresta. Aquest curiós topònim és relativament recent, ja que prové d'un fet històric: l'any 1943 es va estavellar en aquesta cresta un avió militar alemany, el DORNIER DO 217. Aquest avió va sortir d'un aeròdrom militar a prop de París però quan volava pel sud de França va tenir una avaria i els seus tripulants van decidir abandonar l'aparell saltant en paracaigudes quan sobrevolaven la localitat vasco-francesa de Bidarray. L'avió, sense tripulants, va seguir volant fins que va acabar-se el combustible i va acabar estavellant-se en aquest indret perdut dels Pirineus. És una curiosa història, que va publicar-se amb detall a la revista Aeroplano (núm 15, any 1997).