diumenge, 11 de desembre del 2016

Pic d'era Peülla amb esquís

En aquesta entrada del blog és més llarga l'explicació dels preliminars que la pròpia crònica de la sortida que, com veureu, ha estat poca cosa. Tot va començar ahir al vespre quan vam arribar al refugi del Gerdar. Després de l'ascensió al Tuc de la Llança no teníem massa clar que l'ascensió que havíem previst per avui tingués prou neu, ja que el recorregut començava a poc més de 1.400 metres d'altitud i, tot i que la pujada estava orientada al nord, pensàvem que fins als 2000 o poc menys no hi hauria neu contínua. Vam fer el que és habitual en aquests casos: demanar consell als guardes del refugi. Ells coneixen bé la zona i ens podien dir a quina vall la neu s'ha aguantat més bé i a on hi ha una ascensió recomanable amb les condicions actuals de la neu. El consell de la guardessa del Gerdar va ser molt clar. Ens va explicar que la borrasca que dies enrere va emblanquinar aquesta zona venia del sud i que, per tant, hi havia més neu al Pallars que a la Vall d'Aran; va afegir que a la Vall Fosca hi havia força neu. Ens va recomanar l'ascensió a les Picardes, que està darrere de l'estació d'esquí d'Espot; ens va comentar que dos dies abans hi havia anat un grup i havien tornat molt satisfets de les ascensions que havien fet en aquella zona. L'estratègia era pujar amb el telecadira utilitzant un ticket d'una sola pujada que, per 6 euros, permet pujar a la part alta de l'estació, a uns 2.300 m, evitant les parts baixes sense neu, i des d'allà es pot anar cap a la part de les Picardes, el Mainera i fins i tot el Montorroio amb neu abundant. Ens va semblar perfecta la proposta i vam planificar l'horari per estar a peu de pistes a les 9 en punt del matí, quan obre l'estació.
Hem esmorzat molt bé en el refugi: un esmorzar dolç i salat de pa amb tomàquet, embotits i melmelada artesanal. Poc abans de les 9 hem arribat a l'estació d'esquí i ens hem equipat per pujar a buscar el paradís blanc que ens havien promès. Carregats amb l'equip complet d'esquí de muntanya hem anat a comprar el ticket de la cadira i aquí han començat els problemes. Ens han dit que no es podia pujar amb un ticket d'una sola pujada si portàvem esquís; només es podia fer això si teníem permís del director de l'estació. Hem preguntat pel director i ens han dit que no hi era. Per la manera com ens ho han dit hem deduït que el director es deixa veure molt poc per l'estació; hem suposat que practica el teletreball i des del sofà de casa seva controla l'estació mirant la webcam de les pistes. Ha estat inútil tota la nostra argumentació. Hem explicat a l'encarregada que a les estacions de França, d'Itàlia, de Suïssa... hi ha un ticket d'una sola pujada que permet als esquiadors de muntanya accedir a zones de muntanya. Ens ha dit que ells no ho poden fer perquè "es colaria molta gent". Sorpresos per aquest paupèrrim argument, i únicament amb ganes d'ajudar en la planificació estratègica de l'estació, hem explicat a l'encarregada que un savi especialista en organització i logística d'empresa, premi Nobel d'Economia i catedràtic d'una universitat americana, havia descobert recentment un sistema innovador; aquest sistema consisteix en què quan un client agafa el telecadira amb un ticket d'una sola pujada l'encarregat de la  cadira estripa el ticket, de manera que ja no el pot tornar a utilitzar. Potser perquè aquest sistema és massa innovador per a la petita estació pallaresa, l'encarregada ens ha repetit que s'havia de demanar permís al director. Estava clar que no ens en sortiríem. Les estacions d'esquí consideren els esquiadors de muntanya com a intrusos i ens tenen una malvolença gairebé tan intensa com la dels meteoròlegs que ens tracten públicament d'imprudents i gairebé suïcides pel fet d'esquiar "fora de pista". Ja gairebé desesperats, hem trucat al refugi  per comentar la jugada amb els guardes. La guardesa s'ha mostrat molt sorpresa i ens ha dit que ella mateixa i molta gent que coneix han agafat moltes vegades aquest ticket d'un sol viatge i mai ningú no els ha posat problemes. Ella ni tan sols ha parlat mai amb l'holograma del director... Al final hem entès la situació. El reglament, com hem comprovat després, diu efectivament que no es pot pujar amb esquís utilitzant aquest ticket però per sobre del reglament hi ha dues normes de rang superior. Una és la voluntat del director, que interpreta el reglament com li sembla i dóna permisos a qui vol. L'altra norma és aquella llei no escrita, vigent en els pobles petits de les zones més profundes de la geografía rural, segons la qual l'espècie humana es divideix en dues subespècies: els del poble i els forasters. El reglament s'aplica únicament als forasters.
He preguntat als companys si estaven d'acord en subvencionar l'estació (ja rescatada fa un parell d'anys per la Generalitat a causa de la ruïna en la que va caure) comprant un forfait d'un dia, encara que fos per una sola pujada. Malauradament no podem reproduir aquí la resposta perquè podria ferir la sensibilitat dels lectors del blog però com a resum podem dir que hem decidit buscar alguna altra ascensió.
Ja era molt tard perquè havíem arribat aquí a les 9 amb la intenció d'agafar el telecadira i els preparatius i negociacions ens havien ocupat una estona. A més, avui era el dia final d'un llarg cap de semana i no volíem tornar tard per evitar les cues. I, finalment, el truncament del pla previst per avui ens havia deixat desmoralitzats. Hem mirat el mapa buscant alguna ascensió propera que fos viable i finalment ens hem fixat en un cim modest, proper al Port de la Bonaigua on, si més no, podíem passejar una mica amb els esquís als peus. El Pic de la Peülla és un cim encara més modest que el que vam fer ahir, apte només per a una curta matinal però les circumstàncies ens han portat fins aquí. Hem iniciat l'ascensió per les pistes però ben aviat hem sortit per un suau pendent paral·lel a les pistes. Més endavant hem deixat enrrere els remuntadors i hem anat a buscar un llom que ens ha portat fins al cim del Pic de la Peülla (2.362 m). Des d'aquí teníem una bona visió dels cims que vam pujar ahir, a més dels cims de l'altra banda, entre els que destacava el Montardo i les Maladetes. Hem fet una panoràmica circular:

Més endavant, a la carena, hi ha un altre petit cim. Paradoxalment és una mica més alt que el de la Peülla (2.374 m) però no té nom. Hem seguit per la carena i després per una petita valleta fins arribar a aquest segon cim, on hem donat per acabada l'excursió retornant pel mateix camí i esquiant finalment per les pistes fins al Port de la Bonaigua.
Aquí teniu el vídeo d'aquesta petita jornada d'esquí. Ha estat produït per la productora pròpia del blog: Quercus Films.




ENTRADES RELACIONADES:

Montsaliente
esquís, 2013
Bassiero Est
esquís, 2013
de Beret a
Montgarri, 1981

ASSISTENTS:  Luis - Ferran - J. Rafel
DESNIVELL: +336 m
RECORREGUT: 6 km.
HORARI TOTAL: 2 h 36 min; aturats: 55 min

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Cuando el odio a "los agujeritos" nubla el raciocinio...

Blog de Muntanya ha dit...

Repito lo que tantas veces he dicho: antes me verás vestido de torero que con unas fijaciones como las tuyas.