diumenge, 17 de setembre de 2017

Per la Serra de Busa

El Pla de Busa és un indret singular de les serres prepirenaiques. Es tracta d'un extens altiplà defensat per totes bandes per alts cingles, situat en un extrem de Solsonès, sobre la població de Sant Llorenç de Morunys. Només havíem estat en una ocasió per aquest indret, quan vam fer, l'any 1988, una ruta de BTT per la Serra de Busa. Avui hi hem tornat per fer un recorregut integral que fa tota la volta al Pla de Busa resseguint en bona part del camí els cingles que el limiten.
El punt de partida ha estat la masia del Pujol, una casa rural i restaurant molt popular. Des d'aquí agafem el camí que puja al Pla de Busa pel Pas de l'Escala. Es un camí que puja pel bosc en direcció al cingle i que poc abans d'arribar a dalt supera el pas clau amb l'ajuda d'una escala metàl·lica d'uns 10 metres. Superat aquest pas, que no té dificultat, trobem un tram equipat amb cables d'acer i esglaons de fusta i ben aviat arribem al Pla de Busa. L'itinerari recorre ara tot el cingle per la part superior amb grans paisatges. Hem arribat al mirador de La Bertolina des d'on es veu tota la Catalunya Central, des de Montserrat fins al Montseny. Amb grans vistes, hem anat resseguint el cingle fins a un segon mirador, el del Serrat de la Capella, i després fins al cim de la Guardiola (1.448 m), un vértex geodèsic de primer ordre on hi ha una torre de vigilància d'incendis. Hem fet una panoràmica circular:

Seguint el nostre camí hem travessat el pla, deixant per una estona el cingle, fins arribar al Capolat, on hi ha un altre mirador. Des d'aquí teníen una gran vista de tota la Vall de Lord i les muntanyes del Prepirineu. 
El camí segueix ara cap al cim del Cogull, el més alt de Busa, però abans hem volgut visitar l'indret més singular de la Serra de Busa: el Capolatell. Es tracta d'un apèndix del Pla de Busa que està tancat per tot arreu per alts cingles; l'únic accés és per un pont metàl·lic. Aquest lloc va ser utilitzat com a presó durant la guerra de la Independència per tancar-hi presoners de guerra. El pont era de fusta i un cop que es retirava el pont ningú podia sortir d'aquest presó natural.
Després de visitar aquest indret singular hem tornat enrere fins al mirador del Capolat i hem reprès el nostre camí resseguint el cingle fins al cim del Cogull (1.526 m), el punt més alt de la Serra de Busa. Hem seguit encara pel cingle fins que hem agafat una pista que baixa a l'esquerra. Més endavant hem deixat la pista, agafant un camí que enllaça amb el camí de pujada, per sota del pas de l'Escala. Ja només quedava defer la primera part del camí de pujada però encara hem fet una variant, acostant-nos a la Cova del Xalet, una bauma penjada del cingle que havia estat refugi de fugitius durant la guerra civil. Retornats al camí principal, hem completat la baixada fins al Pujol. 
Ha estat una magnífica excursió que ens ha permès recórrer els indrets singulars de la Serra de Busa i gaudir de grans vistes de la Catalunya Central i el Prepirineu. 
I aquí teniu la pel·licula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:

GR1: S.Llorenç
-Llinars, 2016
Per la Vall de
Lord, 2012
BTT pel la Serra
de Busa, 1988

diumenge, 10 de setembre de 2017

El Caminito del Rey

En el segon dia d'estada per Málaga hem recorregut el Caminito del Rey, que era l'objectiu principal del nostre viatge a Andalusia. Es tracta d'un camí equipat -més aviat sobreequipat- que recorre el Desfiladero de los Gaitanes. És un camí espectacular, penjat sobre els espadats del congost, però sense dificultat. 
Havíem llegit comentaris de gent que parlava dels grans perills del camí però la realitat és ben diferent. Aquesta fama de difícil ve de quan el camí, construït fa més de cent anys, estava en estat ruïnós. Efectivament, després de molts anys aquest camí va quedar en desús i es va anar degradant fins al punt de quedar en estat de ruïna total. Recórrer el camí en aquelles condicions no era només perillós sinó temerari però recentment, amb una gran inversió, es va reconstruir totalment habilitant-lo per a la seva explotació turística. Ara la dificultat és mínima i el seu recorregut és més semblant a un parc temàtic que a una activitat en el medi natural. El punt negatiu és la massificació, que desllueix totalment aquesta activitat.
Hem arribat al restaurant El Kiosko, punt de partida de l'aproximació al Caminito. Després de recórrer uns metres per la carretera hem entrat a un túnel, equipat amb llum artificial, que travessa una petita muntanya. A l'altra banda, una pista ens ha portat en pocs minuts al punt de control de l'entrada al parc. Aquí hem fet la primera cua, ja que l'entrada al Caminito està regulada i deixen passar un grup d'unes 50 persones cada cert interval de temps. Ja portàvem les entrades des de casa, comprades per internet, amb indicació de l'hora a la que podíem entrar. Ens han donat el casc, obligatori, i ens han explicat les instruccions i normes de seguretat abans de donar-nos pas.
Finalment hem entrat al camí; l'equipament és màxim, amb passarel·les de fusta i baranes de cable d'acer que el fan molt segur. Hem seguit el camí, penjat sobre els cingles del Desfiladero de los Gaitanes, amb grans vistes del congost. Després d'un tram amb passarel·les hem arribat a la zona intermitja, amb una pista que porta al tram final del Caminito. Després un segon tram equipat i el pont penjat que passa a l'altra banda del riu. Una passarel·la final, penjada d'una paret vertical, ens porta fins al final del Caminito. Només ens quedava un curt tram per una pista per arribar a la parada de l'autobús que ens ha retornat al punt de partida. 


ENTRADES RELACIONADES:

Canal dels 
Ganxos, 2015
Caiac a
Montrebei, 2015
Cala de ses
Baladres, 2015

dissabte, 9 de setembre de 2017

El Torcal de Antequera

Aquest any la Diada ens ha ofert un magnífic pont de tres dies i l'hem aprofitat per fer una sortida una mica exòtica, fora dels terrenys de joc habituals de les nostres activitats de muntanya. Aquest matí hem agafat l'avió i hem arribat a la ciutat de Málaga. Érem una bona colla: 14 persones. Allà hem llogat uns cotxes per anar a Antequera a fer una caminada per la zona del Torcal de Antequera. L'excursió programada per avui era poca cosa i no teníem pressa, de manera que ens hem permès el luxe de fer una parada tècnica per esmorzar una tassa de xocolata amb xurros a La Antequerana, un establiment típic de fama mundial.
Després de refer les forces hem anat al centre d'interpretació del Torcal de Antequera, punt de partida del recorregut previst. Es tracta d'una curta passejada entre les curioses roques d'aquest indret, una zona geològicament singular amb agulles de formes capricioses que recorda, encara que sigui amb tipus de roca diferents, les muntanyes de Montserrat o les de La Pedriza. Aquí es tracta de roca calcària sobre la que l'erosió ha esculpit roques i agulles de formes molt diverses. El camí que hem seguit és una de les rutes marcades, concretament el camino amarillo, que ens ha permès en un parell d'hores tenir una visió global d'aquest curiós paratge natural. Hem passat al costat de roques curioses com el Camello, los Prismáticos o el Adelantado, abans de retornar al punt de partida.


ENTRADES RELACIONADES:

El Castell de
l'Airosa, 2015
Travessia de
Montserrat, 2011
Exploració a la
Pedriza, 1978

dissabte, 2 de setembre de 2017

Excursió pels Cingles de Vallcebre

De retorn de vacances hem fet una excursió pel Berguedà; concretament pels cingles que envolten la població de Vallcebre. És una excursió sense complicacions, amb grans panorames i un petit pas equipat.
Sense matinar gaire hem arribat a la població de Sant Corneli. Hem esmorzat una mica en el bar i hem iniciat la caminada. Hem sortit en direcció  a la part superior del poble veient al fons la petita muralla dels cingles. El camí puja directament fins al peu del cingle on trobem un pas equipat. És un tram de camí amb esglaons de pedra i protegit amb cadenes i baranes de ferro, però sense cap dificultat. Hem arribat a la part superior del cingle, a l'indret anomenat Grau dels Boits, per on passa una petita pista de terra. Hem seguit aquesta pista que ressegueix el cingle amb grans vistes de les muntanyes del Berguedà: Pedraforca, Moixeró, Tossa d'Alp, Puigllançada...
Al cap de poc hem vist una agulla calcària despresa del cingle, que ens ha donat l'oportunitat de fer una petita grimpada. Més endavant la pista es converteix en un caminet que va seguint tot el cingle. Hem arribar al Torrent de la Jou, que el camí travessa per un pont sobre l'engorjat. Aquest riu ja el coneixíem perquè vam baixar-lo fa uns anys; és el barranc del Forat Negre.
Per l'altra banda del riu hem pujat per una zona pedregosa fins arribar a la carretera de Vallcebre. L'hem travessat seguint una petita pista asfaltada i després uns camins que ens han portat al poble de Vallcebre evitant la carretera principal. Hem pres un refresc en el bar del poble abans de seguir el nostre camí. En poc temps hem arribat a l'ermita de Santa Magdalena, situada en una clariana del bosc. Després el camí torna al cingle, que resssegueix en la seva part final fins retrobar el camí de pujada en el Grau dels Boits. A partir d'aquí només hem hagut de desfer el camí de pujada per retornar a Sant Corneli.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:

La Gran
Diagonal, 2014
Barranc del Forat
Negre, 2011
Roques d'
Empalomar 2008

dijous, 17 d’agost de 2017

Chamonix-Zermatt: Prafleuri - Arolla

Amb l'etapa d'avui hem completat la travessia Chamonix-Zermatt, la fita que ens havíem proposat en aquesta sortida. Una nova etapa de muntanya, dura i amb alguns sectors difícils, que hem completat sense problemes arribant a Arolla.
L'esmorzar del refugi de Prafleuri, sense ser comparable als buffets lliures dels hotels, era molt millor que els crostons de pa sec que ens van donar a la Cabanne de Mont Fort, de manera que hem sortit del refugi amb la panxa plena i amb ganes de gaudir dels grans panorames alpins. 
El camí comença pujant un petit coll, el Col des Roux (2.804 m), situat a sobre mateix del refugi. Hi hem arribat en menys d'una hora. Des del mateix coll ja es veia a baix el Lac des Dix, un embassament de muntanya per on segueix el nostre camí. Hem baixat fins gairebé el nivell del llac i després hem pres una petita pista que ressegueix tot el llac, pràcticament sense desnivell. Hem arribat a la capçalera del llac on, segons la guia que portàvem, hi havia un pont penjat a l'indret conegut com a Pas du Chat. Sembla ser que el pont ja no existeix i el traçat del camí és totalment diferent; ara coincideix en bona part del seu recorregut amb el camí que porta a la Cabanne des Dix. Tampoc hem sabut identificar el Pas du Chat, ja que només hi ha un camí ben traçat que puja fent ziga-zagues per un fort pendent. 
Més amunt el camí segueix per una petita cresta que sembla ser la morrena del glaciar i poc després hem arribat a la bifurcació entre el camí de la Cabanne des Dix i el d'Arolla. El nostre camí, el del Col de Riedmatten i Arolla, baixa a una valleta pedregosa que no és més que l'antic llit de la llengua del glaciar de Chaillon. El camí ens ha portat entre blocs i pedres però ben marcat fins que, quan ja estàvem ben a prop del coll, hem trobat un sector de certa dificultat, una zona força pendent de pedres, grava i sorra on el camí ha desaparegut, aparentment escombrat per les esllavissades. Són poc metres però complicats i una mica perillosos per la inestabilitat del terreny. Més amunt hem recuperat el camí, que puja per una canal terrosa però ben traçat, deixant a la dreta la variant del Pas de Chèvres que puja per una escala metàl·lica i per uns pasos equipats. 
Finalment hem arribat al Col de Riedmatten (2.919 m), una petita bretxa que dóna entrada a la Vall d'Arolla. Des del mateix coll hem pogut gaudir d'una visió espctacular: el Cerví treient el cap per darrere de les muntanyes d'Arolla. Aquí acaben les dificultats però encara ens quedava una llarga baixada fins al final d'etapa. Hem anat baixant entre prats i instal·lacions d'esquí fins arribar a Arolla, un poble molt turístic amb una petita estació d'esquí i una de les principals bases de l'alpinisme al Valais. Ens hem allotjat a l'hotel Le Pigne d'Arolla, que ja coneixíem de la nostra anterior estada en aquest indret. Molt recomanable. 


ENTRADES RELACIONADES:

Tour del Cervino
Prarayer, 2015
Tour del Cervino
Arolla, 2015
Tour del Cervino
Lac Moiry, 2015

dimecres, 16 d’agost de 2017

Chamonix-Zermatt: Mont Fort - Prafleuri

L'etapa d'avui ha estat molt diferent de les dues anteriors. Ha estat una etapa més dura i més de muntanya, superant tres colls. Hem esmorzat al refugi de Mont Fort. Dir que l'esmorzar era una mica pobre seria massa generós. La veritat és que l'esmorzar d'aquest refugi és dels pitjors que hem provat en molt temps; massa pobre per ser un refugi situat en plena estació d'esquí i que durant el dia funciona com a restaurant servint tota mena de plats. 
Després del simulacre d'esmorzar hem sortit per un camí de flanc molt ben traçat en direcció  a la vall de Bagnes. Hem arribat a un punt on el camí gira i s'orienta paral·lel a la vall, amb grans vistes del gran Combin. Després d'una estona gaudint del magnífic camí de balcó hem arribat al primer coll de la jornada, el Col Termin (2.648 m).
Hem passat a la Vall de Louvie, inundada de llum, baixant una mica per començar ben aviat a remuntar en direcció al segon coll. Hem trobat algun petit tram equipat amb cadenes però sense cap dificultat especial. El coll de Louvie es veia molt llunyà però no hem trigat gaire en arribar-hi. 
A partir d'aquí el panorama canvia radicalment. Hem deixat enrere els prats alpins per entrar en el territori de la pedra. A baix es veu una gran extensió aparentment plana. És el Grand Désert, un altiplà ocupat per una enorme pedrera, restes d'un glaciar en retrocés. Hem baixat fins al Grand Désert i l'hem travessat prenent com a referència un gran bloc de pedra pintat. Des d'aquí només quedaven poc més de cent metres de desnivell per al tercer i definitiu coll però la cosa s'ha complicat perquè el camí passa per una zona pedregosa pujant i baixant sense acabar d'arribar al coll. Finalment hem arribat al Coll de Prafleuri (2.987 m) i hem iniciat la baixada definitiva en direcció al refugi, a on finalment hem arribat.


ENTRADES RELACIONADES:

Tour del Cervino
Zinal, 2016
Tour del Cervino
Gruben, 2016
Tour del Cervino
Jungen 2016

dimarts, 15 d’agost de 2017

Chamonix-Zermatt: Le Châble - Mont Fort

Avui hem fet la segona etapa d'aquest estiu a la Chamonix-Zermatt. Després de la fàcil etapa d'ahir, la d'avui es presenta molt més complicada. Cal superar un desnivell de més de 1.600 metres, ja que el punt de partida està a poc més de 800 metres d'altitud i el final d'etapa a la Cabanne de Mont Fort està a més de 2.400 m. Tot i això, no és una etapa difícil perquè passa por zones urbanitzades amb molts camins, pistes d'esquí i carreteres, de manera que el camí es fa amb certa comoditat. 
La gent que fa aquesta mena de rutes pels Alps, com el Tour del Mont Blanc o el del Cerví, aprofita, quan es pot, els transports públics i especialment els telefèrics per estalviar-se les parts més dures de les etapes. La d'avui és un cas típic, ja que els més de 1.600 metres de desnivell es poden reduir a poc més de 200 agafant el telefèric que porta des de Le Châble fins a Les Ruinettes, a uns 2.200 metres. Nosaltres, com saben bé els seguidors del blog, som integristes del GR i sempre evitem els ajuts artificials i completem a peu totes les etapes. Avui, però, la Magda tenia els molèsties als peus i ha preferit estalviar-se la part més dura de la pujada per reservar-se de cara a les dues etapes posteriors, també dures i sense escapatòria.
De bon matí, mentre la Magda anava a l'estació inferior del telefèric de Verbier, he iniciat la llarga caminada en direcció  a Les Ruinettes. A poc a poc, per camins i pistes entre els boscos, he anat guanyant desnivell sobre la vall de Bagnes. He passat per diversos poblets i cases disperses i també he trobat moltes fonts. La part final, ja per les pistes d'esquí, m'ha ofert grans vistes sobre el massís del Mont Blanc i el Grand Combin, molt a prop. Ja arribant a l'estació de Les Ruinettes hi havia una concentració de parapentistes que tenen en aquell indret una bona base d'enlairament. He arribat, molt abans del que havia previst, a l'estació de Les Ruinettes. La Magda m'estava esperant a la terrassa del bar. Abans d'iniciar la segona part de l'tinerari, hem pres un refresc contemplant el gran panorama.
La segona part de l'etapa ja era molt fàcil. Una pista molt ampla ens ha portat en direcció a la Cabanne de Mont Fort; més endavant hem deixat la pista pujant per un camí ben marcat des d'on ben aviat hem vist el refugi, situat sobre un llom a resguard d'allaus i esllavissades. El refugi de Mont Fort està integrat en l'estació d'esquí; funciona també com a bar-restaurant i s'hi serveixen tota mena de plats i begudes. Fins i tot hi ha magnífica una wifi lliure. Ens hem instal·lat en el refugi i hem fet la migdiada. Després, un bon sopar i a dormir aviat. Demà tenim una nova etapa. 


ENTRADES RELACIONADES:

Tour del Cervino
Europahüte, 2016
Tour del M.Blanc
Ferret, 2010
Tour del M.Blanc
Ref.Bonatti, 2010

dilluns, 14 d’agost de 2017

Chamonix-Zermatt: Champex - La Châble

L'Alta Ruta Chamonix - Zermatt és la més clàssica de les rutes d'esquí de muntanya. Fa més de cent anys que es va recórrer per primera vegada i cada temporada la fan centenars d'esquiadors de muntanya de tot el món. No fa tants anys que s'ha popularitzat també la travessia Chamonix-Zermatt de senderisme. És un GR d'alta muntanya que recorre el trajecte entre les dues capitals de l'alpinisme, Chamonix i Zermatt, per camins de muntanya. No és el mateix itinerari de l'Alta Ruta amb esquís, de fet la pròpia Alta Ruta té diverses variants, però recorre les mateixes muntanyes alpines. 
La travessia Chamonix-Zermatt de senderisme es fa normalment en 12-14 etapes, segons com planifiquem les pernoctacions. També es pot escurçar si en alguns punts concrets del recorregut agafem telefèrics o altres transports públics. Nosaltres vam fer, fa uns anys, el Tour del Mont Blanc que passa per Champex. També vam fer el Tour del Cerví que passa per Arolla. Els dos tours coincideixen, en les parts que ja havíem fet, amb el traçat principal de la travessia Chamonix-Zermatt. Per tant, teníem ja fet el tram de Chamonix (La Flégère) fins a Champex i el tram que va d'Arolla a Zermatt. Només ens quedava el tram entre Champex i Arolla per completar la gran travessia Chamonix-Zermatt, quatre etapes, i amb aquest objectiu vam arribar ahir al migdia a Champex, un poblet turístic al costat d'un llac i amb estació d'esquí, situada al Valais suïs. 
Avui de bon matí hem sortit de l'Hotel Belvédère, on hem passat la nit, en direcció a Le Châble. Es tracta d'una etapa molt fàcil, de transició entre etapes molt més dures, i és gairebé tota de baixada. Molts dels caminadors que fan la Chamonix-Zermatt s'estalvien aquesta etapa agafant els transports públics que ens permeten enllaçar Champex i Le Châble sense caminar gens. Nosaltres hem volgut fer la travessia integral i hem fet l'etapa a peu. Just al davant de l'hotel, situat una mica per sobre del llac de Champex, surt el nostre camí. A poc a poc i passant per diversos poblets escampats per la vall, el camí baixa en direcció a Sembrancher. Poc abans d'arribar a aquesta població, comencem a remuntar per la vall de Bagnes en direcció al final de l'etapa. El camí travessa una llarga plana amb camps de conreu i després s'endinsa en el bosc per superar el petit desnivell que ens falta per arribar al final de l'etapa. Finalment hem arribat a Le Châble, un petit poble situat al bell mig de la vall de Bagnes. Hem estat poc més de quatre hores.


ENTRADES RELACIONADES:

TMB: Trient -
La Flégère, 2010
TMB: Arpette -
Trient, 2010
TMB: Ferret -
Arpette, 2010

dijous, 10 d’agost de 2017

Canal Baridana, Vulturó, Canal del Cristall

Avui hem fet una magnífica excursió per la Serra del Cadí, recorrent dues de les més clàssiques canals de la seva muralla nord i pujant al Puig de la Canal Baridana o Vulturó, el punt més alt de la Serra del Cadí.
Hem sortit de casa de matinada i, després de recollir en Joan G. a Montellà, hem pujat fins a Estana i una mica més, fins al Coll de Pallers. Allà mateix surt un camí senyalitzat com a GR que ens porta en direcció al Querforadat. Hem anat caminant pel GR, que començava baixant, fins ben a prop del Querforadat. Hem deixat el GR, que baixava en direcció al poble, per agafar un bon camí que puja en direcció a la Canal Baridana. Des d'aquí ja vèiem la canal, aparentment molt dreta, pujant entre cingles en direcció a la carena del Cadí. A poc a poc hem anat guanyant desnivell pel bosc seguint un corriol una mica desdibuixat, amb l'ajut d'algunes fites que ens orientaven en els punts més perdedors.
Després del llarg recorregut pel bosc hem arribat al peu de la gran pedrera de la canal Baridana. Ens quedaven 450 metres de desnivell sobre pedra picada fins al Coll de la Canal Baridana. La primera part de la pedrera l'hem pujat força bé perquè estava formada per blocs grans i la progressió era com per una escala. Més amunt desapareixien els blocs grans i tot era pedra petita, molt més incòmoda per a la progressió perquè era molt més inestable. A poc a poc i patint una mica hem anat superant el desnivell fins arribar al Coll de la Canal Baridana.
Després d'un breu descans hem seguit el nostre camí; ben a prop teníem el cim més alt de la Serra del Cadí. En pocs minuts hem arribat al cim del Vulturó o Puig de la Canal Baridana (2.647 m). Des d'aquí es veia el Pedraforca, el Port del Comte i tota la Cerdanya. Hem fet les fotos de cim i una panoràmica circular:

Hem baixat del cim seguint la carena del Cadí amb grans vistes. Hem passat per la impressionant sortida de la Canal de l'Ordiguer i, seguint la carena, hem arribat al segon cim de la jornada, el Puig de la Canal del Cristall (2.586 m), marcat amb una creu de ferro. Hem fet una altra panoràmica circular:

Ben a prop teníem el Coll de la Canal del Cristall. Hi hem baixat en pocs minuts i hem iniciat el descens de la Canal. La baixada és una mica complicada perquè es tracta d'un terreny pendent i pedregós però després d'haver pujat la Canal Baridana ens ha semblat fàcil. Hem arribat al Prat de Cadí i hem seguit, ja per bon camí, fins al punt de partida en el Coll de Pallers.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGBi cedida per a tots els seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:

Camí dels
Collets, 2013
Escalada: Roca
Verda, 1980
Canal del
Cristall, 1977

dijous, 20 de juliol de 2017

GR1: Hostal Roig - Benavent de la Conca

Hostal Roig
El dia que vam fer aquesta etapa del GR1 amb tota la colla de caminadors, al desembre de 2015, la Magda no va poder venir. Era una assignatura pendent que havia de recuperar i avui, aprofitant les vacances d'estiu, hem vingut a fer la recuperació.
Aquesta era una de les etapes més curtes del GR1 i la primera vegada la vam completar en poc més de quatre hores. Avui l'hem fet gairebé amb el mateix horari, tot i la forta calor que fa al juliol per aquestes terres. Hem tingut sort perquè estava una mica núvol i, malgrat que la calor era forta, no ens ha tocat gaire el sol de foc que escalfa habitualment el Montsec al juliol. 
No hem matinat gaire perquè la caminada era relativament curta i ja estàvem mentalitzats per passar calor. A més, hem dormit a l'Hostal del Llac, a Terradets, i no ens volíem perdre el magnífic esmorzar que donen en aquell punt estratègic al peu del Montsec. Hem deixat el cotxe a l'Hostal Roig i hem iniciat la caminada, fàcil i sense complicacions encara que molt poc marcada. Entre camps i boscos hem anat completant la caminada fins al Port de Comiols i després fins al poble de Benavent de la Conca.
Hem tingut alguns entrebancs relativament importants: sembla ser que a l'hivern va caure una nevada intensa de neu pesada i humida i això va fer caure uns quants arbres. En diversos punts hem trobat el camí tallat per arbres caiguts i això ens ha obligat a sortir del camí o grimpar pels troncs per superar els obstacles. 
Finalment hem arribat a Benavent, on ja ens esperava el taxi que havíem demanat per telèfon per retornar-nos a l'Hostal Roig on teníem el cotxe. Després hem baixat fins a Vilanova de Meià i hem dinat al bar dels escaladors (Casa Cirera) abans de tornar a casa. 
Avui no hi ha àlbum perquè hem fet poques fotos però hem enllaçat l'àlbum de la sortida "oficial" del grup del GR del desembre de 2015.


ENTRADES RELACIONADES:
GR1: Congost de
Montrebei, 2015
Matadepera - 
Montserrat, 2013
BTT Montsec de
Rúbies, 1995

dissabte, 15 de juliol de 2017

Ascensió a la Punta Giordani (4.046 m)

Avui hem acabat les nostres activitats en el massís del Monte Rosa amb aquesta senzilla ascensió a un dels quatremils més asequibles dels Alps. En realidad es tracta d'un cim secundari, prácticamente una protuberància de la cresta que baixa de la Piramide Vincent cap a l'est, gairebé sense prominència, però apareix a la llista oficial de quatremils de la UIAA. Segurament que això és degut al fet que és un cim molt concorregut per la seva proximitat als refugis Gnifetti i Mantova i a l'estació superior del telefèric d'Indren. 
Hem sortit de matinada del refugi Capanna Gnifetti prenent el camí de baixada que porta al fons de la vall passant pel refugi Città de Mantova. Ben aviat hem deixat aquest camí per agafar una desviació a l'esquerra que porta a un camí equipat, una drecera que ens porta directament al glaciar d'Indren sense passar pel refugi Mantova. El camí està equipat amb cordes fixes i alguns esglaons metàl·lics però no té dificultat (si les condicions de la roca són bones). 
Un cop en el glaciar hem iniciat l'ascensió pujant directament en direcció a la Punta Giordani. Seguint les traces, hem agafat la pujada per la banda est del glaciar per evitar unes zones més dretes, amb gel viu i esquerdes. Més amunt hem travessat un sector de gel però tenia poc pendent i no ha estat cap problema. Superat aquest tram només ens quedava la part final amb poc pendent fins arribar al peu d'unes roques que formen el cim. Hem grimpat fàcilment aquestes roques arribant al cim de la Punta Giordani (4.046 m). 
El cim és decebedor perquè queda totalment eclipsat per la presència de la Piramide Vincent, de la qual la Punta Giordani és només un apèndix insignificant. Tot i això, hem fet la panoràmica circular:

Després de les fotos hem iniciat la baixada pel mateix camí fins a la part baixa del glaciar i finalment hem seguit avall en direcció a l'estació superior del telefèric d'Indren. Hem agafat aquest telefèric per retornar a Staffa, on teníem el cotxe, donant per acabada la campanya Monte Rosa 2017. Hem arribat molt aviat, de manera que hem iniciat el viatge de retorn a casa per carreteres i autopistes.
Aquí teniu la pel·lícula oficial de la sortida, que ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog.




ENTRADES RELACIONADES:

Ascensió al
Viso Mozzo, 2016
Ascensió a la
Tresenta, 2015
Pointe de la 
Réchasse, 2013

divendres, 14 de juliol de 2017

Punta Zumstein, Signalkuppe, Punta Parrot

Una altra gran jornada de muntanya en el massís del Monte Rosa, amb l'ascensió de tres "quatremils". Hem sortit amb les primeres llums del refugi Capanna Gnifetti, un refugi d'altura situat a 3.647 m. La primera part de l'ascensió coincideix amb el recorregut final de la baixada d'ahir; un recorregut pel glaciar de Lys travessant una zona d'esquerdes. Més amunt hem seguit pujant, ja sense tant pendent, deixant a la nostra dreta alguns dels cims del Monte Rosa: la Piramide Vincent, el Balmenhorn, el Corno Nero i el Ludwigshöhe. Justament sota d'aquest darrer cim hem arribat al Col de Lys, un ample coll que no és més que un canvi de pendent del glaciar que marca la frontera entre Itàlia i Suïssa.
Des d'aquí ja es veia clarament el cim de la Punta Zumstein, el nostre primer objectiu, i el de la Punta Gnifetti (anomenada Signalkuppe pels suïssos) amb el refugi en el mateix cim. Per l'altra banda del coll hem baixat lleugerament però ben aviat hem seguit pujant suaument per la part superior del glaciar de Grenz. Hem arribat a prop del coll Gnifetti i hem iniciat l'atac final a la Punta Zumstein per una aresta de neu, força pendent. El pas no és difícil però sí delicat perquè a les dues bandes de l'aresta hi ha pendents gelats molt drets. Al final de l'aresta hem hagut de superar els darrers metres en roca amb una fàcil grimpada que ens ha portat al cim de la Punta Zumstein (4.563 m). Teníem al davant la Punta Dufour, el punt més alt del Monte Rosa, a més d'una magnífica visió d'aquest sector dels Alps. Hem fet una panoràmica circular:

Hem baixat per la mateixa aresta de pujada i hem travessat la zona planera del coll Gnifetti per anar al segon cim de la jornada, la Punta Gnifetti o Signalkuppe. Hem superat una pala força dreta i gelada però hi havia una magnífica traça que ens ha ajudat a superar el pas. Hem arribat al cim de la Punta Gnifetti (4.554 m), al costat del refugi Capanna Margherita, el refugi guardat més alt dels Alps. La vista des d'aquest mirador privilegiat era també molt extensa i hem fet una panoràmica circular:

Aquí dalt feia un aire gelat, de manera que hem decidit entrar al refugi per menjar una mica i recuperar forces. Després hem continuat el nostre camí baixant novament a l'altiplà del Coll Gnifetti i pel glaciar de Grenz en direcció al coll de Lys. Abans d'arribar al coll, però, hem volgut tancar la jornada amb una nova ascensió, la Punta Parrot. Hem deixat la traça principal per pujar en direcció a aquest cim. La ascensió no té dificultats especials encara que, com és normal en aquestes muntanyes, la part final és una aresta fina de neu amb grans caugudes a banda i banda. En pocs minuts hem arribat al cim de la Punta Parrot (4.436 m) i hem pogut gaudir d'una nova perspectiva dels cims del Monte Rosa. Hem fet una nova panoràmica circular:

Hem baixat pel mateix cantó de la pujada fins a recuperar la traça principal que, ja de baixada, ens ha portat novament al refugi Capanna Gnifetti d'on havíem sortit al matí, donant per acabada aquesta intensa jornada de muntanya.
Aquí teniu la pel·lícula oficial de la sortida, que ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog.




ENTRADES RELACIONADES:

Ascensió al
Stralhorn, 2015
Ascensió al
Zumstein, 1987
Gran
Paradiso, 1981