diumenge, 12 de novembre de 2017

GR7: La Seu d'Urgell - Fórnols

GR7: La Seu d'Urgell - Fórnols
Una nova etapa del GR7 entre la Seu d'Urgell i la petita població de Fórnols, a la Vall de la Vansa. Hem començat la jornada esmorzant el típic croissant al bar-restaurant La Ballena, on vam dinar al final de la darrera etapa. Després, l'autocar ens ha portat al punt on vam acabar l'etapa d'octubre, a l'entrada de La Seu. El nostre camí voreja tota la població sense entrar a la trama urbana de La Seu. A l'altra banda d'aquesta població hem passat un pont sobre el Segre, agafant una pista a la dreta, paral·lela al riu.
Després d'un curt trajecte per la pista hem deixat la vall i la pista prenent una altra pista més petita, a l'esquerra, que començava a enfilar-se muntanya amunt. Entre boscos hem anat guanyant alçada per una carena. De tant en tant, alguna clariana ens permetia veure La Seu molt avall i les muntanyes de l'Alt Urgell i Andorra. Hem pogut distingir la Torreta de l'Orri, el Salòria i el Monturull.
Més amunt la carena, ja sense bosc, ens ha ofert una gran panoràmica. Hem arribat al Turó de Porredon, on hem deixat la carena seguint per pistes i corriols en direcció al punt més alt del nostre recorregut d'avui, el Coll de Creus (1.435 m).
Poc més enllà del coll hem començat a veure al davant mateix el Coll de Bancs, on acaba la dura pujada d'aquesta etapa. Malgrat la poca distància, encara ens quedava superar una sifonada, ja que calia baixar fins travessar el Riu de Bona i després remuntar per l'altra banda fins al coll. Finalment hem arribat al Coll de Bancs, porta d'entrada a la Vall de la Vansa.
El darrer tram de l'etapa l'hem fet per la carretera, fins al poble de Fórnols, tot i que el GR oficial evita part de la carretera agafant un camí que segueix la carretera a una certa distància.  Ha estat una curta passejada fins al poble de Fórnols on ens esperava l'autocar. Finalment, com sempre, hem acabat la jornada amb un bon dinar al restaurat del Molí de Fórnols.


ENTRADES RELACIONADES:
Barranc de
Culles, 2014
Barranc de
Fontanella, 2011
Barranc de
L'Espunya 2005

diumenge, 5 de novembre de 2017

Pels Cingles de Tavertet

Clot del Balà
Excursió per la zona dels Cingles de Tavertet seguint un itinerari molt similar al que vam seguir fa quatre anys pel Sot del Balà i el Puig de la Força. Aquesta vegada hem introduït tres variants que fan més atractiu aquest itinerari.
Hem sortit d'una petita zona de pícnic a la sortida de la població de Vilanova de Sau, al costat de l'embassament. Al davant mateix teníem el campanar de l'antiga església de Sant Romà de Sau, sobresortint de les aigües que avui tenien un nivell baix. Hem seguit una pista i després un camí, vorejant l'embassament. Més endavant hem baixat per un camí desdibuixat fins creuar la riera de Balà. A l'altra banda de la riera hem trobat un camí més ben traçat per on hem pujat al primer punt singular del nostre recorregut: el Morro de l'Abella. Es tracta d'un esperó que sobresurt del cingle com una proa i que ofereix una magnífica visió sobre el Pantà de Sau i muntanyes veïnes. Hem pogut veure també el Salt de Tirabous amb el seu gran gorg. Hem fet una panoràmica circular:

Hem tornat enrere per recuperar el camí, que a partir d'aquí anava resseguint la Vall del Balà per sota dels cingles. Hem arribat a la Cova de les Pixarelles, una curiosa cavitat situada a dalt d'una canal, equipada amb una corda fixa i esglaons de materials diversos. La cova estava tancada amb una reixa de ferro perquè s'hi estan realitzant excavacions, de manera que només hem pogut visitar el vestíbul, realment espectacular.
Hem seguit el camí per sota el cingle. Més endavant hem trobat un altre punt singular, un petit tram equipat amb una escala de ferro que permet baixar a l'esglaó inferior del cingle. El pas no té cap dificultat especial però li dona un toc original a l'itinerari.
Més endavant, la vall queda tancada per un saltant d'aigua. És el Salt del Molí Bernat. El camí passa per sota del salt, pel darrere de la caiguda d'aigua. Avui el cabal era poc però igualment hem gaudit d'un indret molt singular. Ens hem aturat a dinar allà mateix i després hem seguit per l'altra riba de la vall, pujant fins arribar a Tavertet.
No hem entrat a la població sinó que hem agafat l'àmplia pista que porta al Pla del Castell. Al final d'aquest pla, ja per un caminet, hem baixat a un coll al peu del Puig de la Força. Aquest cim, que ja vam pujar en la nostra anterior visita per aquestes terres, té un camí que, per cornises a mitja alçada del cingle, li donen tota la volta. És un camí singular, amb un tram equipat amb cadenes, que ens ofereix un recorregut panoràmic al voltant de la muntanya. Hem completat la circumvalació retornant al collet, des d'on hem iniciat una forta baixada pel bosc fins arribar a una pista que, ja sense cap dificultat, ens ha retornat al punt de partida.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta sortida. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Sot del
Balà, 2013
GR83: Osor-Les
Planes, 2012
Gorja del
Gravet, 2008

dissabte, 21 d’octubre de 2017

GR7: Aixirivall - La Seu d'Urgell

GR7: Aixirivall - La seu d'Urgell
Segona etapa del GR7 (quarta segons el pla inicial) des de la població andorrana d'Aixirivall fins a La Seu d'Urgell. Una etapa de transició entre les Valls d'Andorra i la capital de l'Alt Urgell que té com a punt més singular el pas de la frontera per La Farga de Moles.
Hem sortit del punt de la carretera d'Aixirivall, a prop d'aquesta població, on vam acabar l'etapa anterior. Després de pujar uns metres per la carretera hem agafat un corriol a la dreta que baixa amb fort pendent. Aquest corriol s'ha convertit ben aviat en un bon camí, amb trams empedrats, resseguint tota la muntanya a mitja alçada sobre la Vall del Valira. Hem passat al costat de l'ermita de Sant Romà i hem seguit fins a l'entrada de Juberri. Des d'aquí hem agafat un camí en forta baixada, amb ziga-zagues entre el bosc, fins arribar, molts metres més avall, a la carretera principal de la Vall d'Andorra, poc abans de la frontera.
A partir d'aquí el nostre camí ha estat totalment diferent. Hem deixat enrere els vessants boscosos, amb tots els colors de la tardor, per seguir la Vall del Valira en lleugera baixada fins a La Seu. Des del final del Camí de Juberri hem baixat un petit tram de carretera fins arribar a la frontera. Hem travessat la carretera i ens hem aturat a esmorzar una mica, al costat de les instal·lacions frontereres. Hem passat la frontera i la duana i poc després hem baixat per una escala metàl·lica a buscar un pont sobre el Valira que porta a un càmping.
A partir del càmping, ja sempre per bones pistes, hem anat seguint la vall en direcció a La Seu. Ben aviat hem vist que tot aquest sector del GR7, a partir de la frontera, estava molt poc marcat. Hi havia molt poques marques i  molt antigues, fins al punt que en alguns casos només quedaven vestigis de pintura gairebé invisibles sobre les roques. Hem anat baixant sense problemes fins que hem arribat a la vista dels primers edificis de La Seu, en una petita zona industrial. Hem agafat una petita carretera però hem trobat una tanca metàl·lica que tallava totalment el pas. Només quedaven uns metres per acabar l'etapa però calia superar l'obstacle. Afortunadament, a l'esquerra de la tanca quedava un petit pas per on, amb certa precaució, hem aconseguit superar l'obstacle arribant a la carretera de Lleida i les primeres cases de la trama urbana de la capital de l'Alt Urgell. Allà, en una rotonda, ens ha recollit l'autocar donant per acabada l'etapa.
Com és tradicional, hem acabat la jornada senderista amb un bon dinar. En aquesta ocasió hem dinat, força bé i a bon preu, en el restaurant La Ballena.


ENTRADES RELACIONADES:
Ascensió al Pic
d'Escobes, 2014
Ascensió al
Tristaina, 2014
Comapedrosa,
juliol 2013

diumenge, 15 d’octubre de 2017

El Posets, per la cresta Veteranos - Gemelos

Cresta Veteranos - Gemelos
Una gran ascensió que teníem pendent des del novembre de 2015, quan vam intentar aquesta activitat però una nevada primerenca i el gel que hi havia a la cresta ens va fer caviar de plans i vam acabar fent la Cresta de Bardamina. Aquesta vegada, amb la meteorologia a favor però amb el temps una mica just perquè només disposàvem dels dos darrers dies del pont del Pilar, hem vingut  a la Vall d'Estós per fer aquesta Cresta. 
Amb les primeres llums del dia hem sortit del refugi d'Estós. Hem iniciat la marxa pel tram del GR11 que va fins a Viadós pel Puerto de Gistaín. Quan ja ens faltava molt poc per al coll hem deixat el GR per prendre un caminet a l'esquerra que, sense cap dificultat, comença a enfilar-se cap a la cresta. Al cap d'una estona hem arribat a la Collada Negra, des d'on hem començat a veure un gran panorama en direcció al Pirineu Occidental.
Comença aquí la llarga cresta que porta al Posets. Hem seguit pujant per aquesta cresta seguint un caminet que, tot buscant els millors passos, alternava el fil de l'aresta amb les vessants més fàcils. Sense cap dificultat hem arribat al primer cim de la jornada: el Pico de los Veteranos (3.125 m). El panorama era extraordinari en totes direccions. Hem fet una panoràmica circular:
Hem deixat enrere el cim seguint per la cresta, encara fàcil però amb algun petit pas de grimpada, fins al segon cim de la jornada, el Pico de los Gemelos (3.160 m). Hem menjat una mica i ens hem equipat per superar el pas clau de l'ascensió que és la Brecha Carivé. Des del cim hem baixat uns metres fins arribar a una petita bretxa on hi havia un pitó antic. 
La baixada a la bretxa es fa amb ràppel, tot i que també es pot desgrimpar amb uns passos que no són difícils però sí exposats. Hem fixat la corda en el pitó i hem baixat en ràppel uns 8 metres fins a una cornisa penjada. Aquí, segons les ressenyes, hauríem d'haver trobat el segon rappel però no hi havia cap instal·lació i, el que és pitjor, la roca estava tan descomposta i inestable que era impossible muntar cap instal·lació si no era amb parabolts. Finalment hem decidit seguir amb el ràppel inicial, que havíem instal·lat amb una corda de 60 metres, encara que la recuperació de la corda no era possible des de baix, de manera que l'últim de la fila ha baixat desgrimpant després de recuperar la corda des de la cornisa.  
Un cop a la Brecha Carivé cal pujar escalant per la cara oposada, en direcció al Posets. Hem fet un parell de tirades assegurats amb la corda però després, ja en terreny fàcil, hem seguit sense assegurar per terreny sense massa dificultat encara que amb passos de grimpada i algun punt de certa exposició. Finalment hem arribat al Posets (3.375 m), el segon cim en altura de tots els Pirineus. Des d'aquí la vista era també extraordinària però no hem fet la panoràmica circular perquè ja tenim en el blog la magnífica panoràmica circular que vam fer l'any 2011. 
Eren ja les dues de la tarda i ens quedava el llarguíssim retorn, de manera que hem menjat quatre ganyips i hem iniciat el descens. El més raonable hauria estat baixar per la Ruta Real fins al refugi Ángel Orús però, com que finalment havíem programat aquesta sortida en només dos dies, havíem de baixar per la via normal de la Vall d'Estós fins al refugi i després fins a la sortida de la vall, on teníem el cotxe.
Hem tornat enrere recorrent tota l'aresta somital del Posets fins trobar l'inici de la via normal, marcada amb una fletxa de pintura vermella. Seguint les marques i algunes fites disperses hem baixat fins al Collado de la Paul. Cal dir que ens hem embolicat una mica perquè en algun moment hem perdut el camí però finalment hem arribat al coll i hem iniciat el llarguíssim retorn, primer per un pedregar i després ja per un bon camí fins al refugi d'Estós. Finalment hem baixat, ja a la llum dels frontals, fins a l'aparcament de l'entrada de la vall.
Aquí teniu el vídeo de la jornada. En aquesta ocasió és obra de la productora pròpia del blog, Quercus Films, i cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Cresta de las
Espadas, 2012
Ascensió al
Posets, 2011
Ascensió al
Posets 1977

dissabte, 14 d’octubre de 2017

Refugi d'Estós

Refugio de Estós
Aprofitant la part final del pont del Pilar hem fet una sortida que teníem en cartera des de fa força temps. Vam venir a intentar la Cresta de los Veteranos fa un parell d'anys, al novembre, però en aquella ocasió havia caigut una nevada primerenca que ens va fer canviar els plans. Aquesta vegada, sota una onada de calor, les condicions de la muntanya són molt bones i hem decidit fer l'assalt definitiu a aquesta cresta.
A migdia hem arribat al pàrquing de l'entrada de la Vall d'Estós i hem iniciat la plàcida caminada per pujar al refugi. És un camí que hem recorregut moltes vegades però a la tardor és especialment atractiu pels colors dels arbres en aquesta estació. El camí és relativament llarg i hi ha uns 600 metres de desnivell però a poc a poc hem anat superant-lo passant pels punts singulars ja coneguts: la font, el camí de Batisielles, la cabana de Turmo... finalment hem arribat al refugi, on teníem una reserva.
Contràriament al que pensàvem, el refugi no estava ple tot i ser el pont del Pilar. Ens hem istal·lat i hem descansat una mica mentre esperàvem l'hora de sopar. Després d'un àpat discret, amb llenties òrfenes i llom al micròtom, hem anat a dormir aviat perquè demà ens espera una jornada dura i llarga...

ÀLBUM DE FOTOS (dels dos dies)  -  T R A C K

ENTRADES RELACIONADES:
Refugi 
d'Estós, 2015
Baixada
d'Estós, 1992
Bivac a
Estós, 1977

dissabte, 7 d’octubre de 2017

Cap de Boumort i Cingles de Pessonada

Cingles de Pessonada
Avui hem fet una sortida amb dues fases ben diferenciades. En realitat podem dir que han estat dues excursions: una matinal, en realitat de matinada, i l'altra de matí i tarda. A més, teníem un altre objectiu, potser el principal de la sortida, que era poder sentir la "brama" dels cèrvols, que es dóna cada any per aquestes dates a la reserva de Boumort.
Ahir al vespre vam arribar al refugi forestal de Boumort per una pista relativament bona però només apta per a tot-terrenys. El refugi és lliure i no gaire confortable, ja que cal dormir a terra, però veníem preparats i ens vam acomodar de la millor manera possible. Pels boscos del voltant, en aquella hora del capvespre, sentíem brams en totes direccions però que no vam poder veure cap cèrvol.
Encara era fosc quan ens hem llevat en el petit refugi forestal. Després de recollir tot el material hem iniciat la primera excursió, que era un curt recorregut amb ascensió al punt més alt de la Serra. Sense cap dificultat hem pujat per un caminet que en poc temps ens ha portat al cim del Cap de Boumort (2.077 m). Era encara fosc quan hem arribat al cim però aquesta excursió nocturna ens ha permès sentir els primers brams del dia i també poder gaudir de l'espectacle de la sortida del sol des d'aquest gran mirador. Hem pogut gaudir de la visió inèdita de la silueta del Pedraforca retallada en el cel vermell de la sortida del sol. Hem esperat una estona fins que s'ha fet de dia. Després hem fet una panoràmica circular:

A la baixada hem fet una petita variant per poder fer una ullada des de les altures a la Vall de Cabó, un indret solitari que ens ha impactat per la seva bellesa vista des dels altiplans del Boumort.
Aquí teniu la pel·licula d'aquesta primera fase de la sortida. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:



Des del refugi, ja en cotxe, hem recorregut una llarga pista que porta fins al poble de Pessonada, on començava la segona part de l'activitat d'avui. A la sortida del poble hem agafat el camí de La Portella pels Escaligons, un camí amb dos petits trams equipats que s'enfila fins a dalt del Cingles de Pessonada. El camí planeja fins a l'ermita de la Mare de Déu de la Plana i després comença a pujar pel cingle. Vist de lluny sembla impossible que hi hagi un camí que superi el cingle però a mesura que pugem, el camí va buscant els passos fàcils i ens porta sense dificultat al cim. Únicament hi ha un parell de passos equipats, dos petits murs que se superen amb l'ajut d'uns esglaons metàl·lics.
Des de la Portella, marcada amb una gran fita, hem seguit per sobre del cingle amb grans vistes de la Conca de Tremp. Ens hem desviat una mica per baixar a la Feixa de Batllevell, on hi ha algunes cledes. Hem tornat al capdemunt del cingle i hem seguit una mica més. Més amunt ens hem desviat novament per recórrer una feixa estreta i vertiginosa que porta a un antic punt d'observació del temps de la Guerra Civil. Hem menjat una mica abans de retornar novament a la part superior del cingle, on hi ha encara diverses trinxeres, per acabar de pujar fins al cim de la Rocalta (1.489 m). El dia es mantenia magnífic, sense cap núvol, i el panorama era molt extens, especialment sobre la Conca de Tremp i els Montsecs. Hem fet una panoràmica circular:

Hem iniciat la baixada i aviat hem arribat a la Portella, el punt on al matí havíem arribat a dalt del cingle. Podríem haver baixat pel mateix camí de pujada, els Escaligons, però hem optat per baixar per un itinerari diferent. Un bon camí va resseguint el cingle mentre aquest va perdent alçada. Hem arribat a una curiosa ermita, la de Sant Joanet, a sota d'una bauma. Finalment hem arribat al pla, per on, entre camps de conreu, hem retornat fàcilmet a Pessonada.
I aquí teniu el segon vídeo, el dels Cingles de Pessonada. Com l'altre, ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog:





ENTRADES RELACIONADES:
Torreta de
l'Orri, 2017
BTT Serra de
Boumort, 1999
Barranc de
l'Infern, 1991

dissabte, 30 de setembre de 2017

GR7: Les Escaldes - Aixirivall

GR7: Les Escaldes - Aixirivall
Avui el grup de caminadors del GR ha iniciat un nou projecte. Es tracta del GR7, un camí de gran recorregut que forma part d'un camí encara més llarg, d'abast europeu, E4, que ve de l'altra punta del continent i acaba a Tarifa. El nostre projecte és fer només el tram català d'aquest llarg camí però afegint un sector inicial que comença a Porta, a la Cerdanya Francesa, i travessa tot Andorra fins a la frontera de La Farga de Moles.
Avui havíem d'iniciar el nostre recorregut amb una etapa de muntanya entre Porta i Grau Roig passant per la Portella Blanca d'Andorra però la previsió de mal temps ens ha portat a fer un canvi de plans. Hem fet la tercera etapa del nostre projecte, entre Les Escaldes i Aixirivall. Una etapa una mica més curta i de baixa altitud, més adequada per un dia gris i plujós.
Hem començat la caminada a prop de Les Escaldes,  a la carretera que porta a l'Estany d'Engolasters. Per un camí empedrat hem baixat fins a l'entrada de les Escaldes i, després d'un curt tram per carretera, hem agafat un camí pel bosc, paral·lel a la carretera. A poc a poc, aquest camí es va apartant de la carretera i comença una pujada, que es va fent més dreta fins arribar al Collet de la Palomera (1.704 m), el punt més alt de l'etapa.
Just en aquest punt ha començat a ploure i la puja ja ens ha acompanyat tot el camí. Hem baixat una mica fins a un segon collet, el Collet de Costasseda (1.627 m). Després hem iniciat una llarga baixada fins al poblet de Certés i més endavant pel de Llumeneres. Hem passat al costat d'una cascada i hem iniciat la darrera pujada de la jornada, per superar un petit llom, darrer obstacle de la jornada. Finalment hem baixat en direcció al poble d'Aixirivall. Abans d'arribar-hi hem acabat l'etapa, a la carretera on ens esperava l'autocar.
Ha estat una etapa relativament curta però en un dia com aquest ens ha permès gaudir d'una bona excursió pels indrets menys coneguts del Principat d'Andorra, evitant l'alta muntanya que avui era poc recomanable.
Com que avui l'etapa prevista era molt llarga, no teníem previst un dinar de restaurant però sí un berenar a base de torrades amb embotits, formatge i truita. Hem acabat berenant al restaurant Tapanyam, que ja coneixíem de quan vam passar per la Cerdanya fent el Camí dels Bons Homes.
Aquesta vegada no hi ha vídeo però sí que tenim un muntatge de fotografies que ha  estat produït per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
VF Roc del
Quer, 2010
GR11: Encamp-
Ordino, 1997
GR11: Esparvers
- Encamp 1997

dilluns, 25 de setembre de 2017

Forat Gran de la Feixa Alta i Gran Diagonal

Cova dels Talibans
No fa gaire que vam fer l'ascensió al Pollegó Inferior del Pedraforca per la Gran Diagonal, de manera que aquesta activitat encara no la teníem caducada. Avui, però, hem repetit aquesta ascensió complementant-la amb una visita al Forat Gran de la Feixa Alta, una curiositat natural que realment es mereix una visita.
El Forat Gran de la Feixa Alta, denominada per alguns com a Cova dels Talibans, és una cova en forma de túnel de bona mida, situat en els cingles que limiten per la part baixa la Feixa Alta, a la cara sud del Pedraforca. Hi ha un gran pont de roca abans del túnel principal i el recorregut està equipat amb cordes fixes, de manera que es tracta d'una activitat a mig camí entre el camí equipat i la via ferrada. Hem de ser prudents amb l'equipament de la via: els anclatges són parabolts aparentment molt sòlids però les cordes són antigues i no ens en podem refiar massa.
Hem deixat el cotxe al principi de la pista que porta al Coll de Jou des de la carretera del Mirador del Gresolet. Després de pujar una mica per la mateixa pista hem iniciat la pujada pel Torrent de Cal Ninot, que porta directament al peu de la cara sud del Pollegó Inferior i a la Gran Diagonal. El camí està poc definit però hi ha fites i marques de pintura vermella que ens ajuden en els punts dubtosos. Al cap d'una estona ja es veia clarament, a la nostra dreta, la cova i el pont de roca. Hem deixat el camí anant cap a la cova. No hi ha camí definit sinó que hem d'anar directament en direcció al pont de roca procurant evitar les zones de vegetació més densa. Hi ha alguna traça de camí però sense continuïtat.
Al peu del gran pont de roca trobem un mur amb una corda fixa. És l'inici del tram equipat. Hem superat el mur sense massa dificultat i hem flanquejat a la dreta fins a l'entrada de l'arc. Aquí trobem el pas més fi de tot el recorregut. Es tracta d'una placa que hem de superar amb un flanquejament ascendent, equipat també amb una corda fixa. Superat l'arc i després de completar la pujada d'una canal amb passos fàcils trobem un caminet a la dreta. És un camí estret i penjat sobre l'abisme però sense dificultat, que ens porta flanquejant fins a l'entrada de la cova.
El Forat Gran de la Feixa Alta és un túnel excavat a la roca per l'erosió. Té uns 80 metres de llarg, amb suau pujada, i comunica amb la Feixa Alta, una llarga feixa que recorre la base de la paret sud del Pollegó Inferior fins a l'inici de la Gran Diagonal. Hem travessat el túnel sense dificultat, arribant a la Feixa Alta.
La segona fase de l'activitat d'avui és la Gran Diagonal, una àmplia cornisa que puja en diagonal per sota de la gran paret sud del Pollegó Inferior. Per la Feixa Alta hem arribat al peu de la Gran Diagonal i, després de menjar una mica, hem iniciat l'ascensió. És fàcil i només a la part de dalt hi ha un petit tram equipat amb una cadena. Després hem pujat per una tartera fins arribar al peu de la canal final, uns 15 metres que hem superat fàcilment però encordats. Just quan estàvem superant aquesta petita dificultat ha arribat la boira tapant tota la muntanya. Hem arribat al cim del Pollegó Inferior (2.436 m) envoltats per la boira. Avui no hem pogut fer la panoràmica però ja la teníem de la darrera vegada que vam pujar aquí.
Després d'uns minuts de descans i de menjar alguna cosa hem iniciat el descens per un altre itinerari singular: les Costes d'En Dou. És un camí que baixa directament per la cara del Pollegó que mira a Saldes. Vist de lluny sembla que hagi de ser una difícil escalada però el camí és ben fàcil i només en algun punt aïllat cal posar les mans. Hem seguit tot el camí fins desembocar a la tartera de l'Enforcadura poc abans del camí transversal que porta al Refugi Lluis Estasen. Hem seguit baixant fins trobar el PR que va a Gósol. Aquest camí ens ha portat directament al punt de partida.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta sortida. En aquesta ocasió és de producció pròpia:



ÀLBUM -  TRAKS:  GRAN DIAGONAL - COVA

ENTRADES RELACIONADES:
La Gran
Diagonal, 2014
Pollegó Inferior
Pany-Haus, 1978
Pollegó Inferior
via Font, 1976

diumenge, 17 de setembre de 2017

Per la Serra de Busa

El Pla de Busa és un indret singular de les serres prepirenaiques. Es tracta d'un extens altiplà defensat per totes bandes per alts cingles, situat en un extrem de Solsonès, sobre la població de Sant Llorenç de Morunys. Només havíem estat en una ocasió per aquest indret, quan vam fer, l'any 1988, una ruta de BTT per la Serra de Busa. Avui hi hem tornat per fer un recorregut integral que fa tota la volta al Pla de Busa resseguint en bona part del camí els cingles que el limiten.
El punt de partida ha estat la masia del Pujol, una casa rural i restaurant molt popular. Des d'aquí agafem el camí que puja al Pla de Busa pel Pas de l'Escala. Es un camí que puja pel bosc en direcció al cingle i que poc abans d'arribar a dalt supera el pas clau amb l'ajuda d'una escala metàl·lica d'uns 10 metres. Superat aquest pas, que no té dificultat, trobem un tram equipat amb cables d'acer i esglaons de fusta i ben aviat arribem al Pla de Busa. L'itinerari recorre ara tot el cingle per la part superior amb grans paisatges. Hem arribat al mirador de La Bertolina des d'on es veu tota la Catalunya Central, des de Montserrat fins al Montseny. Amb grans vistes, hem anat resseguint el cingle fins a un segon mirador, el del Serrat de la Capella, i després fins al cim de la Guardiola (1.448 m), un vértex geodèsic de primer ordre on hi ha una torre de vigilància d'incendis. Hem fet una panoràmica circular:

Seguint el nostre camí hem travessat el pla, deixant per una estona el cingle, fins arribar al Capolat, on hi ha un altre mirador. Des d'aquí teníen una gran vista de tota la Vall de Lord i les muntanyes del Prepirineu. 
El camí segueix ara cap al cim del Cogull, el més alt de Busa, però abans hem volgut visitar l'indret més singular de la Serra de Busa: el Capolatell. Es tracta d'un apèndix del Pla de Busa que està tancat per tot arreu per alts cingles; l'únic accés és per un pont metàl·lic. Aquest lloc va ser utilitzat com a presó durant la guerra de la Independència per tancar-hi presoners de guerra. El pont era de fusta i un cop que es retirava el pont ningú podia sortir d'aquest presó natural.
Després de visitar aquest indret singular hem tornat enrere fins al mirador del Capolat i hem reprès el nostre camí resseguint el cingle fins al cim del Cogull (1.526 m), el punt més alt de la Serra de Busa. Hem seguit encara pel cingle fins que hem agafat una pista que baixa a l'esquerra. Més endavant hem deixat la pista, agafant un camí que enllaça amb el camí de pujada, per sota del pas de l'Escala. Ja només quedava defer la primera part del camí de pujada però encara hem fet una variant, acostant-nos a la Cova del Xalet, una bauma penjada del cingle que havia estat refugi de fugitius durant la guerra civil. Retornats al camí principal, hem completat la baixada fins al Pujol. 
Ha estat una magnífica excursió que ens ha permès recórrer els indrets singulars de la Serra de Busa i gaudir de grans vistes de la Catalunya Central i el Prepirineu. 
I aquí teniu la pel·licula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:

GR1: S.Llorenç
-Llinars, 2016
Per la Vall de
Lord, 2012
BTT pel la Serra
de Busa, 1988

diumenge, 10 de setembre de 2017

El Caminito del Rey

En el segon dia d'estada per Málaga hem recorregut el Caminito del Rey, que era l'objectiu principal del nostre viatge a Andalusia. Es tracta d'un camí equipat -més aviat sobreequipat- que recorre el Desfiladero de los Gaitanes. És un camí espectacular, penjat sobre els espadats del congost, però sense dificultat. 
Havíem llegit comentaris de gent que parlava dels grans perills del camí però la realitat és ben diferent. Aquesta fama de difícil ve de quan el camí, construït fa més de cent anys, estava en estat ruïnós. Efectivament, després de molts anys aquest camí va quedar en desús i es va anar degradant fins al punt de quedar en estat de ruïna total. Recórrer el camí en aquelles condicions no era només perillós sinó temerari però recentment, amb una gran inversió, es va reconstruir totalment habilitant-lo per a la seva explotació turística. Ara la dificultat és mínima i el seu recorregut és més semblant a un parc temàtic que a una activitat en el medi natural. El punt negatiu és la massificació, que desllueix totalment aquesta activitat.
Hem arribat al restaurant El Kiosko, punt de partida de l'aproximació al Caminito. Després de recórrer uns metres per la carretera hem entrat a un túnel, equipat amb llum artificial, que travessa una petita muntanya. A l'altra banda, una pista ens ha portat en pocs minuts al punt de control de l'entrada al parc. Aquí hem fet la primera cua, ja que l'entrada al Caminito està regulada i deixen passar un grup d'unes 50 persones cada cert interval de temps. Ja portàvem les entrades des de casa, comprades per internet, amb indicació de l'hora a la que podíem entrar. Ens han donat el casc, obligatori, i ens han explicat les instruccions i normes de seguretat abans de donar-nos pas.
Finalment hem entrat al camí; l'equipament és màxim, amb passarel·les de fusta i baranes de cable d'acer que el fan molt segur. Hem seguit el camí, penjat sobre els cingles del Desfiladero de los Gaitanes, amb grans vistes del congost. Després d'un tram amb passarel·les hem arribat a la zona intermitja, amb una pista que porta al tram final del Caminito. Després un segon tram equipat i el pont penjat que passa a l'altra banda del riu. Una passarel·la final, penjada d'una paret vertical, ens porta fins al final del Caminito. Només ens quedava un curt tram per una pista per arribar a la parada de l'autobús que ens ha retornat al punt de partida. 


ENTRADES RELACIONADES:

Canal dels 
Ganxos, 2015
Caiac a
Montrebei, 2015
Cala de ses
Baladres, 2015

dissabte, 9 de setembre de 2017

El Torcal de Antequera

Aquest any la Diada ens ha ofert un magnífic pont de tres dies i l'hem aprofitat per fer una sortida una mica exòtica, fora dels terrenys de joc habituals de les nostres activitats de muntanya. Aquest matí hem agafat l'avió i hem arribat a la ciutat de Málaga. Érem una bona colla: 14 persones. Allà hem llogat uns cotxes per anar a Antequera a fer una caminada per la zona del Torcal de Antequera. L'excursió programada per avui era poca cosa i no teníem pressa, de manera que ens hem permès el luxe de fer una parada tècnica per esmorzar una tassa de xocolata amb xurros a La Antequerana, un establiment típic de fama mundial.
Després de refer les forces hem anat al centre d'interpretació del Torcal de Antequera, punt de partida del recorregut previst. Es tracta d'una curta passejada entre les curioses roques d'aquest indret, una zona geològicament singular amb agulles de formes capricioses que recorda, encara que sigui amb tipus de roca diferents, les muntanyes de Montserrat o les de La Pedriza. Aquí es tracta de roca calcària sobre la que l'erosió ha esculpit roques i agulles de formes molt diverses. El camí que hem seguit és una de les rutes marcades, concretament el camino amarillo, que ens ha permès en un parell d'hores tenir una visió global d'aquest curiós paratge natural. Hem passat al costat de roques curioses com el Camello, los Prismáticos o el Adelantado, abans de retornar al punt de partida.


ENTRADES RELACIONADES:

El Castell de
l'Airosa, 2015
Travessia de
Montserrat, 2011
Exploració a la
Pedriza, 1978

dissabte, 2 de setembre de 2017

Excursió pels Cingles de Vallcebre

De retorn de vacances hem fet una excursió pel Berguedà; concretament pels cingles que envolten la població de Vallcebre. És una excursió sense complicacions, amb grans panorames i un petit pas equipat.
Sense matinar gaire hem arribat a la població de Sant Corneli. Hem esmorzat una mica en el bar i hem iniciat la caminada. Hem sortit en direcció  a la part superior del poble veient al fons la petita muralla dels cingles. El camí puja directament fins al peu del cingle on trobem un pas equipat. És un tram de camí amb esglaons de pedra i protegit amb cadenes i baranes de ferro, però sense cap dificultat. Hem arribat a la part superior del cingle, a l'indret anomenat Grau dels Boits, per on passa una petita pista de terra. Hem seguit aquesta pista que ressegueix el cingle amb grans vistes de les muntanyes del Berguedà: Pedraforca, Moixeró, Tossa d'Alp, Puigllançada...
Al cap de poc hem vist una agulla calcària despresa del cingle, que ens ha donat l'oportunitat de fer una petita grimpada. Més endavant la pista es converteix en un caminet que va seguint tot el cingle. Hem arribar al Torrent de la Jou, que el camí travessa per un pont sobre l'engorjat. Aquest riu ja el coneixíem perquè vam baixar-lo fa uns anys; és el barranc del Forat Negre.
Per l'altra banda del riu hem pujat per una zona pedregosa fins arribar a la carretera de Vallcebre. L'hem travessat seguint una petita pista asfaltada i després uns camins que ens han portat al poble de Vallcebre evitant la carretera principal. Hem pres un refresc en el bar del poble abans de seguir el nostre camí. En poc temps hem arribat a l'ermita de Santa Magdalena, situada en una clariana del bosc. Després el camí torna al cingle, que resssegueix en la seva part final fins retrobar el camí de pujada en el Grau dels Boits. A partir d'aquí només hem hagut de desfer el camí de pujada per retornar a Sant Corneli.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:

La Gran
Diagonal, 2014
Barranc del Forat
Negre, 2011
Roques d'
Empalomar 2008