dissabte, 30 de desembre de 2017

Turó de Port Vell (2.489 m) amb esquís

Turó de Port Vell
Una ascensió relativament fàcil, tornant a la Vall de Rialb, que ja vam visitar la setmana passada. Aquesta vegada la sortida se'ns ha complicat una mica per causes diverses però finalment hem fet aquest cim, que no era el que havíem programat però que ens ha ofert una bona jornada d'esquí en un entorn magnífic.
Avui teníem programada una ascensió a la Vall de Ransol i hem entrat a Andorra pel nord però al arribar al Pas de la Casa el cel estava ben tapat i plovia lleugerament. Una mica desconcertats, perquè les previsions indicaven bon temps, hem decidit esmorzar en un bar mentre esperàvem a veure com evolucionava la méteo. Al cap d'una estona ja no plovia i s'han començat a obrir clarianes, de manera que hem seguit el nostre camí cap a Ransol. En arribar a l'inici de la carretera de la Vall de Ransol hem comprovat que les nevades dels dies anteriors l'havien deixat ben blanca, de manera que havíem d'allargar considerablement l'itinerari fent la caretera a peu o intentar-ho amb cadenes. Les nevades dels dies anteriors havien deixat un bon gruix de neu nova i hem pensat que hi havia el risc de perdre molt temps posant les cadenes i després haver de deixar el cotxe a mig camí.
Hem decidit canviar de vall i ens hem dirigit a la Vall de Rialb, on la setmana passada vam fer el Pic de Bessalí amb molt bones condicions i sabíem que la carretera està normalment oberta. Efectivament, tot i que havia caigut mig metre de neu sobre la que hi havia la setmana anterior, la carretera estava oberta i hem arribat, sense problemes però una mica tard, a l'aparcament de la Vall de Rialb.
Hem iniciat la pujada per aquesta vall, molt nevada però amb una neu pesada i humida. Hem arribat, poc després de passar el refugi de Rialb, a la bifurcació dels camins del Port de Siguer i la Portella de Rialb. Aquesta vegada hem agafat el camí de la dreta amb la intenció d'intentar l'ascensió al Pic del Port de Siguer. A mesura que pujàvem en direcció al port hem anat veient perspectives espectaculars del Pic de la Font Blanca. També hem vist el Pic de Bessalí, el que vam pujar la setmana passada. Finalment hem arribat al Port de Siguer, porta de l'Ariège. Al davant teníem l'Estany Blau i el Pic de Thoumasset. Feia un vent gelat i la carena estava molt ventada i amb plaques de gel. Com que no teníem massa clar l'itinerari i, a més, el cim es veia molt lluny, hem valorat que era millor deixar aquest cim per una altra ocasió i atacar el Turó de Port Vell, més proper i una mica més baix.
Hem girat en direcció al Turó però no per la cresta, que estava ben gelada sinó flanquejant per sota fins ben a prop del cim. Els darrers metres, una curta careneta aparentment sense dificultat, tenia també plaques de gel, de manera que hem optat per deixar els esquís i fer el petit tram final amb grampons. Finalment hem arribat al cim del Turó de Port Vell (2.489 m). No és un gran cim però per la seva situació té un extens panorama, especialment sobre el Pic de la Font Blanca i el Thoumasset. Hem fet una panoràmica circular:

Hem baixat fins als esquís i ens els hem calçat per iniciar el descens. La neu estava una mica pesada però hem baixat força bé, tot i que a la part final de la vall, sense gaire pendent, hem hagut de remar una mica. 
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, amb les escenes més interessants d'aquesta ascensió.



ENTRADES RELACIONADES:
Pic de Salt
Pic de Salt
esquís, 2013
Pic de Thoumasset
Thoumasset
esquís, 2013
Pic de Font Blanca
Font Blanca
esquís, 2011

divendres, 29 de desembre de 2017

Castell de l'Eramprunyà i Cova de Bruguers

Avui hem fet una petita excursió amb nens per la zona de Begues, visitant dos punts característics: el Castell de l'Eramprunyà i la Cova de Bruguers. Feia temps que volia repetir aquesta petita excursió, que va ser la primera que vaig fer quan l'any 1966 vaig començar a fer sortides amb el grup excursionista del col·legi.
Hem arribat a l'aparcament situat al costat de l'ermita de Bruguers quan començava a ploure. Per un moment hem pensat que hauríem de suspendre l'excursió però han estat només quatre gotes i ben aviat s'han començat a obrir clarianes, de manera que hem iniciat l'excursió. El camí, marcat com a GR ja que és un tram del GR92, surt al costat de l'ermita i puja entre el bosc. Al cap de poc hem passat al costat d'un curiós arc natural i poc més enllà hem arribat  a la primera cova. Grimpant una mica hem entrat per la boca superior accedint a la sala de la cova, petita però interessant, amb unes curioses formacions de roca vermella. 
Després de fer quatre fotos hem seguit la marxa, encara de pujada, fins arribar a un replà amb grans pins. Aquí els nostre camí es bifurca. A la dreta tenim, elevat, el Castell de l'Eramprunyà; a l'esquerra, el camí que porta a la Cova de Bruguers. Hem deixat el castell per a la tornada, iniciant el camí de la cova; un camí carener que en pocs minuts ens ha portat a l'inici del petit camí equipat que baixa a la cova. Hi ha un cable d'acer per assegurar el pas, que és fàcil però cal anar amb compte portant nens com nosaltres. Hem baixat uns metres i després amb un curt flanquejament hem pujat a la Cova de Bruguers. 
És una cova ben petita, més aviat una petita bauma que una cova, però també té unes curioses formes de roca vermella. El petit espai de la cova estava ple d'objectes de tota mena, com si fossin els característics "exvots". Fins i tot hi havia monedes, deixades per algun excursionista que volia invocar la bona sort a canvi d'uns cèntims.
Després de fer quatre fotos hem tornat enrere pel camí equipat, que de pujada és més fàcil, fins a la carena. Hem tornat al replà amb grans pins i hem agafat l'altre camí, el del castell, marcat coma  GR. En pocs minuts hem arribat al Castell de l'Eramprunyà però no hem pogut entrar-hi perquè hi ha una tanca al voltant de les ruïnes del castell i només es permeten visites guiades. Hem tornat enrere baixant fins al punt de partida, on hem donat per acabada l'excursió. Ha estat curta i fàcil però amb alguns punts d'interès, especialment les dues coves i el camí equipat, que han agradat molt als nens.
Avui no hi ha àlbum de fotos; únicament la foto de portada que correspon a la primera cova. 


ENTRADES RELACIONADES:
L'Eramprunyà
1966
Plana Novella
BTT - 1989
Cova Simanya i
Montcau- 2016

dissabte, 23 de desembre de 2017

Pic de Besalí (2.639 m) amb esquís

Pic de Besalí
Avui hem iniciat la temporada d'esquí de muntanya amb l'acensió al Pic de Besalí, a la vall de Rialb. Aquest cim és com el germà petit del Pic de Font Blanca, que domina aquesta vall andorrana. És un cim modest però ens ha ofert una magnífica ascensió amb un dia claríssim i amb força neu, més de la que esperàvem trobar.
Hem sortit de casa al matí i poc després de les 9 ja estàvem a l'aparcament de l'inici de la Vall de Rialb, a punt per a l'ascensió. Pensàvem que la neu estaria justeta i ens ha sorprès agradablement comprovar que podíem sortir de l'aparcament amb els esquís als peus. Els dos esquiadors i la raquetista hem iniciat la pujada per la Vall de Rialb, per un camí entre el bosc. Aviat hem deixat enrere el bosc, pujant per la suau vall de Rialb, ben nevada. Després de passar al costat del refugi lliure de Rialb hem deixat a la dreta el camí del Port de Siguer, girant a l'esquerra per la vall principal. Hem anat pujant cap a la Portella de Rialb mentre al darrere nostre anava apareixent la silueta del Pic de Thoumasset, per sobre del Port de Siguer.
Sense cap dificultat especial, per suaus pendents, hem arribat a la Portella de Rialb (2.509 m). A l'altra banda hem vist un nou panorama, amb l'estació d'esquí d'Ordino-Arcalís en primer terme. Des del coll es pot pujar directament al cim per la carena però el pas no és gaire esquiable. L'itinerari millor és flanquejant en direcció sud per anar a buscar la pala oest que ens permet arribar al cim amb els esquís als peus. El flanquejament era una mica delicat, ja que la neu estava força gelada però l'hem superat sense problemes i hem completat els darrers metres, amb un gran panorama, fins al cim del Besalí (2.639 m).
Al davant mateix teníem el Pic de la Font Blanca, que per aquesta banda presenta un aspecte impressionant. També teníem una bona vista d'altres muntanyes andorranes i del Thoumasset, que treu el cap des de l'Ariège per sobre del Port de Siguer. Hem fet una panoràmica circular:

Després d'uns minuts de descans hem iniciat el descens, pel mateix camí de pujada. La neu estava força bé en general, excepte un petit tram de neu crosta. Finalment hem arribat, sense descalçar-nos en cap moment els esquís, al punt de partida.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, amb les escenes més interessants d'aquesta ascensió.



ENTRADES RELACIONADES:
Pic de Salt
Pic de Salt
esquís, 2013
Pic de Thoumasset
Thoumasset
esquís, 2013
Pic de Font Blanca
Font Blanca
esquís, 2011

dissabte, 16 de desembre de 2017

La Travessia d'Agulles

Travessia d'Agulles
Avui he fet novament la Travessia d'Agulles, un recorregut amb alguns passos equipats per la part alta de la Regió d'Agulles, a Montserrat. L'objectiu no era pròpiament la travessia sinó que es tractava d'una sortida fotogràfica per completar l'àlbum de ressenyes de Montserrat del blog amb algunes fotografies que em faltaven. També volia fer fotos per completar alguna entrada de blog que tenia la foto de portada repetida. 
He arribat de bon matí a Can Massana però no he deixat el cotxe al pàrquing de pagament sinó a fora, a la carretera, en un petit replà fora de l'asfalt. És un bon començament estalviar-se els 5 euros del pàrquing...
He iniciat la pujada pel camí del Coll de Guirló. Poc abans d'arribar-hi m'he desviat del camí per acostar-me a les ruïnes de Sant Pau Vell i fer alguna foto.  He seguit pel Coll de Guirló i la Portella. Aquí comença la travessia, marcada amb pintura vermella i amb alguns passos esquipats amb cordees fixes. El camí ressegueix la part alta de la Regió d'Agulles passant al peu de les agulles mes característiques. En realitat no he completat la travessia sinó que poc després de passar la Boteruda del Gra he deixat el camí que porta al Portell Estret, punt final de la Travessia d'Agulles, tirat avall per una canal per acostar-me a la zona del Setrill. 
Al llarg de la travessia he fet diverses fotos que em faltaven, enfilant-me per canals montserratines. He fet fotos del Senatxo i la Figuereta, amb la càmera Gopro d'ull de peix. Després he pujat per la canal entre la Bandereta i l'Agulla dels Espeleòlegs per fer la foto de La Palangana. He seguit pel Carbassó, l'Agulla Alta de la Miranda, el Setrill i el Broc del Setrill. En total he aconseguit fer onze ressenyes noves i diverses fotos per millorar algunes entrades antigues del blog que tenien fotos d'arxiu repetides.
Avui l'àlbum de fotos és més de panorames i detalls de les roques que no pas la crònica gràfica de l'excursió. Pel que fa al track, correspon a la Travessia d'Agulles completa i el vam gavar en una ocasió anterior.

ÀLBUM DE FOTOS    -    TRACK

ENTRADES RELACIONADES:
Travessia
d'Agulles - 2014
Travessia
d'Agulles - 2013
Alta de la
Miranda - 1977

dimecres, 6 de desembre de 2017

Cova de les Rondes (segon intent)

Cova de les Rondes
Els seguidors del blog deuen recordar que al febrer de 2016 vam fer una exploració a la Cova de Les Rondes, situada a prop de la població de La Llacuna. En aquella ocasió la intenció era fer el recorregut integral de la cova, entrant per una boca i sortint per l'altra, després d'un recorregut subterrani d'uns 500 metres. Aquell dia, el caràcter laberíntic de la cova i la dificultat per superar alguns pasos molt estrets ens van desanimar i vam acabar fent només un recorregut parcial entrant i sortint per la mateixa boca. Vam arribar fins a un pas tan estret que no el vam poder superar i vam decidir abandonar la idea de fer el recorregut integral.
Els companys no van quedar gaire satisfets per l'activitat perquè la cova era bruta i humida i els passos entre el laberint de blocs no sempre eren fàcils de trobar. A més, els passos estrets i angoixants que vam haver de superar, tant a l'anada com a la tornada, van minar la moral de la tropa fins al punt que a la sortida algú va dir que es vendria tot el material d'espeleologia.
Jo vaig dir que havíem de tornar un altre dia, sense anar tan carregats de material i amb roba més lleugera per superar les estretors subterrànies de la cova però sempre que parlava del tema amb els companys posaven cara de pànic i donaven tota mena d'excuses per evitar repetir la davallada a l'infern de Les Rondes. 
Avui he fet, en solitari, un segon intent a Les Rondes. He arribat de bon matí a l'entrada de la cova i m'he endinsat per l'estreta fisura que dóna entrada al laberint de fisures, blocs, gateres i pous. Poc després de l'entrada hi ha un parell de passos molt estrets. He arribat al pou de 8 metres que cal desgrimpar amb l'ajut d'una corda fixa. Més endavant he arribat al pas més tècnic del recorregut, el ràpel de 10 metres que té l'entrada per un forat molt estret i baixa per una estreta fisura. La corda de nusos que hi havia quan vam venir la darrera vegada ja no hi era. Avui hi havia una corda fixa amb aspecte de nova.
Superat el ràpel, he seguit el recorregut fins arribar al pas estret on vam abandonar en la nostra darrera visita a la cova. Amb menys dificultats de les previstes he superat el pas i he seguit avançant. Més endavant he trobat un pas encara més estret i amb forma de L. He intentat superar el pas però era massa estret, de manera que he decidit deixar-ho córrer i he tornat enrere. Just al peu del ràpel de 10 metres he trobat un grup d'espeleòlegs que venien a fer el recorregut. M'han dit que coneixien la cova i m'han convidat a anar amb ells.
Mentre ells acabaven de fer el ràpel he anat tirant endavant, refent novament el recorregut ja explorat. He arribat al pas en L i aquesta vegada l'he superat després de treure'm el casc, la jaqueta i el material d'escalada que portava penjat i fer un número de contorsionisme de circ. A continuació venia un tram relativament fàcil, de manera que he anat avançat fins que he trobat un pas encara més estret ! He intentat superar-lo però no he pogut i he tornat enrere. He superat novament el pas en L, que de baixada era més fàcil perquè tenia a favor la Llei de la Gravetat. 
He anat reculant fins que, desconcertat, he arribat al peu del ràpel sense trobar el grup d'espeleòlegs. Aleshores he entès que jo havia seguit una galeria secundària que quedava cega en el darrer pas estret. En algun punt del recorregut m'havia desviat del recorregut principal. No hi havia ni rastre del grup d'espeleòlegs i no he volgut tornar enrere per buscar el camí correcte. El laberint m'havia vençut...
He remuntat el ràpel de 10 metres amb l'ajut del material d'escalada que havia portat en previsió i he tornat a sortir a la llum, donant per acabada l'aventura pel laberint subterrani.
Avui no hi ha àlbum de fotos perquè n'he fet molt poques. Tampoc hi ha vídeo perquè anant sol prou feina tenia com per anar filmant però aquí reproduïm el vídeo que vam gravar en la nostra anterior visita a la Cova de Les Rondes. Va ser produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog:


ENTRADES RELACIONADES:
Cova de les
Rondes, 2016
Gorg Blau i
Sa Fosca, 2015
Serra dels
Bufadors, 2013

dissabte, 2 de desembre de 2017

GR7: Fórnols - La Coma

GR7: Fórnols - La Coma
L'etapa d'avui del GR7 ha estat molt singular a causa de la climatologia. Justament ahir, quan la Magda va trucar al Molí de Fórnols, on teníem previst esmorzar, ens van dir que feia molt fred, que havia nevat i que el millor que podíem fer era quedar-nos a casa. Vam consultar les web dels serveis de Trànsit comprovant que la carretera estava oberta i que no calia posar cadenes, de manera que finalment vam decidir mantenir la sortida, tot i les previsibles dificultats.
No ens vam equivocar. La sortida, tot i les austeres condicions climatològiques amb fred intens, fort vent i una bona enfarinada, ha estat un èxit. Fins a La Coma la carretera estava neta però poc després de passar aquesta població, quan pujàvem al Coll de Port, ja hem començat a trobar neu, una enfarinada d'un parell de dits que cobria bona part de la carretera. A poc a poc hem recorregut el trajecte de pujada al port i baixada per la part obaga que dóna a la Vall de la Vansa. Hem passat Tuixent i hem arribat al Molí de Fórnols. Hem esmorzar allà i hem tornat a agafar l'autocar per pujar fins al poble de Fórnols, punt d'inici de l'etapa d'avui.
Fórnols estava ben nevat, tot i que només amb una capa fina, i feia un vent fort i gelat però just quan arribàvem ha sortit el sol, fent pujar la moral de la tropa. Hem inicial el recorregut baixant per un corriol fins al Molí de Fórnols. Hem seguit un camí pel bosc, en lleugera pujada, fins que al cap d'una estona hem vist ben a prop el poble de Tuixent. Poc abans d'arribar-hi, passant un pont, ens hem, aturat a esmorzar a peu dret, ja que tot estava nevat i no podíem seure.
Hem reiniciat la marxa pujant a Tuixent i travessant el poble. Després hem anat a buscar una pista per iniciar la pujada al Coll de Port, punt clau de l'etapa d'avui. Tota la pujada és per un bosc a l'obaga que avui estava tot nevat. Aviat hem deixat la pista per pujar més directament per un corriol que travessa diverses vegades la pista. Finalment hem arribat al Coll de Port (1.700 m).
En el coll el vent era molt fort i fred. Tot i això, encara ens hem entretingut en fer la foto de grup al costat d'un monument a l'isard que es troba allà mateix, en el coll. Ja només quedava la baixada, llarga i per un camí de cabres que creua diverses vegades la carretera tot fent drecera. Finalment hem arribat al fons de la vall, al costat de les Fonts del Cardener i, ja per la carretera, hem completat l'etapa arribant a La Coma. Hem dinat al restaurant de Cal Nin; un menú variat de plats casolans que ens ha deixat ben satisfets. 


ENTRADES RELACIONADES:
Port del Comte
esquís, 2013
Cap del
Verd, 2012
Barranc del Coll
de Port, 2004

dissabte, 25 de novembre de 2017

Torrent de la Font Seca

Torrent de la Font Seca
Una magnífica matinal a Montserrat amb el descens d'un barranc, relativament fàcil però amb un gran ambient montserratí. El Barranc de la Font Seca és la continuació del Barranc de Santa Caterina, que ja vam baixar fa pocs anys. El punt de partida és l'àrea recreativa de La Salut, a la carretera que porta a les Coves del Salnitre des de Collbató. Des d'allà hem anat a buscar la Drecera dels Graus, que puja ben dret fins arribar al Camí de les Bateries, l'antic camí de Collbató al Monestir. Hem agafat aquest camí, ja més planer, cap a la dreta. Hem passat per sota de la Roca Llisa i la Roca dels Polls i hem arribat a l'inici del Torrent de la Font Seca.
El descens del torrent no té cap dificultat especial, tot i que hi ha alguns ràpels. Hem anat baixant, amb alguns sectors de bosc, algunes desgrimpades i alguns ràpels. En algun dels trams de desgrimpada hi ha cordes fixes (cintes amb nusos) que ens faciliten el descens. Hi ha tres ràpels més llargs, entre 20 i 25 metres, i uns quants més curts. Els ràpels llargs estan equipats de manera que es poden fraccionar i, per tant, utilitzar cordes més curtes.
El descens és curt però hem anat fent fotos, gravant vídeo i fent volar el dron, de manera que hem estat poc més de tres hores per baixar. El final del descens és justament a l'àrea recreativa de La Salut, on teníem el cotxe. Hem acabat la jornada barranquista matinal prenent un refresc a la guingueta oberta a la mateixa àrea recreativa.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta sortida, obra de la productora pròpia del blog, Quercus Films. Inclou algunes escenes gravades amb el dron (abstenir-se qui tingui vertígen...)




ENTRADES RELACIONADES:
Torrent de Santa Caterina
Torrent de Sta.
Caterina, 2013
Torrent del Xacó
Canal del
Xacó, 2011
Torrent Fondo
Torrent
Fondo, 2002

diumenge, 19 de novembre de 2017

Sortida fotogràfica a Sant Llorenç

Sant Llorenç de Munt
Aquest cap de setmana no hi havia cap sortida de muntanya prevista, de manera que he aprofitat per fer una sortida fotogràfica per la zona de Sant Llorenç de Munt. La idea era ben senzilla: tenia algunes sortides incompletes del blog que calia completar. Es tractava de les entrades corresponents a diverses escalades que havíem fet entre 1978 i 1980 pel massís de Sant Llorenç de les quals hi ha via poques fotos i faltava la ressenya de producció pròpia.
Sense matinar massa hem arribat al peu del Cavall Bernat en molt poc temps. El cotxe arriba pràcticament a peu de via, de manera que en pocs minuts ja estàvem fent les fotos de la via normal del Cavall i dues roques veïnes: el Cap de Mort i l'Esquirol.
La segona etapa ha estat la roca de la Falconera, un bon pany de paret ratllat per una xemeneia per on vam pujar l'any 1980. Des de la mateixa carretera, gairebé sense baixar del cotxe, he fet la foto d'aquesta roca por fer la corresponent ressenya.
L'Aresta dels Cavalls ja requereix una petita aproximació de poc més d'una hora des de l'aparcament de Can Robert. He pujat fins a l'inici de la via Normal i després fins a l'inici de la via de l'Aresta. Unes quantes fotos i un vol panoràmic del dron m'han permès obtenir el material necessari per completar l'entrada corresponent del blog
Com que avui m'acompanyava en Rafel, ha volgut aprofitar les circumstàncies de la sortida per fer un petit vídeo: 



ENTRADES RELACIONADES:
Montcau
Cova Simanya i
Montcau, 2016
Falconera
La Falconera
1980
Aresta dels Cavalls
Aresta dels
Cavalls, 1979

diumenge, 12 de novembre de 2017

GR7: La Seu d'Urgell - Fórnols

GR7: La Seu d'Urgell - Fórnols
Una nova etapa del GR7 entre la Seu d'Urgell i la petita població de Fórnols, a la Vall de la Vansa. Hem començat la jornada esmorzant el típic croissant al bar-restaurant La Ballena, on vam dinar al final de la darrera etapa. Després, l'autocar ens ha portat al punt on vam acabar l'etapa d'octubre, a l'entrada de La Seu. El nostre camí voreja tota la població sense entrar a la trama urbana de La Seu. A l'altra banda d'aquesta població hem passat un pont sobre el Segre, agafant una pista a la dreta, paral·lela al riu.
Després d'un curt trajecte per la pista hem deixat la vall i la pista prenent una altra pista més petita, a l'esquerra, que començava a enfilar-se muntanya amunt. Entre boscos hem anat guanyant alçada per una carena. De tant en tant, alguna clariana ens permetia veure La Seu molt avall i les muntanyes de l'Alt Urgell i Andorra. Hem pogut distingir la Torreta de l'Orri, el Salòria i el Monturull.
Més amunt la carena, ja sense bosc, ens ha ofert una gran panoràmica. Hem arribat al Turó de Porredon, on hem deixat la carena seguint per pistes i corriols en direcció al punt més alt del nostre recorregut d'avui, el Coll de Creus (1.435 m).
Poc més enllà del coll hem començat a veure al davant mateix el Coll de Bancs, on acaba la dura pujada d'aquesta etapa. Malgrat la poca distància, encara ens quedava superar una sifonada, ja que calia baixar fins travessar el Riu de Bona i després remuntar per l'altra banda fins al coll. Finalment hem arribat al Coll de Bancs, porta d'entrada a la Vall de la Vansa.
El darrer tram de l'etapa l'hem fet per la carretera, fins al poble de Fórnols, tot i que el GR oficial evita part de la carretera agafant un camí que segueix la carretera a una certa distància.  Ha estat una curta passejada fins al poble de Fórnols on ens esperava l'autocar. Finalment, com sempre, hem acabat la jornada amb un bon dinar al restaurat del Molí de Fórnols.


ENTRADES RELACIONADES:
Barranc de
Culles, 2014
Barranc de
Fontanella, 2011
Barranc de
L'Espunya 2005

diumenge, 5 de novembre de 2017

Pels Cingles de Tavertet

Clot del Balà
Excursió per la zona dels Cingles de Tavertet seguint un itinerari molt similar al que vam seguir fa quatre anys pel Sot del Balà i el Puig de la Força. Aquesta vegada hem introduït tres variants que fan més atractiu aquest itinerari.
Hem sortit d'una petita zona de pícnic a la sortida de la població de Vilanova de Sau, al costat de l'embassament. Al davant mateix teníem el campanar de l'antiga església de Sant Romà de Sau, sobresortint de les aigües que avui tenien un nivell baix. Hem seguit una pista i després un camí, vorejant l'embassament. Més endavant hem baixat per un camí desdibuixat fins creuar la riera de Balà. A l'altra banda de la riera hem trobat un camí més ben traçat per on hem pujat al primer punt singular del nostre recorregut: el Morro de l'Abella. Es tracta d'un esperó que sobresurt del cingle com una proa i que ofereix una magnífica visió sobre el Pantà de Sau i muntanyes veïnes. Hem pogut veure també el Salt de Tirabous amb el seu gran gorg. Hem fet una panoràmica circular:

Hem tornat enrere per recuperar el camí, que a partir d'aquí anava resseguint la Vall del Balà per sota dels cingles. Hem arribat a la Cova de les Pixarelles, una curiosa cavitat situada a dalt d'una canal, equipada amb una corda fixa i esglaons de materials diversos. La cova estava tancada amb una reixa de ferro perquè s'hi estan realitzant excavacions, de manera que només hem pogut visitar el vestíbul, realment espectacular.
Hem seguit el camí per sota el cingle. Més endavant hem trobat un altre punt singular, un petit tram equipat amb una escala de ferro que permet baixar a l'esglaó inferior del cingle. El pas no té cap dificultat especial però li dona un toc original a l'itinerari.
Més endavant, la vall queda tancada per un saltant d'aigua. És el Salt del Molí Bernat. El camí passa per sota del salt, pel darrere de la caiguda d'aigua. Avui el cabal era poc però igualment hem gaudit d'un indret molt singular. Ens hem aturat a dinar allà mateix i després hem seguit per l'altra riba de la vall, pujant fins arribar a Tavertet.
No hem entrat a la població sinó que hem agafat l'àmplia pista que porta al Pla del Castell. Al final d'aquest pla, ja per un caminet, hem baixat a un coll al peu del Puig de la Força. Aquest cim, que ja vam pujar en la nostra anterior visita per aquestes terres, té un camí que, per cornises a mitja alçada del cingle, li donen tota la volta. És un camí singular, amb un tram equipat amb cadenes, que ens ofereix un recorregut panoràmic al voltant de la muntanya. Hem completat la circumvalació retornant al collet, des d'on hem iniciat una forta baixada pel bosc fins arribar a una pista que, ja sense cap dificultat, ens ha retornat al punt de partida.
I aquí teniu el vídeo d'aquesta sortida. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Sot del
Balà, 2013
GR83: Osor-Les
Planes, 2012
Gorja del
Gravet, 2008

dissabte, 21 d’octubre de 2017

GR7: Aixirivall - La Seu d'Urgell

GR7: Aixirivall - La seu d'Urgell
Segona etapa del GR7 (quarta segons el pla inicial) des de la població andorrana d'Aixirivall fins a La Seu d'Urgell. Una etapa de transició entre les Valls d'Andorra i la capital de l'Alt Urgell que té com a punt més singular el pas de la frontera per La Farga de Moles.
Hem sortit del punt de la carretera d'Aixirivall, a prop d'aquesta població, on vam acabar l'etapa anterior. Després de pujar uns metres per la carretera hem agafat un corriol a la dreta que baixa amb fort pendent. Aquest corriol s'ha convertit ben aviat en un bon camí, amb trams empedrats, resseguint tota la muntanya a mitja alçada sobre la Vall del Valira. Hem passat al costat de l'ermita de Sant Romà i hem seguit fins a l'entrada de Juberri. Des d'aquí hem agafat un camí en forta baixada, amb ziga-zagues entre el bosc, fins arribar, molts metres més avall, a la carretera principal de la Vall d'Andorra, poc abans de la frontera.
A partir d'aquí el nostre camí ha estat totalment diferent. Hem deixat enrere els vessants boscosos, amb tots els colors de la tardor, per seguir la Vall del Valira en lleugera baixada fins a La Seu. Des del final del Camí de Juberri hem baixat un petit tram de carretera fins arribar a la frontera. Hem travessat la carretera i ens hem aturat a esmorzar una mica, al costat de les instal·lacions frontereres. Hem passat la frontera i la duana i poc després hem baixat per una escala metàl·lica a buscar un pont sobre el Valira que porta a un càmping.
A partir del càmping, ja sempre per bones pistes, hem anat seguint la vall en direcció a La Seu. Ben aviat hem vist que tot aquest sector del GR7, a partir de la frontera, estava molt poc marcat. Hi havia molt poques marques i  molt antigues, fins al punt que en alguns casos només quedaven vestigis de pintura gairebé invisibles sobre les roques. Hem anat baixant sense problemes fins que hem arribat a la vista dels primers edificis de La Seu, en una petita zona industrial. Hem agafat una petita carretera però hem trobat una tanca metàl·lica que tallava totalment el pas. Només quedaven uns metres per acabar l'etapa però calia superar l'obstacle. Afortunadament, a l'esquerra de la tanca quedava un petit pas per on, amb certa precaució, hem aconseguit superar l'obstacle arribant a la carretera de Lleida i les primeres cases de la trama urbana de la capital de l'Alt Urgell. Allà, en una rotonda, ens ha recollit l'autocar donant per acabada l'etapa.
Com és tradicional, hem acabat la jornada senderista amb un bon dinar. En aquesta ocasió hem dinat, força bé i a bon preu, en el restaurant La Ballena.


ENTRADES RELACIONADES:
Ascensió al Pic
d'Escobes, 2014
Ascensió al
Tristaina, 2014
Comapedrosa,
juliol 2013

diumenge, 15 d’octubre de 2017

El Posets, per la cresta Veteranos - Gemelos

Cresta Veteranos - Gemelos
Una gran ascensió que teníem pendent des del novembre de 2015, quan vam intentar aquesta activitat però una nevada primerenca i el gel que hi havia a la cresta ens va fer caviar de plans i vam acabar fent la Cresta de Bardamina. Aquesta vegada, amb la meteorologia a favor però amb el temps una mica just perquè només disposàvem dels dos darrers dies del pont del Pilar, hem vingut  a la Vall d'Estós per fer aquesta Cresta. 
Amb les primeres llums del dia hem sortit del refugi d'Estós. Hem iniciat la marxa pel tram del GR11 que va fins a Viadós pel Puerto de Gistaín. Quan ja ens faltava molt poc per al coll hem deixat el GR per prendre un caminet a l'esquerra que, sense cap dificultat, comença a enfilar-se cap a la cresta. Al cap d'una estona hem arribat a la Collada Negra, des d'on hem començat a veure un gran panorama en direcció al Pirineu Occidental.
Comença aquí la llarga cresta que porta al Posets. Hem seguit pujant per aquesta cresta seguint un caminet que, tot buscant els millors passos, alternava el fil de l'aresta amb les vessants més fàcils. Sense cap dificultat hem arribat al primer cim de la jornada: el Pico de los Veteranos (3.125 m). El panorama era extraordinari en totes direccions. Hem fet una panoràmica circular:
Hem deixat enrere el cim seguint per la cresta, encara fàcil però amb algun petit pas de grimpada, fins al segon cim de la jornada, el Pico de los Gemelos (3.160 m). Hem menjat una mica i ens hem equipat per superar el pas clau de l'ascensió que és la Brecha Carivé. Des del cim hem baixat uns metres fins arribar a una petita bretxa on hi havia un pitó antic. 
La baixada a la bretxa es fa amb ràppel, tot i que també es pot desgrimpar amb uns passos que no són difícils però sí exposats. Hem fixat la corda en el pitó i hem baixat en ràppel uns 8 metres fins a una cornisa penjada. Aquí, segons les ressenyes, hauríem d'haver trobat el segon rappel però no hi havia cap instal·lació i, el que és pitjor, la roca estava tan descomposta i inestable que era impossible muntar cap instal·lació si no era amb parabolts. Finalment hem decidit seguir amb el ràppel inicial, que havíem instal·lat amb una corda de 60 metres, encara que la recuperació de la corda no era possible des de baix, de manera que l'últim de la fila ha baixat desgrimpant després de recuperar la corda des de la cornisa.  
Un cop a la Brecha Carivé cal pujar escalant per la cara oposada, en direcció al Posets. Hem fet un parell de tirades assegurats amb la corda però després, ja en terreny fàcil, hem seguit sense assegurar per terreny sense massa dificultat encara que amb passos de grimpada i algun punt de certa exposició. Finalment hem arribat al Posets (3.375 m), el segon cim en altura de tots els Pirineus. Des d'aquí la vista era també extraordinària però no hem fet la panoràmica circular perquè ja tenim en el blog la magnífica panoràmica circular que vam fer l'any 2011. 
Eren ja les dues de la tarda i ens quedava el llarguíssim retorn, de manera que hem menjat quatre ganyips i hem iniciat el descens. El més raonable hauria estat baixar per la Ruta Real fins al refugi Ángel Orús però, com que finalment havíem programat aquesta sortida en només dos dies, havíem de baixar per la via normal de la Vall d'Estós fins al refugi i després fins a la sortida de la vall, on teníem el cotxe.
Hem tornat enrere recorrent tota l'aresta somital del Posets fins trobar l'inici de la via normal, marcada amb una fletxa de pintura vermella. Seguint les marques i algunes fites disperses hem baixat fins al Collado de la Paul. Cal dir que ens hem embolicat una mica perquè en algun moment hem perdut el camí però finalment hem arribat al coll i hem iniciat el llarguíssim retorn, primer per un pedregar i després ja per un bon camí fins al refugi d'Estós. Finalment hem baixat, ja a la llum dels frontals, fins a l'aparcament de l'entrada de la vall.
Aquí teniu el vídeo de la jornada. En aquesta ocasió és obra de la productora pròpia del blog, Quercus Films, i cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Cresta de las
Espadas, 2012
Ascensió al
Posets, 2011
Ascensió al
Posets 1977