La Pedriza: El Hueso, via Rodolfo

Foto d’arxiu: ràpel de l’omòplat del Hueso, desembre 2018

---

Després de bivaquejar a la Pedriza, de bon matí van arribar els companys de Madrid i vam anar a escalar el Hueso per la via Rodolfo, una via gairebé tota en lliure, amb sis tirades, de les quals cinc són en tècnica de ramonage i empotrament, molt atlètica i força esgotadora.
La via va a l’esquerra de la gran roca adossada a la paret que dona nom a la zona. És totalment en lliure excepte un petit pas d’estreps per superar un desplom a la sortida de la segona reunió. La primera tirada és la més difícil, ja que cal progressar en ramonage estret i vertical i després pel diedre, acabant amb una placa fisurada molt fina que les ressenyes cataloguen de sisè inferior, tot plegat sense assegurances bones.
Com que el Hueso no és una agulla sinó una zona irregular amb diversos bonys, s’arriba a una mena de cim des d’on vam fer un ràpel d’uns 25 metres fins a una canal, que vam baixar desgrimpant sense massa dificultat.

---

RESSENYA:

---

La Pedriza: El Yelmo, via Vikinga

Foto d’arxiu: escalada al Yelmo, desembre 2018

---

Aquesta vegada no m’acompanyaven els amics de Madrid, de manera que vaig fer la via en solitari utilitzant la tècnica d’autoassegurança. Es tracta de la via Vikinga del Yelmo, que supera el gran pany de paret d’aquesta agulla per placa, amb escalada lliure d’adherència i força dificultat, amb passos de cinquè grau, i una tirada i mitja en tècnica artificial.
El pas més curiós de la via és quan es travessa un forat a plena paret, com una mena de petit túnel. Com que anava en solitari, havia de passar tres vegades cada tirada per muntar i desmuntar l’assegurança, però vaig pujar força bé, especialment als trams d’escalada artificial.
Actualment es fan més parts de la via en lliure; la ressenya és aproximadament com la vaig fer, però pot variar força en funció dels trams que es puguin superar sense recórrer a l’artificial.
Després d’acabar la via vaig baixar caminant fins al poble de Manzanares el Real per anar al barber, ja que l’endemà havia de tornar a la caserna en perfecte estat de revista. Tot seguit vaig tornar a pujar a la Pedriza per bivaquejar, ja que l’endemà volia continuar escalant amb els companys, que havien de pujar de bon matí.

---

RESSENYA:

---

La Porra & La Mòmia

Foto d’arxiu: la Mòmia des dels Flautats. Setembre 2008

---

Aquesta vegada sí. El 27 d’agost havíem abandonat a la Porra perquè no portàvem prou material. En aquesta ocasió ja dúiem el material suficient, especialment pitons per clavar a la fissura, i vam superar la via Normal de la Porra , una via d’escalada artificial difícil (A2, desequipada).
La via comença pujant per la canal entre la Porra i la Punxa fins al collet entre les dues agulles. Des d’aquí vam pujar un parell de passos en artificial de pitó i vam sortir en lliure fins a un replà amb algun arbre, on vam muntar una bona reunió.

La tirada següent és la més difícil, totalment en artificial i força desequipada quan la vam fer. Cal clavar diversos pitons a la fissura i aprofitar algunes peces de la via fins que, després d’un bon tram d’artificial, es surt en lliure, no gaire difícil però descompost, fins al cim.

Després encara vam fer una altra via: la Mòmia per la via Castells-Villena , que puja pel ràpel de la Mòmia, primer en artificial (set passos) i després en lliure difícil (IV+) fins fer reunió a l’anella del ràpel. Des d’aquí, uns metres fàcils ens van portar al cim. És una via poc coneguda, clarament per a col·leccionistes, que permet assolir una de les agulles més característiques de Montserrat.

---

RESSENYES:

---

El Pájaro, via Rivas-Acuña

Foto d’arxiu: a la darrera reunió del Pájaro. Desembre 2018

---

Novament, aprofitant un permís del servei militar, aquesta vegada amb motiu de la festivitat del Pilar, vaig fer una escapada a la Pedriza. Amb els companys habituals vam fer dues vies:
El Pájaro, via Rivas-Acuña: una clàssica del Pájaro, una mica més fàcil que la Sud clàssica que havia fet per Setmana Santa, però igualment d’una gran bellesa.

La via ataca la cara Est del Pájaro; és relativament llarga i presenta una gran varietat de passos, gairebé tots en lliure, amb només algun pas que es pot fer en A0. És una escalada disfrutadora, atlètica i molt estètica.

Des del cim es baixa amb un ràpel d’uns 25 metres que ens porta a una plataforma des d’on es pot desgrimpar fins a peu de via. La via només coincideix amb la Sud en la darrera tirada i en part de la penúltima.
El Canto del Tolmo, via Extraplom: una nova repetició d’aquesta via, que ens va servir com a entrenament de la tècnica d’escalada artificial i també per completar la jornada amb una escalada curta, ja que no podíem perdre l’autobús de retorn a Manzanares el Real i a Madrid.

La via puja aquesta característica roca per la part més extraplomada, íntegrament amb tècnica artificial. Està totalment equipada amb burins, fet que facilita molt la progressió.

---

RESSENYES:

---

El Canto del Tolmo, VN i Extraplom

Foto d'arxiu: el Canto del Tolmo, desembre 2018

---

Després de bivaquejar sota el Canto del Tolmo, aquesta vegada volíem fer una via del Pájaro però finalment ens vam quedar al Canto del Tolmo i ens vam dedicar a fer pràctiques d’escalada artificial en aquest popular monòlit.

Vam fer la via de l’extraplom, que ja coneixíem d’ocasions anteriors, i també vam fer la via normal, que puja per la part menys extraplomada. Només té tres o quatre passos d’estreps i després se surt en lliure fàcil. Les dues vies són curtes i constitueixen únicament un exercici d’entrenament en l’escalada artificial.

---

RESSENYES:

---

Escalada a la Pedriza. Peña Sirio

Foto d'arxiu: Peña Sirio, camí del Yelmo. Desembre 2018

---

Aprofitant el primer cap de setmana durant el servei militar a Madrid, vaig fer una escapada a la Pedriza per practicar l’escalada. A primera hora de dissabte vaig agafar un autobús des de Madrid, que em va portar a Manzanares el Real, base d’operacions de les escalades a la Pedriza. Des d’allà vaig agafar un altre autobús, un microbús conduït per una dona que portava els escaladors fins a Cantocochino.

La Peña Sirio és just al davant mateix de Cantocochino, tot i que l’aproximació és sense camí, pel dret. Allà mateix vaig preguntar a uns nois i, com que jo anava sol, m’hi vaig unir per escalar. Vam fer dues vies a la Peña Sirio:

Via Félix Barroeta: puja per la cara sud de la Peña Sirio, pràcticament tota en lliure, seguint un sistema de fissures que ratllen aquesta cara. Hi ha alguns passos de molta finura, alternats amb trams més fàcils. El pas més difícil és a la quarta tirada, quan es puja per una fissura amb algun pas d’escalada artificial.

Via Espolón Oeste: és una via que recorda en certa manera les arestes Brucs montserratines, tot i que amb una roca totalment diferent. La via segueix el marcat esperó que mira a Cantocochino després d’entrar-hi amb dues tirades per la cara oest. Després s’escala a tota cresta, amb passos de finura que se superen per adherència. El tram més difícil és a la sortida de la cinquena reunió, amb un pas que cal superar per adherència. Després l’esperó s’ajeu i s’arriba fàcilment al cim.

Després de l’escalada vaig pujar fins al Canto del Tolmo, on vaig quedar-me a passar la nit fent bivac sota el marcat extraplom que forma aquesta roca.

---

RESSENYES:

---

MÉS FOTOS:

---