El Cancho Amarillo, via Ayuso

Foto d’arxiu: escalada a la Pedriza

---

Després d’un bivac en una bauma de la Pradera de Navajuelo, amb un ambient gairebé polar, vam iniciar una nova escalada. Aquesta vegada vam pujar el Cancho Amarillo per la via Ayuso, una via molt variada, amb una mica de tot.
La via comença amb una fisura-diedre. Després fem un canvi de fissura amb un petit flanqueig per continuar amb una bavaresa i una travessia de placa fins a la primera reunió, en una tirada especialment variada.
Sortim de la reunió flanquejant a l’esquerra fins al peu d’un diedre, on cal fer un parell de passos d’estreps, tot i que actualment es fan en lliure, catalogats de V+. Muntem reunió en una plataforma al peu de la xemeneia característica de la via.
Aquesta xemeneia és força vertical i originalment no tenia assegurances, amb una dificultat catalogada de V+. Actualment es protegeix amb friends grossos, però en aquell temps encara no s’havien inventat i s’havia de superar tota sense assegurances. És una tirada espectacular i molt atlètica, tot un repte.
Un cop completada l’escalada vaig tornar a Madrid, ja que es tractava d’una sortida de cap de setmana durant el servei militar.

---

RESSENYA:

---

Pared de Santillana. Via Sur clásica

Foto d’arxiu: Paret de Santillana, desembre 2018

---

Escalada a la Pedriza. Amb els companys habituals vam fer l’ascensió de la Paret de Santillana per la via Sud clàssica, una via llarga i força vertical però no excessivament difícil.
La part més destacada de l’ascensió és la fisura de la primera tirada, que vam superar combinant encastament i adherència de placa. Al final d’aquesta fisura hi ha un pas especialment difícil (V+) quan cal canviar de fissura. Algunes ressenyes arriben a catalogar aquest pas com a 6a.
La resta de la via discorre per placa i es caracteritza per la gran quantitat de merlets (setas), que vam utilitzar tant com a excel·lents preses com per muntar assegurances passant-hi una baga. Els escaladors de la zona anomenen aquesta tècnica “lazar setas”. Fins i tot hi ha dues reunions que es munten íntegrament assegurant-se amb aquests merlets.
Mentre escalàvem ens va sobrevolar un bon grup de voltors; en vam arribar a comptar disset. Un cop acabada l’escalada vam baixar a la Pradera de Navajuelo, on ens vam instal·lar en una bauma per bivaquejar.
Al davant teníem la gran Paret de Santillana i, ben a prop, una curiosa roca anomenada el Mogote de los Suicidas. Aquesta pradera es troba en una de les zones més altes de la Pedriza i aquella nit hi feia un fred intens. Al matí tot apareixia completament gebrat.

---

RESSENYA:

---

Paret de l'Aeri, via Mas-Brullet

Foto d’arxiu: paret de Sant Jeroni des de Santa Cecília

---

Escalada a Montserrat. Vam fer la via Mas-Brullet, una via molt clàssica que supera en lliure la part més occidental de la paret de l’Aeri. És una via atípica de Montserrat, ja que no puja per finura de placa sinó que obliga a utilitzar tota mena de tècniques: ramonage, encastament, bavaresa i artificial. És una via llarga i relativament difícil, tota una fita de l’escalada montserratina.
La via comença al darrere d’un gran bloc recolzat a la paret. La primera tirada és atlètica i permet gaudir plenament de l’escalada lliure. Es puja per una fisura-diedre amb tècnica d’encastament, utilitzant tant la fissura com les parets laterals. Sortim a l’esquerra i muntem la reunió en un petit replà.
La segona tirada és curta. Superem un gran bloc sense massa dificultat i fem reunió a sobre. A continuació ve una fisura que superem amb tècnica de bavaresa, seguida d’un diedre força difícil.
La quarta tirada comença en lliure, però ben aviat cal fer un pas amb estreps (A1) per entrar en una canal que superem sense gaire dificultat. Arribem a un replà amb un arbre, on muntem la quarta reunió.
Seguim per una cornisa cap a la dreta fins arribar al peu d’un diedre, on fem la cinquena reunió. Superem el diedre i arribem a un replà amb arbres després d’un flanqueig molt aeri. Sortim amb un pas d’estreps per superar un pas difícil i continuem ja fàcilment fins al peu d’una fisura molt característica, on muntem reunió.
Pugem per aquesta fisura en bavaresa i després per l’interior amb encastament. Sortim a l’esquerra fins a un replanet on establim una nova reunió. Tot seguit fem una tirada curta que no és res més que un canvi de reunió.
Tenim al davant un mur vertical que superem en artificial, utilitzant pitons, burins i tacs. Després fem una sortida en lliure força difícil fins al peu de l’esperó final, que superem en l’última tirada en lliure per l’aresta.
En resum, es tracta d’una via magnífica, una de les millors de les que vam fer a Montserrat.

---

RESSENYA:

---

Exploració a la Pedriza

Foto d’arxiu: panoràmica de la Pedriza, desembre 2018

---

Des de Madrid, on estava fent el servei militar, vaig anar a la Pedriza amb la intenció de fer alguna via d’escalada. La idea inicial era intentar la via Mogoteras del Pájaro que, segons la ressenya que portava, superava un petit sostre equipat amb un cable d’acer fix.
Un cop al peu de la via vaig veure que estava totalment desequipada i, com que anava sol i no portava gaire material, vaig decidir deixar-ho estar. Vaig continuar explorant la zona seguint diversos camins, sense tenir gaire clar per on anava, tot observant moltes agulles i parets molt interessants.
Les ressenyes que portava no concordaven amb el que veia sobre el terreny, de manera que vaig seguir pujant per un camí que m’havien dit que conduïa a “las buitreras”, unes parets de les quals tenia alguna informació. Després de caminar força estona vaig arribar a una paret on hi havia uns escaladors penjats, que em van dir que es tractava de la paret de Santillana.
Després d’estar una estona observant com escalaven, vaig baixar fins al Canto del Tolmo per passar la nit. Aquesta vegada no vaig dormir a la bauma habitual del Canto, sinó en una bauma propera, millor equipada, amb parets de pedra que protegien del vent.
L’endemà al matí vaig tornar a la caserna sense haver fet cap escalada.

---

El Hueso, via Fulgencio

Escalada a la Pedriza, on vam fer una nova via al Hueso, una de les roques més populars de la zona: la via Fulgencio. Es tracta d’una via maca i original que passa per sobre del “Hueso”, una llosa gegantina en forma d’húmer, amb l’omòplat inclòs, separada de la paret però recolzada a la part superior de l’omòplat.
És una via molt completa, ja que té una mica de tot: ramonage, encastament i adherència. La primera tirada és en ramonage per una xemeneia de parets llises i força verticals, que correspon a la canal situada entre la paret i la llosa despresa del Hueso. L’escalada és difícil, amb passos de V+. Al final de la xemeneia sortim a la dreta per placa i muntem la primera reunió.
A partir de la segona tirada la via canvia totalment, ja que passa a ser de pura adherència, típicament pedricera. La segona tirada comença per una fisura i continua per adherència en placa molt difícil, que les ressenyes graduen en 6a. La tercera tirada segueix la mateixa tònica d’adherència, però amb una paret menys vertical i una dificultat una mica inferior, tot i que no baixa del cinquè grau.
Arribem al final de la llosa del Hueso i muntem reunió sobre l’omòplat. Ja a plena paret fem la quarta tirada, també per adherència però amb dificultat decreixent. La darrera tirada, ja més fàcil, la vam fer aprofitant una bona fisura que permet deixar l’adherència i pujar uns metres en bavaresa, per després flanquejar a l’esquerra fins arribar a un arbre on acaba la via.
Des de la sisena reunió vam pujar caminant fins al cim. El descens es va fer caminant, amb algun pas de desgrimpada, per la part del darrere.

---

RESSENYA:

---