diumenge, 28 d’agost del 1977

Ascensió a l'Aneto (3.404 m)

Aneto per Aigualluts
Foto d'arxiu: via normal de l'Aneto, setembre de 2005

Des del bivac de la colladeta de Barrancs volíem fer la cresta de Salenques però, quan ens vam llevar, estava tot tapat i, tot i que no plovia, vam pensar que era més prudent renunciar a fer la cresta. Per aprofitar el temps vam pujar fins al cim de l’Aneto (3.404 m) per la vessant d’Aigualluts.

MÉS FOTOS:
Aneto per Aigualluts

dissabte, 27 d’agost del 1977

Bivac a la colladeta de Barrancs

Cresta de Salenques
Foto d'arxiu: l'Aneto des del Russell, setembre 2016

Vam pujar a Benasc amb la intenció d’atacar la cresta de Salenques, un objectiu que feia força temps que teníem en ment. Des del pla de Senarta vam pujar per la vall d’Aigualluts fins a la colladeta de Barrancs, ja ben a prop del coll de Salenques, punt de partida de la cresta. Allà vam muntar un bivac sota unes pedres.

dilluns, 15 d’agost del 1977

Escalada a les Calanques: Pillier de la Passarelle

Escalada a les Calanques
Foto d'arxiu: Calanque d’en Vau, desembre 2021

En aquesta segona jornada d’escalada a les Calanques, de tornada de Chamonix, vam fer tres vies més, una de llarga i dues de més curtes, totes elles en escalada lliure, amb la magnífica roca calcària de les Calanques i amb l’atractiu d’escalar sobre el mar:
Falaisse de Droite, via Pillier de la Passarelle: via totalment en lliure, de quatre tirades que no baixen de quart grau i que tenen els passos més difícils a la darrera tirada, quan es puja per una fisura molt vertical, primer de cinquè grau i després de quart. A mitja tirada se supera el pas més difícil de la via, catalogat de VI-.
Petite Aiguille d’en Vau, via Diagonal: vam pujar la Petite Aiguille, que ja havíem fet el dia abans per la via normal (NW). La via Diagonal és totalment en lliure i consta d’una sola tirada de 35 metres que puja per una de les arestes de la roca però, com el seu nom indica, decantant-se en diagonal cap a la dreta. El pas clau és un diedre ben marcat que es troba gairebé a la part superior, però no passa de quart grau.
Petite Aiguille d’en Vau, via del Collet: per acabar la jornada i tancar les activitats a les Calanques vam fer una nova via a la Petite Aiguille. Aquesta via és més curta que les altres perquè surt del collet que separa aquesta agulla del Saphir. Després d’un primer pas de IV+, la via puja totalment en lliure amb dificultat decreixent fins al cim de l’agulla.

RESSENYES:
Escalada a les Calanques Escalada a les Calanques Escalada a les Calanques

diumenge, 14 d’agost del 1977

Escalada a les Calanques: Saphir de Gauche

Escalada a les Calanques
Foto d'arxiu: escalada a les Calanques

De tornada dels Alps ens vam aturar un parell de dies per escalar a les Calanques. Ja feia temps que volíem fer una visita a aquesta magnífica escola d’escalada, caracteritzada per l’extraordinària qualitat de la seva roca calcària i per la singularitat d’escalar sobre el mar. Vam acampar en un bosquet proper, tot i que estava prohibit el càmping i només podíem plantar la tenda al vespre i desplantar-la al matí.
En aquest primer dia d’activitats a les Calanques vam fer una via relativament llarga i una via molt fàcil, pràcticament una grimpada:
Saphir de Gauche, via Saphir (Sortida dels Artistes): és una combinació de dues vies. Primer puja dues tirades per un marcat esperó. La primera tirada puja per una marcada fisura en escalada difícil però amb roca franca i segura. Cap al final de la tirada es fa algun pas amb estreps (A1) i s’arriba a un replà a plena cresta on es munta la primera reunió. La segona tirada puja fàcilment per l’aresta fins situar-se al cim d’aquesta primera part de l’esperó.
La segona part es fa per la via dels Artistes, una magnífica via que puja en escalada lliure seguint un sistema de fisures en dues tirades de certa dificultat (quart i cinquè grau).
Petite Aiguille d’en Vau, via NW: via fàcil que puja aquesta popular agulla per la seva cara nord-oest. És pràcticament una grimpada, que aprofita els punts febles de la roca per arribar al cim sense passar del segon grau.

RESSENYES:
Escalada a les Calanques Escalada a les Calanques

dimarts, 9 d’agost del 1977

Piramide de Tacul (3.468 m), Aresta Est

Piramide de Tacul, aresta Est
La Piràmide de Tacul és una agulla relativament petita, d’uns 270 metres, ben individualitzada al vessant est del Mont Blanc de Tacul. L’agulla és d’una roca granítica de gran qualitat i ofereix una escalada atlètica amb roca franca i segura. La via recorre l’aresta Est i està catalogada globalment de quart grau.
Vam pujar amb el primer telefèric de l’Aiguille du Midi i, des d’allà, vam agafar l’altre telefèric fins a la Pointe Helbronner. Després d’una aproximació pel glaciar du Géant fins al peu de via, vam iniciar l’escalada per l’aresta Est fins al cim de la Piràmide de Tacul (3.468 m).
La via és fina i exigent, amb un ambient impressionant. Encara que no passa de IV+, és molt sostinguda i vertical. Ressegueix tota l’aresta aprofitant els punts febles de la muntanya per anar superant, pas a pas, els 270 metres d’escalada. El pas més difícil és un petit desplom que se supera en lliure, molt atlètic però amb bones preses.
Un cop completada l’ascensió, vam iniciar el descens, que es fa en ràpel. En total vam fer set ràpels per la mateixa vessant de pujada. Va ser tota una aventura perquè en aquell temps encara rapelàvem a pèl, amb el sistema Dülfer, sense cap estri de descens, ni tan sols un mosquetó, únicament amb la corda passada per la cama i per l’esquena.
A la foto de capçalera es veuen la Tour Ronde i el Capucin des de la paret de la Piràmide de Tacul.

RESSENYA:
Piramide de Tacul, aresta Est
MÉS FOTOS:
Piramide de Tacul, aresta Est

diumenge, 7 d’agost del 1977

La Chapelle de la Glière, Aresta Sud

Aresta Sud de la Chapelle de la Glière, Aiguilles Rouges
Foto d’arxiu: Tour del Mont Blanc, a prop de Planpraz

La zona de Planpraz és un recurs interessant quan al massís del Mont Blanc fa mal temps. Aquell dia la previsió era bastant dolenta, tot el Mont Blanc estava tapat de núvols i amenaçava pluja, de manera que vam optar per fer una escalada no massa llarga per la zona de les Aiguilles Rouges, a prop del telefèric de Planpraz, on el temps no era tan dolent i l’altitud de les muntanyes era molt menor.
Vam triar la via de l’Aresta Sud de la Chapelle de la Glière, una escalada en roca, totalment en lliure, que alterna passos de quart i cinquè grau amb parts poc sostingudes. A més, té un gran panorama del Mont Blanc i de les muntanyes veïnes, tot i que el dia estava tapat i vam veure ben poca cosa. També és una via, com altres de la zona, molt freqüentada perquè aquí fan cursos d’escalada els guies de Chamonix.
Vam agafar el telefèric del Brévent, que té l’estació intermèdia al Planpraz. Des d’aquesta estació vam pujar fins al peu de la marcada aresta de la Chapelle. La via comença amb una fisura amb un pas de V. Després venen diverses tirades de dificultat sostinguda fins arribar al fil de l’aresta, on trobem un tram fàcil després de superar un pas lleugerament desplomat de cinquè grau.
La via segueix per l’aresta superant passos de IV i V fins al cim de la Chapelle de la Glière. Amb bon temps es pot gaudir d’un gran panorama però nosaltres només vèiem els núvols grisos tapant el Mont Blanc.
El descens es fa amb un curt ràpel d’uns 18 metres i després, ja caminant, per tarteres i congestes fins arribar al peu de la via i posteriorment a l’estació del telefèric. Vam tenir sort perquè, tot i que el dia era gris, no va ploure i vam poder completar aquesta ascensió.

RESSENYA:
Aresta Sud de la Chapelle de la Glière, Aiguilles Rouges

divendres, 5 d’agost del 1977

Aresta Midí-Plan

Midi - Plan
Foto d’arxiu: l’Aresta Midi-Plan, 2010

L’aresta Midi-Plan uneix dos dels cims del massís del Mont Blanc. És un itinerari relativament fàcil en el context dels grans cims de la zona i el vam fer en el dia des de Chamonix. L’itinerari recorre tot el fil de l’aresta, que en alguns punts és una fina línia de neu mentre que en altres punts és rocosa.
Vam sortir del càmping La Mer de Glace, la nostra base d’operacions a la zona, per agafar el primer telefèric i pujar a l’Aiguille du Midi. Des d’allà vam iniciar el recorregut baixant per l’aresta fins al Col du Plan (3.475 m). Des d’aquest punt vam iniciar l’ascensió al primer cim de la jornada, el Rognon du Plan (3.606 m), en terreny mixt.
Des del Rognon vam baixar una mica fins al Col Supérieur du Plan (3.673 m), que separa els dos cims principals del recorregut. Una aresta de neu i una curta grimpada final per roca ens van portar fins al cim de l’Aiguille du Plan (3.673 m).
Després de completar el recorregut de l’aresta, vam tornar al Col Supérieur du Plan, des d’on vam baixar per la glacera d’Envers du Plan, via normal de l’Aiguille du Plan, fins al refugi du Requin i després vam baixar per la Mer de Glace fins a Montenvers, on vam agafar el tren que ens va retornar a Chamonix.

RESSENYA:
Aresta Midi-Plan, Massís del Mont Blanc

dimecres, 3 d’agost del 1977

Aiguille de l'M (2.844 m), via NNE

Aiguille de l’M, aresta N-NE
Foto d’arxiu: l’Aiguille de l’M des de Chamonix, 2010 (esquerra)

L’Aiguille de l’M és una magnífica escalada, tot un clàssic del massís del Mont Blanc. L’escalada de l’aresta N-NE és relativament curta però de certa dificultat i puja per un terreny de bona roca granítica que la fa molt atractiva. La dificultat global és de quart grau, tot i que hi ha algun pas de quart superior o cinquè.
Vam sortir al matí del càmping de Chamonix per agafar el telefèric de l’Aiguille du Midi, però no fins a dalt sinó fins a l’estació intermèdia del Plan de l’Aiguille. Des d’aquest punt vam fer la llarga aproximació fins al peu de l’agulla (gairebé dues hores) i vam iniciar l’escalada.
Amb passos atlètics i molt bona roca, vam anar superant la via. Portàvem una cordada de francesos al davant i, en arribar a la tercera tirada, es van encallar. Aquesta tirada puja per una canal-xemeneia on cal progressar una mica amb encastament i una mica amb ramonage. Un dels francesos de la cordada que portàvem al davant ho va passar tan malament que va fer cinc “saques” abans de superar el pas.
Vam quedar impressionats per l’espectacle que ens va oferir la cordada de francesos, però quan ens va tocar a nosaltres vam superar el pas sense cap problema. En realitat no era gens difícil si s’utilitzava la tècnica adequada.
Vam arribar al cim de l’Aiguille de l’M (2.844 m) i vam iniciar la baixada, que es fa desgrimpant per la vessant NE per un sistema de canals, diedres i couloirs fins a retrobar l’itinerari de pujada i retornar al Plan de l’Aiguille.

RESSENYA:
Aiguille de l’M, aresta N-NE