De bon matí ens vam posar novament en marxa. Després de superar trams de pista força dolents i amb pendents accentuats, vam arribar a un coll que ens va situar en el cercle de Jaffar, un dels punts clau de la nostra sortida.
Tot baixant vam passar pel costat de savines mil·lenàries, la majoria repelades pels llenyataires del país. En ple vessant de Jaffar ens vam trobar amb un pastor que vivia aquí dalt amb la seva família. Ens va convidar a anar a la seva haima a prendre un te.
A mig matí vam passar pel costat del refugi forestal de Mitkane, situat en un indret molt bonic. Més endavant vam arribar a una collada des d’on vam veure una gran plana conreada, la vall de Tizi-n-Zou. Hi vam observar grups de mules carregades d’herba que es dirigien cap al poble.
Era migdia quan ens vam aturar a dinar a la riba d’un riu. Veient aquell riu tan cabalós, d’aigües tan netes i fredes, no semblava que ens trobéssim en ple continent africà.
Vam continuar el nostre camí deixant enrere els vessants del Djebel Ayachi, mentre noves perspectives se’ns anaven obrint pel davant, fent-nos sentir cada cop més integrats en el paisatge. Arribats a la cruïlla que porta a Tounfite, vam prendre una pista en direcció sud que ens va portar fins a un gran brollador d’aigua (La Source).
Al costat hi havia la casa del guarda i, com que s’estava fent de nit, ens va oferir allotjament. Ens hi vam quedar a dormir, després d’un bon sopar que ens va preparar la mestressa de la casa.
