Ascensió a l'Encantat Gran (2.747 m)

Per fi vam poder assolir aquest cim, un dels més coneguts del Pirineu, després d’haver-lo intentat sense èxit en un parell d’ocasions. Vam dormir al refugi de Sant Maurici i vam pujar per la canal central i l’Enforcadura, un itinerari fàcil però complicat per la mala qualitat de la roca, amb alguns passos perillosos, però que ens va portar directament al cim.

De baixada vam anar per la via normal, que baixa per la cara sud i el coll dels Encantats, molt més fàcil i segura.

---

MÉS FOTOS:

---

Obrint via al Dàtil

Foto d’arxiu: la Saca Gran i l’Agulla de l’Arbret

---

Vam obrir mitja tirada de la nova via que estàvem fent al Dàtil, a la zona d’Agulles. La feina va ser dura perquè calia equipar bé la via i vam posar els burins amb tècnica manual, picant amb el burilador.

---

La Bola de la Partió, VN-Santboiana

Foto d’arxiu: la Bola de la Partió, novembre 2013

---

Vam fer una escalada a Montserrat. Aquell dia vam fer, per segona vegada, la Bola de la Partió per la via Normal-Santboiana. Es tracta d’una combinació de dues vies i és l’itinerari més fàcil per pujar aquesta agulla montserratina.

Comença amb una tirada en lliure per l’Aresta Brucs, que correspon a la primera tirada de la via Normal. Un cop arribats a la plataforma al peu de la bola que dóna nom a l’agulla, la via Normal segueix per una fissura on cal clavar diversos pitons per superar el marcat desplom. Nosaltres vam preferir pujar per la segona tirada de la via Santboiana.

Aquesta via supera també el desplom de la bola però està equipada amb burins, de manera que no cal clavar res. Després d’un tram d’escalada artificial superant el desplom, sortim en lliure per completar els darrers metres fins al cim de l’agulla.

---

RESSENYA:

---

El Carbassó, VN

Foto d’arxiu: Des del Mirador de la Miranda, desembre 2013

---

Vam fer una escalada a Agulles. Aquell dia vam tornar a fer el Carbassó per la via Normal, una via que ja havíem escalat la setmana anterior. És una via molt poc repetida, que gairebé no fa ningú i que, curiosament, vam fer dues setmanes seguides.

En realitat va ser una sortida d’exploració per Agulles, ja que volíem obrir una via nova. Vam recórrer la zona mirant parets verges i finalment, a més de repetir aquesta via, només vam col·locar un burí al Dàtil, on volem obrir una nova via.

---

RESSENYA:

---

Obrint via als Esplovins

Foto d’arxiu: Cinglera dels Esplovins des de la Regina, 2007

---

Vam obrir quatre tirades i mitja de la nova via que estàvem obrint a la cinglera dels Esplovins, a l’esperó que hem anomenat “de les Orenetes”. En aquesta ocasió vam superar el gran diedre, que serà un dels passos clau de la via.

---

RESSENYA:

---

El Carbassó, via Normal

Foto d’arxiu: la Saca Gran i el Carbassó, desembre 2017

---

Vam fer una escalada a Agulles. Aquesta vegada vam escalar el Carbassó per la via normal, una via curta però catalogada de cinquè grau i amb algun pas d’artificial. És una via de les que podríem anomenar “per a col·leccionistes”, ja que és precària en tots sentits. És una via que es fa molt poc.

Una prova d’aquest caràcter de via ignorada és que, quan vam arribar al cim, la instal·lació del ràpel era precària i no ens inspirava cap confiança. Per sort, portàvem material d’obrir vies i vam muntar una nova instal·lació de ràpel a base de burins.

---

RESSENYA:

---

Ascensió al Vallibierna (3.056 m)

Vam fer una ascensió clàssica a la vall de Benasc, molt accidentada. El dia abans a la tarda vam arribar a Benasc i vam començar a pujar per la pista de Llosàs. Quan ja estàvem gairebé a dalt, una pedra traïdora ens va fer un forat al càrter del Seat 850. Després de valorar la situació vam decidir baixar sense motor fins a Benasc.

Allà no hi havia cap taller mecànic obert però, amb l’ajut del personal de la gasolinera i el lampista del poble, en Toni va aconseguir reparar l’avaria. La reparació va consistir a desmuntar la base del càrter, que tenia un forat, i portar-la al lampista del poble.

La reparació que va fer el lampista va ser només per sortir del pas: una soldadura d’estany per tapar el forat de la xapa. Després, amb una moral de ferro, vam tornar a pujar per la pista fins a la cabana de Llosàs, on vam dormir.

Al matí vam pujar per la via normal fins al cim del Vallibierna (3.056 m), passant per un avantcim, el Vallibierna Nord (3.030 m). Després vam travessar el pas de cavall per anar a la Tuca de las Culebras (3.051 m), retornant novament al Vallibierna i baixant a Llosàs pel mateix itinerari de pujada.

---

MÉS FOTOS:

---

Collet de la Cova, via Pany-Farrera

Vam fer una nova escalada al Pedraforca. Aquesta vegada vam escalar la via Pany-Farrera, que puja per la cara nord fins al Calderer. Nosaltres no vam fer exactament aquesta via, sinó que vam sortir pel collet de la Cova, una variant més popular que l’original.

---

RESSENYA:



MÉS FOTOS:

---

Aresta dels Cavalls

Foto d’arxiu: el cim de la Roca dels Cavalls i Montserrat

---

Vam fer una sortida d’escalada a Sant Llorenç de Munt. Vam escalar dues vies a la Roca dels Cavalls:

Roca dels Cavalls, via Aresta dels Cavalls . És l’aresta més llarga de Sant Llorenç, similar a les clàssiques arestes Brucs de Montserrat. La via ressegueix una llarga aresta per la banda de la Roca dels Cavalls que mira cap a Montserrat. És una via estètica, de certa dificultat i tota en lliure.

L’ascensió comença al bell mig de l’aresta, pujant uns 20 metres de tercer grau i fent reunió sobre un gran bloc. La segona tirada és una mica més fina al principi i acaba en un replà. Després ve una tirada fàcil per una rampa amb bones preses. Vam fer reunió sota un desplom que barra el pas per l’aresta. Vam sortir de la reunió flanquejant a l’esquerra per evitar el desplom, anant a buscar una canal, també força difícil. Superada la canal, només quedaven els darrers metres, ja fàcils, fins al cim.

Roca dels Cavalls, via Normal. Des del cim de la Roca dels Cavalls vam baixar en ràpel fins al peu de l’agulla i, des d’aquest punt, vam pujar la via Normal, amb una sola tirada d’uns 20 metres de tercer grau.

Aquesta via s’anomena també del Sifó perquè, per fer-la, cal baixar des del cingle per una canal herbosa o amb un curt ràpel fins al peu de l’agulla. És la via de la primera ascensió, realitzada l’any 1923.

Molts anys més tard, en una visita a aquestes muntanyes, vam fer un petit vídeo amb el dron, amb vistes aèries d’aquesta magnífica aresta:

---

---

T R A C K

---

RESSENYES:

---

Pic Barbet (2.733 m) via Sala-Bobo

---

Una via molt clàssica, una de les poques vies d’escalada del massís del Canigó, que puja per un diedre a la cara nord del Pic Barbet (2.733 m). La via es feia totalment en escalada lliure, amb una gran varietat de tècniques, sobre una roca granítica de molt bona qualitat, franca i segura.

La bellesa d’aquesta escalada va fer que fos inclosa en un llibre clàssic del pirineisme: Los Pirineos, las 100 mejores ascensiones y excursiones , de Patrice de Bellefont. Va ser precisament el fet que aquesta via fos considerada entre les cent millors dels Pirineus el que ens va portar a intentar-la.

En aquell temps encara es podia pujar en cotxe fins al refugi dels Cortalets. Era una pista molt llarga però en bon estat, que arribava fins a la mateixa porta del refugi. Nosaltres ho vam fer així i vam dormir al refugi dels Cortalets, propietat del Club Alpí Francès (CAF).

L’endemà, després d’una aproximació relativament curta, vam iniciar l’escalada pel magnífic diedre, molt ben definit i amb una roca excel·lent. El diedre puja per la cara nord de la muntanya, que cau sobre un indret fosc i ombrívol, on encara hi havia una bona congesta de neu en ple mes d’agost.

Vam superar la via sense problemes, amb passos de cinquè grau, i vam arribar al cim del Pic Barbet (2.733 m). Des del cim vam retornar fàcilment al punt de partida pel camí de la via normal del Barbet, sense cap dificultat.

---

RESSENYA:


MÉS FOTOS:

---

Obrint via a l'Agulla dels Ossos

Foto d'arxiu: Miranda dels Ossos. Desembre de 2014

---

Escalada a Montserrat, a la regió d’Agulles. Aquell dia vam fer una tirada de la nova via que estàvem obrint a l’Agulla dels Ossos, anomenada via dels Avis. Vam obrir i equipar una part del recorregut però no el vam acabar. De fet, aquesta via, tot i portar el meu nom, no l’he fet mai completa. Vaig participar en aquesta primera jornada d’obertura però, quan els companys la van acabar poc després, jo estava fent el servei militar i no hi vaig poder ser. Amb el pas dels anys, mai no vaig trobar el moment de tornar a l’Agulla dels Ossos per completar-la.

Aquell mateix dia també vam fer la via Normal de l’Agulla dels Ossos, una via força exigent, tota en escalada lliure, que puja per la cara nord de l’agulla. És una única tirada de cinquè grau.

---

RESSENYES:

RESSENYA HISTÒRICA · VIA DELS AVIS:

---

Le Doigt de Dieu, aresta integral

---

Vam acabar la nostra estada a les Calanques amb l’ascensió al Doigt de Dieu per una variant de la via de l’Aresta Integral, un recorregut molt estètic que segueix un esperó que cau a plom sobre el mar blau. L’ambient marítim, amb el mar molt a sota, donava a l’escalada un caràcter espectacular i diferent de tot el que havíem fet fins aleshores en aquest viatge.

---

MÉS FOTOS:

---

Pilier de la Sirenne, via Sy Ray

---

Tornant de Chamonix, com que el mal temps ens va fer tornar abans del que teníem previst, ens vam aturar un parell de dies a les Calanques per escalar en aquesta zona. El primer dia vam fer la via Siray al Pilier de la Sirène.

La via es feia totalment en lliure i pujava per un esperó de la Falaise Droite de la Calanque d’En Vau. Tenia una escalada molt variada, amb diedres, plaques i fins i tot un curt ràpel després de superar una cornisa. La tirada final coincidia amb la sortida de la via del Couloir du Cocodrile.

---

RESSENYA:

---

MÉS FOTOS:

---

Clocher de Planpraz (2.428 m) via Dulfer

---

Continuava fent mal temps a Chamonix i, com que no podíem fer escalades als grans cims, vam tornar a Planpraz per escalar en aquesta zona. Vam fer la via Dülfer al Clocher de Planpraz, una via clàssica que recorre una roca granítica excel·lent, amb passos atlètics i escalada molt elegant.

---

Clocher de Planpraz (2.428 m), via Ravanel

---

El temps no estava massa segur després d’un parell de dies de pluja, de manera que no era prudent atacar els grans cims que envolten Chamonix. Per aprofitar l’estada vam triar un objectiu menor però que ens permetia gaudir de l’escalada en aquestes terres alpines.

Vam pujar amb el telefèric fins a Planpraz, on hi ha una petita estació d’esquí d’estiu, i des d’allà vam superar la via Ravanel del Clocher de Planpraz (2.428 m). Es tracta d’una magnífica escalada sobre granit, encara que en un cim molt més modest que els gegants que teníem a la vista.

---

MÉS FOTOS:

---

Intent a Tête Rousse

Foto d’arxiu: refugi de Tête Rousse, 1976

---

Durant la nostra estada a Chamonix d’aquell estiu volíem fer l’ascensió a l’Aiguille de Bionnassay. El primer pas era pujar al refugi de Tête Rousse, situat al peu de l’agulla i que ja coneixíem d’una ascensió anterior al Mont Blanc.

Aquell dia vam pujar des del final del telefèric del Niu d’Àligues en direcció al refugi, però no va poder ser. Una borrasca molt profunda afectava els Alps i, al cap de poc d’haver sortit, va començar a ploure amb força. Tot estava completament tapat i vam decidir deixar-ho per a una altra ocasió.

A més, els pronòstics meteorològics anunciaven mal temps també per a l’endemà, de manera que l’ascensió a l’agulla quedava definitivament descartada. Vam retornar al càmping de La Mer de Glace, a Chamonix, on ens vam instal·lar per passar uns dies veient ploure.

---