dilluns, 25 de febrer del 2019

Ascensió al Mont-roig (2.864 m) amb esquís

Mont-roig
El Mont-roig és el cim més alt de la Vall de Cardós i per la seva situació ofereix un dels millors panorames dels Pirineus. La seva cara Est, amb una característica canal central, cau vertical sobre la vall, just al davant del refugi-bivac Enric Pujol. Tot i l'aspecte encinglerat que ofereix des del refugi, l'ascensió al Mont-roig amb esquís va buscant l'itinerari més esquiable i ens porta al cim amb menys dificultat del que sembla.
Ahir a la tarda vam arribar al refugi-bivac Enric Pujol després d'una llarga travessia des de l'estació d'esquí de Tavascan. No hem matinat gaire perquè l'ascensió des d'aquest punt no és massa llarga i preferíem esperar que el sol comencés a escalfar una mica les pales més dretes de l'ascensió perquè la neu no estigués tan gelada.
Hem començant baixant uns metres fins al desguàs de l'Estany Inferior de la Gallina i hem vorejat tot l'estany. A l'altra banda hem pujat fins a prop de l'Estany Mitjà de la Gallina. Aquest és el punt clau de l'ascensió, ja que cal deixar la vall principal girant a la dreta en direcció a un sistema de valletes esglaonades que porten cap al Mont-roig. El primer esglaó és el més dret, encara que curt, i l'hem pogut superar amb els esquís als peus. Després l'itinerari va superant diversos esglaons separats per zones més planeres.
Més amunt, la valleta s'obre en una gran pala i ja veiem a dalt el Pic de la Tartera. Nosaltres ens hem anat decantant a la dreta per l'extensa pala, buscant el cim principal. Hem arribat a un altiplà des d'on ja es veia la gran fita del cim del Mont-roig i la petita cresta que hi porta. Hem deixat els esquís amb les pells posades perquè després volíem anar al Pic de la Tartera i hem iniciat la fase final de l'ascensió al Mont-roig. La cresta no té gaire dificultat si les condicions de la neu són bones i avui no ens ha costat gens superar-la, arribant al cim del Mont-roig (2.864 m).
El panorama era extraordinari, amb el Mont Valier a tocar i una infinitat de muntanyes. Hem vist el massís de la Maladeta, els Bessiberris, la Pica d'Estats i fins i tot el Néouvielle. Hem fet les fotos de cim i una panoràmica circular:

Hem tornat enrere per la cresta fins recuperar els esquís i hem anat carenant sense cap dificultat fins al segon cim de la jornada, el Pic de la Tartera (2.846 m). Aquest cim secundari, tot i tenir gairebé 20 metres menys que el cim principal, té la característica pilona de vèrtex geodèsic i els mapes oficial el designen amb el nom de Mont-roig. Hem fet una nova panoràmica circular:

Curiosament, uns metres més enllà del vèrtex del Mont-roig i només un metre per sota (2.845 m) hi ha un altre cim, de prominència zero però marcat amb una gran fita. En dos minuts ens hem acostat a aquest cim i ens hem començat a preparar per a la baixada.
Des del mateix cim de la cota 2.845 hem iniciat l'esquiada, flanquejant una mica per la gran pala fins arribar a la nostra traça de pujada i després hem gaudit d'una magnífica esquiada pel sistema de valletes esglaonades que havíem superat a la pujada. La neu estava perfecta i en ben poc temps hem arribat al refugi-bivac Enric Pujol.
Hem recollit les quatre coses que havíem deixat en el refugi i hem iniciat la baixada a Quanca. La primera part ha estat una bona esquiada però després hem seguit el camí d'estiu perquè el fons de la vall és impracticable i la cosa s'ha embolicat una mica amb trams emboscats i alguna remuntada fins que hem arribat a una pista per on hem tornat a gaudir de l'esquí fins que s'ha acabat la neu, ja molt a prop de Quanca.
Aquí teníem el final de trajecte però encara havíem de recuperar el cotxe que vam deixar ahir al pàrquing de l'estació d'esquí. Un voluntari ha pujat a buscar el cotxe i finalment hem iniciat el retorn a casa satisfets després de dues intenses jornades d'esquí de muntanya.
I aquí teniu el vídeo amb algunes escenes de l'ascensió al Mont-roig:




ENTRADES RELACIONADES:
Pic de Norís
esquís 2016
Pica d'Estats
esquís, 2006
Monteixo
esquís, 2005

diumenge, 24 de febrer del 2019

Coma del Forn i Ventolau, en travessia

Ventolau
Avui hem iniciat una intensa activitat de dos dies per la Vall de Cardós amb ascensió als dos cims principals de la zona, el Ventolau i el Mont-roig, a més d'algun altre cim que hem trobat pel camí. Ahir al vespre vam arribar a la zona i ens vam allotjar a l'alberg-refugi d'Arestui, ben a prop de Llavorsí, on ens van donar un bon sopar i vam anar a dormir ben aviat perquè avui havíem de matinar.
De bon matí hem esmorzat al refugi i hem pujat en cotxe fins a l'estació d'esquí de Tavascan, punt de partida de la nostra travessia. Hem iniciat l'ascensió, ja amb els esquís als peus, per un camí que remunta el Torrent de Mascarida, paral·lel a un telecadira però fora de les pistes de l'estació. Ja coneixíem aquest camí perquè en aquesta primera part coincideix amb l'ascensió al Campirme que vam fer la temporada passada.
Hem arribat a la Pleta de Gavàs on la vall gira a la dreta, deixant enrere els remuntadors mecànics i les pistes de l'estació. Més endavant hem deixat la Vall de Mascarida i el camí del Campirme començant a pujar per una valleta a la dreta. Es tracta de la via normal del Ventolau, que no passa pel cim del Pic de la Coma del Forn però dóna l'opció de fer el cim en anada i tornada des d'un punt de l'itinerari.
Després de remuntar la valleta hem arribat al pas clau de l'ascensió al Ventolau: un petit coll, poc marcat, situat a 2.549 metres sobre la cresta Est de la Coma del Forn, i ja hem vist la gran pala del Ventolau que havíem de superar per coronar aquest cim. Des d'aquest punt es pot pujar en pocs minuts al cim de la Coma del Forn, superant uns 130 metres de desnivell. La part inicial de la cresta estava pelada i hem decidit deixar els esquís al collet per fer una expedició lleugera al cim. Sense gaire esforç hem arribat al Pic de la Coma del Forn (2.685 m). Gran panorama en totes direccions, dominat per la Pica d'Estats i el massís de la Maladeta. Hem fet les fotos de cim i una panoràmica circular:

Hem retornat al collet i ens hem calçat els esquís sense pells, iniciant la segona part de la travessia. Per agafar la pala del Ventolau hem de baixar uns cent metres de desnivell i vorejar la base del Pic dels Tres Estanys fins situar-nos sota la vertical del collet sud del Ventolau. Ens hem posat novament les pells per remuntar la pala, poc més de 400 metres de desnivell, fins al cim del Ventolau (2.853 m). La remuntada ha estat més fàcil del que pensàvem, amb pendent més moderat del que semblava vist de lluny i amb molt bona neu.
El Ventolau és un cim important, amb gran prominència i un panorama més extens que el de la Coma del Forn. Hem vist en primer pla el Mont-roig, el nostre objectiu de demà. Als nostres peus els estanys de la Gallina i més enllà una infinitat de muntanyes, des de la Pica d'Estats fins al Néouvielle. També hem vist el Mont Valier traient el cap darrere el Mont-roig. Hem fet una panoràmica circular:

Després de l'ascensió als dos cims només ens quedava la baixada fins al refugi del Mont-roig (Enric Pujol) però aquesta era la part més complicada i compromesa del recorregut. Seguint les indicacions de la ressenya que portàvem, hem fet la primera part del descens per l'aresta Nord, amb els esquís a l'esquena. Més avall, a prop del collet que separa el Ventolau del Pic de Vedós, a 2.721 m, hem iniciat la baixada directa a l'Estany de Ventolau (també anomenat Estany Superior de Vedós). Ja amb els esquís als peus, hem arribat al desguàs d'aquest estany. Aquí hem agafat una pala que ens ha permès baixar fins a una àmplia vall que hem travessat procurant no perdre gaire alçada fins arribar al peu d'un llom que baixa del Pic de Vedós.
Ens hem posat novament les pells per remuntar el llom. A l'altra banda ens quedava una llarga travessia amb lleugera baixada fins a l'Estany de Llavera. És la part més compromesa del recorregut perquè avui hi havia trams gelats i quan hi ha molta neu és una zona amb perill d'allaus però l'hem travessat sense problemes arribant a l'estany. Des d'allà ja hem vist el refugi metàl·lic sobre un esperó rocós i hem superat una canal que ens ha portat directament al refugi del Mont-roig.
El refugi, tot i ser lliure, està molt ben condicionat amb lliteres, mantes, taula i banquetes. A més, està situat en un indret estratègic, a sota mateix del Mont-roig que des d'aquí es veu impressionant. Ben a prop del refugi, en el desguàs de l'Estany Inferior de la Gallina, hem pogut agafar aigua després de trencar amb el piolet una bona capa de gel; d'aquesta manera ens hem estalviat la feina de fondre neu amb el fogonet. Després de sopar, còmodament instal·lats a l'hotel Mont-roig, hem anat a dormir aviat, pensant en la intensa jornada d'esquí d'avui i en l'ascensió al Mont-roig que tenim prevista per demà.
I aquí teniu el vídeo amb un resum de les millors escenes d'aquesta ascensió.




ENTRADES RELACIONADES:
Campirme
esquís 2018
Pic de la
Màniga, 2017
Pic de
Xemeneies, 2017

dissabte, 16 de febrer del 2019

GR7: Arbolí - Coll de la Teixeta

GR7: Arbolí - Coll de la Teixeta
Una nova etapa del GR7 per terres del Baix Camp, en un dia primaveral. Hem arribat de bon matí amb l'autocar al poble d'Arbolí, on vam acabar l'etapa anterior i on ja ens estaven esperant a l'Hostalet amb els croissants a la taula.
Després d'esmorzar hem iniciat la caminada per una pista asfaltada en suau baixada i després per un camí que, passant per un petit grup de cases anomenat Cases de l'Estanquer,  ens ha portat al Riu d'Arbolí. Hem travessat el riu, iniciant una pujada en direcció al Coll d'Alforja; un camí pel bosc amb alguns trams empedrats. Arribant al coll hem pogut gaudir, en direcció al nord, d'una gran visió de la Serra del Montsant.
Des del Coll d'Alforja hem agafat la pista de 7 km que porta a l'ermita de Puigcerver. Hem pujat per la pista amb suau pendent i, després d'una aturada tècnica per esmorzar, hem arribat a l'ermita de Puigcerver. És un lloc singular amb grans vistes sobre tot el Camp de Tarragona i fins al mar. Hem fet la foto de grup i hem gravat algunes escenes singulars amb el dron abans de continuar el nostre camí.
La part final del nostre recorregut va per un sistema de pistes construïdes fa uns anys per al manteniment d'un parc eòlic. Hem passat al costat d'alguns dels gegantins generadors eòlics i hem arribat  a una antena de comunicacions des d'on ja hem baixat directament al Coll de la Teixeta, on ens esperava l'autocar.
Ha estat una etapa relativament fàcil i curta però amb grans panorames, gaudint d'un ambient primaveral que ens ha deixat ben satisfets.
Ja amb l'autocar, hem baixat fins a Les Borges del Camp per dinar en el restaurant El Garrigó, ubicat en el poliesportiu d'aquest poble. Un magnífic dinar per recuperar forces després de la llarga caminada. 
Aquí teniu el vídeo recopilatori de les cinc  etapes del GR7 entre Jorba i el Coll de la Teixeta. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Grau del
Carrasclet, 2014
Un tomb pel
Montsant, 2012
VF Morera
Montsant, 2003

dissabte, 9 de febrer del 2019

Ascensió al Sacroux (2.676 m) amb esquís

Sacroux
Feia temps que teníem al Sacroux a la nostra llista d'objectius d'esquí de muntanya, especialment des que vam veure la seva escarpada cara nord des del Tuc d'Aubiàs. Avui hem trobat el moment de fer una escapada a Benasque per intentar aquesta magnífica ascensió, tot un clàssic de l'esquí de muntanya, en un dia també magnífic.
Ahir al vespre vam arribar a Benasque i ens vam allotjar a l'Escola de Muntanya. Aquest matí hem esmorzat al mateix lloc i amb les primeres llums ja estàvem al pàrquing del Vado, al costat de l'Hospital de Benasque, preparant-nos per iniciar l'ascensió. Avui ens han acompanyat la Laura i en JuanRa, dos nous fitxatges per a l'esquí de muntanya.
L'inici de l'ascensió és per bosc i cal anar buscant el millor camí entre els arbres. Després d'una estona, el bosc s'ha anat aclarint fins desaparèixer totalment. La muntanya estava magnífica, amb una bona capa de neu, abundant i ben compactada. L'itinerari d'ascensió al Sacroux no puja directe sinó que, evitant els trams més pendents, va a buscar l'Ibon de la Solana de Gorgutes i després l'Ibon de Gorgutes. Des d'aquest darrer llac, puja gairebé fins al Port de la Glera per agafar una curiosa valleta penjada que porta al peu de la pala final del cim.
Aquesta pala final és molt dreta i normalment es fa sense esquís. Nosaltres hem buscat un lloc planer per deixar els esquís i, equipats amb piolet i grampons, hem atacat la pala final. Sense problemes, hem arribat finalment al cim del Sacroux (2.676 m).
El dia es mantenia serè i la visibilitat era molt bona, de manera que hem gaudit d'un magnífic panorama, dominat pel massís de la Maladeta però amb molts altres cims . Fins i tot es veia Bagneres de Luchon i la seva estació d'esquí anomenada Superbagnères. Hem fet les fotos de cim i una panoràmica circular:

Després hem baixat novament fins al lloc on havíem deixat els esquís; ens hem equipat per al descens i hem iniciat l'esquiada. La neu estava perfecta; ben compactada, uniforme i amb el grau just de duresa per gaudir de l'esquí en un entorn de muntanya extraordinari.
No hem seguit el mateix itinerari de la pujada sinó que des de l'Ibon de Gorgutes hem fet drecera baixant directament per unes pales espectaculars on hem gaudit del millor descens d'esquí de la temporada (per ara). A la part final del descens, el bosc, la neu ja no estava tan bé però sense massa problemes, perquè hi havia neu abundant, hem arribat amb els esquís als peus fins a l'aparcament del Vado, on teníem el cotxe.
I aquí teniu el vídeo amb un resum de les millors escenes d'aquesta ascensió.




ENTRADES RELACIONADES:
Tuc d'Aubàs
esquís 2018
Pico de Salva-
guardia, 2012
Pic del
Boum, 2010