dissabte, 17 de novembre de 2018

GR7: Cabra del Camp - Lilla, pel Tossal Gros

GR7: Cabra del Camp - Lilla
Una etapa una mica atípica, amb pluja, descarrilament del GR i un cim de propina; tota una aventura. Hem arribat amb l'autocar a Cabra del Camp on ja ens esperaven a Cal Povillet amb el cafè amb llet i la coca a punt per esmorzar. Hem iniciat l'etapa d'avui caminant per una bona pista que al cap de poc passa per sota d'un viaducte de l'autopista AP7. La pista segueix pujant suaument pel bosc uns sis km fins arribar a una bifurcació.
A partir d'aquest punt hi ha dues variants. La més curta és la pròpia pista que ens ha portat fins aquí  i que, resseguint la base de la Serra Carbonària, porta directament a Lilla. L'altra variant deixa la pista i puja per un camí que porta al Coll de Prenafeta i al poblet de Miramar abans d'arribar a Lilla. Curiosament, la guia oficial publicada pel Comitè Català de Senders  de la FEEC (Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya) marca el GR7 pel Col de Prenafeta i Miramar mentre que la guia publicada per l'Editorial Alpina considera el camí de Miramar com a variant (GR7-8) i assenyala el GR7 autèntic per la pista. Tot i això, l'autor de la guia ens fa una recomanació molt clara: "Ara cal, doncs decidir quin camí emprenem. Sense cap mena de dubte, l'autor d'aquesta guia us recomana seguir el GR7-8, molt més atractiu per gaudir de la muntanya"
Nosaltres, tal com estava planificat i seguint la recomanació de l'autor de la guia, hem agafat l'opció de Miramar i hem tirat amunt pel caminet. Hem passat per un curiós tram empedrat i hem arribat a una cruïlla. Aquí hem comès un error de navegació que ens ha portat a allargar el recorregut més del que estava previst. Hem pujat per un camí ample però ben aviat hem vist que no anàvem bé i hem reculat per recuperar el bon camí amb la mala sort que hem trobat marques del GR i les hem seguit sense dubtar-ho. Al cap de poc el GPS ens ha avisat que tampoc anàvem bé; les marques eren del GR175, que en un petit tram coincideix amb el GR7 i després es bifurca. Hem pujat una mica més amb l'esperança que aquest camí ens permetés enllaçar amb la nostra ruta, que no estava massa lluny, i hem arribat a un coll on el GR que seguíem baixa per l'altra banda en direcció a Figuerola del Camp.
S'ha celebrat una reunió d'urgència del comitè de crisi (que abans d'aquest incident s'anomenava comitè de savis) i després d'estudiar la situació amb plànol i GPS hem optat per agafar un corriol ben marcat que anava en la direcció correcta (cap al Coll de Prenafeta). El corriol puja pel llom de la muntanya i ens ha portat fins al mateix cim del Tossal Gran (867 m). Una variant de la variant però també descrita per la guia de l'Editorial Alpina: "amb l'afegit, en cas que el senderista triï aquesta opció, de la possibilitat, molt recomanable, de pujar al Tossal Gros".
Tot i que havíem perdut força temps amb les variants imprevistes, hem gaudit d'un gran panorama des del cim del Tossal Gros, encara que avui una mica limitat per la climatologia adversa. Hem fet la foto de grup i hem seguit el nostre camí baixant per l'altra banda de la muntanya per un camí força dret fins al Coll de Prenafeta on hem recuperat el GR7-8.
A partir del coll el camí ha estat molt fàcil, una bona pista que més endavant desemboca en una pista encara més ampla que porta directament a Miramar. Abans d'arribar a aquest poblet ha començat a ploure; ens hem equipat i hem seguit endavant. Hem travessat el poble de Miramar, avui desert, i hem sortit per la part superior, per una pista que ens ha portat en poc temps al coll de Miramar. A l'altra banda hem seguit baixant per una pista i després per un camí fins a l'entrada de la població de Lilla.
Estava prevista que l'etapa d'avui acabés a La Riba però hem arribat a Lilla plovent i amb un retard considerable, de manera que hem decidit acabar aquí l'etapa i deixar per a la propera sortida el tram d'uns 8 km que ens faltava per arribar a La Riba.
L'autocar ens ha recollit en aquest punt i ens ha portat al Refugi Els Masets, un refugi de muntanya situat a prop de La Riba, on hem gaudit d'una magnífic dinar en què els plats estrella han estat el "potaje", els cigrons amb espinacs, el conill amb samfaina i el pollastre amb fredolics. Cuina casolana de la millor.


ENTRADES RELACIONADES:
GR7: Grauet -
Jorba, 2018
GR7: ermita del
Grauet, 2018
GR7: Brics -
Pinós, 2018

dissabte, 10 de novembre de 2018

Cresta del Ferran

Cresta del Ferran
Al gener de l'any 2002 vam venir a fer la Cresta del Ferran per primera vegada. Feia poc que s'havia publicat una ressenya en el Vèrtex i l'activitat ens va semblar atractiva. En aquella ocasió vam fracassar. La ressenya del Vèrtex marcava un horari de tres hores  però vam estar molt més temps i quan portàvem més de 5 hores i encara ens quedava una bona part de la cresta vam decidir abandonar utilitzant una de les escapatòries que hi ha al llarg del recorregut. Poc després, el propi Vèrtex va publicar una nota rectificant l'horari, que era excessivament optimista. 
Aquesta vegada, veníem disposats a recórrer la cresta sencera, arribant al cim del Ferran. Les ressenyes actuals donen, en general, un horari entre 5 i 7 hores per a la cresta i amb aquest horari pensàvem completar aquesta magnífica escalada.
La cresta del Ferran és el recorregut de la carena esmolada que baixa del pic del Ferran (986 m) fins al Grau d'Escales. Està formada per una roca calcària blanca, compacta i amb la superfície gravada per l'erosió oferint preses bones i abundants a l'escalador. 
De bon matí hem arribat a la població d'Oix i hem agafat la pista de Sant Miquel d'Hormoier. Hem recorregut un petit tram de pista però ben aviat hem hagut de deixar el cotxe perquè la pista era només apta per a vehicles tot-terreny. Hem seguit caminant per la pista però quan només portàvem uns 200 metres ens hem trobat la primera sorpresa del dia: la pista travessa a gual la Riera d'Oix, que avui baixava amb força aigua. Era impossible travessar la riera sense mullar-se, de manera que ens hem hagut de descalçar per travessar-la amb les botes a la mà. No era el darrer obstacle; ens hem calçat novament i hem caminat uns 100 metres més fins que la pista torna a travessar la riera i novament ens hem hagut de descalçar per travessar la Riera d'Oix. 
Finalment hem arribat a la Palanca de Samsó i poc més enllà hem agafat el camí de la Mare de Déu d'Escales, que en pocs minuts ens ha portat a l'inici de l'esperó que baixa del Ferran. Una fletxa vermella pintada a la roca marca l'inici del sector final de l'aproximació a la via. Hem pujat un fort pendent lluitant contra la vegetació i pràcticament sense camí fins arribar a l'inici de l'escalada. 
La primera part d'aquesta llarga cresta és una placa molt marcada i de certa dificultat (III+) a on hem arribant flanquejant  uns metres amb roca magnífica. Després de tres tirades hem arribat a la cova, el pas més característic de la via. Hem entrat a la cova i hem sortit per l'altra banda per iniciar una llarga grimpada pel fil de la cresta. No és gaire difícil però cal superar alguns passos vertiginosos. La qualitat de la roca, amb preses molt bones i abundants, fa segura la progressió i per això hem pujat assegurant únicament amb llaçades. 
Després d'una bona estona de gaudir de la magnífica escalada del Ferran, grimpant per la cresta esmolada, hem arribat al ràpel. La cresta cau a una profunda bretxa i cal fer un ràpel de 25 metres per superar el pas. El ràpel està perfectament equipat amb parabolts i baixa per una canal sense cap dificultat. 
Després del ràpel ve un altre pas clau, amb passos de IV-. La via puja una placa amb un flanquejament ascendent. En el pas clau hi ha un parabolt que assegura la progressió. Després de dues tirades hem arribat novament a terreny més fàcil i hem seguit grimpant per l'aresta amb dificultat decreixent fins que ens hem desencordat per completar amb més comoditat els darrers metres fins arribar al cim del Ferran (986 m).
Hem estat unes 6 hores per recórrer els 1.700 metres de cresta i hem quedat molt satisfets per haver completat aquesta activitat en el temps previst, gaudint del panorames de l'Alta Garrotxa i del dia radiant que ens ha ofert l'estiuet de Sant Martí.
Després de menjar una mica en el cim hem iniciat el retorn. Un caminet força dret i enfangat ens ha portat fins al Coll de Talaixà, on hi ha un refugi, avui tancat. Després hem agafat el GR11 de baixada fins a la Palanca del Samsó i finalment la pista de la Vall d'Hormoier per retornar al punt de partida. Novament hem hagut de travessar dues vegades la Riera d'Oix mullant-nos els peus però finalment hem arribat al cotxe per retornar a casa.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
GR1: Oix -
Besalú, 2017
Cresta del
Ferran, 2012
GR11: Sant Aniol
Beget, 1996

dissabte, 3 de novembre de 2018

Ascensió al Castillo Mayor (2.014 m)

Castillo Mayor
El Castillo Mayor és un cim d'altitud modesta, poc més de 2.000 metres, però per la seva situació, al davant del massís del Monte Perdido i una mica allunyat de la carena principal dels Pirineus, té un magnífic panorama. L'ascensió a l'estiu és molt fàcil però avui a la part alta de la muntanya hi havia una bona capa de neu que ens ha complicat una mica l'ascensió però l'hem completat sense problemes.
El punt de partida està a la sortida de la població de Puértolas, en el punt on es bifurca la carretera en dues branques: la que va a Bestué i la que porta a Escuaín. Desde el punt de partida es veu perfectament la ruta de l'ascensió, que passa pel característic embut que connecta l'altiplà superior (Llanos de Castillo Mayor) amb les valls inferiors. Hem començat a pujar per un camí ben marcat que recorre la muntanya en diagonal en direcció a l'embut. 
Després de la diagonal, el camí remunta l'embut amb algunes llaçades. Hem arribat a un petit coll des d'on teníem a sota mateix els Llanos del Castillo Mayor i al davant el pendent que porta al cim, format per una llarga cresta. Una mica a la dreta es veia clarament el cilindre de formigó que marca el vèrtex geodèsic. 
A partir del collet tot estava nevat; hem travessat el pla fins a una gran fita que marca l'inici del sector final del camí i hem entrat en una zona una mica caòtica, plena de roques amb lapiaz que la neu feia perilloses. Hi havia moltes fites, que ens han anat guiant pel laberint de roques fins arribar finalment al cim del Castillo Mayor (2.014 m). 
El cim està format per una llarga cresta que per la banda oposada a la de la nostra pujada cau a plom formant un cingle. El panorama era molt extens, especialment sobre el Massís del Monte Perdido, que teníem a tocar. També es veia el Posets i tot el Massís del Cotiella, a més de les muntanyes del Somontano. Hem fet una panoràmica circular:

Hem menjat una mica i hem estat una bona estona gaudint del panorama abans d'iniciar el descens. Inicialment volíem fer una petita variant de baixada però hem pensat que amb la neu que hi havia ens complicaríem sense necessitat i hem preferit baixar seguint el mateix itinerari de pujada i només al final hem fet una petita variant baixant el darrer tram per una pista.
I aquí teniu la pel·lícula d'aquesta activitat. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog de muntanya:



ENTRADES RELACIONADES:
Punta
Suelza, 2016
Monte
Perdido, 2011
Punta
Llerga, 2009

divendres, 2 de novembre de 2018

Cueva de Seso ... i més

Cueva de Seso
Hem dormit al refugi de Bujaruelo perquè el pla inicial d'aquesta sortida de tres dies preveia que avui faríem l'ascensió al Tendeñera però ja fa dies que vam descartar aquesta ascensió per dos motius: la previsió de mal temps i les nevades que han caigut al llarg de la setmana. Les condicions de la muntanya no són bones per una ascensió tan llarga com la que teníem prevista, de manera que vam decidir deixar el Tendeñera per a l'estiu vinent.
Per avui la previsió era de pluja i hem programat la visita a una cova però com que es tracta d'una activitat curta hem dedicat una part del matí a fer un petit recorregut per la Vall d'Ordesa. Es tractava de fer fotos de la tardor a Ordesa, un entorn espectacular que ja coneixíem però que avui volíem recórrer sense la pressió d'haver de completar una ascensió o pujar al refugi de Góriz. 
Hem arribat al pàrquing de la Pradera d'Ordesa i hem començat a caminar per la ruta principal de la vall. Hi havia molta gent; tanta que era difícil fer fotos sense que apareguessin espontanis en el visor de la càmera. Hem pujat pel camí i hem visitat dues de les principals cascades d'aquesta part de la vall: la Cascada del Estrecho y la Cascada de la Cueva. A mesura que passaven els minuts anava apareixent més i més gent fins al punt que el camí d'Ordesa semblava el mercadillo de Sant Adrià.
De baixada hem agafat un camí secundari que va per l'altra riba del riu Arazas i que estava menys transitat. Des d'aquest camí hem pogut gaudir d'una visió impressionant del Espolón del Gallinero; grans records de l'escalada d'aquest esperó ara fa justament 40 anys.
Després de donar per acabada la sortida fotogràfica matinal a Ordesa, hem anat a dinar al restaurant Arazas de Broto, al peu de la Cascada del Sorrosal, i després d'agafar noves forces amb el magnífic menú de l'Arazas, hem anat a buscar la cova.
La Cueva de Seso té un recorregut fàcil; no cal portar corda ni cap material tècnic però ens ofereix un gran espectacle d'estalactites, estalagmites i banderes. L'aproximació a la cova és curta i fàcil i ben aviat hem arribat a la boca de la cova, oberta arran de terra. Té una única galeria, de 245 metres, recta i amb lleugera pujada, arribant  a una cota +65 sobre la boca d'entrada. Tot era una mica relliscós i enfangat però la bellesa de les formacions compensava les petites dificultats que anàvem trobant. Hi ha molts gours, petits dolls plens d'aigua, i la galeria és generalment ampla.
Hem recorregut la galeria, fent fotos a les formacions que hem anat trobant, fins arribar a un estretament que ens ha obligat a passar ajaguts. Hem arribat a una sala plena de concrecions i després un segon estretament i un tercer, per arribar a la sala final, on hi ha un gour més gran que els altres, gairebé un petit llac. Les estretors ens han obligat a embrutar-nos de fang però no eren, ni de bon tros, tan angoixants com les que recentment vam passar a la Cova de les Rondes. 
Hem tornat enrere, gaudint novament del decorat subterrani d'estalactites i tota mena de formacions fins arribar a la boca d'entrada. Era tard però encara hi havia llum de dia i l'hem aprofitat per fer el curt recorregut de retorn al cotxe. 
I aquí teniu la pel·lícula de la Cueva de Seso. Ha estat produïda per  Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:



ÀLBUMS: ORDESA  -  COVA // TRACK:  CUEVA DE SESO

ENTRADES RELACIONADES:
Cova de les
Rondes, 2018
Cova de Ses
Mamelles, 2018
Cova d'en
Manel, 2015

dijous, 1 de novembre de 2018

Via ferrada del Sorrosal

Vía Ferrata del Sorrosal
La via ferrada de la Cascada del Sorrosal té un traçat força singular i, malgrat l'espectacularitat d'alguns dels seus passos, no és gaire difícil. Avui hem vingut  a la Vall d'Ordesa per fer algunes activitats aprofitant el pont de Tots Sants i hem començat amb aquesta ferrada, que ens ha deixat ben satisfets. 
Hem arribat a Broto i a la sortida del poble hem agafat una petita carretera que ens ha portat a un pàrquing a pocs metres de la cascada per on puja la ferrada. Hem caminat uns 5 minuts seguint el torrent del Sorrosal; al davant teníem un cingle per on es despenja la Cascada del Sorrosal, un salt d'aigua per on avui baixava un bon cabal. 
Hem arribat al peu de la via, on começa l'equipament, i hem iniciat l'ascensió. La primera part puja per unes rampes herboses sense massa atractiu però ben aviat hem flanquejat per arribar al peu del pas clau de la via, les escales metàl·liques que superen un mur molt dret al costat de la cascada. 
Les escales pugen força verticals pel mur fins arribar a un forat de la roca, un petit túnel que travessa la paret i surt al llit del torrent, just a sobre de l'espectacular salt d'aigua. El passatge és impressionant però sense gaire dificultat. 
La continuació segueix el curs del torrent fins travessar-lo per un pont nepalès. Després segueix per l'altra riba flanquejant per sobre de les aigües vives fins arribar a un punt on el torrent s'eixampla i trobem una plataforma. Aquí hem deixat el torrent i ens hem enfilat per un camí equipat amb una corda fixa. Hem superat un mur equipat amb grapes i després un sector molt curiós pujant entre arbres.
Més endavant hem entrat en un sistema de cornises panoràmiques amb grans vistes de Broto. Travessant aquestes cornises hem arribat al final de la via ferrada i hem agafat un caminet pel bosc que en ben poca estona ens ha retornat al punt de partida.
Hem dinat en el restaurant Arazas, situat allà mateix on comença el caminet de la ferrada, i hem anat a dormir al refugi de Broto, on teníem una reserva. 
I aquí teniu la pel·lícula de la ferrada. He estat produïda per Edicions JGB i cedida al Blog de Muntanya per a tots els seus seguidors:



ENTRADES RELACIONADES:
VF Foradada
del Toscar, 2018
Via ferrada de
Lizara, 2016
VF Peña de San
Miguel, 2014