diumenge, 20 de desembre del 1981

Intent a la via Cerdà-Albert (Cabirols)

Foto d'arxiu: ràppel des del Cabirols, agost 2019

Escalada al Pedraforca. Intentem fer la via Cerdà-Albert de Cabirols. No podem fer la via perquè ha caigut una nevada i hi ha molta neu a la paret.

diumenge, 22 de novembre del 1981

Pedraforca, cara sud, via Mª Antònia-Faus

Pollegó Inferior, via Maria Anònia-Faus
Foto d'arxiu: al cim del Pollegó Inferior, maig de 1978

Una via a la cara sud del Pedraforca. Una via atlètica i segura que supera amb escalada totalment lliure la gran canal-xemenia que ratlla tota la cara sud del Pollegó Inferior. La via Maria Antònia - Faus és una variant de la via Pany-Haus, la clàssica via d'aquesta cara sud, que recorre íntegrament la xemeneia que talla aquesta gran paret. La Maria Antònia-Faus Evita els dos darrers llargs de la xemeneia principal atacant una altra canal secundària. Cal seguir la Pany-Haus fins a la cinquena reunió. A partir d'aquí sortim de la canal principal prenent una canal que es bifurca capa  al dreta. La variant és d'uns 50 metres, herbosos però verticals; és un diedre amb algun pas lleugerament extraplomat. Al llarg d'aquest sector de la via trobem alguns pitons antics que ens asseguren els passos.


diumenge, 15 de novembre del 1981

La Portella Petita, via GAM

La Portella Petita, via GAM
Foto d'arxiu: en el pas clau de la via GAM. Febrer 2011

Escalada a Montserrat, a la regió d'Agulles. Fem la via GAM de la Portella Petita, una via difícil i fina que recorre en lliure, i amb un pas d'A0, l'aresta que mira al pas de la Portella. La primera tirada és en lliure, no gaire difícil, fins al primer llavi de l'aresta. A la sortida de la reunió superem el primer pas complicat; cal superar un petit desplom en lliure molt difícil o amb un pas d'A0. Després vénen uns metres molt fins per placa fins que la dificultat va mimvant i arribem a la segona reunió. A la sortida de la reunió trobem el segon pas clau, molt similar a l'anterior. També cal superar un desplom, més marcat que l'anterior, amb un pas d'A0 (le guies modernes posen com a alternativa 6a). Després d'uns metres fins l'aresta comença a perdre verticalitat i arribem fàcilment al cim.
Uns anys després vam fer una petita pel·licula amb vistes de l'aresta GAM de la Portella Petita a vol d'ocell. Aquí la teniu:



diumenge, 1 de novembre del 1981

Agulla del l'Arbret i La Podrida

Agulla de l'Arbret
Foto d'arxiu: sortint de la 1a reunió. Octubre 2013

Escalada a Montserrat, a la regió d'Agulles. Fem dues vies:
  • Agulla de l'Arbret, via Aresta Brucs (Cerdà-Riera)
  • La Podrida, via Aresta Brucs
L'Aresta Brucs de l'Agulla de l'Arbret és una de les vies més elegants de tot Montserrat, tot un clàssic que puja per una aresta fina, tota en lliure. Ja l'havíem fet dues vegades però és una de les vies que val la pena repetir. L'Aresta Brucs de la Podrida no és tan popular com la de l'Arbret però també és una via bastant fina que puja per l'Aresta Brucs d'aquesta agulla. Són dues tirades totalment en lliure, catalogat de quart i cinquè grau

diumenge, 25 d’octubre del 1981

Rescat al Pedra

Sortida frustrada d'escalada al Pedraforca. La intenció era fer una via a la paret nord del Pedraforca i vam arribar dissabte a la tarda al refugi Lluís Estasen. Vam plantar la tenda i, quan gairebé era fosc, vam sentir que algú cridava des de la paret demanant auxili. Vam dir-ho al guarda del refugi i ell, sense donar-hi massa importància, ens va dir que ja havia avisat els bombers i que en unes hores arribarien ... No ens va convéncer la resposta del guarda i, com que els de la paret seguien cridant i ja era fosc, vam decidir acostar-nos a veure si podiem fer alguna cosa. Veient la posició dels escaladors vam decidir acostar-nos per la gran cornisa, punt de partida de diverses vies a la paret. Quan vam estar a prop ja ens vam poder comunicar amb els accidentats, que eren dos nois de Torelló, i ens van dir que havien fet una maniobra equivocada i s'havien quedat a una reunió de la via sense cap corda, de manera que no podien pujar ni baixar. Ràpidament vam muntar una petita operació de rescat; vam baixar en ràpel fins al lloc on havien quedat atrapats i vam muntar un parell de ràpels més per poder baixar fins al peu de la paret i tornar caminant al refugi.
Satisfets per l'èxit de l'operació vam posar-nos a dormir a la tenda fins a la una de la matinada quan ens van despertar els bombers per demanar-nos el DNI. Els vam explicar com havia anat tot plegat i vam tornar a dormir. L'endemà, ja no vam fer res i vam tornar a casa.
El dilluns, els diaris van explicar una pel·licula una mica diferent dels fets, complicats pel fet que hi havia alguna altra cordada amb problemes a la paret, i es va crear una petita polèmica.

diumenge, 18 d’octubre del 1981

Gra de Fajol (2.708 m), via Estiu-Font

Foto d'arxiu: cara Est del Gra de Fajol, juny 2019

Escalada a Ull de Ter. Fem una via que ha sortit publicada al Vértex número 64, que puja per la cara Est del Gra de Fajol, la que mira al refugi. La via no està molt definida i no estem segurs d'haver-la seguit, ja que hem tobat pocs rastres d'escaladors anteriors. La via té 10 tirades, de dificultats variades entre el tercer grau i el cinquè. Roca granítica i diversitat de tècniques, amb una xemeneia característica de tres tirades i passos de diedre, empotrament i plaques. La pròpia ressenya ja diu que no està clar que els que van obrir la via fossin els primers ascensionistes, perquè per allà hi havia material abandonat i se sap que altres cordades havien fet itineraris per aquesta vessant de la paret encara que no s'havien publicat i les dades que hi havia eren inconcretes. De totes maneres, superem la paret i arribem al cim del Gra de Fajol (2.708 m).

dissabte, 12 de setembre del 1981

Pic de Peguera (2.982 m)

Des del refugi Josep Maria Blanc, on hem passat la nit, pugem pel la via normal al pic de Peguera (2.982 m). Després baixem al coll de Peguera-Monesteró i des d'allà pugem el cim veí, el Monesteró (2.878 m). Finalment retornem cap al refugi.

divendres, 11 de setembre del 1981

Refugi Josep Maria Blanc

L'objectiu és fer el pic de Peguera, un dels gegants de la vall de Sant Maurici. Avui pugem des d'Espot, pel camí normal, fins al refugi Josep Maria Blanc, on ens instal·lem per passar la nit. El refugi està construït sobre una curiosa península que s'endinsa en el llac.

diumenge, 6 de setembre del 1981

Subenulls (2.949 m)

El Subenulls és un dels cims més característics i més alts de la vall de Sant Maurici. Pugem en cotxe fins a l'estany de Sant Maurici i dormim al refugi Ernest Mallafré. Al matí pugem, per la via normal, el pic de Subenulls (2.949 m). Des del cim tenim una gran panoràmica de la zona.

diumenge, 30 d’agost del 1981

Terradets, via Reina-Puig

Foto d'arxiu: el riu i la carretera des de la paret

Anem a escalar a Terradets i fem la via Reina-Puig fins a la feixa. És una via amb l'ambient i la roca característics de Terradets i, sense ser fàcil perquè té uns quants passos de cinquè, és de les més assequibles d'aquesta monumental paret. En Joan Guirao ve com a tècnic d'imatge i filma una pel·lícula de súper 8 aprofitant la bona visió de la via que té des de la carretera. Aquesta pel·lícula, digitalitzada molts anys després, la teniu aquí:



dimecres, 12 d’agost del 1981

Petite Aiguille Verte (3.512 m)

Completem la sortida als Alps amb una petita ascensió a un cim secundari, relativament fàcil. Pugem en un funicular que ens deixa ben a prop del cim. Fa un dia molt bo i fem pràctiques de piolet i grampons en un ambient realment alpí.

dissabte, 8 d’agost del 1981

Gran Paradiso (4.061 m)

Hem sortit del refugi abans de les tres de la matinada. Aquí als Alps és l'horari normal, recomanat per trobar la neu en bones condicions. L'itinerari de pujada, tot i ser fàcil, requereix portar l'equipament adequat, especialment piolet i grampons. La corda ens la podem estalviar perquè no hi ha esquerdes a la gelera, sempre que seguim la traça i no intentem fer dreceres. Ha ha molta gent perquè aquest és un dels quatremils més assequibles dels Alps. Hem seguit la traça, ja oberta, sense problemes fins al peu de la petita paret rocosa que defensa l'accés al cim. Una petita grimpada ens ha portat fins al punt culminant, on hi ha la Madonna. Des d'aquí podem gaudir d'un gran panorama, presidit pel Mont Blanc, amb grans vistes de la Vanoise i els Alps del Sud en general. 


divendres, 7 d’agost del 1981

Refugi Vittorio Emmanuelle II

Etapa d'aproximació per a l'ascensió al Gran Paradiso. Des del càmping pugem per un camí ben traçat fins al refugi Vittorio Emmanuelle II, un gran refugi on sopem i dormim.


diumenge, 19 de juliol del 1981

Escalada a Montserrat (Agulles)

Les Savines, Montserrat
Foto d'arxiu: xemeneia de les Savines, setembre 2008

Escalada a Montserrat, a la regió d'Agulles. Fem tres vies, ja repetides anteriorment:
  • La Savina Superior, via Xemeneia
  • La Pelada, Cara Nord
  • La Savina Inferior, via Normal
De les tres vies l'única que presenta certa dificultat és la xemeneia de la Savina Superior, que puja per la canal entre les dues savines per la part que mira a la paret d'Agulles. És un diedre-xemeneia, primer molt obert i després més tancat en forma de xemeneia. La primera part és més difícil però a mesura que pugem es fa més segura. A la part de dalt hi ha alguna savina que permet assegurar però abans d'arribar-hi cal superar un tram força insegur.
La normal de la Savina Inferior, a més de ser ja molt coneguda perquè l'hem fet diverses vegades, no passa de tercer grau. Finalment, la cara nord de la Pelada és una via de finura, curta però difícil, però ja l'hem fet altres vegades i li tenim presa la mesura.

diumenge, 12 de juliol del 1981

Collet de la Cova. Via Gran Diedre

Gran Diedre Pedraforca
Foto d'arxiu: el Pedraforca des del Costa Pubilla, febrer 2015

Vam repetir la via del gran Diedre, que ja navíem fet l'any 1978. És una via totalment en lliure, atlètica, vertical i molt elegant, que supera la paret nord del Pedraforca aprofitant un marcat diedre.
Per arribar a peu de via hem de seguir el que s'anomena itinerari d'aproximació a les vies de l'esperó central, un curiós itinerari, meitat camí i meitat escalada fàcil, que recorre per una cornisa la base de l'esperó central del Pedraforca. Comença al peu de la via Homedes i passa pel peu de la Pany; després d'un recorregut relativament llarg ens deixa al peu del Gran Diedre. La via original venia de més avall però sembla ser que la primera part va quedar oblidada i tothom fa la via a partir de la cornosa descrita.
Aquesta és la descripció de la via, tal com la vam fer nosaltres l'any 1978 (veure ressenya històrica):
1a tirada: començar a pujar pel mig del diedre, per terreny vertical però amb bona presa. Al cap d'uns 35 metres, després d'haver passat dos pitons d'assegurança, en trobem un tercer i podem fer-hi reunió però es aconsellable aprofitar els 40 metres de corda i fer-la més amunt, al costat d'un petit gendarme.
2a tirada: seguir pel diedre, que ara es tanca i ens obliga a fer un curt tram de ramonage. Seguim amunt i prenen la fulla dreta del diedre, sortint i entrant segons les dificultats. Fem reunió en un replà als 35 metres de corda. Aquest llarg té diversos pitons d'assegurança.
3a tirada: és la més fàcil de la via. Sortim de la reunió per l'esquerra i posem una baga d'assegurança en un pont de roca. Seguim pel diedre i arribem a un replà on pot fer-se reunió. És consellable, però, seguir, sortint per la dreta un parell de metres i ràpidament, per una repisa inclinada, flanquejar a l'esquerra per quedar a sobre del replà. Després, seguir recte amunt fins a un altre replà (40 metres justos).
4a tirada: és la més difícil de la via, però també la més segura perquè hi ha moltes assegurances. Aquí el diedre s'estreta i cal progressar mig encastat o bé totalment per fora del diedre, amb un peu a cada banda de la fissura central. Arriba un moment que el diedre es tanca i cal seguir en encastament fins a un replanet a on establim la reunió. Aquesta tirada, tot i les dificultats, es fa totalment en lliure.
5a tirada: sortim recte amunt per enllaçar amb la via Pany. És una placa amb un pas molt fi (V). Després seguim pel diedre, ja fàcilment, uns 15 metres fins arribar al Prat de la Pany on acaba la via.
Ens trobem en el Prat de la via Pany i tenim dues alternatives: baixar o pujar. Nosaltres vam optar per pujar, completant la part que ens faltava de la via Pany, que a partir d'aquest punt ja és bastant fàcil.

divendres, 19 de juny del 1981

Pique Longe du Vignemale (3.298 m)

Sortim del refugi de les Oulettes de Gaube amb la intenció de fer el Couloir de Gaube però quan comencem l'ascensió veiem que ens falta material i tècnica suficient, de manera que canviem d'itinerari i pugem pel couloir de Clot de la Hount, molt més assequible, fins al cim de la Pique Longue, el punt culminant del Vignemale. Després seguim tota la carena fent uns quants cims. En total fem cinc cims:
  • Pique Longue (3.298 m)
  • Piton Carré (3.197 m)
  • Pointe Chausenque (3.154 m)
  • Èpaule de Chausenque (3.154 m)
  • Petit Vignemale (3.032)
Després d'aquest darrer cim baixem per la via normal fins al refugi de Bayselance i de tornada a Les Oulettes de Gaube.


dijous, 18 de juny del 1981

Refugi de les Oulettes de Gaube

Foto d'arxiu: gelera del Vignemale, agost 2013

Des del Pont d'Espagne pugem fins al refugi de les Oulettes de Gaube, situat al peu de la cara nord del Vignemale en un paratge impressionant. L'objectiu és pujar demà a la Pique Longue, el cim més alt del Vignemale.


diumenge, 7 de juny del 1981

Pollegó inferior (2.400 m), via Estorach

via Estorach
La via Cañellas-Faus-Estorach és una via curta però de dificultat, que puja per la cara nord del Pollegó Inferior des de l'Enforcadura. També s'anomena Directa Estorach perquè puja directament, titalment recta, per una fisura que ratlla tota la paret. La ressenya original, la que apareix a la guia del Pedraforca de la Maria Antònia Simó i l'Agusti Jolis, marca dos curts passos d'escalada artificial. Nosaltres ho vam fer d'aquesta manera, tot i que actualment aquests passos se superen en lliure o, si més no, amb algun pas d'A0.
Aquesta vegada vam acampar al costat del refugi (en aquells temps estava permès) i al matí vam fer el camí transversal i la pujada fins a l'Enforcadura per iniciar l'escalada. La via puja per una marcada fisura que puja ben recta dels de l'Enforcadura. L'entrada es fa des de l'inici de la canal de la via Xandri Casanellas pujant uns fisura que puja obliquament a l'esquerra fins a una bona plataforma on es fa reunió. Aquí comença una xemeneia que quan s'extraploma ens obliga a sortir per la dreta per placa (aquí hi havia un parell de passos d'artificial).
La via segueix amb la mateixa tònica, pujant sempre per la gran fisura que ratlla tota la paret de dalt  a baix.Trobem un altre pas d'escalada artificial i després d'una reunió cal superar un pas catalogat de sisè grau, un encastament estret i  extraplomat. Superat aquest pas, la dificultat ja és menor i es puja per la canal fins al cim del Pollegó Inferior.

dissabte, 2 de maig del 1981

Aneto (3.404 m) amb esquís

La més clàssica de les ascensions d'esquí de muntanya, al cim més alt del Pirineu. Dormim al refugi de la Renclusa i al matí completem aquesta ascensió, amb bona neu.
Podeu veure l'àlbum de la sortida clicant sobre la foto que il·lustra aquesta entrada del blog. També podeu veure una pel·lícula que va fer en Joan Guirao amb la vella filmadora de súper 8. Aquella pel·lícula ara l'hem digitalitzat per poder-la penjar en el blog. La qualitat no és molt bona però el seu valor històric és molt alt, ja que és una esquiada de fa gairebé 30 anys:



diumenge, 19 d’abril del 1981

A Montgarri amb esquís

Foto d'arxiu: el Mauberme des del Tuc d'era Salana

Després de fer el Tuc d'era Salana amb esquís, vam completar la nostra estada a la Vall d'Aran amb una excursió fàcil amb esquís. És un itinerari que amb el temps s'ha convertit en un clàssic de l'esquí de fons, però que nosaltres vam fer amb esquís de muntanya. Des de l'aparcament de Beret de l'estació d'esquí de Baqueira-Beret, vam agafar el camí que, entre bosc, baixa fins a Montgarri. El camí és fàcil, encara que a la tornada fa pujada. Vam completar la travessia d'anada i tornada a Montgarri sense cap problema.

dissabte, 18 d’abril del 1981

Tuc d'era Salana (2.480 m) amb esquís

Passem uns dies tota una colla a la Vall d'Aran, concretament a Arties. Fem esquí de pista a Baqueira però dediquem també un dia a l'esquí de muntanya. Des dels Banys de Tredós pugem amb esquís fins al Tuc d'era Salana, una ascensió fàcil que trobem en molt bones condicions de neu. El cim no és molt alt però està situat estratègicament i tenim una bona panoràmica de la Vall d'Aran i una visió en primer pla del Montardo.

diumenge, 12 d’abril del 1981

Agulla Alta dels Naps de Baix, via Magda

Foto d'arxiu: el cim de l'agulla des del dron, novembre 2019

Escalada a Montserrat. Vam fer una sortida d'exploració per la zona dels Ecos, una zona relativament allunyada i que, per tant, encara oferia oportunitats d'obrir vies noves. En aquella ocasió ens vam dirigir a aquesta agulla de nom tan llarg: Agulla Alta de la Coma dels Naps de Baix. Ens va cridar l'atenció l'aresta que mira als Brucs, una aresta molt llarga encara que amb dificultat baixa excepte en un petit tram a la quarta tirada. Vam obrir la via en una única jornada, començant per baix i vam deixar les reunions muntades i fins i tot alguna assegurança en els passos compromesos.
La via comença amb una rampa fàcil que podem pujar sense encordar fins al peu d'una berruga. Superem una petita panxa (un pas de III) per seguir amb terreny fàcil fins a la segona reunió. La tercera tirada segueix la mateixa tònica, aresta fàcil, però cap al final de la tirada la paret es redreça una mica (III). Fem la tercera reunió al peu d'una nova berruga, aquesta més marcada.
La quarta tirada és l'única de certa dificultat i és la que li dóna un cert interès a la via. Des de la reunió flanquegem una mica a l'esquerra per entrar en una marcada canal. En la primera ascensió vam fer un pas d'esqueneta, una tècnica que actualment ja no es practica però que ens va facilitar el pas. Es puja per la canal amb passos de IV. Hi vam deixar un pitó per assegurar la tirada. Es fa reunió sobre la berruga i després només ens queda una fàcil grimpada fins al cim. El descens es fa en ràpel per la part del darrere, per on puja la via normal. 

dilluns, 6 d’abril del 1981

Montmalús (2.781 m) amb esquís

Foto d'arxiu: Montmalús, 2009

Plantem la tenda de campanya al costat de l'estació d'esquí del Grau Roig. Al matí pugem al Montmalús (2.781 m) amb esquís per la via clàssica del coll de Montmalús. Una ascensió fàcil que completem en poc menys de tres hores.

diumenge, 8 de març del 1981

Pic de la Sarrera (2.914 m) amb esquís

Foto d'arxiu: la Sarrera des del pic d'Estanyó, març 2010

Esquí de muntanya a Andorra. Des del poble del Serrat pugem al vespre a la borda de Sorteny, on dormim. Al matí fem l'ascensió al pic de la Sarrera (2.914 m), una clàssica de l'esquí de muntanya. D'aquesta sortida no hi ha àlbum però sí una pel·lícula, gravada en súper 8 químic, que podeu veure aquí en versió digitalitzada. La qualitat de les imatges és molt pobre però el seu valor històric és el que ens ha fet publicar-la malgrat les seves mancances tècniques.



diumenge, 22 de febrer del 1981

Intent a la canal Baridana

Dormim al paller d'Estana, al peu de la Serra del Cadí. Al matí, l'objectiu és pujar a la carena del Cadí per la Canal Baridana però hi ha molta neu tova i l'aproximació sense esquís és molt més dura del que esperàvem. En molts punts en enfonsem a la neu fins a la cintura de manera que, després d'una llarga caminada, decidim renunciar a l'ascensió i tornem a Estana.

diumenge, 8 de febrer del 1981

Pic de l'Infern (2.860 m), cara Nord

Dormim al porxo del refugi d'Ull de Ter, que està tancat. Al matí, després d'una llarga aproximació, fen la cara Nord del Pic de l'Infern (2.860 m), una escalada mixta de roca i gel, no molt difícil però que requereix una bon a tècnica. Després retornem a Ull de Ter per la normal del pic de l'Infern i el coll de la Marrana.

diumenge, 1 de febrer del 1981

Obrint via al Cilindre

Sortida d'escalada per treballar en una nova via que estem obrint al Cilindre. En realitat estàvem treballant en dues vies a la vegada a la mateixa agulla, la de les Abelles i la Flanagan. En aquella sessió vam treballar força en la via de les Abelles, especialment obrint la tirada d'escalada artificial, posant burins. Aquell dia no vam acabar la via però la vam deixar tan avançada que només quatre dies més tard va quedar acabada.
No recordo el motiu però jo no vaig anar-hi el dia que es va acabar la via, de manera que no he acabat de fer-la mai. Magrat tot, em van fer constar com a aperturista, un honor immerescut perquè només vaig participar en una part de la via. En una de les fotos publicades a la secció "més informació" d'aquesta entrada del blog se'm veu penjat d'estreps mentre en Ramon m'assegura.
L'altra via, la Flanagan, la van acabar més tard, a l'abril, i jo només vaig participar, en aquesta jornada, en la part del flanquejament, que és la més fàcil. Mentre uns treballaven burinant la part artificial de la via de les Abelles, els altres muntaven les reunions de la part del flanquejament. No recordo si vam completar tot el flanquejament però la qüestió és que a la ressenya històrica d'aquesta via també aparec com a aperturista tot i que vaig fer molt poca cosa.

dissabte, 3 de gener del 1981

Intent al Canigó amb esquís

Foto d'arxiu: el Canigó des del Roca Colom. Desembre 2001

Intentem fer el Canigó amb esquís per Cortalets però la sortida resulta un fracàs. Volem pujar per la pista amb el cotxe, aproximant-nos tot el que sigui possible al refugi. Resulta que la pista està tallada molt avall per la neu i la pista és quilomètrica. Pugem amb els esquís als peus però se'ns fa tard i acabem fent un bivac a la mateixa pista. Al matí, una mica gelats, decidim baixar esquiant fins al cotxe i deixar-ho per a una altra ocasió.