diumenge, 28 d’agost de 1977

Ascensió a l'Aneto (3.404 m)

Foto d'arxiu: via normal de l'Aneto. Setembre 2005

Des del nostre bivac de la colladeta de Barrancs volíem fer la cresta de Salenques però quan ens llevem està tot tapat i, encara que no plou, pensem que és més prudent renunciar a fer la cresta. Per aprofitar el temps, pugem fins al cim de l'Aneto (3.404 m) per la vesant d'Aigualluts.

dissabte, 27 d’agost de 1977

Bivac a la colladeta de Barrancs

Cresta de Salenques
Foto d'arxiu: l'Aneto des del Russell, setembre 2016

Pugem a Benasc amb la intenció d'atacar la cresta de Salenques, un objectiu de fa força temps. Des de pla de Senartra pugem per la vall d'Aigualluts fins a la colladeta de Barrancs, ja ben a prop del Coll de Salenques, punt de partida de la cresta. Muntem un bivac sota unes pedres.

dilluns, 15 d’agost de 1977

Escalada a les Calanques: Pillier de la Passarelle

Foto d'arxiu: escalada a les Calanques

En aquesta segona jornada d'escalada a les Calanques de tornada de Chamonix, vam fer tres vies més, una llarga i dues més curtes, totes elles en escalada lliure amb la magnífica roca calcària de les Calanques escalant sobre el mar:
Falaisse de Droite, via Pillier de la Passarelle:  via totalment en lliure, de quatre tirades que no baixen de quart i tenen els seus passos més difícils a la darrera tirada quan pugem per una fisura molt vertical, primer de cinquè grau i després de quart. A mitja tirada superem el pas més difícil de la via, catalogat de VI-.
Petite Aiguille d'en Vau, via Diagonal: vam pujar la Petite Aiguille, que ja havíem pujat el dia abans per la via normal (NW). La via Diagonal és totalment en lliure i una sola tirada de 35 metres que puja per una de les arestes de la roca però, com el seu nom indica, decantat-se en diagonal a la dreta. El pas clau és un diedre bem marcat que tobem gairebé a dalt de tot, però no passa de quart grau.
Petite Aiguille d'en Vau, via del Collet: per acabar la jornada i tancat les activitats a les Calenques vam fer una nova via a la Petite Aiguille. Aquesta via és més curta que les altres perquè surt del collet que separa aquesta agulla del Saphir. Després d'un primer pas de IV+, la via puja totalment en lliure amb dificultat decreixent fins al cim de l'agulla. 

    diumenge, 14 d’agost de 1977

    Escalada a les Calanques: Saphir de Gauche

    Foto d'arxiu: escalada a les Calanques

    De tornada dels Alps ens vam aturar un parell de dies per escalar a les Calanques. Ja feia temps que volíem fer una visita a aquesta magnífica escola d'escalada que es caracteritza per l'extraordinària qualitat de la seva roca calcària i per la singularitat d'escalar sobre el mar. Vam acampar en un bosquet proper, tot i que estava prohibit el càmping i només podíem plantar la tenda al vespre i desplantar-la al matí.
    En aquest primer dia d'activitats a les Calenques vam fer una via relativament llarga i una via molt fàcil, pràcticament una grimpada:
    Saphir de Gauche, via Saphir (Sortida dels Artistes): és una combinació de dues vies. Primer pugem dues tirades per un marcat esperó. La primera tirada puja per una marcada fisura en escalada difícil però amb roca franca i segura. Cap al final de la tirada fem algun pas amb estreps (A1) i arribem a un replà a plena cresta on muntem la primera reunió. La segona tirada puja fàcilment per l'aresta fins situar-se al cim d'aquesta primera part de l'esperó.
    La segona part la vam fer per la via dels Artistes. Una magnífica via que puja en escalada lliure seguint un sistema de fisures en dues tirades de certa dificultat (quart i cinquè grau).
    Petite Aiguille d'en Vau, via NW: via fàcil que puja aquesta popular agulla per la seva cara nord-oest. És pràcticament una grimpada, que aprofita els punts febles de la roca per pujar fins al cim de l'agulla sense passar del segon grau. 

    dimarts, 9 d’agost de 1977

    Piramide de Tacul (3.468 m), Aresta Est

    Piramide de Tacul
    La Piràmide de Tacul és una agulla relativament petita, d'uns 270 metres, ben individualitzada al vessant Est del Mont Blanc de Tacul. L'agulla és d'una roca granítica de gran qualitat i ens ofereix una escalada atlètica amb roca franca i segura. La via recorre l'aresta Est i està catalogada globalment de quart grau.
    Vam pujar amb el primer telefèric de l'Aiguille du Midí i des d'allà vam agafar l'altre telefèric fins a la Pointe Herbroner. Des d'allà, després d'una aproximació pel glaciar du Gèant fins al peu de via, vam iniciar l'escalada per l'aresta Est fins al cim de la Piramide de Tacul (3.468 m). La via és fina i exigent, amb un ambient impressionant. Encara que no passa de IV+, és molt sostinguda i vertical. Ressegueix tota l'aresta aprofitant els punts febles de la muntanya per anar superant, pas a pas, els 270 metres d'escalada. El pas més difícil és un petit desplom que se supera en lliure, molt atlètic però amb bones preses.
    Un cop completada l'ascensió vam iniciar el descens, que es fa en ràpel. En total vam fer 7 ràpels per la mateixa vessant de pujada. Va ser tota una aventura perquè en aquell temps encara rapelàvem "a pèl", amb el sistema Dülfer, sense cap estri de descens, ni tan sols un mosquetó, sinó unicament amb la corda passada per la cama i per l'esquena.
     A la foto de la capçalera es veu la Tour Ronde i el Capucin des de la paret de la Piràmide de Tacul.

    diumenge, 7 d’agost de 1977

    La Chapelle de la Glière, Aresta Sud

    Foto d'arxiu: Tour del Mont Blanc, a prop de Planpraz

    La zona de Planpraz és un recurs interessant quan al massís del Mont Blanc fa mal temps. Aquest dia la previsió del temps era bastant dolenta, tot el Mont Blanc estava tapat de núvols i amenaçava pluja, de manera que vam optar per fer una escalada no massa llarga per la zona de les Aiguilles Rouges, a prop del telefèric de Planpraz, on el temps no era tan dolent i l'altitud de les muntanyes era molt menor.
    Vam triar la via de l'Aresta Sud de la Chapelle de la Glière, una escalada en roca, totalment en lliure, que alterna passos de quart i cinquè grau amb parts poc sostingudes. A més, té un gran panorama del Mont Blanc i muntanyes veïnes, tot i que el dia estava tapat i vam veure ben poca cosa. També és una via (com altres de la zona) molt freqüentada perquè aquí fan cursos d'escalada els guies de Chamonix.
    Vam agafar el telefèric del Brévent, que té l'estació intermèdia al Planpraz. Des d'aquesta estció vam pujar fins al peu de la marcada aresta de la Chapelle. La via comença amb una fisura amb un pas de V. Després venen diverses tirades de dificultat sostinguda fins arribar al fil de l'aresta, on trobem un tram fàcil després de superar un pas lleugerament desplomat de cinquè grau.
    La via segueix per l'aresta superant passos de IV i V fins al cim de la Chapelle de la Glière. Amb bon temps es pot gaudir d'un gran panorama però nosaltres només vèiem els núvols grisos tapant el Mont Blanc.
    El descens es fa amb un curt ràpel d'uns 18 metres i després, ja caminant, per tarteres i congestes fins arribar al peu de la via i després a l'estació del telefèric. Vam tenir sort perquè tot i que el dia era gris, no va ploure i vam poder completar aquesta ascensió.

    divendres, 5 d’agost de 1977

    Aresta Midí-Plan

    Midi - Plan
    Foto d'arxiu: l'Aresta Midi-Plan, 2010

    Pugem amb el telefèric fins a l'Aiguille du Midí. Des d'allà iniciem la cresta, amb passos mixtes de gel i roca amb un gran ambient alpí. Fem dues ascensions:
    • Rognon de Plan (3.606 m)
    • Aiguille de Plan (3.673 m)
    Des d'aquest darrer cim, baixem per la via normal fins al refugi Requin i després, per tota la Mer de Glace, fins a Montenvers.

    dimecres, 3 d’agost de 1977

    Aiguille de l'M (2.844 m), via NNE

    Foto d'arxiu: l'Aiguille de l'M des de Chamonix, 2010 (esquerra)

    L'Aiguille de l'M és una magnífica escalada, tot un clàssic del Massís del Mont Blanc. L'escalada de l'aresta N-NE és relativament curta però de certa dificultat i puja per un terreny de bona roca granítica que la fa molt atractiva. La dificultat global és de quart grau, tot i que hi ha algun pas de quart superior o cinquè.
    Vam sortir al matí del càmping de Chamonix per agafar el telefèric de l'Aiguille du Midi però no fins a dalt sinó fins a l'estació intermitja del Plan de l'Aiguille. Des d'aquest punt vam fer la llarga aproximació fins al peu d el'agulla (gairebé dues hores) i vam iniciar l'escalada.
    Amb passos atlètics amb molt bona roca vam anar superant la via. Portàvem una cordada de francesos al davant i al arribar a la tercera tirada es van encallar. Aquesta tirada puja per una canal-xemeneis per on cal pujar una mica amb encastament i una mica amb ramonage. Un dels francesos de la cordada que portàvem al davant va patir tant que va fer 5 "saques" abans de superar el pas.
    Vam quedar impressionats per l'espectacle que ens va oferir la cordada de francesos però quan ens va tocar a nosaltres vam superar el pas sense cap problema. En realitat no era gens difícil si s'utilitzava la tècnica adequada.
    Vam arribar al cim de l'Aiguille de l'M (2.844 m) i vam iniciar la baixada, que es fa desgrimpant per la vessant NE per un sistema de canals, diedres i couloirs fins retrobar l'itinerari de pujada per retornar al Plan de l'Aiguille.