diumenge, 28 d’agost de 1977

Ascensió a l'Aneto (3.404 m)

Foto d'arxiu: via normal de l'Aneto. Setembre 2005

Des del nostre bivac de la colladeta de Barrancs volíem fer la cresta de Salenques però quan ens llevem està tot tapat i, encara que no plou, pensem que és més prudent renunciar a fer la cresta. Per aprofitar el temps, pugem fins al cim de l'Aneto (3.404 m) per la vesant d'Aigualluts.

dissabte, 27 d’agost de 1977

Bivac a la colladeta de Barrancs

Cresta de Salenques
Foto d'arxiu: l'Aneto des del Russell, setembre 2016

Pugem a Benasc amb la intenció d'atacar la cresta de Salenques, un objectiu de fa força temps. Des de pla de Senartra pugem per la vall d'Aigualluts fins a la colladeta de Barrancs, ja ben a prop del Coll de Salenques, punt de partida de la cresta. Muntem un bivac sota unes pedres.

dilluns, 15 d’agost de 1977

Escalada a les Calanques (II)

Foto d'arxiu: escalada a les Calanques

De tornada dels Alps ens aturem un parell de dies per escalar a les Calanques. En aquesta segona jornada fem tres vies:
  • Aguille Petite, via Diagonal
  • Aguille petite, via del Collet
  • Falaisse de Droite, via Pillier de la Passarelle

diumenge, 14 d’agost de 1977

Escalada a les Calanques (I)

Foto d'arxiu: escalada a les Calanques

De tornada dels Alps ens aturem un parell de dies per escalar a les Calanques. En aquesta primera jornada fem dues vies:
  • Safir de Gauche, via Saphir, sortida dels artistes
  • Aguille petite, via NW

dimarts, 9 d’agost de 1977

Piramide de Tacul (3.468 m), Aresta Est

Piramide de Tacul
La Piràmide de Tacul és una agulla relativament petita, d'uns 270 metres, ben individualitzada al vessant Est del Mont Blanc de Tacul. L'agulla és d'una roca granítica de gran qualitat i ens ofereix una escalada atlètica amb roca franca i segura. La via recorre l'aresta Est i està catalogada globalment de quart grau.
Vam pujar amb el primer telefèric de l'Aiguille du Midí i des d'allà vam agafar l'altre telefèric fins a la Pointe Herbroner. Des d'allà, després d'una aproximació pel glaciar du Gèant fins al peu de via, vam iniciar l'escalada per l'aresta Est fins al cim de la Piramide de Tacul (3.468 m). La via és fina i exigent, amb un ambient impressionant. Encara que no passa de IV+, és molt sostinguda i vertical. Ressegueix tota l'aresta aprofitant els punts febles de la muntanya per anar superant, pas a pas, els 270 metres d'escalada. El pas més difícil és un petit desplom que se supera en lliure, molt atlètic però amb bones preses.
Un cop completada l'ascensió vam iniciar el descens, que es fa en ràpel. En total vam fer 7 ràpels per la mateixa vessant de pujada. Va ser tota una aventura perquè en aquell temps encara rapelàvem "a pèl", amb el sistema Dülfer, sense cap estri de descens, ni tan sols un mosquetó, sinó unicament amb la corda passada per la cama i per l'esquena.
 A la foto de la capçalera es veu la Tour Ronde i el Capucin des de la paret de la Piràmide de Tacul.

diumenge, 7 d’agost de 1977

La Chapelle de la Glière, Aresta Sud

Foto d'arxiu: Tour del Mont Blanc, a prop de Planpraz

La zona de Planpraz és un recurs interessant quan al massís del Mont Blanc fa mal temps. Aquest dia la previsió del temps era bastant dolenta, tot el Mont Blanc estava tapat de núvols i amenaçava pluja, de manera que vam optar per fer una escalada no massa llarga per la zona de les Aiguilles Rouges, a prop del telefèric de Planpraz, on el temps no era tan dolent i l'altitud de les muntanyes era molt menor.
Vam triar la via de l'Aresta Sud de la Chapelle de la Glière, una escalada en roca, totalment en lliure, que alterna passos de quart i cinquè grau amb parts poc sostingudes. A més, té un gran panorama del Mont Blanc i muntanyes veïnes, tot i que el dia estava tapat i vam veure ben poca cosa. També és una via (com altres de la zona) molt freqüentada perquè aquí fan cursos d'escalada els guies de Chamonix.
Vam agafar el telefèric del Brévent, que té l'estació intermèdia al Planpraz. Des d'aquesta estció vam pujar fins al peu de la marcada aresta de la Chapelle. La via comença amb una fisura amb un pas de V. Després venen diverses tirades de dificultat sostinguda fins arribar al fil de l'aresta, on trobem un tram fàcil després de superar un pas lleugerament desplomat de cinquè grau.
La via segueix per l'aresta superant passos de IV i V fins al cim de la Chapelle de la Glière. Amb bon temps es pot gaudir d'un gran panorama però nosaltres només vèiem els núvols grisos tapant el Mont Blanc.
El descens es fa amb un curt ràpel d'uns 18 metres i després, ja caminant, per tarteres i congestes fins arribar al peu de la via i després a l'estació del telefèric. Vam tenir sort perquè tot i que el dia era gris, no va ploure i vam poder completar aquesta ascensió.

divendres, 5 d’agost de 1977

Aresta Midí-Plan

Midi - Plan
Foto d'arxiu: l'Aresta Midi-Plan, 2010

Pugem amb el telefèric fins a l'Aiguille du Midí. Des d'allà iniciem la cresta, amb passos mixtes de gel i roca amb un gran ambient alpí. Fem dues ascensions:
  • Rognon de Plan (3.606 m)
  • Aiguille de Plan (3.673 m)
Des d'aquest darrer cim, baixem per la via normal fins al refugi Requin i després, per tota la Mer de Glace, fins a Montenvers.

dimecres, 3 d’agost de 1977

Aiguille de l'M (2.844 m), via NNE

Foto d'arxiu: l'Aiguille de l'M des de Chamonix, 2010 (esquerra)

L'Aiguille de l'M és una magnífica escalada, tot un clàssic del Massís del Mont Blanc. L'escalada de l'aresta N-NE és relativament curta però de certa dificultat i puja per un terreny de bona roca granítica que la fa molt atractiva. La dificultat global és de quart grau, tot i que hi ha algun pas de quart superior o cinquè.
Vam sortir al matí del càmping de Chamonix per agafar el telefèric de l'Aiguille du Midi però no fins a dalt sinó fins a l'estació intermitja del Plan de l'Aiguille. Des d'aquest punt vam fer la llarga aproximació fins al peu d el'agulla (gairebé dues hores) i vam iniciar l'escalada.
Amb passos atlètics amb molt bona roca vam anar superant la via. Portàvem una cordada de francesos al davant i al arribar a la tercera tirada es van encallar. Aquesta tirada puja per una canal-xemeneis per on cal pujar una mica amb encastament i una mica amb ramonage. Un dels francesos de la cordada que portàvem al davant va patir tant que va fer 5 "saques" abans de superar el pas.
Vam quedar impressionats per l'espectacle que ens va oferir la cordada de francesos però quan ens va tocar a nosaltres vam superar el pas sense cap problema. En realitat no era gens difícil si s'utilitzava la tècnica adequada.
Vam arribar al cim de l'Aiguille de l'M (2.844 m) i vam iniciar la baixada, que es fa desgrimpant per la vessant NE per un sistema de canals, diedres i couloirs fins retrobar l'itinerari de pujada per retornar al Plan de l'Aiguille.