La via ferrada Borinot és relativament recent, encara que antigament havia estat equipada. Va caure en l'oblit durant anys fins que fa ben poc va ser reequipada. Ni tan sols apareix a les guies de ferrades, ni a l'enciclopèdica ni a la monogràfica de Montserrat. La part equipada no és gaire llarga però la dificultat és alta, comparable amb la Canal del Mejillón, i molt tècnica ja que els passos clau s'han de superar amb tècnica (ramonage en X) i no a força de braços.
Avui, amb un dia de sol primaveral, hem sortit de Santa Cecília pujant per la Canal del Migdia. Des del Portell del Migdia hem baixat una mica fins trobar una fita que marca l'inici del camí de la Canal dels Micos. Aquest sí que és un clàssic de Montserrat; el camí ens ha portat a l'inici de la canal per on, enfilant-nos com autèntics micos pels arbres de la canal, hem superat el pas. Després de passar un curt flanquejament equipat amb cables hem arribat a un collet on hem deixat el camí dels Ecos per iniciar l'aproximació al Borinot. Cal baixar una mica per un corriol desdibuixat seguint algunes marques vermelles. Ben aviat hem vist la gran Paret del Migdia, que ens ha servit de referència, i la xemeneia molt marcada pero on puja la via ferrada. Hem esmorzat al peu de la Paret del Migdia i ens hem equipat per atacar la xemeneia, fosca i vertical. El primer tram puja per la xemeneia, aqui encara estreta, amb l'ajut d'unes grosses cadenes. Es pot pujar a força de braços amb l'ajut de les cadenes o fent oposició entre les dues parets. Tot plegat no és gaire difícil comparat amb el que ve després. Hem fet reunió al peu del tram final. Des d'aqui l'aspecte de la via és espectacular: unes estaques de ferro i un cable de vida per una paret leugerament desplomada i molt separada de l'altra paret de la xemeneia. Com que ja sabíem el que ens trobaríem, hem portat la corda per assegurar aquesta tirada. Cal pujar amb una cama a cada banda, aprofitant l'equipament de la ferrada però evitant pujar a força de braços. Les estaques de ferro estan separades i cal ajudar-se de l'altra paret per arribar d'una estaca l'altra. Les parets són força separades i ben aviat ens trobem en la posició de ramonage en X, oberts de cames i aprofitant les preses de la paret per anar superant els passos. No és difícil però cal utilitzar la tècnica i no la força bruta si volem superar el pas. Més amunt cal passar definitivament a la paret equipada, ja no tan vertical, i superar, amb l'únic ajut de les estaques, els metres finals. S'arriba a una terrassa panoràmica amb una extraordinària visió de les Talaies i la Paret NW de Sant Jeroni, des d'on es pot assegurar amb la corda la pujada del segon. Des d'aquí ja no hi ha dificultat; un caminet ens porta, per l'altra banda, fins a trobar el camí que ve del Montgròs i de la Travessia de Montserrat. Després, passant per la canal de la Salamandra, hem retornat al Portell del Migdia i, per la canal del mateix nom, hem retornat al punt de partida on hem recuperat el cotxe i encara hem arribat a casa a l'hora de dinar.
Podeu veure un petit àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. Avui no hi ha track perquè l'itinerari va gairebé sempre encaixonat entre grans parets i es perd el senyal dels satèlits. Per altra banda, hem fet una pel·lícula, que s'està acabat d'editar en els laboratoris d'Edicions JGB i ben aviat es publicarà en aquest blog.
Avui, amb un dia de sol primaveral, hem sortit de Santa Cecília pujant per la Canal del Migdia. Des del Portell del Migdia hem baixat una mica fins trobar una fita que marca l'inici del camí de la Canal dels Micos. Aquest sí que és un clàssic de Montserrat; el camí ens ha portat a l'inici de la canal per on, enfilant-nos com autèntics micos pels arbres de la canal, hem superat el pas. Després de passar un curt flanquejament equipat amb cables hem arribat a un collet on hem deixat el camí dels Ecos per iniciar l'aproximació al Borinot. Cal baixar una mica per un corriol desdibuixat seguint algunes marques vermelles. Ben aviat hem vist la gran Paret del Migdia, que ens ha servit de referència, i la xemeneia molt marcada pero on puja la via ferrada. Hem esmorzat al peu de la Paret del Migdia i ens hem equipat per atacar la xemeneia, fosca i vertical. El primer tram puja per la xemeneia, aqui encara estreta, amb l'ajut d'unes grosses cadenes. Es pot pujar a força de braços amb l'ajut de les cadenes o fent oposició entre les dues parets. Tot plegat no és gaire difícil comparat amb el que ve després. Hem fet reunió al peu del tram final. Des d'aqui l'aspecte de la via és espectacular: unes estaques de ferro i un cable de vida per una paret leugerament desplomada i molt separada de l'altra paret de la xemeneia. Com que ja sabíem el que ens trobaríem, hem portat la corda per assegurar aquesta tirada. Cal pujar amb una cama a cada banda, aprofitant l'equipament de la ferrada però evitant pujar a força de braços. Les estaques de ferro estan separades i cal ajudar-se de l'altra paret per arribar d'una estaca l'altra. Les parets són força separades i ben aviat ens trobem en la posició de ramonage en X, oberts de cames i aprofitant les preses de la paret per anar superant els passos. No és difícil però cal utilitzar la tècnica i no la força bruta si volem superar el pas. Més amunt cal passar definitivament a la paret equipada, ja no tan vertical, i superar, amb l'únic ajut de les estaques, els metres finals. S'arriba a una terrassa panoràmica amb una extraordinària visió de les Talaies i la Paret NW de Sant Jeroni, des d'on es pot assegurar amb la corda la pujada del segon. Des d'aquí ja no hi ha dificultat; un caminet ens porta, per l'altra banda, fins a trobar el camí que ve del Montgròs i de la Travessia de Montserrat. Després, passant per la canal de la Salamandra, hem retornat al Portell del Migdia i, per la canal del mateix nom, hem retornat al punt de partida on hem recuperat el cotxe i encara hem arribat a casa a l'hora de dinar.
Podeu veure un petit àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. Avui no hi ha track perquè l'itinerari va gairebé sempre encaixonat entre grans parets i es perd el senyal dels satèlits. Per altra banda, hem fet una pel·lícula, que s'està acabat d'editar en els laboratoris d'Edicions JGB i ben aviat es publicarà en aquest blog.
ENTRADES RELACIONADES:
 Travessia de Montserrat, 2011 |  Canal del Mejillón, 2010 |  El Sabre, via Xemeneia, 1979 |
| Tweet |
