dimecres, 18 de juliol de 2018

Paterno (2.744 m), VF Luca-Innerkofler i Forcelle

Monte Paterno
En el segon dia de la nostra estada a les Dolomites hem tornat al Monte Paterno per recórrer la via ferrada Luca-Innerkofen i la delle Forcelle. Es tractava de completar una activitat que vam fer l'any 2004 en la nostra primera visita a les Dolomites, quan una forta nevada en ple mes de juliol ens va privar de completar el recorregut previst.
Hem dormit al refugi Auronzo, un magnífic refugi, gairebé un hotel, al qual s'hi arriba per una petita carretera asfaltada de peatge. De bon matí hem sortit pel camí que porta al refugi Locatelli, passant al peu de les Tre Cime de Lavaredo. Poc abans d'arribar al refugi hem pres un caminet a la dreta que enllaça amb el camí que porta a l'inici de la via ferrada Luca Innerkofen.
Aquesta ferrada recorre en la seva primera part un sistema de galeries subterrànies, restes de les fortificacions de la primera guerra mundial que van donar origen a la tradició de les vies ferrades a les Dolomites. Amb l'ajut dels frontals hem recorregut els túnels fins a una finestra oberta sobre un espadat, on comença pròpiament la via ferrada Luca Innerkofen.
La via, molt ben equipada i assegurada, puja per unes canals fins a un petit coll, al peu del Paterno. La via recorre un sistema de terrasses i petits murs fins arribar a la pedrera final per on, ja caminant, arribem al cim del Monte Paterno (2.744 m). Una gran creu de ferro assenyala aquest cim, que ens ofereix la millor vista de les Tre Cime, el Cadini i moltes muntanyes més. Hem fet una panoràmica circular:
Monte Paterno
Hem tornat a baixar fins al collet i des d'allà hem iniciat la segona part del recorregut d'avui, el que vam deixar pendent l'any 2004: la via ferrada de Le Forcelle. És més fàcil que la del Paterno però de més recorregut. Ressegueix tota la carena de les Forcelles evitant la cresta i buscant, per terrasses i canals, els millors passos. Quan han acabat les dificultats ens hem desviat una mica del camí per pujar un petit cim, la cota 2.650, on ens hem aturat una estona i hem aprofitta per fer una altra panoràmica circular:
Forcella
Hem baixat per un bon camí per la pedrera però quan pensàvem que s'havien acabat les dificultats hem trobat un darrer pas equipat, amb una escala metàl·lica per batxar a una canal, evitant una profunda bretxa de la carena. A partir d'aquí acaben les dificultats però encara ens quedava una llarga caminada fins al Refugi Auronzo.
Aquí teniu el vídeo oficial d'aquesta sortida. Ha estat produït per Mountain Films i cedit per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Cadini NE, VF
Merlone, 2008
Via ferrada
Catinaccio, 2006
Luca-Innerkofen
Paterno, 2004

dimarts, 17 de juliol de 2018

Tofanna di Mezzo (3.244), ferrades Olivieri - Aglio

Tofana di Mezzo
Després de 10 anys hem tornat a les Dolomites per fer una sèrie d'ascensions per les magnífiques vies ferrates d'aquest massís muntanyós tan característic. El primer objectiu ha estat el de més entitat: l'ascensió a la Tofana di Mezzo (3.244 m) encadenant dues vies ferrates, Olivieri i Aglio, llargues i dures, en un ambient de muntanya excepcional.
Ahir vam arribar a Venècia en avió i, després de llogar un cotxe, ens vam desplaçar a la zona de Cortina d'Ampezzo per iniciar les activitats dolomítiques. Un telecadira ens va portar directament al refugi Pomedes, punt de partida d'aquesta activitat.
De bon matí hem sortit del refugi en direcció a la Tofana. Després de pujar per una pedrera ens hem començat a enfilar per la roca dolomítica amb l'ajut de la magnífica instal·lació de la ferrata Olivieri. Hi ha trams força drets i trams vertiginosos sobre l'abisme però la dificultat no és excessiva i, a poc a poc, hem anat superant el desnivell fins arribar a la Punta Anna, un petit bony en la immensitat de la Tofana, on acaba la via Olivieri.
Ens hem aturat una mica a esmorzar abans d'iniciar la segona part de l'ascensió, la ferrata Aglio, que segueix la mateixa tònica que la via Olivieri. La via va buscant els punts febles de la muntanya, superant trams verticals i llargues travessies. El pas més característic és un flanquejament amb preses de peu naturals sobre un buit impressionant. Hem superat sense problemes el flanquejament, els diversos murs i canals que ens hem anat trobant i fins i tot un parell d'escales metàl·liques, fins arribar al cim de la Tofana di Mezzo (3.244 m).
Hem descansat una mica en el cim contemplant les muntanyes dolomítiques, especialment la Tofana di Rozes que vam pujar en la nostra darrera visita a les Dolomites l'any 2008. Hem fet una panoràmica circular:
Tofana di Mezzo
Aquesta vegada el descens ha estat molt fàcil: ben a prop del cim, per la banda contrària a la nostra pujada, hi ha l'estació superior d'un telefèric que en pocs minuts ens ha portat a la base de la muntanya, ben a prop del lloc on havíem deixat el cotxe. Des d'allà ens hem desplaçat fins al refugi Auronzo, des d'on demà iniciarem una nova ascensió a les Dolomites.
Aquesta vegada tenim dos vídeos, que ens ofereixen visions complementàries d'aquesta ascensió. Aquí teniu el vídeo de Mountain Films:



I, a continuació, el d'Edicions JGB:




ENTRADES RELACIONADES:
Tofana di
Rozes, 2008
Via ferrada
Marmolada, 2006
Sentiero
Dibona, 2004