Google+

dijous, 20 d’agost de 2015

Excursió a la Cala de Ses Balandres

Aprofitant uns dies de vacances de sol i platja a Eivissa, hem fet aquesta excursió a una de les cales més amagades d'aquesta Illa. La Cala de Ses Balandres està situada a la costa nord d'Eivissa, a prop de la petita població de Santa Agnès de Corona. El camí d'accés és curt però intens; és un camí equipat que baixa, amb l'ajut de cordes fixes i d'una escala de fusta, fins a aquesta petita cala solitària. No és un camí difícil, tot i que no és apte per a persones amb vertígen o amb por. Aquest camí ha estat equipat pels pescadors de la zona per poder accedir a la cala, on hi tenen diverses construccions de pedra per guardar-hi les barques i els estris de pesca. Des de Santa Agnès hem sortit per una petita carretera fins al Pou de Sa Corona; aquí hem pres un camí a la dreta que passa entre unes cases i segueix ben marcat fins un petit coll on comença la canal de baixada. El camí es converteix en un corriol que baixa per la canal. Ben aviat hem trobat el primer pas clau, un petit cingle d'uns 7 metres que es baixa per una escala de fusta sense cap dificultat. L'escala és sòlida i sembla que ha estat renovada recentment perquè al costat hi ha les restes esmicolades d'una escala més antiga. Més avall hem trobat diversos trams equipats amb cordes fixes, sense cap dificultat, i hem arribat al pas més difícil del camí, un mur d'uns quinze metres que s'ha de desgrimpar amb l'ajut d'unes cordes fixes. Hem superat el pas sense massa problemes, en part gràcies al fet que els estrats de la pròpia roca formen uns esglaons naturals que faciliten la baixada. Un cop superat aquest pany de paret ja no queden dificultats; un caminet ens ha portat fins a la cala, ocupada per les construccions dels pescadors. Aquesta cala no és gens apta per al bany, ja que no hi ha sorra sinó una estreta franja de platja ocupada per una pedrera amb pedres de diverses mides. A més, hem trobat una extraordinària concentració de meduses; una autèntica sopa de meduses que feia impossible banyar-se en condicions. Ens hem remullat una mica, evitant les meduses que ens voltaven, i hem iniciat el retorn pel mateix camí. Com tothom sap, és més fàcil escalar que desgrimpar, de manera que hem superat en un minut el mur final que a la baixada ens ha ocupat una bona estona. Hem desfet el camí d'anada fins a Santa Agnès de Corona i allà hem acabat la jornada excursionista en el bar Cosmi amb un refresc i alguna cosa per picar...


ENTRADES RELACIONADES:
S. Carles - Cala
Mastella, 2013
Cala Llonga -
Es Llibrell, 2013
GR221: coll de
Sa Gremola, 2012

diumenge, 16 d’agost de 2015

Ascesió a la Peña Telera (2.762 m)

La Peña Telera és un dels millors miradors dels Pirineus. La seva situació, separada de la cadena principal pirenenca, li dóna una gran perspectiva. L'acensió per la via normal des de la població de Piedrafita de Jaca no és difícil però sí una mica complicada. Ahir a la tarda vam arribar a Piedrafita, per allotjar-nos a l'alberg Peña Telera. El lloc està força bé i el preu, després de tornar de Suïssa, ens ha semblat baratíssim. Poc després de les sis del matí ja estàvem esmorzant a l'alberg mentre a fora començava a clarejar. Des del poble hem pujat un curt tram amb cotxe fins que una barrera talla el pas al costat d'una instal·lació turística de fauna pirenenca. El camí puja seguint la carretera, ara convertida en pista, fent algunes dreceres fins arribar a l'Ibon de Piedrafita. Des d'aquí ja es veu clarament l'itinerari a seguir, que puja per una canal pedregosa que vista des de baix sembla molt dreta. Un bon camí amb força desnivell ens ha acostat fins al peu de la gran pedrera de la canal. La pujada d'aquesta canal, d'uns 400 metres de desnivell, no és fàcil. En algun tram hi ha camí ben traçat però la major part de la pujada s'ha de fer sense camí o per camins de baixada per on és difícil progressar. Finalment hem arribat al coll,  la Forca de Cobacherizas, situat a 2.360 m. Hem esmorzat una mica contemplant el magnífic panorama de tota la Vall de Tena i les muntanyes pirenenques. Es veia el Palas, el Balaitús, els Picos del Infierno i el Monte Perdido. Des d'aquí comença la part més singular de l'ascensió, un caminet que voreja per sota dels grans espadats de la cara nord de la Peña Telera per anar a buscar el pas que permet accedir a la part superior d'aquesta muntanya gegantina. El camí no és gens difícil quan les condicions són bones com avui, però amb una mica de neu o gel és molt perillós. Hem superat el pas i hem pujat als prats superiors; encara quedava força desnivell per al cim però a poc a poc, per un caminet poc marcat però amb algunes fites, hem pujat fins al cim de la Peña Telera (2.762 m). El dia era molt bo i la visibilitat extraordinària. Ens hem entretingut una bona estona mirant les muntanyes que es veien des del cim. Cap a l'Est, la vista arribava fins al Pic d'Anie. Cap al Nord, la silueta esvelta del Palas feia costat al massís del Balaitús. Més a la dreta, es veien els Picos del Infierno, amb la seva Marmolera, i el Vignemale. A l'Oest, la vista arribava fins al massís del Monte Perdido. Com sempre, hem fet una panoràmica circular:
Hauríem pogut tornar pel camí de pujada però hem preferit arrodonir l'excursió baixant per un lloc diferent, una mica més difícil, passant pel cim de la Peña Parda. Des de la Peña Telera hem baixat en direcció al coll situat entre la Peña Telera i la Peña Parda; sense camí, hem anat seguint les fites per trobar el pas clau que evita els espadats. Hem pujat fàcilment a la Peña Parda (2.657 m), des d'on hem pogut contemplar un bon panorama, dominat ara per l'enorme magnitud de la Peña Telera al davant mateix. Hem fet una nova panoràmica circular:
Des del cim de la Peña Parda hem baixat, novament sense camí, només seguint les poques fites que ens indicaven l'itinerari, per trobar els passos que ens permetien baixar entre els espadats. Finalment hem arribat a una pedrera des d'on hem començat la remuntada en direcció a la Forca de Cobacherizas, on hem retrobat el camí de pujada. Hem baixat per la canal pedregosa, molt més fàcil de baixar que de pujar, i hem seguit el camí fins al punt de partida. Ha estat una magnífica ascensió, en un dia molt clar que ens ha permès gaudir d'un panorama extraordinari.
Hem rodat una pel·lícula d'aquesta ascensió. Està en fase d'edició en els laboratoris d'Edicions JGB. Quan estigui acabada la publicarem aquí.


ENTRADES RELACIONADES:
Cotiella en
Travessia, 2014
Peña
Montañesa, 2010
Punta
Llerga, 2009