Tuc del Port de Viella (2.605 m)

Per fi, després d'uns llargs mesos d'espera, avui hem pogut inaugurar la temporada d'esquí de muntanya 2012. Hem hagut d'anar a buscar la neu una mica lluny perquè el Pirineu Oriental està ben pelat, però aquí a la Vall d'Aran, tot i que no hi ha les condicions òptimes, està prou bé per fer bones ascensions. Ahir al vespre vam arribar al refugi de Conangles on hem passat la nit; al matí, després d'esmorzar al refugi, hem passat el túnel de Viella amb el cotxe i hem iniciat l'ascensió des del pàrquing de la incineradora. Una pista planera ens ha portat a enllaçar amb el camí històric del Port de Viella per on hem pujat amb bona neu guanyant a poc a poc els 1.200 metres de desnivell de l'ascensió. Hem esmorzat al peu de la pala final del Port. Des del coll la vista era extraordinària, ja que de sobte hem vist el massís de la Maladeta amb tota la seva grandiositat. Des del Port, per unes pales una mica ventades i amb sectors de pedres, hem pujat en direcció al cim. Poc abans hem deixat els esquís per fer els darrers metres a peu, ja que hi havia força pedres i era una zona poc esquiable. El cim, tot i no ser molt alt (2.605 m), té un gran panorama, dominat per la presència del Massís de la Maladeta on vèiem ben destacat el cim de l'Aneto. També hem vist el Mulleres, la Forcanada i totes les muntanyes de la Vall d'Aran on destacava el Mauberme. Després de les fotos tradicionals i alguna trucada de telèfon, hem iniciat l'esquiada. La neu estava força bé, encara que en alguns sectors era una mica pesada,  i hem retornat sense cap problema al punt d'inici donant per acabada la primera jornada d'esquí de muntanya de la temporada.
Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí la pel·lícula:

---

---

També tenim un vídeo monogràfic amb la gravació intgral de l'esquiada de baixada, de la sèrie making off, que podeu veure aquí.

GR83: Les Planes d'Hostoles - Can Xel

Les Planes d'Hostoles - Cogolls - Sant Salvador de Puig-Alder - Coll de la Serrella - Sant Miquel Sacot - Can Xel

---

Sisena etapa del GR83, el camí del Nord. Avui hem sortit 34 caminadors de la Pobla d'Hostoles, no tan aviat com l'etapa anterior perquè avui l'etapa era més curta. Una vegada més hem pogut gaudir d'un dia radiant, amb força sol encara que fred. Com que anàvem una mica més sobrats de temps, hem començat la jornada esmorzant a la fonda Arnau de Les Planes d'Hostoles, on vam dinar al final de l'etapa anterior. Després del cafè amb llet i croissants, hem començat a caminar per una pista asfaltada que ens ha portat fins a Cogolls. Després, el GR es va desdibuixant i cada vegada hi ha menys marques, passant per camins i corriols que ens han anat portant, amb l'ajut de la intuïció i en major mesura del GPS, en la bona direcció. Hem passat per Sant Salvador de Puig-Alder i hem iniciat una bona pujada fins al coll de la Serrella. Des d'aquest mirador privilegiat hem pogut veure un gran panorama: cap al sud la Serra de Cabrera, el Puigsacalm i tota la Vall de Bas. Cap a l'altra banda els Pirineus nevats (poc) on hem pogut distingir, entre moltes més muntanyes, el Taga, la Serra Cavallera, el Puigmal, el Balandrau, el Costabona i el Canigó. Encara ens quedava una petita pujada fins al Coll de Font Pobra des d'un hem iniciat la baixada final. Quan ja es veia Can Xel ben a prop, el GR ens ha portat amb una petita pujada fins a Sant Miquel Sacot. Des d'aquí ja només ens quedava una curta pista asfaltada, amb grans vistes del Canigó, fins a Can Xel. Com és habitual, hem acabat la jornada amb un bon dinar al restaurant  de Can Xel.
Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog.

Ascensió al Comabona (2.547 m)

Aprofitant que em quedava un dia de vacances del 2011, que havia de gastar abans del 31 de gener, avui hem fet l'ascensió al Comabona, un dels cims principals de la Serra del Cadí. Hem arribat en cotxe fins al Mirador del Gresolet a sota mateix del Refugi Lluís Estasen. Encara hem seguit una mica per la pista fins que una barrera tancava el pas; el rètol indicava que era per la neu, el glaç i el perill d'esllavissades. La pista era neta, de manera que hem pensat que es tractava d'una precaució excessiva però al cap de ben poc de caminar hem trobat una placa de gel, dur com la pedra, que ocupava tota l'amplada de la pista i ens ha obligar a fer malabarismes per passar sense haver de calçar-nos els grampons. Més endavant, dues plaques més ens han complicat el que havia de ser una fàcil passejada per la pista. Hem arribat al Colell i, ja fora de l'obaga polar de la cara Nord del Pedraforca, hem iniciat l'ascensió cap al Comabona. El camí, gairebé una pista, s'enfila fent llaçades fins a una careneta, la Serra Pedregosa. Des de dalt de la carena ja hem vist el nostre objectiu, el cim del Comabona, a més d'un sector de la carena principal dels Pirineus, ben nevat. També hem vist ben a prop el Pic de Costa Cabirolera. Hem entrat en una zona orientada al nord on hi havia una mica de neu però sense cap problema hem superat els metres finals fins al cim del Comabona (2.547 m). Des d'aquí hem pogut veure un extens panorama pirenenc que abastava des del Puigmal fins al Turbón. També hem vist Montserrat, el Montseny i fins i tot el Montsec, on hem distingit clarament el tall del Montsec de l'Estall on vam estar la setmana passada. La visibilitat era molt bona i la Cerdanya era com una foto aèria amb els seus pobles i poblets escampats per l'altiplà. De baixada hem hagut de superar novament l'obstacle de les plaques de gel però hem arribat sense problemes al cotxe donant per acabada la jornada de muntanya.
Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog.

Montsec de l'Estall (1.331 m)

La temporada d'esquí de muntanya no pot començar encara per falta de neu però nosaltres no perdem el temps i avui hem anat a fer una ascensió a una de les anomenades serres exteriors. El Montsec és una de les més importants serres prepireneques i està dividida en tres sectors diferenciats, el Montsec de Rúbies, el Montsec d'Ares i el Montsec de L'Estall, separats pel profunds talls que han obert el Noguera Pallaresa i el Noguera Robagorçana. El sector més occidental, ja en terres aragoneses, és el Montsec de l'Estall, més curt i no tan alt com els altres sectors però amb la mateixa posició privilegiada que li dóna una gran visió del Pirineu i les altres serres prepirinenques. El Montsec de Rúbies i el d'Ares ja els hem pujat però mai havíem estat per aquesta zona final del Montsec. Avui, després de dormir en un alberg de Benavarre i de fer un curt trajecte en cotxe, hem arribat al poble abandonat de l'Estall i hem deixat el cotxe  a la mateixa pista en un collet poc més endavant. Des d'allà hem iniciat la pujada per un camí, petit però ben arreglat i senyalitzat com a PR, en direcció al cingle del Montsec. Des d'aquí el cingle sembla inexpugnable però el caminet, passant per algun pas singular, arriba fins al pas de Sant Miquel, ja a dalt de la carena. Des del coll, el panorama és ja molt extens sobre el Pirineu. Ens hem aturat a esmorzar i hem seguit per un camí que, tot carenant i amb gran panorama a banda i banda, ens ha portat fins al cim del Montsec de l'Estall (1.331 m). El panorama aquí era impressionant. Es veia tot el Pirineu des del Pedraforca fins  a la Collarada. Així a simple vista hem distingit el Pedraforca, la Serra del Cadí, el Monteixo, la Pica d'Estats, el Montsent de Pallars, la Serra de Sant Gervàs, el massís de la Maladeta, el Turbón, el Cotiella, el Monte Perdido, la Brecha de Rolando i al fons les muntanyes de Candanchú. Més avall encara vèiem la Sierra de Guara, a sota mateix el pantà de Canyelles i sortint entre la boira el Montroig. Després de fer les fotos i contemplar el paisatge i els voltors que planejaven per sota nostre, hem baixat una mica per treure el cap sobre la paret d'Aragó i l'impressionant congost de Monrebei. Des d'aquí es veia la Paret de Catalunya amb els seus colors ocres, tallada a plom sobre el congost. Hem menjat una mica abans d'iniciar el retorn, pel mateix camí, fins al punt de partida.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicat sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí la pel·lícula de la jornada.

---

GR83: Osor - La Planes d'Hostoles

Osor - Coll Nafré - Pantà de Susqueda - Sant Martí Sacalm - Les Planes d'Hostoles

---

Cinquena etapa del GR83, el camí del Nord, entre Osor i Les Planes d'Hostoles. Hem arribat en autocar  a Osor quan encara era fosc. Amb un ambient entre polar i siberià, hem esmorzat a peu dret al costat de l'autocar i hem iniciat la marxa. La primera part és una forta pujada fins al Coll Nafré però feia tant fred que hem pujat a un ritme viu i hem arribat ben aviat al coll. Després de reagrupar la colla hem iniciat el descens en direcció al pantà de Susqueda amb un ambient encara més fred, ja que el camí baixa per l'obaga del vessant nord. Quan hem arribat a la presa de Susqueda ens hem emportat una sorpresa desagradable, ja que el camí normal del GR estava tallat "per obres" encara que no hem vist cap obra. Una tanca metàl·lica privava totalment el pas i un cartell ens indicava la "variant aconsellada" que consistia en baixar per la carretera una bona estona fins al pont que creua el Ter i tornar a pujar per l'altra banda del riu fins a la presa de Susqueda. Tot plegat, 45 minuts més per afegir a la llarga etapa. Poc abans d'arribar a la riba esquerra de la presa ens hem aturat a esmorzar; hem continuat l'excursió per una pista que en un parell d'hores i superat un desnivell considerable, ens ha portat fins a Sant Martí Sacalm, situat a sota mateix de la impressionant cinglera del Far. Des de Sant Martí hem vist el Canigó nevat aixecant-se a l'horitzó en direcció Nord mostrant-nos el final del nostre camí. Després hem iniciat la baixada fins a les Planes d'Hostoles, fàcil però llarga i, després de recórrer un petit tram de la via verda que va d'Olot a Girona, hem arribat al final de l'etapa. Com sempre, hem acabat la jornada amb un bon dinar, avui a la fonda Arnau, una fonda de poble on hem pogut gaudir de bons plats casolans, de la gastronomia de la zona; destacaven les patates d'Olot, el trinxat, els peus de porc, les galtes i el pollastre al forn. Només hi ha hagut la nota discordant d'un caminador que, potser pensant-se que estava a un xiringuito de Salou o de Lloret, ha demanat calamars a la romana.
Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog.