dissabte, 16 de març de 2019

GR7: Coll de la Teixeta - Llaberia

GR7: Coll de la Teixeta - Llaberia
Hem fet una nova etapa del GR7, avui per les serres del Pradell, d'Argentera i de Llaberia. Una etapa força interessant pels camins del Baix Camp, amb una breu incursió en el Priorat. El dia ha estat radiant, amb força sol i un ambient d'autèntica primavera.
Avui el punt de partida era el Coll de la Teixeta i no hem tingut el típic croissant sinó que hem esmorzat "de termo" al peu de l'autocar. Després hem iniciat l'etapa recorrent un tram abandonat de l'antiga carretera de Duesaigües. Era un tram força curiós perquè fa uns anys en va millorar el traçat de la carretera i va quedar un tram sense circulació. La vegetació va anar envaint l'asfalt fins deixar-lo gairebé tapat. La natura ha reconquerit el seu espai.
Més endavant el camí va resseguint la Serra del Pradell per la seva base, per sota dels cingles, fins que deixa la serra per baixar directament al poble de l'Argentera. Hem travessat el poble i hem sortit per la carretera però ben aviat hem agafat una petita pista amb forta pujada que amb diverses llaçades ens ha situat al capdamunt de la Serra de l'Argentera; un extens altiplà ocupat per una infinitat de generadors eòlics.
Ja sense pujada, hem resseguit la carena de la Serra de l'Argentera per les pistes de manteniment del parc eòlic, amb grans panorames a banda i banda. Cap al final de l'altiplà hem deixat el sistema de pistes per agafar un corriol de baixada en direcció al Coll Roig, per on la carretera T322 passa del Baix Camp al Priorat. Hem caminat uns cent metres per la carretera fins que hem agafat un trencall a l'esquerra deixant enrere la carretera i el Priorat.
Hem baixat al poble de Colldejou i per la part alta del poble hem agafat una pista amb forta pujada que ens ha portat fins al Coll del Guix. Després d'una curta baixada hem agafat un antic camí amb trams empedrats i també amb forta pujada que amb unes quantes llaçades ens ha portat fins a Lo Portell, un petit coll per on hem saltat la Serra de Llaberia. A l'esquerra, ben a prop, hem vist les instal·lacions d'un radar meteorològic amb la seva característica cúpula semiesfèrica.
Només ens quedava un curt tram de camí amb lleugera baixada fins entrar en el poble de Llaberia on ja ens estava esperant l'autocar per portar-nos a l'ermita de Santa Marina, ben a prop de Pratdip, on ens esperaven amb la taula parada en el restaurant La Cuina d'en Carlos. Bona cuina casolana; un lloc perfecte per acabar una jornada excursionista. 


ENTRADES RELACIONADES:
GR92: l'Hospitalet
de l'Infant, 2011
GR92: 
Salou,  2010
GR92:
Tarragona, 2010

dilluns, 25 de febrer de 2019

Ascensió al Mont-roig (2.864 m) amb esquís

Mont-roig
El Mont-roig és el cim més alt de la Vall de Cardós i per la seva situació ofereix un dels millors panorames dels Pirineus. La seva cara Est, amb una característica canal central, cau vertical sobre la vall, just al davant del refugi-bivac Enric Pujol. Tot i l'aspecte encinglerat que ofereix des del refugi, l'ascensió al Mont-roig amb esquís va buscant l'itinerari més esquiable i ens porta al cim amb menys dificultat del que sembla.
Ahir a la tarda vam arribar al refugi-bivac Enric Pujol després d'una llarga travessia des de l'estació d'esquí de Tavascan. No hem matinat gaire perquè l'ascensió des d'aquest punt no és massa llarga i preferíem esperar que el sol comencés a escalfar una mica les pales més dretes de l'ascensió perquè la neu no estigués tan gelada.
Hem començant baixant uns metres fins al desguàs de l'Estany Inferior de la Gallina i hem vorejat tot l'estany. A l'altra banda hem pujat fins a prop de l'Estany Mitjà de la Gallina. Aquest és el punt clau de l'ascensió, ja que cal deixar la vall principal girant a la dreta en direcció a un sistema de valletes esglaonades que porten cap al Mont-roig. El primer esglaó és el més dret, encara que curt, i l'hem pogut superar amb els esquís als peus. Després l'itinerari va superant diversos esglaons separats per zones més planeres.
Més amunt, la valleta s'obre en una gran pala i ja veiem a dalt el Pic de la Tartera. Nosaltres ens hem anat decantant a la dreta per l'extensa pala, buscant el cim principal. Hem arribat a un altiplà des d'on ja es veia la gran fita del cim del Mont-roig i la petita cresta que hi porta. Hem deixat els esquís amb les pells posades perquè després volíem anar al Pic de la Tartera i hem iniciat la fase final de l'ascensió al Mont-roig. La cresta no té gaire dificultat si les condicions de la neu són bones i avui no ens ha costat gens superar-la, arribant al cim del Mont-roig (2.864 m).
El panorama era extraordinari, amb el Mont Valier a tocar i una infinitat de muntanyes. Hem vist el massís de la Maladeta, els Bessiberris, la Pica d'Estats i fins i tot el Néouvielle. Hem fet les fotos de cim i una panoràmica circular:

Hem tornat enrere per la cresta fins recuperar els esquís i hem anat carenant sense cap dificultat fins al segon cim de la jornada, el Pic de la Tartera (2.846 m). Aquest cim secundari, tot i tenir gairebé 20 metres menys que el cim principal, té la característica pilona de vèrtex geodèsic i els mapes oficial el designen amb el nom de Mont-roig. Hem fet una nova panoràmica circular:

Curiosament, uns metres més enllà del vèrtex del Mont-roig i només un metre per sota (2.845 m) hi ha un altre cim, de prominència zero però marcat amb una gran fita. En dos minuts ens hem acostat a aquest cim i ens hem començat a preparar per a la baixada.
Des del mateix cim de la cota 2.845 hem iniciat l'esquiada, flanquejant una mica per la gran pala fins arribar a la nostra traça de pujada i després hem gaudit d'una magnífica esquiada pel sistema de valletes esglaonades que havíem superat a la pujada. La neu estava perfecta i en ben poc temps hem arribat al refugi-bivac Enric Pujol.
Hem recollit les quatre coses que havíem deixat en el refugi i hem iniciat la baixada a Quanca. La primera part ha estat una bona esquiada però després hem seguit el camí d'estiu perquè el fons de la vall és impracticable i la cosa s'ha embolicat una mica amb trams emboscats i alguna remuntada fins que hem arribat a una pista per on hem tornat a gaudir de l'esquí fins que s'ha acabat la neu, ja molt a prop de Quanca.
Aquí teníem el final de trajecte però encara havíem de recuperar el cotxe que vam deixar ahir al pàrquing de l'estació d'esquí. Un voluntari ha pujat a buscar el cotxe i finalment hem iniciat el retorn a casa satisfets després de dues intenses jornades d'esquí de muntanya.
I aquí teniu el vídeo amb algunes escenes de l'ascensió al Mont-roig:




ENTRADES RELACIONADES:
Pic de Norís
esquís 2016
Pica d'Estats
esquís, 2006
Monteixo
esquís, 2005