dijous, 6 de desembre de 2018

Cantocochino i Peña Sirio

Peña Sirio
Ara fa 40 anys, el desembre de 1978, vaig escalar per darrera vegada a la Pedriza del Manzanares. Aquest sector de la Serra de Guadarrama té un paisatge singular, amb roques, parets i agulles granítiques. En certa manera recorda el paisatge de Montserrat, tot i que la roca és diferent. És una escola d'escalada on es poden trobar centenars de vies de tots els nivells de dificultat. 
Durant els tres mesos que vaig estar a Madrid fent una part del servei militar, vaig venir diverses vegades a escalar a La Pedriza. Abans ja havia vingut durant la Setmana Santa per fer la primera exploració.
En el blog hi ha les entrades corresponents a les diverses actvitats realitzades a La Pedriza però aquesta informació era incompleta. Faltaven les ressenyes de les vies d'escalada i també calia renovar algunes de les fotografies de la capçalera de les entrades que eren repetides o de baixa resolució. Així, doncs, hem vingut novament a La Pedriza del Manzanares amb un doble objectiu: recordar els vells temps recorrent novament aquests indrets singulars i completar la informació del blog amb fotos i ressenyes de les vies d'escalada.
Hem sortit de casa de matinada i a migdia ja estàvem a Manzanares el Real, base d'operacions per a les activitats a La Pedriza. La carretera que puja a Cantocochino està regulada i només s'hi permet l'accés a primera hora del matí, limitat a la capacitat dels pàrquings. A l'estiu hi ha un autocar que puja a Cantocochino pero en aquesta època de l'any ja no funciona aquest servei, de manera que hem deixat el cotxe a l'aparcament situat a la sortida del poble i hem fet a peu el camí fins a Cantocochino. És un camí fàcil que va paral·lel a la carretera i que en menys d'una hora ens hi porta, passant pel Collado de Quebrantaherraduras
Ens hem aturat a menjar una mica a un dels merenderos de Cantocochino abans de completar la segona part de l'tinerari previst. Avui teníem poc temps i havíem previst fer la sessió fotogràfica de la Peña Sirio, una enorme roca situada al davant mateix de Cantocochino. Pel camí ja havíem tingut l'oportunitat de fer bones fotos d'aquesta roca, de manera que gairebé podríem haver donat per completada l'activitat prevista per avui però com que teníem temps hem preferit completar l'excursió arribant al peu de la roca per fer alguna foto més i fer volar el dron. 
La Magda ha preferit quedar-se en el merendero mentre jo feia una petita exploració per la Peña Sirio. El camí d'accés a les vies d'escalada d'aquesta roca és gairebé inexistent. Només alguna fita m'ha servit per orientar-me pel laberint de roques fins arribar al peu de la roca. He fet volar el dron per prendre algunes imatges i he retornat a Cantocochino. Des d'allà hem baixat pel mateix camí de pujada fins a l'aparcament inferior, on hem donat per acabada l'excursió. 


ENTRADES RELACIONADES:
El Pájaro, Ribas-
Acuña, 1978
Escalada a Peña
Sirio, 1978
La Sur del
Pájaro, 1978

dissabte, 1 de desembre de 2018

Esquí de Muntanya a Vallter

Vallter
Avui hem iniciat una nova temporada d'esquí de muntanya. Aquest any les nevades del novembre han posibilitat que el primer dia de desembre ja estiguéssim amb els esquís als peus per les muntanyes dels Pirineus. Avui l'objectiu era iniciar la temporada posant a punt el material i revisant la tècnica de l'esquí de muntanya. També venien dos raquetistes amb ganes de gaudir de la neu per primera vegada en aquesta temporada. A més, volíem fer un cim, el Pic de l'Infern, tot un clàssic des de Vallter però per ben poc no hi hem arribat.
Hem sortit de l'aparcament inferior de Vallter i hem començat a pujar per la pista Enric Planella. Més amunt hem deixat les pistes de l'estació d'esquí per agafar la direcció del Coll de la Marrana. Hi havia força gent per la zona fent esquí de muntanya, caminant amb raquetes o simplement caminant per la muntanya. 
Arribant al Coll de la Marrana calia superar un pas una mica delicat: una traça gelada amb força pendent per superar els darrers metres abans del coll. Ja sobre el coll, hem iniciat la llarga travessia per arribar a la base del Pic de l'Infern mentre la majoria de la gent anava en direcció al Bastiments, el cim més popular de la zona i segurament el cim del Pirineu Oriental més repetit a l'hivern. 
El nostre itinerari baixa lleugerament travessant tota la capçalera del Fresser i deixant a la dreta el Pic del Fresser, el més visible des del Coll de la Marrana. L'itinerari normal del Pic de l'Infern puja per la Coma de l'Infern, una valleta entre el Pic del Fresser i el Pic dels Gorgs que porta a la cresta, ben a prop del cim. Nosaltres hem agafat un altre itinerari que a l'estiu és molt popular i que coincideix fins a la cabana de Tirapits amb el camí de Núria. Hem passat a prop de la cabana i hem completat l'ascensió arribant a la cresta fronterera entre el Pic Inferior de la Vaca i el Pic dels Gorgs. 
Des d'aquest punt teníem grans vistes sobre la Vall de Carançà i els cims de la Cerdanya però el Pic de l'Infern quedava lluny i calia fer un bon tram de cresta. Hem recorregut un petit tram d'aquesta cresta però finalment hem desistit perquè el recorregut d'anada i tornada era llarg i encara ens quedava un llarg retorn amb la remuntada inclosa del coll de la Marrana. Tenint en compte que en aquesta època de l'any el dia és molt curt, ens hem donat per satisfets amb l'ascensió d'una cota sense nom de 2.796 metres i hem retornat al punt de partida. No ha estat una gran esquiada perquè la neu a primers de desembre no està en les millors condicions però, si més no, hem pogut gaudir per primera vegada en aquesta temporada del plaer de lliscar sobre la neu per les grans extensions nevades dels Pirineus.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots el seguidors del Blog de Muntanya.




ENTRADES RELACIONADES:
Barranc de
l'Infern, 1991
Pic de l'Infern,
Cara Nord, 1981
Cresta del
Diablo, 1977