dissabte, 26 de setembre del 2020

Cresta del Gall, al Bestrecà

Cresta del Gall, Bestrecà
Avui les previsions del temps no eren gaire bones i s'esperava neu i vent molt fort als Pirineus, de manera que hem descartat les ascensions pirinenques i hem programat l'ascensió al Bestrecà per la Cresta del Gall, una activitat molt interessant en el magnífic entorn de l'Alta Garrotxa.
La Cresta del Gall és la germana petita de la Cresta del Ferran, que vam recòrrer fa un parell d'anys. No és més que la continuació, a l'altra banda de la Riera de Beget, de la mateixa Cresta del Ferran. És més fàcil que la del Ferran perquè normalment no cal utilitzar corda ni material d'escalada, però és tan llarga com la seva germana gran. 
El punt de partida és a la sortida del poble d'Oix i coincideix en bona part amb l'aproximació a la Cresta del Ferran. Hem seguit la pista que porta a Sant Miquel d'Hormoier fins poc abans del Grau d'Escales, un estretament de la vall on conflueixen les dues crestes. Allà surt un corriol marcat amb una fita que assenyala l'inici de l'ascensió. Hem seguit aquest corriol, molt poc marcat, fins que cal deixar-lo per seguir unes fites que ens guien fins a la cresta. Aquest sector ha estat el més difícil de l'ascensió perquè en alguns punts hem hagut de lluitar contra la vegetació impenetrable però en pocs minuts hem arribat a les primeres roques de la cresta.
El recorregut ha estat entretingut però ben fàcil. Fins i tot hem evitat gairebé tots els trams de vegetació densa que ens podien complicar la progressió. Pujant sempre per roca, caminant i amb algun tram de grimpada, hem superat sense cap problema el llarg recorregut de la cresta.
Durant aquest aeri recorregut teníem una bona vista de la Cresta del Ferran i de les muntanyes de l'Alta Garrotxa: el Bassegoda, el Comanegra, El Mont ... i fins i tot es veia al fons el Pirineu nevat. 
Després d'una bona estona de recórrer la cresta, amb una roca calcària excel·lent, hem arribat a una zona més planera coberta de bosc per on hem avançat a poc a poc resseguint la llarga carena. No hi ha un camí definit sinó que cal utilitzar la intuïció per anar trobant els millors passos pel bosc. Al cap d'una estona hem començat a trobar unes marques de pintura vermella que ens han guiat a la part final del recorregut.
Finalment hem arribat al cim del Puig de Bestrecà (1.058 m), marcat pel característic cilindre de formigó dels vertexs geodèssics. També hi ha les restes d'un castell i una ermita, totalment enrunats. No hi ha gaire panorama perquè el cim està cobert de bosc però hem fet pujar el dron per sobre dels arbres per fer una panoràmica.
Hem menjat una mica i hem iniciat el retorn per la via normal, un camí ben marcat que en pocs minuts ens ha portat fins a l'ermita de Sant Andreu de Bestrecà. Ens ha sorprès la bellesa d'aquesta ermita, perduda en aquest racó de l'Alta Garrotxa, d'un perfecte estil romànic. Allà mateix comença una petita pista per on hem anat baixant fins arribar a la carretera de Beget, per on hem retornat al punt de partida. 
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada, amb les millors escenes d'aquesta ascensió:


ENTRADES RELACIONADES:
Cresta del
Ferran, 2018
GR1: Repunxó
- Oix, 2017
Intent al
Ferran, 2012

dijous, 24 de setembre del 2020

Escalada a la Plantació i els Gorros

La Paparra, via Balbino
Hem tornat a Montserrat per fer un parell de vies per la zona de la Plantació i els Gorros. Com en la nostra darrera visita a Montserrat, hem triat vies de la col·lecció d'en Guillem Arias, que ha obert diverses vies a la zona, caracteritzades per ser de dificultat moderada i estar molt ben assegurades. 
Hem iniciat la jornada pujant des del Monestir pel camí de les escales, passant pel Pas dels Francesos, fins al Pla dels Ocells. Des d'allà hem agafat un corriol que en pocs minuts ens ha portat fins al mirador situat sobre la zona de la Plantació. Des d'aquest privilegiat punt de vista es veu clarament el Sentinella, la roca més característica de la Plantació, i el nostre objectiu d'avui, la Paparra, situada al costat de la Cara del Mico, que vam escalar fa ben poc.
Avui no ens hem embolicat amb una aproximació apta només per a senglars i escaladors perduts sinó que hem encertat l'aproximació correcta, baixant per la canal que separa el Sentinella de les altres dues agulles. Ben aviat hem arribat al peu de la via Balbino López Méndez, on un parabolt torçat ens ha indicat el punt d'inici.
La via comença per una rampa de poca inclinació però aviat es redreça una mica, sense arribar a tenir gaire dificultat.  La segona tirada supera una placa una mica més difícil fins arribar a sota d'un petit desplom que es flanqueja a la dreta per entrar a la segona reunió, muntada al costat d'una savina.
Segueixen dues tirades fàcils, que nosaltres hem unit en una sola tirada d'uns 40 metres, fins a una reunió situada en un replà. Finalment, l'última tirada puja amb bones preses fins que un petit desplom ens talla el pas. Amb un pas d'A0 se supera el pas, arribant a un bon merlet amb l'ajut del qual superem els darrers passos abans del cim de la Paparra. 
Hem menjat una mica en el cim abans d'iniciar la segona ascensió del dia. Havíem previst pujar la Gorra Frígia per la via Lo Tio Gos però el fort vent que bufava a dalt de la Paparra ens ha fet dubtar. Finalment hem decidit mantenir el pla previst i anar a la Gorra Frígia. 
L'aproximació és curta i aviat estàvem al peu de la roca. Hem dubtat una mica abans de trobar el punt de partida de la via però finalment hem iniciat l'escalada començant per una placa ben dreta però amb bones preses i amb la característica generositat en les assegurances de les vies d'en Guillem Arias. Més tard ens hem adonat que havíem fet una tirada d'una altra via, la Via de la Gavina, de manera que no hem fet exactament la via Tio Gos sinó una combinació de vies.
La segona tirada, ja més fàcil, ens ha portat a enllaçar amb l'autèntica via Tio Gos per on hem seguit fins arribar al final d'una canal, al peu d'un mur ben dret que correspon a la tirada final.
Aquí la via Tio Gos supera un primer pas amb estreps per seguir després, ja en escalada lliure, fins al cim. Nosaltres ja havíem previst fer una variant, evitant l'escalada artificial i pujant per l'última tirada de la via Òptima, dos metres a l'esquerra, per on es puja en lliure. 
Hem escalat aquest darrera tirada, de gairebé 40 metres, per una placa ben dreta però amb molt bones preses i assegurances abundants. Finalment hem arribat al cim de la Gorra Frígia, un gran mirador montserratí. Hem fet les fotos però no hem pogut fer volar el dron a causa del fort vent. Finalment hem iniciat el retorn, baixant amb un parell de ràpels fins al collet de la via normal i caminant fins al Monestir.
Ha estat una via combinada; en realitat hem fet la via Gavina - Tio Gos - Òptima, una variant que enllaça tirades de les tres vies. A més, la darrera tirada coincideix amb la clàssica via Viaplana, una antiga via avui oblidada, que pujava justament per aquesta placa final de 40 metres però sense assegurances, tal com s'escalava antigament a Montserrat.
I aquí teniu un vídeo amb escenes d'aquestes dues escalades montserratines:


ENTRADES RELACIONADES:

La Gorra Frígia
Mompart, 1975
La Gorra Frígia
Viaplana, 1975
La Gorra Frígia
Badalona, 1974