Catinaccio (3.002 m), VF

Després de l'etapa del pas Santner, aquell dia vam emprendre l'ascensió al cim del Catinaccio, en travessia. Vam sortir molt aviat i vam remuntar la vall fins al pas Principe, punt de partida d'aquesta nova ferrada.
La via és relativament curta però espectacular, amb unes cornises penjades sobre un buit impressionant. Vam superar sense problemes la via i vam arribar al cim del Catinaccio, el nostre segon tresmil a les Dolomites.
La baixada és per l'altra banda, per una altra ferrada no tan vertical com la de pujada, que també vam superar sense problemes. Ben aviat vam arribar de retorn al refugi després d'haver completat la travessia del Catinaccio i vam menjar la inevitable menestra abans d'emprendre el retorn.
Des del refugi Vajolet, un camí ben marcat ens porta en un parell d'hores fins al pas Coronelle, situat pocs metres per sobre de l'estació superior del telecabina que havíem agafat el dia anterior. El camí, sense cap dificultat tècnica, permet gaudir d'extensos panorames, no només del massís del Catinaccio sinó de bona part de les Dolomites, especialment de la Marmolada, que des d'aquí es veu espectacular, amb la seva gran glacera i les parets vertiginoses coronades per l'aresta que havíem recorregut un parell de dies abans.
Vam agafar el telecabina i vam baixar fins a la vall, on vam recuperar el cotxe i vam emprendre el viatge en direcció al massís de la Pale di San Martino, on teníem previst completar la nostra setmana dolomítica amb les ferrades del Porton i del Velo. Vam passar pel pas Sella i vam veure el vell refugi on havíem dormit una nit en el nostre viatge anterior a les Dolomites.
Aquí teniu un muntatge audiovisual, cedit per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:

---

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📖 FOTOLLIBRE

---

VF Passo Satner

Després d'haver aconseguit els dos objectius principals de l'expedició, la tercera activitat era de transició per aproximar-nos al nostre tercer objectiu, el Catinaccio.
De bon matí vam sortir de l'hotelet de la Marmolada i, després d'un curt trajecte en cotxe, vam arribar al peu del telecabina del pas Coronelle. Aquesta petita cabina ens va portar fins al refugi Coronelle, punt de partida de la ferrada del pas Santner.
Des del refugi, el camí puja per pedreres fins a una llarga paret que tanca l'accés. A partir d'aquí el camí està equipat i, aprofitant les febleses de la muntanya, supera el cingle per cornises, canals i petits murs equipats.
El pas més singular és quan la via travessa una congesta molt dreta amb l'assegurança d'un cable d'acer, en un indret ombrívol, fred i humit. A estones la boira ens envoltava, donant un aspecte encara més sinistre a la canal gelada. Superat aquest pas, un mur assolellat ens porta al coll que dona entrada als altiplans superiors de la vall de Vajolet.
El refugi del coll estava tancat i en obres; nosaltres vam baixar, ja sense cap dificultat, per la vall. Ens vam aturar al peu de les agulles de Vajolet, en un dels indrets més característics de tot el massís, i vam passar una estona menjant una mica mentre contemplàvem les evolucions dels escaladors a les agulles i les gralles de bec groc ens feien companyia menjant les engrunes del nostre esmorzar.
Ara ja només ens quedava baixar pel plàcid camí fins al refugi Vajolet, on ens instal·laríem per passar la nit. Aquest refugi té, per l'altra banda, un caminet fàcil que comunica amb la vall, de manera que està força animat, ple de turistes. Vam passar la tarda descansant, prenent el sol i fent fotos de les flors de tota mena que donen color als prats que envolten el refugi.
Aquí teniu un muntatge audiovisual, cedit per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:

---

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📖 FOTOLLIBRE

---