El Balaitús és una clàssica pirinenca; és el primer massís que sobrepassa els 3000 metres que trobem venint de l'oest. No té cap via d'ascensió que sigui fàcil del tot i la via més normal, la de la Brecha Latour, té prou dificultat per fer d'aquesta activitat una gran ascensió. De bon matí, després d'un esmorzar frugal al refugi de Respomuso, hem començat a pujar tota una colla d'onze excursionistes pel camí de la Brecha Latour. A bon ritme, per un camí ben marcat i travessant alguna congesta, hem arribat a un replà al peu de la canal de la Brecha Latour. DE pujada, ens hem fixat en la Cresta del Diablo, que des d'aquí es veia espectacular. Hem fet una parada per menjar una mica i equipar-nos per a la part més tècnica de l'ascensió; ens hem posat els grampons, el casc i l'arnès, a més de desembeinar el piolet. Ahir al vespre, al refugi, ja vam estudiar perfectament aquesta part de l'ascensió amb l'ajut d'uns esquemes penjats a la paret del refugi. Amb els grampons als peus hem iniciat la pujada per una congesta de neu, cada vegada més dreta, que acaba a la canal de la Brecha Latour abans del característic bloc encastat. Hem instal·lat una corda fixa per donar seguretat en els metres finals, ja dintre de la canal. Ja sense grampons, hem superat uns metres de grimpada per la canal fins arribar a les estaques de ferro. Amb l'ajut dels ferros hem superat un tram de roca relativament vertical però amb magnífiques preses i després, ja més fàcilment, hem completat la grimpada fins a l'avancim, situat a 2.980 metres. Tot plegat ha estat més fàcil del que ens esperàvem, potser perquè avui feia bon dia i la roca estava perfectament seca. Hem completat l'ascensió caminant, seguint les fites i algunes traces de camí fins al cim del Balaitús (3.144 m). El panorama és molt extens des d'aquest cim; en direcció al Pirineu central es veia el Vignemale i els Picos del Infierno i per l'altra banda es veia el Midí d'Ossau i moltes muntanyes més. Hem fet una panoràmica circular:
Per baixar hem triat un itinerari diferent, la Gran Diagonal, més fàcil que la via de la Bretcha Latour però amb alguns pasos compromesos entre blocs de pedra de totes les mides. L'itinerari busca el punt feble de la muntanya, primer baixat per una canal i després per una cornisa en diagonal, que dóna nom a aquest camí. A poc a poc hem anat baixant, seguit les fites i traces de camí, fins arribar a l'Abrí Michaud, un petit refugi natural tancat amb un mur de pedres i una petita porta metàl·lica, del temps dels precursors del pireneïsme. Hem arribat al llac gelat i ens hem aturat a dinar. Des d'aquí el Balaitús es veu impressionant; sembla impossible que es pugui pujar per aquest camí sense dificultat. Després hem completat l'activitat baixant pels llacs d'Arriel fins enllaçar amb el camí del refugi per on vam pujar ahir i, per aquest camí, fins a la Sarra, punt final de l'excursió.
I aquí teniu el vídeo, cedit per Mountain Films per a tots el seguidors del blog:
Per baixar hem triat un itinerari diferent, la Gran Diagonal, més fàcil que la via de la Bretcha Latour però amb alguns pasos compromesos entre blocs de pedra de totes les mides. L'itinerari busca el punt feble de la muntanya, primer baixat per una canal i després per una cornisa en diagonal, que dóna nom a aquest camí. A poc a poc hem anat baixant, seguit les fites i traces de camí, fins arribar a l'Abrí Michaud, un petit refugi natural tancat amb un mur de pedres i una petita porta metàl·lica, del temps dels precursors del pireneïsme. Hem arribat al llac gelat i ens hem aturat a dinar. Des d'aquí el Balaitús es veu impressionant; sembla impossible que es pugui pujar per aquest camí sense dificultat. Després hem completat l'activitat baixant pels llacs d'Arriel fins enllaçar amb el camí del refugi per on vam pujar ahir i, per aquest camí, fins a la Sarra, punt final de l'excursió.
I aquí teniu el vídeo, cedit per Mountain Films per a tots el seguidors del blog:
També tenim un segon vídeo, el de Produccions JGB, que també també ha estat cedit per a tots els seguidors del blog:
ENTRADES RELACIONADES: Ascensió al Palas, 2009 |  Cresta del Diablo, 1977 |  Ascensió al Balaitús, 1976 |
3 comentaris:
i ... les botes van arribar amb "l'apanyo"???
Doncs resulta que, miraculosament, al refugi venien botes de muntanya i en Pablo va trobar unes botes del seu peu i les va comprar. Si no, no hauria pogut pujar. Quan va arribar al refugi semblava un perroflauta, amb les botes fetes un nyap...
Curiosa palabra esa: "pabloflauta".
¿Cuál será su origen etimológico?
Publica un comentari a l'entrada