BTT Torroella de Montgrí

Una sortida matinal d'entrenament amb BTT per la plana de l'Empordà i el massís del Montgrí. Vam sortir de Torroella de Montgrí i vam fer un recorregut d'uns 30 km donant la volta al castell de Montgrí.
Malgrat la facilitat de l'itinerari, vam tenir ocasió de posar-nos a prova quan la roda de la bicicleta d'en Joan Castelltort va petar de sobte mentre érem a mitja excursió. El diagnòstic va ser ben clar: la coberta de la seva bicicleta estava completament desintegrada. Per sort, portàvem filferro i altres estris de reparació que ens van permetre resoldre l'avaria fent servir l'enginy.

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS

---

BTT Aiguamolls de l'Empordà

Una fàcil sortida matinal per estirar les cames en aquest espai natural. Vam sortir de l'Escala i vam arribar fins al límit d'Empuriabrava. Vam tornar per un altre camí, passant per la riba del Fluvià.
Vam aprofitar per observar diverses aus en el seu medi natural. Des d'un observatori preparat per als visitants vam poder contemplar de ben a prop els ànecs i fer bones fotografies.
Vam acabar l'excursió menjant una magnífica paella en un restaurant de Sant Pere Pescador. Després, un curt recorregut ens va retornar a l'Escala, on vam recuperar el cotxe.

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS

---

BTT Ruta del Ferro

Passejada matinal per aquesta via verda que ressegueix el traçat de l'antiga línia de ferrocarril entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses. Són uns 9 km fins a l'antiga estació de mercaderies situada sota Ogassa, on antigament es carregava el carbó procedent de les mines. Des d'aquí, un camí per a bicicletes s'enfila amb fort pendent fins al poble d'Ogassa.
Érem una bona colla, amb en Miquel, en Ferran i les seves famílies. Després de comprar uns embotits, vam tornar a Ripoll, on ens vam menjar els entrepans abans de tornar cap a casa. En total, vam recórrer uns 30 km.

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS

---

BTT Delta de l'Ebre

Una fàcil sortida de bicicleta de muntanya pel delta de l'Ebre. Vam sortir divendres a la tarda i vam anar a dormir a l'alberg de joventut de Deltebre, on ens van assignar una habitació de dotze places.
L'endemà vam fer una llarga passejada de gairebé 70 km pel delta. Vam sortir de Deltebre en direcció nord fins al port del Fangar. Resseguint la costa i vorejant la bassa de l'Estrella vam tornar a Deltebre. Vam creuar el riu amb el transbordador i vam continuar fins a l'illa de Buda. Després vam arribar als Eucaliptus, on vam menjar una paella i, ja de tornada, vam agafar novament el transbordador fins a Deltebre.

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS

---

Intent al Roc Blanc

Aprofitant un dilluns festiu a Barcelona per la Mercè, vam fer la tradicional sortida de muntanya amb els companys de la feina. L'objectiu era l'ascensió al Roc Blanc, al Capcir, però el mal temps no ens va permetre arribar al cim. Vam assolir només la cota 2.250 m i vam decidir abandonar quan encara ens quedaven uns 300 m de desnivell.
De tota manera, vam gaudir dels magnífics paisatges d'aquesta zona, especialment de l'estany de Laurenti. Vam dormir a l'hotel Belle Aude, a la població de Matamala, a prop de Formiguera.

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS

---

Gorges de Núria

Per fi vam aconseguir fer el descens d'aquesta gorja, que teníem pendent des de feia força temps. La ressenya de la guia advertia que només era prudent fer aquest descens quan hi havia poc cabal, ja que hi ha algunes cascades perilloses. Fins i tot parlava de l'efecte rentadora, produït per la força de l'aigua en una de les primeres cascades. Aquell dia, després d'un mes d'agost força sec, les condicions eren òptimes i vam aprofitar l'ocasió. El cabal era el just per gaudir d'un magnífic descens, molt aquàtic, tècnic i intens, en un entorn insuperable.
El darrer ràpel és el més impressionant. Primer cal fer un flanqueig, assegurats amb un passamà i ajudats per uns petits esglaons metàl·lics. Després, un ràpel volat de 25 metres al costat d'una cascada, amb arribada a una badina molt fonda. És el paratge més impressionant de totes les gorges de Núria i ens va deixar ben satisfets.

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS

---

GR10, etapa 26: Llac d'Oô - Luchon

Llac d'Oô - Hourquette des Hounts Secs - coll de la Coume de Bourg - Superbagnères - Bagnères-de-Luchon

---

L'etapa fins a Luchon era molt llarga i havíem d'arribar abans de les sis de la tarda per agafar l'autobús i anar a recuperar el cotxe, de manera que calia sortir molt aviat.
Al matí el dia era molt gris. Durant la nit havia plogut i a fora del refugi tot estava cobert de boira. Malgrat tot ens vam posar en marxa i, a dos quarts de set, vam sortir del refugi en direcció a Luchon. El camí ens porta gairebé fins al refugi d'Espingo. Pocs metres abans vam trobar el bloc de pedra anomenat Paquet de tabac i vam prendre el camí que, en fort pendent i fent llaçades, puja fins a la Hourquette.
Per arribar al segon coll cal fer tres grans sifonades, pujant i baixant pel vessant nord del pic de Coume Nère. A mesura que anàvem pujant es va anar aclarint el dia: va desaparèixer la boira i es van obrir grans clarianes. Al segon coll vam tornar a trobar la boira, que ens va acompanyar durant un bon tros. La baixada és suau però la boira no ens va permetre veure el gran panorama que esperàvem. Des d'aquí, quan fa bon temps, es veu l'Aneto.
A Superbagnères vam dinar i després vam continuar amb una llarguíssima baixada fins a Bagnères-de-Luchon.

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📖 FOTOLLIBRE

---

GR10, etapa 25: Germ - Llac d'Oô

Germ - Couret d'Esquierry - Granges d'Astau - llac d'Oô

---

Des de Germ, un llarg camí del tipus balconada ens va portar en suau pujada fins al peu del Couret d'Esquierry, a la cabana de l'Ourtiga. Des d'aquí encara quedaven més de 500 m de desnivell fins al coll. El camí no estava gaire marcat i el vam perdre. Vam pujar pel dret una bona estona fins que vam retrobar el camí més amunt.
Des del coll, mirant enrere, encara teníem la darrera visió del massís del Néouvielle, ja molt llunyà. Del coll vam baixar fins a les Granges d'Astau, perdent més de 1.000 m de desnivell. Vam prendre un cafè i unes pastes en un dels bars d'aquesta zona turística i vam reprendre la marxa pujant fins al llac d'Oô, on teníem previst passar la nit. Teníem una habitació reservada al refugi, situat davant mateix del llac, un dels més visitats dels Pirineus.

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📖 FOTOLLIBRE

---

GR10, etapa 24: Vielle Aure - Germ

Vielle-Aure - Boursip - Azet - Couret de Latuhe - Loudenvielle - Germ

---

Després d'un dia de descans a l'hotel Les Arches, a Saint-Lary-Soulan, vam començar una nova caminada que ens havia de portar, en tres dies, fins a Luchon.
Vam sortir en direcció al poblet de Boursip. Vam superar el Couret de Latuhe i vam baixar fins a Loudenvielle, a la vall de Louron. Després vam pujar al poblet de Germ i ens vam instal·lar a l'alberg La Maison de la Montagne.

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📖 FOTOLLIBRE

---

GR10, etapa 23 Orédon-Vielle Aure

Orédon - coll d'Estoudou - llac d'Oule - coll de Portet - Vielle-Aure

---

Començava a clarejar quan vam sortir del refugi. Eren les 6.30 i havíem d'arribar al final d'etapa abans de les 17.25 per agafar l'autobús que ens permetria anar a buscar el cotxe que teníem a Barèges. L'esforç d'aixecar-se tan aviat tenia el seu premi: des del coll teníem una impressionant visió de tot el massís del Néouvielle banyat per la càlida llum del sol naixent. La vista era realment magnífica!
La pujada fins al coll d'Estoudou és molt forta. Fent llaçades pel bosc vam superar els 400 m de desnivell en poc més d'una hora. Al coll ens vam aturar una estona per contemplar el paisatge i fer algunes fotos que, amb la llum del sol naixent, van quedar molt bé; després vam seguir caminant.
Ara cal baixar fins al llac d'Oule, perdent els 400 m de desnivell que ja havíem pujat; després encara caldrà remuntar per l'altra banda de la vall d'Oule fins al coll de Portet, a 2.215 m, que dona entrada a la vall d'Aure.
Vam arribar al coll de Portet, on hi ha una carretera i una estació d'esquí. Al fons vèiem grans muntanyes, molt altes i amb petites glaceres. És la carena fronterera entre el Gourgs Blancs i el Perdiguero. Des de tan lluny era difícil distingir els cims però es veia la característica silueta del pic Jean Arlaud, adossat a una altra muntanya molt més gran: el Gourgs Blancs.
Vam arribar a temps d'agafar l'autobús a Vielle-Aure. Després, tren fins a Lannemezan, un altre tren fins a Lourdes, autobús fins a Pierrefitte-Nestalas i un altre autobús fins a Barèges per recuperar el cotxe.

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📖 FOTOLLIBRE

---

GR10, etapa 22 Barèges - Orèdon

Barèges - pont de la Gaubie - coll de la Madamète - llac d'Aumar - llac d'Aubert - refugi d'Orédon

---

Aquesta etapa ens va portar a la Reserva Natural del Néouvielle, a través del coll de la Madamète, després de remuntar la vall d'Aygues-Cluses. La pujada és considerable, des dels 1.250 m de Barèges fins als 2.509 m del coll.
De tota manera vam superar el desnivell sense problemes i al coll vam gaudir d'una gran vista del pic de Néouvielle, el Ramougn i els diversos llacs de la zona. Feia un dia magnífic, amb força sol, de manera que des del coll teníem un gran panorama. A més, com que havíem pujat molt bé, sense parar des de Barèges, ens mereixíem un descans. Vam esmorzar i ens vam quedar una bona estona al coll contemplant les muntanyes i fent fotos.
El cim del Néouvielle ens portava records de grans esquiades. Després del descans vam començar una llarga baixada fins al refugi d'Orédon. Vam passar al costat dels llacs d'Aumar i d'Aubert, i pels Laquettes. Al refugi teníem reservada una habitació. Ens van servir un bon sopar i vam anar a dormir aviat, ja que l'etapa de l'endemà també era de les fortes.

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📖 FOTOLLIBRE

---

GR10, etapa 21 Luz - Barèges

Luz-Saint-Sauveur - Viella - Viey - Sers - Barèges

---

Curta i fàcil etapa que ens va portar a Barèges per un plàcid recorregut entre els poblets de la vall. En un punt del recorregut vam trobar el GR tallat per uns treballs forestals i la desviació ens va portar per un PR de la zona, de manera que l'etapa encara va resultar més fàcil.
A Barèges un autobús de línia ens va permetre recuperar fàcilment el cotxe i tornar a Barèges, ja que seguíem allotjats a l'hotel Castets d'Ayré.

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📖 FOTOLLIBRE

---

GR10, etapa 20 Gavarnie - Luz

Gavarnie - Plateau de Saugué - col de Superpèira - Trimbareilles - Luz-Saint-Sauveur

---

Vam començar la pujada al Touron de Tési. Vam superar un petit collet que ens va portar a l'extens Plateau de Saugué, una zona relativament plana a mitja alçada entre la fonda vall i els cims de l'Esparbère. A mesura que pujàvem s'ampliava l'horitzó.
Pel darrere vèiem tot el circ de Gavarnie amb l'impressionant mur de la cascada, coronat pels cims del massís calcari de Gavarnie: el Tallón, el Casc de Marboré, la Torre, els Pics de la Cascada, els Astazous... Pel davant s'aixecava el massís del Néouvielle, que recorreríem al cap d'un parell de dies.
Aquesta vegada l'organització va ser perfecta: després d'una maniobra amb l'autobús vam recuperar el cotxe.

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📖 FOTOLLIBRE

---

GR10, etapa 19 Oulettes - Gavarnie

Les Oulettes - Hourquette d'Ossoue - Refugi Bayssellance - Gavarnie

---

Ens vam llevar a les 5.45 i vam esmorzar al refugi. A fora les coses no estaven gaire clares; hi havia núvols i encara era fosc, de manera que no sabíem com evolucionaria el dia.
Vam sortir a un quart de set i vam emprendre la pujada cap al coll, la Hourquette d'Ossoue, que comunica la vall de Gaube amb la vall d'Ossoue. És un punt molt alt, a 2.734 m, i és el pas clau de la sortida.
Al cap de poc va començar a ploure. No era un gran xàfec però ja ens imaginàvem que hauríem de caminar les vuit hores de camí que ens quedaven amb la capelina. A poc a poc vam anar superant els més de 700 metres de desnivell que ens separaven del coll. En algun moment semblava que el temps empitjorava però, a poc a poc, els núvols es van anar fonent i quan vam arribar al coll el cel ja era blau.
Mentre pujàvem teníem grans vistes de les geleres del Vignemale i especialment del Couloir de Gaube. També vèiem les grans parets de la cara nord. En unes dues hores vam arribar al coll. El temps havia millorat força i ens va permetre contemplar un gran panorama. Davant nostre s'obria la vall d'Ossoue, amb el refugi Bayssellance en primer terme, i a l'horitzó es retallava el massís del Mont Perdut. Vèiem perfectament la silueta de la Bretxa de Rotllan i els cims del voltant: el Casc de Marboré, el Talló, el Gabiet i els Pics de la Cascada.
Ens vam aturar al refugi i vam prendre un te. Després vam seguir baixant per la vall d'Ossoue, passant per les Grottes Bellevue i per sota de la gran glacera del Vignemale. Quan gairebé arribàvem a Gavarnie va caure un xàfec que ens va deixar ben xops. Finalment vam decidir tornar cap a casa, ja que les previsions meteorològiques eren dolentes. Un taxi ens va retornar a Luz-Saint-Sauveur.

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📖 FOTOLLIBRE

---

GR10, etapa 18 Cauterets-Oulettes

Cauterets - Pont d'Espagne - Lac de Gaube - Refugi de les Oulettes

---

Després d'un llarg viatge de gairebé 500 km vam arribar a Luz-Saint-Sauveur, on vam deixar el cotxe, ja que teníem previst fer tres etapes i acabar aquí. Un taxi ens va portar fins a Cauterets i ens vam allotjar a l'hotel César, un establiment amb molta història però una mica atrotinat.
A un quart de nou del matí, després d'esmorzar a l'hotel, vam sortir en direcció a les Oulettes de Gaube. La pujada és llarga i sostinguda, des dels 935 metres de Cauterets fins als 2.151 del refugi. Al Pont d'Espagne (1.496 m) vam prendre un refresc i uns quants ganyips abans de seguir la dura pujada. Fins aquí arriben els cotxes i és un indret ple de turistes.
Un camí molt pedregós puja fortament fins al llac de Gaube. Aquí tenim ja una bona visió de la cara nord del Vignemale, un dels paisatges més característics dels Pirineus. El camí, ja més suau, puja entre prats fins al refugi de les Oulettes.
El refugi de les Oulettes de Gaube està situat en un lloc immillorable, al peu de la cara nord del Vignemale, un mur que cau a plom gairebé mil metres des de la Pique Longue. Ens vam instal·lar al refugi i vam sopar. És un sopar típic de refugi: sopa aigualida, menestra de verdures, botifarres amb samfaina i mongetes pintes, formatge i macedònia... Encara no era fosc quan vam anar a dormir. L'endemà ens esperava una bona caminada i havíem posat el despertador a les 5.45. El temps no era gaire bo; a mitja tarda havia caigut un xàfec i el cel estava cobert. De tota manera érem optimistes i pensàvem que al matí faria bo, encara que a mitja tarda podia acabar plovent.

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📖 FOTOLLIBRE

---

VF Porton & VF Velo

L'activitat final al massís de les Pale di San Martino va començar amb una travessia des del refugi Rosetta, on havíem arribat amb un telecabina, fins al refugi Pradidali. És un camí molt interessant, que comença amb unes llaçades de baixada i s'endinsa en una vall penjada envoltada de parets impressionants. Després de superar el pas del Ball vam arribar al refugi Pradidali.
Des d'allà es veu una paret fosca d'aspecte tenebrós. Per aquí puja la ferrada del Porton, potser la més difícil de la sortida, amb alguns llargs murs verticals. Vam superar el mur i la resta de la ferrada fins al Porton, una bretxa oberta en un gran cingle. Des d'aquí, ja amb més facilitat, la ferrada del Velo ens porta sense dificultat al refugi Velo della Madonna.
Aquí s'acabaven les activitats tècniques. Ara només quedava una plàcida baixada per un caminet fins al poble i el llarg viatge de tornada fins a casa. Abans de baixar, la guardessa del refugi Velo della Madonna ens va servir la inevitable menestra, que ens va donar forces per emprendre la llarga baixada fins al fons de la vall.
Aquí teniu un muntatge amb les millors imatges d'aquesta activitat, realitzat per Edicions JGB:

---

---

També tenim un vídeo amb el resum de totes les activitats de la sortida Dolomites 2006. Ha estat realitzat per Mountain Films i cedit per a tots els seguidors del blog:

---

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📖 FOTOLLIBRE

---

Catinaccio (3.002 m), VF

Després de l'etapa del pas Santner, aquell dia vam emprendre l'ascensió al cim del Catinaccio, en travessia. Vam sortir molt aviat i vam remuntar la vall fins al pas Principe, punt de partida d'aquesta nova ferrada.
La via és relativament curta però espectacular, amb unes cornises penjades sobre un buit impressionant. Vam superar sense problemes la via i vam arribar al cim del Catinaccio, el nostre segon tresmil a les Dolomites.
La baixada és per l'altra banda, per una altra ferrada no tan vertical com la de pujada, que també vam superar sense problemes. Ben aviat vam arribar de retorn al refugi després d'haver completat la travessia del Catinaccio i vam menjar la inevitable menestra abans d'emprendre el retorn.
Des del refugi Vajolet, un camí ben marcat ens porta en un parell d'hores fins al pas Coronelle, situat pocs metres per sobre de l'estació superior del telecabina que havíem agafat el dia anterior. El camí, sense cap dificultat tècnica, permet gaudir d'extensos panorames, no només del massís del Catinaccio sinó de bona part de les Dolomites, especialment de la Marmolada, que des d'aquí es veu espectacular, amb la seva gran glacera i les parets vertiginoses coronades per l'aresta que havíem recorregut un parell de dies abans.
Vam agafar el telecabina i vam baixar fins a la vall, on vam recuperar el cotxe i vam emprendre el viatge en direcció al massís de la Pale di San Martino, on teníem previst completar la nostra setmana dolomítica amb les ferrades del Porton i del Velo. Vam passar pel pas Sella i vam veure el vell refugi on havíem dormit una nit en el nostre viatge anterior a les Dolomites.
Aquí teniu un muntatge audiovisual, cedit per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:

---

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📖 FOTOLLIBRE

---

VF Passo Satner

Després d'haver aconseguit els dos objectius principals de l'expedició, la tercera activitat era de transició per aproximar-nos al nostre tercer objectiu, el Catinaccio.
De bon matí vam sortir de l'hotelet de la Marmolada i, després d'un curt trajecte en cotxe, vam arribar al peu del telecabina del pas Coronelle. Aquesta petita cabina ens va portar fins al refugi Coronelle, punt de partida de la ferrada del pas Santner.
Des del refugi, el camí puja per pedreres fins a una llarga paret que tanca l'accés. A partir d'aquí el camí està equipat i, aprofitant les febleses de la muntanya, supera el cingle per cornises, canals i petits murs equipats.
El pas més singular és quan la via travessa una congesta molt dreta amb l'assegurança d'un cable d'acer, en un indret ombrívol, fred i humit. A estones la boira ens envoltava, donant un aspecte encara més sinistre a la canal gelada. Superat aquest pas, un mur assolellat ens porta al coll que dona entrada als altiplans superiors de la vall de Vajolet.
El refugi del coll estava tancat i en obres; nosaltres vam baixar, ja sense cap dificultat, per la vall. Ens vam aturar al peu de les agulles de Vajolet, en un dels indrets més característics de tot el massís, i vam passar una estona menjant una mica mentre contemplàvem les evolucions dels escaladors a les agulles i les gralles de bec groc ens feien companyia menjant les engrunes del nostre esmorzar.
Ara ja només ens quedava baixar pel plàcid camí fins al refugi Vajolet, on ens instal·laríem per passar la nit. Aquest refugi té, per l'altra banda, un caminet fàcil que comunica amb la vall, de manera que està força animat, ple de turistes. Vam passar la tarda descansant, prenent el sol i fent fotos de les flors de tota mena que donen color als prats que envolten el refugi.
Aquí teniu un muntatge audiovisual, cedit per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:

---

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📖 FOTOLLIBRE

---

Marmolada (3.342 m), VF de l'aresta

Després de la ferrada de la Brigata Tridentina, la Marmolada era l'objectiu principal de la nostra expedició. Es tracta del cim culminant del massís de les Dolomites i la seva ascensió és molt variada, amb aproximació per una glacera, via ferrada per l'aresta i descens per la via normal, que travessa la gran glacera central de la Marmolada.
De bon matí vam agafar el remuntador mecànic, una mena de telecabina que en pocs minuts ens va portar al refugi de la Marmolada. Després d'una petita desorientació vam trobar el camí que ens porta planejant per unes terrasses fins al peu de la glacera secundària per on havíem de pujar.
Vam remuntar sense problemes aquesta glacera i un petit mur, ja equipat amb ferros, fins a arribar a l'aresta que havíem de resseguir fins al cim. Tècnicament, la via és fàcil. És un camí equipat amb algun petit tram vertical, però molt aeri i amb grans vistes sobre les muntanyes veïnes. En algun moment la boira ens ho va tapar tot però vam superar sense problemes la llarga aresta fins a arribar al cim.
A pocs metres del punt culminant, un petit refugi, la cabana Penna, ens va permetre recuperar forces amb una menestra de verdures, el plat oficial d'aquesta segona expedició a les Dolomites.
Després de les fotos del cim vam emprendre la baixada per la gran glacera. La cosa no era fàcil perquè en alguns trams el camí passava per sobre del gel viu i calia posar-se els grampons. Després del descens amb la telecabina i de dubtar una mica, vam decidir quedar-nos a dormir al mateix hotelet. L'endemà al matí ja faríem el desplaçament cap a la propera activitat.
Aquí teniu un muntatge audiovisual, cedit per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:

---

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📖 FOTOLLIBRE

---

Pisciadú (2.985 m) VF Brigada Tridentina

Després d'un llarg viatge, un grup en cotxe i un altre en avió fins a Milà, on vam recollir un cotxe de lloguer, vam arribar al pas Gardena i ens vam instal·lar al magnífic refugi a peu de carretera que seria la nostra base d'operacions. Al darrere del refugi vèiem, relativament properes, les parets del massís del Pisciadú. L'ambient era plenament dolomític i el sopar ens va fer recordar les delícies gastronòmiques del nostre primer viatge a les Dolomites.
De bon matí vam iniciar l'ascensió. La via ferrada Brigata Tridentina, a més del seu nom de ressonàncies històriques, té una elegància singular i és una de les vies més clàssiques de les Dolomites. Des del refugi, un llarg camí ens porta vorejant la muntanya fins a la cara est, per on pujarem. Aviat vam trobar el ferro i ens vam començar a enlairar per l'airosa paret, força vertical. A mitja paret ens va sorprendre trobar flors de vellut (edelweiss) entre els ferros de l'equipament de la via.
Després de superar el pilar principal, un pont de sirga bastit sobre un buit impressionant ens porta a un altiplà des d'on en pocs minuts s'arriba al refugi Pisciadú. Al refugi hi ha un magnífic ambient de muntanya, com a tots els refugis dolomítics. Vam menjar una mica i ens vam disposar a completar l'activitat del dia amb l'ascensió al Pisciadú, un cim modest perquè no arriba als 3.000 m però que permet coronar la jornada amb un cim dolomític.
Vam baixar per un camí vertiginós i vam arribar sense més novetats. Vam recollir l'equipatge i vam marxar en direcció a la Marmolada, el nostre proper objectiu.
Teniu aquí un muntatge de diapositives, cedit per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:

---

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📖 FOTOLLIBRE

---

VF de les Escaldilles (Llo)

L'entrenament per a l'expedició a les Dolomites prevista per a aquell estiu seguia a ple ritme. Aquell dia vam fer una via ferrada força difícil, atlètica i vertical.
La intenció era anar a fer el Bony d'Envalira i vam pujar divendres a la tarda a dormir a Ur, a Can Castelltort. Al matí, però, el temps estava molt insegur, amb tot el cel tapat de núvols negres, i vam decidir esperar una mica a veure si canviava.
Més tard va semblar que millorava una mica i vam decidir anar a Llo a fer aquesta ferrada de pagament. La via va resultar molt millor del que pensàvem.
La verticalitat d'alguns passos i l'ambient «de paret» la fan una de les millors que hem fet. A dalt hi ha una ermita i un caminet ens retorna al cotxe.

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS

---

VF Baumes Corcades

Ja havíem decidit que durant la primera setmana de juliol faríem la segona expedició a les Dolomites, de manera que ara tocava entrenar-se. Vam fer una sortida matinal a aquesta via ferrada, que ja havíem fet feia uns anys però que s'havia ampliat amb un magnífic pont nepalès.
Aquell dia érem una bona colla. A més dels cinc expedicionaris de les Dolomites, van venir en Luís i la Meche. Vam sortir de casa a primera hora del matí i vam anar directament a Centelles. Era molt d'hora però ja no érem els primers a la via.
El pont nepalès va provocar la deserció de quatre dels escaladors. Realment impressiona veure el cable d'acer penjat allà dalt. La travessia és llarga i cal fer-la amb compte, ja que s'ha d'evitar el balanceig. A més, l'aproximació al pont és un dels passos més elegants de la via.
Després del pont ens vam reagrupar i vam superar els darrers metres abans del pas de l'escala, un desplom que se supera amb l'ajut d'una escala metàl·lica fent un pas molt aeri. Després només quedava un curt mur fins al cim.

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS

---

Torrent de Mataplana

Després de tancar brillantment, la setmana anterior, la temporada d'esquí de muntanya, vam iniciar la temporada de barrancs amb aquest descens, fàcil i curt, per posar a punt el material i recordar les tècniques del barranquisme.
Vam sortir a les vuit del matí i vam arribar a l'inici del barranc, ben a prop del Santuari de Montgrony, poc després de les deu. Després d'esmorzar una mica vam baixar al riu i vam emprendre el descens.
Vam superar una desena de ràpels, tots curts i sense problemes. No baixava gaire aigua però n'hi havia prou per remullar-se una mica i combatre la calor, que ja començava a apretar.
A la part inicial del torrent ens va sorprendre l'abundància de tritons pirinencs, un indicador d'aigües molt netes.
Vam completar el descens sense problemes i l'Albert va pujar fent autoestop a buscar el cotxe al punt d'inici. Després vam anar a dinar a l'Hostal de la Corba i, a mitja tarda, ja érem novament a casa.

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS

---

Néouvielle (3.091 m) amb esquís

Vam tancar la temporada d'esquí de muntanya amb una ascensió de gran categoria: el pic de Néouvielle (3.091 m), al massís del mateix nom.
Vam sortir de casa divendres a les quatre de la tarda i vam arribar al llac d'Aubert amb les últimes llums del dia. Hi havia la possibilitat que la pista estigués tancada, però vam tenir sort i vam arribar en cotxe fins a dalt de tot.
El refugi lliure estava en perfecte estat i ens hi vam instal·lar. Vam sopar i vam dormir perfectament. A un quart de sis ens vam llevar i vam esmorzar. Passaven pocs minuts de les sis quan vam sortir.
La primera part de l'itinerari és la pujada a la bretxa que dona accés a la glacera de Néouvielle. Vam pujar seguint les fites, amb els esquís a l'esquena, fins a la bretxa. En arribar-hi vam trobar ja una bona congesta.
A partir de la bretxa, ja amb els esquís als peus, vam començar la pujada per la neu. El pendent és suau i regular, i el temps era molt bo. A poc a poc ens vam anar acostant al cim, que ja es començava a veure al fons de la vall.
Vam arribar amb els esquís als peus fins al peu de la cresta final. Vam deixar els esquís i vam superar la grimpada final, una mica complicada a causa de les botes d'esquí, que dificultaven l'ascensió.
Finalment, vam poder contemplar el gran panorama sobre tot el massís de Néouvielle, el Mont Perdut, el Vignemale i la Maladeta. Després de fer les fotos del cim, vam desgrimpar fins als esquís i vam començar un magnífic descens amb molt bona neu fins a la bretxa.
Després, ja a peu, vam baixar fins a la presa, vam dinar i cap a casa!
Aquí teniu un petit clip de vídeo:

---

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📍 TRACK

---

MAPA:

---

Montsent de Pallars (2.880 m)

Les previsions del temps no eren gaire bones; ens deien que hi havia poca neu i, al vespre, quan vam arribar a l'alberg de la Torre de Cabdella, es va posar a ploure. Tot estava en contra però, una vegada més, la nostra moral de victòria va tenir recompensa i vam fer una magnífica ascensió, amb prou neu per pujar amb esquís i fer una baixada d'aquelles que fan gaudir de l'esquí de muntanya.
Vam sortir divendres a les quatre de la tarda i vam anar a sopar a l'alberg de la Torre de Cabdella. Al matí, quan vam arribar a l'aparcament, el temps estava insegur i no es veia gaire neu, però ens vam posar en marxa.
Vam caminar gairebé una hora per un camí molt ben traçat fins a trobar una pala de neu que puja per una canal molt marcada, la canal de Pigolo. Ja amb els esquís, vam seguir pujant en direcció al cim. Ens vam aturar a esmorzar i després vam continuar la pujada.
A la part alta, la boira ho tapava tot. Des del coll vam atacar una pala estreta que s'enfila gairebé fins al cim. Vam deixar els esquís i vam fer els darrers metres a peu. Amb l'ajut del GPS vam trobar el cim entre la boira.
No feia fred però va començar a caure una petita nevada i no ens hi vam entretenir gaire. La neu estava en molt bon estat i ens va oferir una baixada perfecta.
La primera pala és molt dreta i obligada però, amb aquesta neu, es baixa molt bé. Després, àmplies pales fins a la canal, també estreta i obligada, que ens porta fins a les planes baixes on ens havíem posat els esquís.
Aquí teniu un petit clip de vídeo:

---

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS

---

Pica d'Estats (3.143 m) esquís

Encara de nit vam iniciar l'ascensió a la Pica d'Estats (3.143 m), tot un clàssic de l'esquí de muntanya. La pujada és complicada; després de superar la primera pala, cal fer un llarg flanqueig, molt dret, fins a arribar a una estreta canal que porta a l'estany de Montcalm.
Vam seguir pujant; la boira ho tapava tot i ens va costar trobar el camí. Finalment, vam deixar els esquís al coll i vam fer el cim. Només hi vam estar cinc minuts; el vent bufava fort i la boira no ens deixava veure res. Vam fer un parell de fotos i vam retornar al collet a recollir els esquís.
L'esquiada va ser perfecta; la neu estava en molt bon estat i en pocs minuts vam sortir de la boira que tapava la part alta de la muntanya. Vam fer una paradeta per menjar i vam seguir gaudint d'una baixada ideal.
El corredor estret que a la pujada tenia un aspecte impressionant era ara molt esquiable i el vam baixar sense problemes. Després vam fer el llarg flanqueig i vam baixar la pala final fins al refugi.
Vam prendre un te i una Coca-Cola fresca que havíem deixat enterrada a la neu. Vam baixar esquiant fins al límit de la neu i vam acabar la baixada pel plàcid camí entre el bosc.
Aquí teniu un petit clip de vídeo:

---

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📍 TRACK

---

MAPA:

---

Refugi de l'Estany de Pinet

La Pica per la vall francesa de l'Artigue és un clàssic, especialment des que es va construir el refugi de l'estany de Pinet. La sortida és a 1.150 m, de manera que el desnivell acumulat és de 2.000 metres. A més, el punt de partida tan baix obliga a pujar una bona estona amb els esquís i les botes a l'esquena.
Vam sortir dissabte a les 6 del matí i poc després de les 10 ja ens vam posar en marxa cap al refugi. A partir dels 1.800 m vam poder pujar amb esquís. En poc més de tres hores vam arribar al refugi.
És un edifici modern, amb tots els equipaments. En Patrick Cortade, guarda del refugi, ens va preparar un magnífic sopar: sopa de verdures, cus-cus amb xistorra i verdures, i una mena de crema per postres. Tot plegat, acompanyat per una ampolla de vi.
Vam posar el despertador a les 6.15 h i vam anar a dormir.

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📍 TRACK

---

MAPA

---

Roc Melé (2.818 m)

Al segon intent vam aconseguir fer el Roc Melé. Vam dormir a Ur i, de bon matí, vam sortir cap al coll de Puymorens. A dos quarts de vuit ja estàvem amb els esquís als peus. La guia diu que cal sortir molt aviat perquè la pujada és per la cara sud i el sol escalfa la neu des que surt.
Vam deixar el cotxe a la famosa corba baixant del coll de Puymorens i vam pujar per la vall que baixa del Pas de la Casa. La primera sorpresa la vam trobar en creuar el riu. Era la claveguera a cel obert que baixa del Pas de la Casa!
Hi havia molta neu i vam pujar a bon ritme. El sol va començar a escalfar i ja vam veure que a la baixada tindríem problemes a les cotes baixes perquè la neu estaria molt tova. Des d'aquí es veu l'estació d'esquí del Pas de la Casa i, a poc a poc, l'horitzó s'eixampla i apareixen el coll de Puymorens i el Carlit.
La pujada final ressegueix tota la carena. Vam arribar al cim del Roc Melé (2.818 m) i ens hi vam entretenir una estona fent fotos i contemplant el paisatge.
Hi ha diverses possibilitats per a la baixada però al final ens vam decidir per la més llarga: seguir la carena fins al Pic de la Cabaneta i baixar per les àmplies pales que envolten aquest cim. El recorregut per la carena fins a la Cabaneta ofereix nous panorames sobre la vall del Siscar.
Des del Pic de la Cabaneta (2.818 m) vam emprendre la llarga baixada, primer amb bona neu i després amb neu fastigosa. Vam travessar una zona de risc d'allaus i vam acabar traient-nos els esquís i baixant caminant fins a la passera per no haver de travessar la claveguera que baixa del Pas de la Casa.
Aquí teniu un vídeo curt (41") de la sortida:

---

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS

---

Ermita de Bell Lloc

Volíem fer el Roc Melé però a la nit havia caigut una forta nevada i al matí continuava nevant, de manera que vam abandonar el projecte inicial i, per no tornar a casa sense fer res, vam fer una curta passejada fins a l'ermita de Bell Lloc, des del poble de Dorres.
Encara que es tracta d'una passejada realment curta, amb gairebé un metre de neu tova i humida la progressió es fa difícil, de manera que, si més no, ens va servir d'entrenament per a futures ascensions.
Aquí teniu un petit vídeo com a mostra de la nevada que va caure aquella nit.

---

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS

---

Pic d'Eina (2.794 m) amb esquís

La temporada d'esquí de muntanya seguia a ple ritme. Aquell dia vam atacar un objectiu força interessant: el Pic d'Eina.
L'itinerari triat, per la Cerdanya francesa, recorria la llarga vall d'Eina, molt coneguda per la seva gran riquesa botànica, que esclata en mil colors durant la primavera. Ara estava tot cobert de neu, en aquell any excepcionalment ric en l'element blanc, i el paisatge era molt diferent però també d'una gran bellesa.
Vam sortir a les set de la tarda i, passant per la collada de Toses, vam arribar a Ur, a Can Castelltort, on vam sopar i dormir. A les sis del matí ens vam llevar i, després d'un bon esmorzar, vam sortir cap al poble d'Eina.
Quan vam arribar, el termòmetre del cotxe marcava -9,5 °C. Feia un fred tan intens que les fixacions dels esquís d'en Joan Guirao es van desintegrar. Sense esquís, en Joan ens va acompanyar fins al punt on es bifurquen els camins d'Eina i Finestrelles. Just en aquest punt ens vam aturar a esmorzar.
El dia era molt bo i no es veia ni un núvol a l'horitzó. Després de fer algunes fotos, en Joan va començar a baixar mentre els altres vam seguir pujant. Ens vam mantenir en contacte amb el nou radiotelèfon que havíem comprat.
La pujada era força dreta però la neu estava bé i, amb les ganivetes posades, vam seguir amunt. El panorama s'obria per moments, a mesura que pujàvem. Vam fer unes llaçades per superar el fort pendent i vam arribar a la carena, més amunt del coll que es veia barrat per una espectacular cornisa.
Des del coll es va obrir una nova panoràmica sobre la vall de Núria i les muntanyes que l'envolten, des del Torreneules fins al Puigmal. Cap al sud, el Taga tot nevat i, al fons de tot, el Montseny.
La pujada final per la carena ja no presentava dificultat. Vam resseguir la carena i vam deixar els esquís a uns 50 m del cim. En els darrers metres vam pujar pel rocam fins al punt culminant.
Al cim feia molt fred. El sol era molt brillant però corria un aire gelat. Només hi vam estar uns minuts; el temps de fer les fotos i contemplar el panorama.
Després vam retornar al punt on teníem els esquís i, després de treure les pells, vam iniciar la baixada. L'estat de la neu era perfecte i ens va permetre fer una gran baixada fins al poble d'Eina.

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS

---

Rasos de Peguera

Una sortida d'esquí de muntanya sense gaire dificultat tècnica però llarga i variada.
Vam sortir de l'estació d'esquí i vam baixar per la pista fins al poble de Peguera. Després vam tornar enrere per agafar el camí que puja al Pedró (2.067 m); vam baixar al coll de la Creu del Cabrer i vam remuntar fins als Rasos de Baix.
Finalment, per les antigues pistes, vam retornar a l'aparcament.

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS

---

Puig de Dórria (2.549 m) amb esquís

El Puig de Dòrria és un cim modest però amb una gran panoràmica sobre el Puigmal i tota la Cerdanya.
Divendres a la tarda vam sortir de Sant Adrià i vam anar a dormir a Ur, a Can Castelltort. De bon matí, després d'esmorzar com cal, vam anar amb el cotxe fins a Vallcebollera. Vam començar la pujada per pistes i dreceres entre el bosc.
Al cap d'un parell d'hores vam sortir del bosc i, per lloms arrodonits, vam anar cap al Puig de Dòrria. El dia era magnífic i el panorama s'obria per moments. Des del cim teníem una panoràmica molt extensa. Al davant, el Puigmal dominava tota la vista. Cap al nord, la Cerdanya voltada de muntanyes. Realment, aquell any hi havia molta neu...
Vam dinar al cim, al costat del pilar de l'Institut Geogràfic, mentre gaudíem d'aquest panorama.
La baixada va ser d'aquelles que es recorden. La neu estava en molt bon estat, una circumstància que no es dóna gaire sovint fent esquí de muntanya. Vam baixar per un itinerari diferent del de la pujada, per un torrent molt marcat que ens va oferir uns paisatges inoblidables.
Aquí teniu un vídeo curt del descens:

---

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS

---

BTT Beseit / Xerta

Al matí del tercer dia d'aquesta ruta en bicicleta, el temps estava fatal. Havia plogut tota la nit i continuava plovent.
Teníem el cotxe a més de seixanta km d'allí i no podíem abandonar. Calia seguir endavant, de manera que ens vam posar la capelina i vam començar a pedalar.
Primer vam baixar fins a Vall-de-roures. Sense entrar a la població, vam seguir en direcció a Lledó; abans d'arribar-hi vam agafar la via verda que ressegueix l'antiga via del ferrocarril, amb llargs túnels i airosos viaductes.
Per sort, tot era baixada, però la pluja contínua ens va deixar ben remullats. Només al final de tot, quan ja portàvem més de 50 km, una clariana ens va permetre treure la màquina de fotos i vam arribar a Xerta, d'on havíem sortit dos dies abans, tancant aquest itinerari circular.
I aquí teniu el vídeo resum d'aquesta travessia de tres dies pel Massís dels Ports. És un muntatge fet amb les fotos digitals d'aquesta sortida i ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog.

---

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS

---

BTT La Sènia / Beseit

El segon dia va ser diferent. Vam pujar fins a Fredes per la carretera, superant més de mil metres de desnivell.
Després, encara ens va quedar superar un coll per la pista enfangada i baixar fins a Beseit. Més de 50 km, amb 1.200 m de desnivell; una etapa molt més dura que la del dia anterior.
A Beseit ens vam allotjar a la fonda del poble i vam fer una sortida de fotografia nocturna abans de sopar. El poble mereixia una visita pels monuments i les cases antigues que tenia. A la nit, va començar a ploure a bots i barrals.

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS

---

BTT Xerta / La Sènia

La tradicional excursió en BTT de Reis. Aquest any ens vam decidir per un itinerari al voltant dels Ports de Tortosa-Beseit.
El primer dia vam sortir de Xerta i, seguint la pista de manteniment del canal Xerta-Càlig, vam arribar fins al barranc de la Galera. Una pista pujava al costat del barranc i enllaçava amb una nova pista que ens va portar directament a la Sénia.
Poc més de 50 km sense complicacions, una etapa gairebé plana. El dia era gris i plujós. Malgrat tot, només en algun moment van caure quatre gotes i ens vam haver de posar la capelina. L'itinerari transcorria plàcidament entre camps d'oliveres i cítrics.

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS

---