dissabte, 27 de juliol del 2002

La Peonera inferior

Descenso del barranco de la Peonera en la sierra de Guara
Després de passar calor per les muntanyes africanes de l’Atlas, vam programar una sortida refrescant i aquàtica a la serra de Guara. Vam tornar a fer el descens del barranc de la Peonera, des de l’ermita de San Martín.
Es tracta d’un dels descensos més agradables de tota la serra, sense cap dificultat tècnica però amb molta aigua, neta i transparent. És un recorregut ideal per fer en aquesta època de l’any, quan la calor fa poc recomanables altres activitats.


dijous, 4 de juliol del 2002

Gorges del Dadés - Boulmane

Travessia en bicicleta per la vall del Dadès
Novament vam continuar el camí mentre el riu s’engorjava entre uns alts espadats. La carretera pujava pel marge esquerre fins dalt d’un esperó que queia a plom sobre el riu.
El descens de l’esperó el vam fer per unes espectaculars llaçades que ens van portar novament al costat del riu. Vam seguir baixant per la carretera, travessant pobles i poblets a mesura que ens acostàvem a les terres baixes, molt més poblades.
A poc a poc van anar apareixent coses que no havíem vist fins aleshores: botigues, mesquites, escoles… Estàvem arribant al final de la vall del Dadès i aviat arribaríem a Boulmane, punt final de la travessia en bicicleta.
A partir d’aquí encara ens quedava un llarg trajecte de retorn cap a casa, que vam aprofitar per fer una mica de turisme. L’endemà vam agafar un cotxe de línia que ens va retornar a Marràqueix, on vam agafar l’avió de tornada.
Aquí tenim un fotomuntatge amb les millors imatges de la sortida, cedit per Edicions JGB , per a tots els seguidors del blog:



dimecres, 3 de juliol del 2002

Tizi-n-Quano - Gorges del Dadés

Travessia en bicicleta per l'Atlas Oriental
Vam sortir a bona hora del matí i, després de fer uns trenta quilòmetres en un cotxe tot terreny per una àmplia vall, vam arribar a Agoudal. Vam continuar per una altra pista i el Land Rover ens va deixar al lloc acordat, un coll situat a uns 2.700 metres.
Recorrent l’alta plana entre el collet on ens havia deixat el vehicle i el Tizi-n-Ouano, situat a més de 3.000 metres, ens vam anar trobant amb curiosos personatges: pastors que viuen en condicions extremes en aquestes muntanyes i que, en veure’ns venir ja des de molt lluny, ens sortien a trobar.
Un d’ells, fins i tot, ens va oferir un concert amb una trompeta que s’havia fabricat amb una ampolla de plàstic. Vam arribar al coll, a més de 3.000 metres d’altitud. Des d’aquí vam poder observar nous horitzons cap a la vall del Dadès.
La pista va iniciar un llarg descens, començant per un llarguíssim flanquejament de dotze quilòmetres fins al primer revolt. A mesura que avançàvem, anaven sorgint per sota nostre les espectaculars gorges del curs alt del riu Dadès.
Per sort, en aquest tram la pista era força bona i això ens donava seguretat, ja que en alguns indrets l’estimball era considerable. Després del llarg flanquejament vam arribar al primer revolt.
Just en aquest punt vam poder observar, a uns cinc-cents metres per sota nostre, un poblet totalment integrat en el paisatge: Aït Atto ou Moussa. Hi vam veure les cases disposades en diversos barris, agrupades amb una arquitectura interessant, els conreus, les eres, i tot perfectament mimetitzat amb l’entorn.
La pista va continuar baixant amb grans revolts. Finalitzat el descens, el nostre camí, ja planer, va resseguir la fèrtil vall del riu Dadès. En arribar a Msemrir vam trobar la carretera asfaltada, tota una novetat després de tants quilòmetres de pista.
A mitja tarda encara érem a la carretera, que pujava per superar un petit collet que evitava l’engorjat del riu. El paisatge va anar prenent grans dimensions i la calidesa de la llum de la tarda ens va acompanyar en les darreres rampes del coll.
Després va venir un llarg descens pel fons de la vall, que aquí forma un petit engorjat. Va resultar un descens molt agradable; mentre travessàvem les poblacions vam veure els homes i les dones que tornaven del camp després de treballar tot el dia.
Gairebé era fosc quan vam arribar a una zona turística en plenes gorges del Dadès, on vam trobar un excel·lent hotel. Vam sopar una tagine i vam dormir en una habitació molt confortable.


dimarts, 2 de juliol del 2002

Maison Forestal de Tirhist - Imilchil

Travessia en bicicleta per l'Atlas Oriental
Ens vam llevar aviat; aquell dia havíem d’arribar a Imilchil. Al cap de poc de sortir vam patir una punxada. Per sort, portàvem tot el necessari per resoldre l’avaria i, en pocs minuts, vam tornar a estar en marxa.
Des de Tirrhist, la pista no havia deixat de pujar. El paisatge ens recordava molt el Prepirineu i només quan passàvem pel costat d’alguna edificació o ens trobàvem amb alguna persona ens adonàvem que érem al Marroc.
Vam arribar a una cruïlla de camins i vam deixar la vall principal per remuntar un coll que calia superar per anar a Imilchil. Mentre remuntàvem, teníem belles vistes del poble de Tirrhist i dels camps de conreu, tots verds, del seu entorn.
Passat Tirhadouine vam arribar a una extensa conca que configura l’estatge superior de la vall. El sòl, recobert d’herba, donava un color especial a tot l’entorn. En bona part d’aquesta gran conca vam poder observar campaments de berbers enfeinats segant l’herba.
Es tracta d’una reserva natural i el govern acabava d’autoritzar els habitants de les valls a poder recollir l’herba de la zona. Tots aprofitaven per arreplegar-ne per alimentar el bestiar durant l’hivern.
Finalment vam arribar al coll de Tizi n’Inouzane; per sota nostre podíem observar tota la vall que havíem remuntat, amb els seus vessants plens d’herba. Després d’un llarg descens vam tornar a arribar a terreny planer.
Vam anar passant per tot un seguit de pobles on l’home es troba totalment integrat en el paisatge. Aquesta vall és molt viva i a cada pas ens trobàvem gent atrafegada movent-se amunt i avall, carretejant la collita amb les mules.
A poc a poc van anar quedant enrere els pobles i els conreus; el paisatge es va tornar àrid i, en certs moments, ens va recordar l’altiplà bolivià. Feia força calor, però sabíem que Imilchil era molt a prop i que allà ens podríem refer dels quatre dies de travessia.
Finalment vam arribar a la pista recentment asfaltada que, en vuit quilòmetres, ens va portar a Imilchil. Ens vam instal·lar en un petit hotel i, a la tarda, vam decidir anar a visitar el llac de Tislit, aprofitant una petita carretera asfaltada.


dilluns, 1 de juliol del 2002

Source - Maison Forestal de Tirhist

Travessia en bicicleta per l'Atlas Oriental
De bon matí vam reprendre el camí que començava “sucant” pel mig del cabalós riu que neix de la Source. Arribant a la població de Tagoudit, la pista va millorar força. Vam aprofitar que hi havia un grup de nois per confirmar que el poble on arribàvem era el que crèiem, ja que un sorprenent rètol situat a l’entrada estava escrit en àrab.
Al llarg d’aquesta vall vam anar veient alguns poblets, camps d’herba verda i les eres per batre el blat, tot sota els vessants del Djebel Masker, de 3.722 m, un dels gegants de l’Atlas. Vam arribar al darrer poblet de la vall i, al fons, ja podíem veure les muntanyes cap on ens dirigíem.
Just en arribar a la part més alta de la pista, la vall enclotada i àrida que havíem anat remuntant va deixar pas a una plana sorprenent. Els camps de cereals contrastaven amb els secs vessants del Djebel Masker, i aquest paisatge ens va acompanyar fins al poble d’Anemzi, que ja quedava a prop.
En arribar a Anemzi, una munió de canalla ens va sortir al pas. Vam suposar que per aquí no hi passava gaire gent amb la nostra pinta i, per tant, érem l’espectacle del dia. Aquest poble està situat en un indret molt solitari, per sobre dels 2.300 metres d’altitud.
Vam continuar el nostre camí en direcció a Imilchil. Des de l’altiplà on es troba aquest poble, la pista va començar a baixar entre camps de blat. A mesura que avançàvem, el paisatge anava canviant: els camps de conreu van anar desapareixent i, als vessants àrids de les muntanyes, hi van començar a aparèixer grans cedres.
En alguns moments el paisatge ens va recordar el nostre Prepirineu. Rodàvem per valls enclotades i abruptes, sovint al costat del tàlveg del riu, per on a estones es confonia la nostra pista, impracticable per als vehicles en alguns trams. De tant en tant vam veure alguna casa aïllada.
A primeres hores de la tarda vam passar pel poble d’Anefgou, situat a 1.930 m. Hi havia molta gent als camps i ens van saludar quan passàvem. Finalment vam arribar al refugi de Tirrhist. El guarda ens va cedir una casa perquè hi passéssim la nit.
Es tracta d’un indret molt interessant, situat al mig d’un bell bosc, amb una font de cabal important i diversos rierols. Al voltant, les muntanyes formen vessants drets d’aspecte alpí. Tota aquesta zona és una reserva natural de gran valor. El guarda ens va dir que els vessants rocallosos de la reserva estaven plens de cabres de muntanya.