Aresta dels Cavalls

Foto d’arxiu: el cim de la Roca dels Cavalls i Montserrat

---

Vam fer una sortida d’escalada a Sant Llorenç de Munt. Vam escalar dues vies a la Roca dels Cavalls:

Roca dels Cavalls, via Aresta dels Cavalls . És l’aresta més llarga de Sant Llorenç, similar a les clàssiques arestes Brucs de Montserrat. La via ressegueix una llarga aresta per la banda de la Roca dels Cavalls que mira cap a Montserrat. És una via estètica, de certa dificultat i tota en lliure.

L’ascensió comença al bell mig de l’aresta, pujant uns 20 metres de tercer grau i fent reunió sobre un gran bloc. La segona tirada és una mica més fina al principi i acaba en un replà. Després ve una tirada fàcil per una rampa amb bones preses. Vam fer reunió sota un desplom que barra el pas per l’aresta. Vam sortir de la reunió flanquejant a l’esquerra per evitar el desplom, anant a buscar una canal, també força difícil. Superada la canal, només quedaven els darrers metres, ja fàcils, fins al cim.

Roca dels Cavalls, via Normal. Des del cim de la Roca dels Cavalls vam baixar en ràpel fins al peu de l’agulla i, des d’aquest punt, vam pujar la via Normal, amb una sola tirada d’uns 20 metres de tercer grau.

Aquesta via s’anomena també del Sifó perquè, per fer-la, cal baixar des del cingle per una canal herbosa o amb un curt ràpel fins al peu de l’agulla. És la via de la primera ascensió, realitzada l’any 1923.

Molts anys més tard, en una visita a aquestes muntanyes, vam fer un petit vídeo amb el dron, amb vistes aèries d’aquesta magnífica aresta:

---

---

T R A C K

---

RESSENYES:

---

Pic Barbet (2.733 m) via Sala-Bobo

---

Una via molt clàssica, una de les poques vies d’escalada del massís del Canigó, que puja per un diedre a la cara nord del Pic Barbet (2.733 m). La via es feia totalment en escalada lliure, amb una gran varietat de tècniques, sobre una roca granítica de molt bona qualitat, franca i segura.

La bellesa d’aquesta escalada va fer que fos inclosa en un llibre clàssic del pirineisme: Los Pirineos, las 100 mejores ascensiones y excursiones , de Patrice de Bellefont. Va ser precisament el fet que aquesta via fos considerada entre les cent millors dels Pirineus el que ens va portar a intentar-la.

En aquell temps encara es podia pujar en cotxe fins al refugi dels Cortalets. Era una pista molt llarga però en bon estat, que arribava fins a la mateixa porta del refugi. Nosaltres ho vam fer així i vam dormir al refugi dels Cortalets, propietat del Club Alpí Francès (CAF).

L’endemà, després d’una aproximació relativament curta, vam iniciar l’escalada pel magnífic diedre, molt ben definit i amb una roca excel·lent. El diedre puja per la cara nord de la muntanya, que cau sobre un indret fosc i ombrívol, on encara hi havia una bona congesta de neu en ple mes d’agost.

Vam superar la via sense problemes, amb passos de cinquè grau, i vam arribar al cim del Pic Barbet (2.733 m). Des del cim vam retornar fàcilment al punt de partida pel camí de la via normal del Barbet, sense cap dificultat.

---

RESSENYA:


MÉS FOTOS:

---

Obrint via a l'Agulla dels Ossos

Foto d'arxiu: Miranda dels Ossos. Desembre de 2014

---

Escalada a Montserrat, a la regió d’Agulles. Aquell dia vam fer una tirada de la nova via que estàvem obrint a l’Agulla dels Ossos, anomenada via dels Avis. Vam obrir i equipar una part del recorregut però no el vam acabar. De fet, aquesta via, tot i portar el meu nom, no l’he fet mai completa. Vaig participar en aquesta primera jornada d’obertura però, quan els companys la van acabar poc després, jo estava fent el servei militar i no hi vaig poder ser. Amb el pas dels anys, mai no vaig trobar el moment de tornar a l’Agulla dels Ossos per completar-la.

Aquell mateix dia també vam fer la via Normal de l’Agulla dels Ossos, una via força exigent, tota en escalada lliure, que puja per la cara nord de l’agulla. És una única tirada de cinquè grau.

---

RESSENYES:

RESSENYA HISTÒRICA · VIA DELS AVIS:

---

Le Doigt de Dieu, aresta integral

---

Vam acabar la nostra estada a les Calanques amb l’ascensió al Doigt de Dieu per una variant de la via de l’Aresta Integral, un recorregut molt estètic que segueix un esperó que cau a plom sobre el mar blau. L’ambient marítim, amb el mar molt a sota, donava a l’escalada un caràcter espectacular i diferent de tot el que havíem fet fins aleshores en aquest viatge.

---

MÉS FOTOS:

---

Pilier de la Sirenne, via Sy Ray

---

Tornant de Chamonix, com que el mal temps ens va fer tornar abans del que teníem previst, ens vam aturar un parell de dies a les Calanques per escalar en aquesta zona. El primer dia vam fer la via Siray al Pilier de la Sirène.

La via es feia totalment en lliure i pujava per un esperó de la Falaise Droite de la Calanque d’En Vau. Tenia una escalada molt variada, amb diedres, plaques i fins i tot un curt ràpel després de superar una cornisa. La tirada final coincidia amb la sortida de la via del Couloir du Cocodrile.

---

RESSENYA:

---

MÉS FOTOS:

---

Clocher de Planpraz (2.428 m) via Dulfer

---

Continuava fent mal temps a Chamonix i, com que no podíem fer escalades als grans cims, vam tornar a Planpraz per escalar en aquesta zona. Vam fer la via Dülfer al Clocher de Planpraz, una via clàssica que recorre una roca granítica excel·lent, amb passos atlètics i escalada molt elegant.

---

Clocher de Planpraz (2.428 m), via Ravanel

---

El temps no estava massa segur després d’un parell de dies de pluja, de manera que no era prudent atacar els grans cims que envolten Chamonix. Per aprofitar l’estada vam triar un objectiu menor però que ens permetia gaudir de l’escalada en aquestes terres alpines.

Vam pujar amb el telefèric fins a Planpraz, on hi ha una petita estació d’esquí d’estiu, i des d’allà vam superar la via Ravanel del Clocher de Planpraz (2.428 m). Es tracta d’una magnífica escalada sobre granit, encara que en un cim molt més modest que els gegants que teníem a la vista.

---

MÉS FOTOS:

---

Intent a Tête Rousse

Foto d’arxiu: refugi de Tête Rousse, 1976

---

Durant la nostra estada a Chamonix d’aquell estiu volíem fer l’ascensió a l’Aiguille de Bionnassay. El primer pas era pujar al refugi de Tête Rousse, situat al peu de l’agulla i que ja coneixíem d’una ascensió anterior al Mont Blanc.

Aquell dia vam pujar des del final del telefèric del Niu d’Àligues en direcció al refugi, però no va poder ser. Una borrasca molt profunda afectava els Alps i, al cap de poc d’haver sortit, va començar a ploure amb força. Tot estava completament tapat i vam decidir deixar-ho per a una altra ocasió.

A més, els pronòstics meteorològics anunciaven mal temps també per a l’endemà, de manera que l’ascensió a l’agulla quedava definitivament descartada. Vam retornar al càmping de La Mer de Glace, a Chamonix, on ens vam instal·lar per passar uns dies veient ploure.

---