dijous, 23 de març del 1978

Refugi d'Estós

Estada al refugi d’Estós amb mal temps
Venint de La Pedriza, on havíem passat uns dies escalant, vam pujar al refugi d’Estós amb la intenció de fer el Posets.
Va fer mal temps tots els dies i no vam poder fer cap activitat. Només va fer bon temps el primer dia, quan vam arribar, i vam estar una estona jugant a fer salts sobre la neu.
L’endemà al matí ja havia arribat la borrasca i no vam poder fer res.

MÉS FOTOS:
Estada al refugi d’Estós amb mal temps
Estada al refugi d’Estós amb mal temps
Estada al refugi d’Estós amb mal temps
Estada al refugi d’Estós amb mal temps

dimarts, 21 de març del 1978

Escalada a la Pedriza: el Canto del Tolmo

Canto del Tolmo, vía Extraplomo
Vam acabar aquesta primera estada a La Pedriza amb una via d’escalada artificial, curta però difícil.
El Canto del Tolmo és una roca de forma esfèrica de gran tamany, un canto rodado desprès, en temps geològics, d’alguna de les muntanyes del voltant. Com que la roca és esfèrica, totes les cares són extraplomades i no hi ha cap via fàcil en lliure.
Nosaltres vam escalar la via més clàssica, la que puja per l’extraplom més marcat de la roca, per la cara nord. La via estava totalment equipada amb burins, de manera que la dificultat era exclusivament atlètica, ja que calia progressar amb els estreps, cosa gens fàcil en una paret extraplomada.
Malgrat tot, vam fer la via força bé, superant l’extraplom amb molt esforç però sense més problemes. És un lloc ideal, a peu pla, per fer pràctiques d’escalada artificial.


RESSENYA:
Canto del Tolmo

dilluns, 20 de març del 1978

Escalada a la Pedriza: La Sur del Pájaro

Escalada a La Pedriza: El Pájaro, cara sud
El segon dia d’estada a La Pedriza el vam aprofitar per escalar una de les vies més clàssiques d’aquesta escola d’escalada: el Pájaro per la cara sud.
És una via de força dificultat, fins i tot amb algun pas que en aquella època es catalogava de sisè grau. És una via atlètica i molt completa, amb plaques d’adherència, fissures, bavareses i diedres.
El pas més difícil es troba al que anomenen el escudo, una llosa en forma d’escut que sembla sobreposada a la paret. Un altre pas molt característic, situat al principi de la via, és el que s’anomena el jaboncillo, una placa llisa que cal superar per adherència però amb molt poca fricció.
En resum, la Sur del Pájaro és una via que qualsevol escalador de La Pedriza hauria de fer, ja que és la més clàssica de la zona. La via és molt variada i s’hi utilitzen tota mena de tècniques, sempre en lliure: fissures, plaques, diedres, bavareses i xemeneies.
Des del cim vam fer un ràpel volat d’uns 25 metres per arribar a una plataforma, des d’on ja vam poder baixar desgrimpant fins al peu de la paret.


RESSENYA:
El Pájaro, via Sur

diumenge, 19 de març del 1978

Escalada a la Pedriza: el Yelmo

Escalada a La Pedriza: El Yelmo, vies Higinio i Walkiria
Aprofitant els primers dies de les vacances de Setmana Santa, vam anar a practicar l’escalada a La Pedriza, una escola d'escalada propera a Madrid on es practica l’escalada en roca granítica.
En general s’hi troben plaques llises que cal superar per adherència, però també escalada atlètica amb diedres, xemeneies i bavareses. En aquesta primera jornada vam pujar fins al Yelmo, una de les roques més característiques de La Pedriza, i vam fer dues vies.
Via Higinio: és una de les més clàssiques de La Pedriza i de les primeres vies que es van obrir en aquesta zona. Comença per unes canals a la dreta d’una roca adossada que s’anomena Gendarme de los Higinios.
Es fa una tirada curta i una altra més llarga, per dues fissures que pugen paral·leles i que es canvien a mitja tirada. La segona reunió és al peu d’una curta xemeneia, que no és difícil si es fa per dins, ja que és més ampla per l’interior que per l’exterior.
S’arriba a un arbre molt visible des de baix, on es fa la tercera reunió. Després, en pujar uns metres, s’inicia la denominada Travesía de los Higinios, un llarg flanqueig utilitzant un petit llavi de la gran paret del Yelmo.
La reunió es fa a sobre d’unes “setas”. Una tirada més per placa porta fins a una plataforma on es munta la cinquena reunió. Finalment, només resta superar una curta fissura-xemeneia que porta a una zona fàcil, per on ja gairebé caminant s’arriba al cim del Yelmo.
Via Walkiria (variant per la placa): en la primera tirada la via recorre una roca separada de la paret i recolzada sobre la gran paret del Yelmo. Són passos difícils d’adherència per una placa tallada per diverses fissures, que formen passos més verticals. La primera reunió es fa sobre aquesta llastra.
La segona tirada puja per la placa, aparentment fàcil però gairebé sense preses. S’ha de superar per adherència i, a mesura que es puja, va minvant el pendent fins que s’arriba, ja fàcilment, a la segona reunió.
La tercera tirada segueix amb la mateixa tònica, pujant per adherència però sense verticalitat. Es fa la tercera reunió i aquí acaba l’escalada, ja que la resta és una simple grimpada fàcil que es pot fer desencordats.


RESSENYES:
El Yelmo, vía Higinios

El Yelmo, vía Walkiria

dimarts, 14 de març del 1978

Escalada al Figaró

Escalada al Sot del Bac: Germana Petita, Germana Gran i Roca Plana
Foto d'arxiu: la Germana Gran

Després de tres anys des de la nostra darrera visita al Sot del Bac, vam tornar a aquesta escola d’escalada per repetir diverses vies que ja havíem fet temps enrere.
Durant la jornada vam escalar quatre vies:
  • La Germana Petita, via Normal
  • La Germana Gran, via Normal
  • Roca Plana, via Xemeneia
  • Roca Plana, via Gran Diagonal
Totes són vies fàcils i sense complicacions.

MÉS FOTOS:
Escalada al Sot del Bac: Germana Petita, Germana Gran i Roca Plana
Escalada al Sot del Bac: Germana Petita, Germana Gran i Roca Plana
Escalada al Sot del Bac: Germana Petita, Germana Gran i Roca Plana
RESSENYES:
Ressenya de la via Normal de la Germana Petita
Ressenya de la via Normal de la Germana Gran
Ressenya de la via Xemeneia de Roca Plana
Ressenya de la via Gran Diagonal de Roca Plana

diumenge, 12 de març del 1978

Escalada a Montserrat

La Prenyada, via Gómez-Xalmet
Vam fer una jornada d’escalada a Montserrat, al sector de Trinitats. Durant el dia vam escalar tres vies:
  • La Prenyada, via Gómez-Xalmet
  • La Prenyada, via Original
  • La Panxa del Bisbe, via Cara Est
La via Gómez de la Prenyada és una de les més belles de les vies clàssiques de Montserrat i puja gairebé tota en escalada lliure utilitzant tota mena de tècniques. La via comença per un marcat diedre xemeneia, una curta tirada que superem totalment en lliure fins a una plataforma situada dins de la xemeneia.
A continuació es progressa amb tècnica de ramonage fins que la xemeneia es tanca i cal superar un desplom en escalada artificial. Són pocs metres i després es completa la tirada en lliure fins a la reunió, que es fa sobre estreps.
La tercera tirada, totalment en lliure, puja per una placa seguint una marcada fissura fins a una bauma on es munta la reunió, semipenjat d’estreps assegurats amb una savina. Segueix una altra tirada en lliure per la fissura, molt tècnica i difícil, fins a un gran replà on es fa reunió.
Des d’aquí només resten dues tirades més, ja no tan difícils com les anteriors, que amb dificultat decreixent porten fins al cim de la Prenyada.
De baixada vam aprofitar per escalar la via Original de la Prenyada, una via fàcil que supera en una sola tirada la part del darrere de l’agulla.
Després de la Prenyada encara ens va quedar temps i vam intentar escalar la via Barberà-Cortés, que puja la Panxa del Bisbe per la cara Est. Ens vam equivocar d’itinerari i en realitat vam fer una variant d’aquesta via, que vam anomenar Cara Est.
És una via fina i elegant que supera el gran mur de la cara Est de la Panxa del Bisbe. Comença pujant per una canal difícil, primer amb tècnica bavaresa i després en ramonage, fins a una reunió semipenjada sobre estreps.
La segona tirada és totalment en lliure, de placa amb tendència a l’esquerra, fins arribar a un gran forat on es munta la segona reunió. A partir d’aquí l’escalada ja és fàcil fins al cim. Es pot fer en una sola tirada o bé fer reunió a mig recorregut assegurats en una savina, en un lloc molt còmode.
Com que la via era inèdita —si més no, no n’havíem vist cap ressenya—, vam fer nosaltres mateixos una petita ressenya amb la descripció i el gràfic de l’ascensió.

RESSENYA:
La Prenyada, via Gómez-Xalmet
La Prenyada, via Original
La Panxa del Bisbe, Cara Est
RESSENYA HISTÒRICA:
La Panxa del Bisbe, Cara Est

dissabte, 11 de març del 1978

Intent a la Sánchez-Reinal

Primer intent a la via Sánchez-Reinal al Penyassegat de Garraf
Foto d'arxiu: via Sánchez-Reinal, abril de 1978

Vam fer un primer intent d’escalar la via Sánchez-Reinal, al Penyassegat de Garraf. Les cròniques de l’època no expliquen el motiu pel qual vam abandonar aquest primer intent.
Sí que va quedar constància que poc després d’aquest abandonament, el 8 d’abril del mateix any, vam tornar a Garraf i aquella vegada vam completar l’ascensió.
La idea de fer aquesta via, com les altres vies que havíem escalat al Garraf, va venir de la lectura d’un article publicat en el número 663 de la revista Muntanya (octubre de 1972), amb la descripció i la ressenya de les principals vies de la zona.
Podeu veure, clicant sobre la fotografia, l’àlbum Escalada a Garraf, amb les imatges de les escalades que vam fer al penyassegat de Garraf entre els mesos de gener i maig de 1978.


diumenge, 5 de març del 1978

La Momieta, via Torres-Iborra-Ángel

Escalada a la Momieta per la via Torres-Iborra-Àngel
Foto d'arxiu: la Mòmia, la Momieta i els Flautats. Maig 2018

Vam fer una escalada a Montserrat, a la zona de la Trinitat, escalant la Momieta per la via Torres-Iborra-Àngel , una via de tres tirades, bàsicament d’escalada artificial.
La via puja per la cara nord, oposada a la via normal, que és la més clàssica d’aquesta agulla. La primera tirada puja gairebé tota en escalada artificial de burí fins poc abans d’un forat molt marcat, on cal sortir en lliure difícil flanquejant un parell de passos a l’esquerra per entrar-hi.
Després es continua flanquejant una mica més a l’esquerra i, tot seguit, en vertical artificial, superant algun pas desplomat i amb alguna sortida en lliure, fins arribar a un replanet on es munta la segona reunió. Des d’aquí només queda una tirada curta en lliure, amb algun pas d’artificial, fins al cim.
Després de fer la Momieta vam fer un tempteig a la via Santacana de la Mòmia, una de les més difícils de la zona, però vam acabar abandonant.

RESSENYA:
Escalada a la Momieta per la via Torres-Iborra-Àngel