dissabte, 31 de desembre del 1977

Paret de Terradets, via CADE

Paret de Terradets, via CADE
Vam fer la via CADE de la paret de Terradets, la primera i més clàssica de les vies d’aquesta gran paret. La via era molt llarga, ja que supera tota la paret, però hi havia la possibilitat d’arribar només fins a la feixa i deixar per a una altra ocasió la resta de la via. Nosaltres vam fer la via fins a la gran feixa; una magnífica escalada, tota en lliure, amb una gran varietat de passos i amb una roca immillorable.
De baixada ens vam aturar al bar del Port d’Àger, un lloc molt curiós, on vam demanar un entrepà de pernil i ens van portar un pernil sencer perquè talléssim el que volguéssim. Després encara vam arribar a la festa de final d’any al Centre Excursionista.

RESSENYA (amb les reunions i graduacions actuals):
Ressenya de la via CADE, paret de Terradets
MÉS FOTOS:
Paret de Terradets, via CADE
Paret de Terradets, via CADE
Paret de Terradets, via CADE
Paret de Terradets, via CADE
Paret de Terradets, via CADE
Paret de Terradets, via CADE

dilluns, 26 de desembre del 1977

Pedraforca, via Pany hivernal

Escalada hivernal al Pedraforca, via Pany
Vam fer una escalada hivernal al Pedraforca. Vam sortir de casa el dia de Nadal després de dinar i vam pujar a dormir al refugi Lluís Estasen. L’endemà vam fer la via Pany, no gaire difícil però força llarga, ja que supera la gran muralla de la cara nord del Pedraforca.
Era una hivernal però les condicions eren bones, ja que no hi havia massa neu a la paret. Tot i així vam haver de superar algun tram amb piolet i grampons. Abans de començar vam tenir un petit incident quan una pedra li va caure al cap al Toni. Afortunadament la pedra era petita i la ferida no va ser greu.


RESSENYA:
Ressenya de la via Pany al Pedraforca

dissabte, 24 de desembre del 1977

Pràctiques d'escalada a Montgat

Rocòdrom de Montgat
Foto d'arxiu: rocòdrom de Montgat, 1983

Vam anar a escalar al rocòdrom de Montgat. Vam fer pràctiques d’escalada en aquesta pedrera abandonada.

dijous, 22 de desembre del 1977

La Gorra Frígia, via Mompart

La Gorra Frígia, via Mompart, Montserrat
Vam fer una sortida d’escalada a Montserrat, a la zona de les Magdalenes. Vam escalar una via clàssica que ja havíem fet diverses vegades: la Gorra Frígia, via Mompart. Era desembre i feia fred. A més, una densa boira ho envoltava tot però, com que es tractava d’una via molt coneguda i que ja havíem fet altres vegades, no ens vam fer enrere i vam completar l’ascensió sense problemes.
Aquesta vegada venien dues escaladores novelles, la Magda i l’Emma, que van superar la prova amb molt bona nota.

RESSENYA:
Ressenya de la via Mompart a la Gorra Frígia
MÉS FOTOS:
La Gorra Frígia, via Mompart, Montserrat
La Gorra Frígia, via Mompart, Montserrat
La Gorra Frígia, via Mompart, Montserrat

diumenge, 18 de desembre del 1977

Comencem la via d'Oliana

Cinglera dels Esplovins, via Regina
Foto d'arxiu: Cinglera dels Esplovins, VF Regina, febrer 2007

Vam començar la nova via a l’Esperó de les Orenetes, a la Cinglera dels Esplovins, a prop d’Oliana. Després d’un parell de sortides per estudiar el terreny i buscar el millor lloc per atacar la paret, en aquesta ocasió vam arribar per primera vegada a peu de via, després de marcar una mica el camí amb pintura vermella.
Vam iniciar l’escalada obrint tres noves tirades de la nova via, amb passos de tercer, quart i cinquè grau, totes en lliure. Vam muntar les reunions i també vam col·locar algun pitó d’assegurança.

RESSENYA:
Ressenya de la via a la Cinglera dels Esplovins

diumenge, 11 de desembre del 1977

La Miranda de Sant Antoni

Miranda de Sant Antoni i Cavall Bernat
Foto d'arxiu: Miranda de Sant Antoni i Cavall Bernat. 2011

Escalada a Montserrat, a la zona de Sant Jeroni. Vam fer una única via: la Miranda de Sant Antoni, per l’Aresta Brucs. És una via fàcil, d’una sola tirada de tercer grau amb algun pas de quart, que puja per la cara sud, la que dóna al Bruc.
La via no té gaire dificultat ni interès, però ens va oferir una bona vista del Cavall Bernat, que teníem just al davant.

RESSENYA:
La Miranda de Sant Antoni

diumenge, 4 de desembre del 1977

Exploració per Montserrat

Panoràmica de Montserrat
Foto d'arxiu: panoràmica de Montserrat

Vam fer una excursió per Montserrat per explorar noves zones per obrir vies. L'itinerari va ser: Refugi d'Agulles – Portell Estret - Coll de Port – Frares Encantats – Portell Estret – Coll de Guirló.

diumenge, 27 de novembre del 1977

Intent a la Besona Inferior

Les Bessones
Foto d'arxiu: les Bessones

Un mal dia d'escalada. Primer vam abandonar a la via Iglesias de la Bessona Inferior i després a La Filigrana, via Original. Les cròniques de l'època no expliquen quina va ser la causa per la qual vam abandonar.

diumenge, 20 de novembre del 1977

Mallo Pisón, via Pany-Haus

Mallos de Riglos
Foto d'arxiu: los Mallos de Riglos; el primer, el Mallo Pisón

Escalada a Riglos. Va ser la primera i única escalada en aquest massís excepcional, en alguns aspectes similar a Montserrat, tot i que aquí el conglomerat està format per blocs més grans, els característics bolos de Riglos. Com que era la primera visita a Riglos vam optar per un itinerari clàssic, potser el més clàssic: la xemeneia Pany-Haus del Mallo Pisón, que apareix amb el número 59 en el llibre de les 100 millors ascensions dels Pirineus.
Són 280 metres d'escalada, de gran verticalitat però no massa difícils perquè se superen en bona part amb tècnica de ramonage per una profunda xemeneia. Hi ha alguns passos de cinquè grau, tot i que la tònica general és el quart grau. Aquests passos més difícils es troben en els estretaments de la xemeneia, tancada per petits sostres que cal superar sortint cap a fora amb passos molt aeris.
També hi ha un únic pas on cal posar un estrep, tot i que les ressenyes modernes marquen aquest pas en lliure i el cataloguen com a 6a. S’arriba al coll on acaba la xemeneia i comença la segona part de l’escalada, ara per placa, per arribar al cim.
Fins aquí tot va anar molt bé i vam superar els passos sense massa problemes, però quan estàvem a la segona tirada del sector final va començar a ploure. No era una pluja fina, sinó un xàfec intens que en pocs minuts va deixar la roca ben mullada, convertint la paret en un riu. Recordo que, mentre superava algun dels petits desploms que es presenten en aquest sector final, l’aigua baixava com una fina cortina per sobre la roca, complicant l’escalada.
Vam arribar al cim i vam iniciar el descens, que tampoc és fàcil. Per començar, 70 metres de ràpel fins al coll, amb dos ràpels de 30 i 40 metres sota la pluja. Després, més ràpels en remull fins arribar al ràpel de la gruta, un ràpel volat de 40 metres gairebé sense tocar mai la paret.
La pluja estava en el seu punt màxim quan vam llançar la corda al buit i vam començar el ràpel extraplomat. Amb les cordes tan mullades tot era més complicat i, a més, no parava de ploure. Recordo que, mentre anava rapelant, l’aigua baixava a raig per la corda i m’entrava per la màniga del braç de dalt, mullant-me tot.
Finalment vam arribar al peu de via, ben molls però contents per haver pujat el Mallo Pisón, el cim més característic de Riglos.
Encara no havíem acabat la feina. Des de Riglos vam baixar en cotxe fins a Saragossa, ja que en Toni estava fent el servei militar i havia de tornar a la caserna; havia deixat el petate amb l’uniforme dins del cotxe.

diumenge, 13 de novembre del 1977

La Talaia Gran, via Cervera-Raul

La Talaia Gran, via Cervera-Raul

Des del Monestir de Montserrat vam fer la llarga aproximació per Sant Jeroni fins al Coll del Migdia, on comença la via Cervera-Raul a la Talaia Gran, una via llarga i fina que puja per l’aresta sud d’aquesta agulla.
La via Cervera-Raul és una de les clàssiques arestes de Montserrat. Puja per tota l’aresta sud de la Talaia amb varietat de passos, però bàsicament en lliure de força dificultat.
Després de dues tirades en lliure en terreny una mica descompost (IV, V), vam arribar a un mur vertical que cal superar en escalada artificial de burí (uns cinc metres). A continuació vam sortir en lliure, amb finura montserratina, fins a arribar a la tercera reunió.
La quarta tirada és la més difícil. Teníem al davant un tram desplomat; vam flanquejar uns metres cap a la dreta fins que vam poder superar el pas en lliure difícil (V+) i vam continuar en lliure fins a la quarta reunió.
Amb una tirada fàcil vam arribar al cim de l’agulla adossada a la Talaia. Després de fer reunió vam baixar una mica per poder passar a la paret de la Talaia, on vam trobar un altre pany de paret vertical que vam superar en artificial.
A continuació vam sortir en lliure difícil; aviat va minvar la dificultat i vam arribar a la reunió des d’on ens quedaven dues tirades no tan difícils (IV i III) que ens van permetre arribar al cim de la Talaia Superior.
És una via de gran bellesa, una de les millors que havíem fet a Montserrat, amb dificultat però amb bona roca i la verticalitat justa per gaudir d’una magnífica escalada.
Des del cim vam baixar en ràpel per la cara oposada i després per la canal de l’est per retornar al peu de via. Finalment vam baixar per la Canal del Migdia fins a Santa Cecília i, des d’allà, per la carretera fins al Monestir.

RESSENYA:
La Talaia Gran, via Cervera-Raul

MÉS FOTOS:
La Talaia Gran, via Cervera-Raul

diumenge, 6 de novembre del 1977

La Panxa del Bisbe & La Mòmia

La Mòmia, Montserrat
Foto d’arxiu: al cim de la Mòmia, novembre de 2008

Vam fer una sortida d’escalada a Montserrat, a la zona de Sant Benet. Vam fer dues vies: La Normal de la Panxa del Bisbe surt del petit collet de la part contrària de la via Pel Davant. Després de pujar uns metres, comença un llarg flanqueig cap a la dreta fins a arribar a un replà herbós, on vam muntar la primera reunió.
Des d’aquest punt només quedava una fàcil grimpada fins al cim.
La Normal de la Mòmia és tota una clàssica, que havíem repetit diverses vegades. Després de pujar per una curta canal fins a l’indret conegut com el Jardí de la Mòmia, vam flanquejar cap a l’esquerra fins a una gran bauma, on vam poder fer reunió.
A continuació ve el tram més compromès de l’ascensió. Vam pujar directament en lliure, de tercer grau amb passos de quart, amb bones preses però sense assegurances (en aquell temps), fins al cim.

RESSENYES:
La Panxa del Bisbe
La Mòmia

dimarts, 1 de novembre del 1977

L'Elefant, via Cerdà-Pokorski

L’Elefant, via Cerdà-Pokorski
Foto d’arxiu: ermita de Sant Salvador. Maig de 2018

Vam fer una sortida d’escalada a Montserrat, a la zona de la Trinitat. Vam escalar la via Cerdà-Pokorski de l’Elefant.
És una via poc freqüentada, que puja totalment en lliure per la cara nord de l’Elefant. La primera tirada és curta i ens va portar fins a una cornisa ben marcada, on vam fer la primera reunió.
La segona tirada és la clau de la via. Puja uns 30 metres en vertical, amb passos de cinquè grau i, en aquell temps, sense bones assegurances, fins a una savina on vam muntar la segona reunió. És una tirada de finura montserratina, amb la manca d’assegurances característica de l’època.
La tercera tirada ja no és tan difícil i ens va portar directament al cim, amb uns 20 metres d’escalada de tercer grau amb algun pas de quart.
Després volíem fer la xemeneia Barriere-Gil, als Flautats, però vam abandonar. Les cròniques de l’època no en detallen les causes i no en recordo res, però imagino que la xemeneia no ens devia agradar gaire, ja que les ressenyes parlen d’una canal descomposta i sense assegurances.

RESSENYA:
L’Elefant, via Cerdà-Pokorski

dilluns, 31 d’octubre del 1977

Escalada als Mollons

Escalada als Mollons, La Pobla de Claramunt
Foto d’arxiu: escalant als Mollons, via Àpia, 1972

Vam fer una sortida d’escalada als Mollons, una zona d’escola d’escalada calcària amb vies curtes, situada al costat de la Pobla de Claramunt. És el lloc on vam fer la primera sortida d’escalada de la nostra història, l’any 1972. En aquesta ocasió vam fer tres vies.
Primer Molló, via Àpia: És la més clàssica de les vies d’escalada als Mollons. Puja per l’esperó del Primer Molló, també anomenat Molló Gran. Són dues tirades en lliure, encara que es pot fer una reunió intermèdia a la meitat de la segona tirada.
El descens es fa pel darrere, amb una curta desgrimpada fins al collet que separa el Molló del Cingle. Hi ha un parell de passos equipats amb una cadena i unes cordes fixes, però sense gaire dificultat.
Tercer Molló, via Diedre i Crestes: És la via més llarga de la zona i, en realitat, és la combinació de dues vies. A més, té una ascensió optativa a un gendarme de la cresta molt singularitzat, anomenat El Ninet.
La via comença per un tram de paret anomenat Paret de la Cotilla, amb bones preses. S’arriba a un replà on es munta la reunió, i continua per un diedre fins al peu del Ninet.
Vam vorejar el Ninet amb facilitat per la seva base fins a un collet situat a l’altra banda. A partir d’aquí comença la Via Crestes, que puja seguint la cresta en escalada lliure, sense massa dificultat.
El Ninet, via Cisco: Vam fer aquesta curta ascensió com a complement de la via Diedre i Crestes. Des del collet superior vam flanquejar uns metres per atacar la cara sud-oest.
L’ascensió comença amb un pas molt difícil, que els primers ascensionistes van fer amb un pas d’esqueneta. Hi ha un pitó on es pot posar un estrep. Superat aquest pas, la dificultat disminueix progressivament fins arribar al cim de l’agulla.

BIBLIOGRAFIA: RESSENYES:
Primer Molló, via Àpia
Tercer Molló, via Diedre i Crestes
El Ninet, via Cisco

diumenge, 30 d’octubre del 1977

La Mòmia, via Haus-Extrems

La Mòmia, via Haus-Extrems (Montserrat)
Foto d’arxiu: l’empotrament, pas clau de la Haus-Extrems

Escalada a Montserrat, a la zona de la Trinitat. Vam fer la via Haus-Extrems de la Mòmia, una via catalogada de sisè grau que supera, amb tècnica d’encastament, una gran llosa enganxada a la paret de la Mòmia.
És una de les vies clàssiques de més categoria de Montserrat, ja que supera totalment en lliure, en sis tirades, el pany de paret més llarg de la Mòmia.
La primera tirada puja per un diedre una mica descompost fins a una bauma situada sota la gran xemeneia, que constitueix el pas clau de la via.
La segona tirada, espectacular i molt aèria, comença amb tècnica de ramonage, però ben aviat la xemeneia s’estreny i cal pujar amb tècnica d’encastament, col·locant a la fisura tot el que es pot: puny, mà, braç, genoll o peu, i aprofitant les petites preses de la placa.
És un exercici clarament atlètic que requereix molta tècnica i habilitat per aprofitar els recursos que ofereix la roca. Més amunt, la fisura s’obre i s’arriba a la reunió, situada sobre la gran llastra.
Nosaltres, tal com marcava la guia clàssica, vam fer una reunió abans, just quan el diedre s’obre.
A partir d’aquest punt, la dificultat de la via no supera el quart grau. De fet, després de superar la tirada de l’encastament, la resta de la via ens va semblar relativament fàcil, tot i mantenir-se en aquest grau.
Són tres tirades (actualment dues) d’agradable escalada lliure per placa que ens porten fins al cim de la Mòmia.

DOCUMENTACIÓ: RESSENYA:

diumenge, 16 d’octubre del 1977

Paret NW de Sant Jeroni, via TIM

Miranda de Sant Jeroni, via TIM (Montserrat)
Foto d’arxiu: Sant Jeroni des de la VF Borinot. Març de 2014

Escalada a Montserrat. Vam fer la paret nord-oest de Sant Jeroni per la via TIM, una via que puja per una gran xemeneia fins al punt més alt de la muntanya de Montserrat.
Segons la Guia d’escalades a Montserrat, aquesta és la via més llarga que es pot fer a Montserrat amb tècnica de ramonage. La guia d’en Picazo diu el mateix, tot i que amb alguna reserva: “és una de les xemeneies més llargues del massís”.
La primera tirada és relativament fàcil. La xemeneia és molt profunda i podem triar l’amplada amb la qual ens sentim més còmodes. No hi ha cap assegurança i, al cap d’uns 35 metres, es troba la reunió.
La segona tirada és una mica més forçada, ja que la xemeneia es va tancant i cal sortir cap a fora, per sobre del buit, que cada vegada es fa més impressionant. Arribem a un replà tancat per un sostre, on fem reunió.
La tercera tirada segueix la mateixa tònica però amb passos més difícils. Antigament s’hi feien un parell de passos amb estreps, però les guies modernes els marquen com a A0.
Vam fer la darrera reunió i vam sortir de la xemeneia superant per placa els darrers metres, amb dificultat minvant però amb un pas encara exigent.
En resum, una magnífica via d’escalada que ens va deixar ben satisfets.

DOCUMENTACIÓ: RESSENYA:

Miranda de Sant Jeroni, via TIM

diumenge, 9 d’octubre del 1977

La Bandereta, via Ven-Suri-Ven

Ven-Suri-Ven, via Cerdà-Riera a la Bandereta (Montserrat)
Foto d'arxiu: reunió sobre el bloc inestable

Escalada a Montserrat, regió d’Agulles. Vam fer una de les vies més clàssiques d’Agulles, la via Cerdà-Riera de la Bandereta, coneguda popularment amb el nom de Ven-Suri-Ven, en memòria dels primers ascensionistes de l’agulla (no d’aquesta via): Ventura, Surinyach i Vendrell.
L’entrada a la via es pot fer de diverses maneres però, amb pocs metres d’escalada, vam arribar a la primera reunió en un gran arbre. Segons com es faci l’entrada, aquest arbre pot ser la segona reunió.
Aquí comença pròpiament la via, amb una fisura en diagonal per on vam pujar en lliure molt difícil i vertical fins a la segona reunió, que es fa sobre un bloc enganxat a la paret (vegeu la foto). És una reunió impressionant per la seva situació sobre una gran timba i també perquè el bloc no està totalment enganxat a la paret sinó que es mou una mica. Realment impressionant.
La tercera tirada segueix per la mateixa fisura, ara molt més fina, que cal superar amb passos d’artificial (actualment es fa en lliure o A0) fins a la tercera reunió, ja dintre de la canal de sortida.
Vam acabar la via pujant per la xemeneia amb tècnica de ramonage i, finalment, ja molt fàcil fins al cim.

FOTO HISTÒRICA:
Ven-Suri-Ven, fotografia històrica
RESSENYA:
Ressenya Ven-Suri-Ven
PARTICIPANTS: Ramon Ch. – J. Rafel

diumenge, 2 d’octubre del 1977

Agulla de les Vuit Hores

Agulla de les Vuit Hores
Foto d'arxiu: Agulla de les Vuit Hores. Novembre 2013

Volíem fer la via Pany-Haus del Pollegó inferior del Pedraforca però, després de dormir al refugi Lluís Estasen, ens vam llevar al matí amb la intenció d'iniciar l'escalada. Estava plovent i vam decidir baixar a Montserrat a veure si el temps millorava.
Vam tenir sort perquè a Montserrat no plovia i vam fer una via a la zona d'Agulles: Agulla de les Vuit Hores, via Capeta-Torres-Nubiola, una via que puja, totalment en lliure i amb tècnica de ramonage, per la canal que queda entre aquesta roca i la Miranda de la Portella. És una única tirada, encara que molt llarga (40 m).

RESSENYA:
Agulla de les Vuit Hores

dissabte, 1 d’octubre del 1977

Escalada a Montserrat (Sant Benet)

Escalada a Sant Benet de Montserrat
Sortida d'escalada a Montserrat amb tota una colla del centre, per pràctiques d'escalada i de ràpel. Vam anar a la zona de Sant Benet i vam fer tres vies:
  • La Trumfa, via Normal. Puja aquesta agulla per la part del darrere, des del camí de Sant Salvador. Els primers metres són drets i cal pujar amb tendència a l'esquerra. Ben aviat decreix la dificultat i, amb bones preses i totalment en lliure, arribem fàcilment al cim.
  • El Sereno, Aresta Est. (i desgrimpada per la VN). Pugem per l'aresta totalment en lliure amb bones preses i amb algun petit pas una mica més fi.
  • Agulla de Sant Benet, cara SW (collet esquerre). Vam acabar la jornada amb aquesta curiosa ascensió que ressenya la Guia d'escalades de Montserrat però sense donar cap detall. Nosaltres la vam fer però tampoc vam anotar cap detall d'aquesta escalada. Únicament l'hem trobat referenciada en el llibre Montserrat Pam a Pam, que la considera com la via normal d'ascensió a l'agulla.

RESSENYES:
Escalada a Sant Benet de Montserrat
Escalada a Sant Benet de Montserrat
Escalada a Sant Benet de Montserrat
MÉS FOTOS:
Escalada a Sant Benet de Montserrat
Escalada a Sant Benet de Montserrat
Escalada a Sant Benet de Montserrat
Escalada a Sant Benet de Montserrat
Escalada a Sant Benet de Montserrat
Escalada a Sant Benet de Montserrat
Escalada a Sant Benet de Montserrat
Escalada a Sant Benet de Montserrat