Foto d'arxiu: los Mallos de Riglos; el primer, el Mallo Pisón
Escalada a Riglos. Va ser la primera i única escalada en aquest massís excepcional, en alguns aspectes similar a Montserrat, tot i que aquí el conglomerat està format per blocs més grans, els característics bolos de Riglos. Com que era la primera visita a Riglos vam optar per un itinerari clàssic, potser el més clàssic: la xemeneia Pany-Haus del Mallo Pisón, que apareix amb el número 59 en el llibre de les 100 millors ascensions dels Pirineus.
Són 280 metres d'escalada, de gran verticalitat però no massa difícils perquè se superen en bona part amb tècnica de ramonage per una profunda xemeneia. Hi ha alguns passos de cinquè grau, tot i que la tònica general és el quart grau. Aquests passos més difícils es troben en els estretaments de la xemeneia, tancada per petits sostres que cal superar sortint cap a fora amb passos molt aeris.
També hi ha un únic pas on cal posar un estrep, tot i que les ressenyes modernes marquen aquest pas en lliure i el cataloguen com a 6a. S’arriba al coll on acaba la xemeneia i comença la segona part de l’escalada, ara per placa, per arribar al cim.
Fins aquí tot va anar molt bé i vam superar els passos sense massa problemes, però quan estàvem a la segona tirada del sector final va començar a ploure. No era una pluja fina, sinó un xàfec intens que en pocs minuts va deixar la roca ben mullada, convertint la paret en un riu. Recordo que, mentre superava algun dels petits desploms que es presenten en aquest sector final, l’aigua baixava com una fina cortina per sobre la roca, complicant l’escalada.
Vam arribar al cim i vam iniciar el descens, que tampoc és fàcil. Per començar, 70 metres de ràpel fins al coll, amb dos ràpels de 30 i 40 metres sota la pluja. Després, més ràpels en remull fins arribar al ràpel de la gruta, un ràpel volat de 40 metres gairebé sense tocar mai la paret.
La pluja estava en el seu punt màxim quan vam llançar la corda al buit i vam començar el ràpel extraplomat. Amb les cordes tan mullades tot era més complicat i, a més, no parava de ploure. Recordo que, mentre anava rapelant, l’aigua baixava a raig per la corda i m’entrava per la màniga del braç de dalt, mullant-me tot.
Finalment vam arribar al peu de via, ben molls però contents per haver pujat el Mallo Pisón, el cim més característic de Riglos.
Encara no havíem acabat la feina. Des de Riglos vam baixar en cotxe fins a Saragossa, ja que en Toni estava fent el servei militar i havia de tornar a la caserna; havia deixat el petate amb l’uniforme dins del cotxe.
