Ascensió a la Punta Alta (3.014 m)

Finalment, després de sis intents, vam aconseguir fer la Punta Alta de Comalesbienes (3.014 m). Els intents anteriors s’havien frustrat per diversos motius: nevades, pluges i fins i tot alguna avaria del cotxe. Aquesta vegada, però, tot va quadrar.
Vam sortir del refugi Ventosa i Calvell, on havíem passat la nit, i vam iniciar l’ascensió per la via normal. El camí passa pel costat de l’Estany del Mamut, un indret ja conegut d’altres intents fallits.
L’ascensió ens va semblar fàcil. Costa de creure que ens hagués costat sis intents assolir aquest cim. Un cop al capdamunt, encara ens van quedar forces per resseguir un tram de cresta fins al Pic de Comalesbienes (2.997 m), completant així una jornada magnífica d’alta muntanya.

---

ÀLBUM DE FOTOS

---

Refugi Ventosa i Calvell

Pujàvem amb la intenció de fer la Punta Alta. Era el sisè intent i havia de ser el definitiu. Des de la presa de Cavallers vam pujar pel camí normal fins al refugi Ventosa i Calvell, que en aquell moment ja es trobava en molt mal estat, i ens hi vam quedar a dormir.

---

ÀLBUM DE FOTOS

---

Pedraforca, Pollegó Inferior. Via Font

---

Escalada al Pedraforca. Vam dormir al refugi Lluís Estasen i, l’endemà al matí, vam pujar fins a l’Enforcadura, on comença la via Font, una via de vuit tirades que puja per la cara nord del Pollegó Inferior, la que cau sobre la tartera de l’Enforcadura. Aquesta via la vam fer l’any 1976. Tot i que les assegurances i les reunions actuals són, segurament, diferents de les d’aquella època, es reprodueix aquí la ressenya original.

---

La via comença per una fàcil cornisa a l’esquerra fins al peu d’una xemeneia molt marcada, per on puja la via.
1a tirada: s’entra a l’estreta xemeneia i es comença a pujar amb tècnica de ramonage. Es troba un pitó d’assegurança. Més amunt, la xemeneia s’eixampla, se supera un desplom i s’arriba a un replanet situat a la dreta de la canal, on es munta la primera reunió, assegurada amb un pitó vell.
2a tirada: se segueix progressant per l’interior de la xemeneia, en ramonage, fins a un gran bloc de pedra encastat a la canal, visible ja des de la primera reunió. La reunió es munta sobre el bloc, assegurada amb dos pitons vells.
3a tirada: s’abandona la canal sortint de la reunió per l’esquerra, amb un pas de flanqueig ajudats per un pitó (A0). Es continua per l’aresta fins a un replà on es munta còmodament la tercera reunió.
4a tirada: es continua en la mateixa direcció, en terreny fàcil però descompost, fins a un replà on es munta la quarta reunió, assegurada amb un pitó.
5a tirada: es continua amunt per la canal, molt ampla i desdibuixada en aquest tram, progressant primer per l’aresta esquerra i flanquejant després cap a la dreta per tornar al centre de la canal.
6a tirada: es progressa per la canal, que torna a fer-se estreta. Cal superar alguns passos amb tècnica de ramonage i encastament. La reunió es munta en un replanet, al punt on la canal es fa estreta i desplomada.
7a tirada: es surt de la reunió en ramonage molt estret fins que cal sortir a l’aresta de la dreta. Després de superar un desplom, es torna a entrar a la canal i es continua fins a un replanet. A l’esquerra es veu una gran llastra adossada a la paret, formant una xemeneia amb alguns blocs encastats, on es munta la reunió.
8a tirada: es puja en ramonage entre la gran llastra i la paret fins a situar-se sobre la llastra. Des d’aquí, ja fàcilment, s’arriba a la cresta, a pocs metres del cim, al qual s’arriba ja desencordats.
La canal està sovint humida, amb verdet i degotalls. Per tant, és preferible fer-la a finals d’estiu, quan acostuma a estar més seca (o no). També és recomanable pujar sense motxilla per facilitar el ramonage.

---

RESSENYA:

---

MÉS FOTOS:

---

La Miranda de la Portella, via CADE

Escalada a Montserrat, a la regió d’Agulles:

• La Miranda de la Portella, via CADE

La via puja aquesta agulla per la cara que dóna a la Paret d’Agulles, amb una combinació d’escalada en lliure i artificial. El pas més característic és el de la gran llastra adossada a la paret, que se supera amb passos atlètics utilitzant tècniques d’encastament i ramonage sobre un buit impressionant.

La via comença per una fisura en escalada artificial. Nosaltres la vam trobar equipada, amb pitons. Més amunt cal sortir en lliure (V) fins a la primera reunió, assegurada amb una gran savina (veure foto: en Toni, lligat a la savina, m’assegura).

Aquí comença la tirada més característica i estètica de la via, tot i que no és la més difícil. Cal pujar entre la gran llosa separada de la paret i la pròpia paret de la Miranda. És una tirada atlètica que se supera amb tècnica de ramonage: al principi resulta difícil i, més amunt, quan la separació entre la llosa i la paret augmenta, es fa més fàcil.

S’arriba a un replà situat sobre el collet que forma la llosa amb la paret. La tirada següent, després d’uns passos inicials en lliure, es fa en artificial amb alguns pitons clavats a la fisura, i s’acaba sortint en lliure fins a un petit replà sota un desplom, on fem la tercera reunió.

Per superar aquest desplom es fa un pas d’escalada artificial (o en lliure de VI) i, ja amb menys dificultat, es completa l’escalada fins al cim. Una magnífica via, combinada de tècnica lliure i artificial, que ens va deixar molt satisfets.

---

MÉS FOTOS:

---

RESSENYA:

La Reina, via Cara Oest

Foto d'arxiu: la Bola, la Reina i les Bessones, desembre de 2017

---

Escalada a Montserrat, a la regió d’Agulles. Aquell dia vam fer una matinal montserratina amb una única ascensió: la Reina, via cara Oest. És una via d’escalada lliure que puja per la cara Oest de l’agulla, tota en lliure.
La primera tirada puja per una canal amb passos de quart grau. Gairebé al final d’aquesta canal es troba una alzina i un replà, un lloc ideal per fer la reunió. La segona tirada té més dificultat, ja que en el tram final cal superar un pas més vertical, tot i que amb bones preses. És un pas catalogat de cinquè grau. Superat aquest pas, només resta una fàcil grimpada fins al cim.

---

RESSENYA:

---