El Martell & el Broc del Setrill

Jornada d’escalada a Montserrat, a la regió d’Agulles. Aquesta vegada vam fer tres vies de finura montserratina:

• El Martell, via Aresta Brucs
• El Martell, via Normal
• El Broc del Setrill, via Normal

Les tres vies eren totalment en lliure, amb passos de quart i cinquè grau. Eren curtes però totes tenien finura i compromís, especialment per la manca d’assegurances.

Les dues vies del Martell tenien traçats propers, fins al punt que acabaven coincidint en el tram final, ja que es trobaven poc després de la sortida de la reunió de la via de l’Aresta Brucs.

La via del Broc del Setrill sortia del collet entre el Broc i el Setrill i pujava flanquejant lleugerament a l’esquerra. Quan gairebé arribàvem al cim trobàvem un pas una mica més vertical que calia superar amb un pas de cinquè grau.

---

RESSENYES:

---

MÉS FOTOS:

---

El Tap de Xampany

Foto d’arxiu: el Tap de Xampany

---

Escalada al Figaró. Després del curset d’escalada vam tornar al Sot del Bac. L’objectiu principal era repetir la via normal del Tap de Xampany, una de les millors vies de la zona —que no destaca precisament per tenir grans vies—, molt estètica i aèria.

Vam fer dues vies:

• El Tap de Xampany, via Normal
• Roca Plana, Gran Diagonal, variant artificial

---

RESSENYES:




RESSENYA HISTÒRICA:

---

La Prenyada & el Trencabarrals

Foto d’arxiu: el Trencabarrals, 2010

---

Escalada a Montserrat, a la zona de Sant Benet. Vam fer tres vies:

• La Prenyada, via Normal
• La Prenyada, via Original
• El Trencabarrals, via Normal

Les dues primeres són fàcils i permeten pujar sense massa complicacions a un dels cims més característics de la zona.

La via Normal del Trencabarrals puja primer en lliure de tercer grau fins a un gran replà que les guies antigues anomenaven Plaça de Catalunya. Des d’aquí se surt flanquejant a l’esquerra fins a l’inici d’una canal, per on es puja fins a una petita cornisa on es fa la segona reunió. Se surt després per la dreta, anant a buscar una altra canal que ens porta a un replà amb un petit arbret, on es pot fer reunió o bé continuar, ja més fàcilment, fins al cim.

El més impressionant d’aquesta ascensió era el ràpel, d’uns 35 metres i gairebé tot volat, per la cara oest. En aquell temps rapelàvem habitualment amb el sistema Dülfer, sense cap estri, únicament amb la corda passada per l’esquena i sota la cuixa. En aquest ràpel, per la seva especial dificultat, vam fer una excepció i vam baixar amb el sistema Comici, que és semblant però amb la corda passant per un mosquetó en lloc de fer-ho per sota la cuixa. També vam utilitzar un nus prússic com a assegurança.

---

RESSENYES:

---

La Gorra Frígia, via GEDE

Després de dormir a l’ermita de Sant Benet, que no estava habilitada com a refugi però restava oberta i era utilitzada pels escaladors per pernoctar, vam fer una nova via:

• La Gorra Frígia, via GEDE

Va ser una via totalment en lliure fins a la darrera tirada, en la qual calia superar un balmat amb alguns passos d’artificial per una fissura. La via pujava per la part del darrere de la Gorra, la que no mira al Monestir.

Aquesta via clàssica coincidia fins a la darrera reunió amb la moderna via Blava de la Gorra, tot i que en aquella època la via no estava tan ben equipada. Des de la darrera reunió, quan la via Blava se n’anava cap a la dreta i agafava una fàcil canal per arribar al cim, la via GEDE atacava directament la bola del cim amb uns passos d’escalada artificial difícils.

Abans calia superar un tram en lliure difícil, que la guia clàssica cotava com a V+, per arribar al primer pitó de la via, situat en una fissura molt marcada. La guia clàssica indicava que hi havia (o hi havia hagut) tres escàrpies i un tac de fusta en el tram d’artificial fins poder sortir en lliure i arribar, ja sense dificultat, al cim de la Gorra Frígia.

---

RESSENYA:

---

MÉS FOTOS:

---

L'Elefant, via Boy-Roca

Foto d’arxiu: cim de l’Elefant, setembre 2012

---

Escalada a Montserrat, a la zona de la Trinitat. Vam fer una via:

• L’Elefant, via Boy-Roca

La via puja per la trompa de l’Elefant, superant el tram més dret amb tècnica artificial. Estava totalment equipada, de manera que l’ascensió resultava còmoda i ens va servir per practicar l’escalada artificial.

La via seguieix l’enorme estrep rocós en forma de trompa que marca la cara est d’aquesta gran agulla. Vam fer dues tirades en lliure, no gaire difícils, fins a un forat on vam muntar la segona reunió.

Aquí començava la part més característica de la via, un llarg tram d’escalada artificial de burins que acabava amb una reunió d’estreps. Actualment aquesta tirada està catalogada com a escalada en lliure amb algun pas d’A0.

Des de la reunió d’estreps vam continuar, ja en lliure, amb dificultat decreixent, fins al cim. Van ser dues tirades normals i una petita tirada final que ens va portar de l’avancim fins al cim.

Després de l’escalada ens vam quedar a dormir a l’ermita de Sant Benet, ja que l’endemà volíem continuar escalant per la zona.

---

RESSENYA: