dissabte, 19 de desembre de 2015

La Via Blava del Gorro Frigi

Gorra Frígia
Per avui teníem previst, des de fa força temps, l'inici de la temporada d'esquí de muntanya. Les nevades de primers de novembre feien preveure un bon inici de temporada però les condicions han canviat i ara hi ha poca neu. A més, la poca neu està perillosament glaçada, de manera que no era massa aconsellable fer esquí de muntanya i per això hem canviat de plans i hem acabat fent una matinal d'escalada montserratina. La via triada era fàcil i ja l'havíem fet però es tracta d'una via blava orientada al sud on en aquest temps és un plaer gaudir de l'escalada. La via Blava del Gorro Frigi és una variant de la històrica via GEDE, que ja vam fer l'any 1975, però evita la darrera tirada que supera en artificial una fisura, i puja en lliure per una canaleta. La via té quatre tirades però les més interessants són les dues centrals, amb algun pas aïllat de quart grau. Hem arribat al cim de la Gorra Frígia, un dels cims més característics de Montserrat i hem iniciat el descens. Hem comprovat que, com ja havíem vist publicat en algun lloc, la baixada per la via normal que fins ara estava equipada com una petita ferrata estava totalment desequipada. Hem baixat en ràpel, complicat per la vegetació que enreda les cordes i hem donat per acabada la petita matinal d'escalada tornant a casa a esperar que durant les festes de Nadal hi hagi bones nevades que ens permetin iniciar, al gener, la temporada d'esquí de muntanya.
I aquí teniu a pel·lícula de la jornada, que ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del Blog.




ENTRADES RELACIONADES:
La Gorra
Marinera, 2015
Camí dels
Llorers, 2013
La Gorra Frígia
via GEDE, 1975

dissabte, 12 de desembre de 2015

GR1: Hostal Roig - Benavent

Hostal Roig
Una nova etapa del GR1 entre l'Hostal Roig i el poble de Benavent de la Conca. Ha estat una etapa curta i fàcil, de transició. Després de la darrera etapa que ens va fer saltar per sobre del Montsec de Rúbies a través de la Portella Blanca superant més de 1.000 metres de desnivell, l'etapa d'avui era més aviat relaxant. L'horari oficial marcava quatre hores però fins i tot l'hem acabat amb menys temps. Hem arribat a l'Hostal Roig amb l'autocar; tot estava gebrat i feia fred però hem esmorzat una mica, a peu dret, abans d'iniciar l'etapa. Aquest és un punt singular, ja que marca el límit entre la Noguera i el Pallars Jussà i també entre el Montsec de Rúbies i la Serra de Comiols. Hem començat baixant per la mateixa carretera per on havíem arribat però ben aviat hem agafat una pista a l'esquerra que ens ha portat entre boscos de roures en direcció al Port de Comiols. Hem arribat a Bonrepòs, una agrupació de cases on hi ha instal·lat un centre d'estudi de la vaca bruna dels Pirineus. També hi ha una ermita romànica però greument desfigurada per un edifici modern construït gairebé a sobre. Hem esmorzat en aquest lloc i hem seguit el nostre camí. Hem passat un curt tram de carretera i després el camí puja lleugerament a buscar la carena de la Serra de Comiols, a cavall entre la Noguera i el Pallars. Grans vistes del Pirineu i també, des d'un punt elevat, hem vist la silueta característica de la muntanya de Montserrat sobresortint del mar de núvols. Hem passat al costat d'una gran antena i hem arribat al Coll de Comiols, un pas important sobre la carretera que va d'Artesa de Segre a Tremp. Hem fet la foto de grup amb el rerefons de la Conca de Tremp i el Pirineu Lleidatà i hem completat l'etapa baixant per un caminet fins al poble de Benavent de la Conca, situat sota un cingle i amb grans vistes de la Conca. 
Com sempre en les sortides d'aquest grup, hem acabat la jornada amb un bon dinar. Avui hem anat al restaurant Celler de l'Arnau, a la població de Montsonís, al costat d'Artesa. 


ENTRADES RELACIONADES:
GR1: Congost de
Montrebei, 2015
Matadepera - 
Montserrat, 2013
BTT Montsec de
Rúbies, 1995

dissabte, 28 de novembre de 2015

Avenc del Llest

Avenc del Llest
Avui hem fet una activitat singular. Fins ara, les nostres incursions en el món subterrani eren sempre a coves fàcils, que es podien recórrer sense utilitzar mitjans tècnics. Fins i tot en la darrera cova que vam visitar, la cova Negra de Tragó, portàvem guia! Avui es pot dir que hem rebut el baptisme de foc de l'espeleologia perquè l'Avenc del Llest ja és pròpiament espeleologia. Per fer aquesta activitat hem hagut de comprar material tècnic, ja que quan es baixa a un pou amb un ràpel de 17 metres s'ha de tenir la seguretat de poder-lo remuntar després per tornar a casa. Ahir vam anar a la tenda d'en Joaquín Olmo (JOM) i vam comprar un croll i un jumar, estris imprescindibles per practicar l'art dels cloaqueros, nom amb el que dessignàvem els espeleòlegs abans de ser abduïts per aquest esport subterrani. Sempre havíem pensat que no es pot comparar l'elegància d'un esquiador  de muntanya baixant per una pala de neu verge amb la imatge enfangada d'un espeleòleg arrossegant-se per un fangar en forma de gatera, però l'espeleologia ens permet descobrir noves meravelles de la naturalesa que no ens volem perdre. L'Avenc del Llest és relativament fàcil i està a prop de casa, de manera que era una bona opció per a uns espeleòlgs novells com nosaltres. El nom de l'avenc ve d'un gos que acompanyava els primers exploradors de la cova. 
Després d'una curta aproximació des de l'aparcament d l'Alzina del Salari, hem arribat a la boca de l'avenc, estreta i allargada. Després d'esmorzar i escoltar les explicacions tècniques d'en Toni, hem iniciat el ràpel de 17 metres que ens ha portat al fons de l'avenc. Una rampa pedregosa baixa fins a una gran sala amb concrecions i blocs amuntegats on acaba la cova. Ens faltava, però, el més interessant. En un nivell superior, uns 15 metres per sobre nostre, hi ha una petita sala anomenada Sardy amb estalactites, estalagmites, banderes... una petita meravella. El problema és que cal pujar per una corda fixa que cau des del sostre de la sala i que s'ha de pujar a base de croll i jumar; tot un repte per als espeleòlegs novells. Hem repassat la tècnica de la remuntada i fins i tot en Toni ens ha llegit un paràgraf del manual tècnic del jumar abans de començar a guanyar, centímetre a centímetre, els 15 metres de corda extraplomada. Ben aviat hem comprovat que amb els mitjans tècnics adequats la cosa no era tan difícil com semblava i tots tres hem superat el pas sense problemes. Valia la pena pujar perquè la sala Sardy és impressionant, amb gran quantitat d'estalactites i estalagmites. Hem fet unes quantes fotos i hem iniciat el retorn, començant amb un ràpel per la mateixa corda fixa. A continuació hem remuntat caminat la rampa pedregosa fins al peu del ràpel d'entrada. Després d'haver pujat a la sala Sardy, la remuntada del ràpel inicial ens ha semblat fàcil i ben aviat hem tornat a sentir l'escalfor del sol. Hem recollit el material i en pocs minuts hem arribat a l'aparcament donant per acabada la sortida.
I aquí teniu el vídeo de la jornada. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
La cova d'en
Manel, 2015
Cova 5 de
agosto, 2014
Sant Llorenç -
Matadepera, 2012

dissabte, 21 de novembre de 2015

GR1: Palanca d'Àger - Hostal Roig

Hostal Roig
Hem fet la tercera etapa del GR1, des de la Palanca d'Àger on vam acabar al mes passat fins a l'Hostal Roig. Aquesta és, potser, l'etapa reina del GR1, ja que el camí supera 1.000 metres de desnivell per saltar, passant per la Portella Blanca, el Montsec de Rúbies. Quan passàvem amb l'autocar per la carretera del Doll plovisquejava lleugerament. La previsió dels serveis meteorològics indicava que ben aviat lluiria el sol però no tots s'ho creien. Hem esmorzat a peu dret al costat de l'autocar i hem iniciat la pujada per una petita pista. Hem tallat alguna llaçada per les dreceres i hem arribat a Cal Ginesta, unes cases abandonades a mitja pujada. El camí, més dret i estret, puja entre cingles fins arribar a la Pedrera de Meià, ja sense explotació. El dia s'havia anat obrint i el cel era totalment blau. El camí ens ha portat fins al poble abandonat de Rúbies, tot enrunat però amb l'absis de l'església encara dret. Ens hem aturat a esmorzar contemplant el gran panorama, dominat pel Montsec d'Ares i els seus cingles. Des de Rúbies només quedava la canal final de la Portella Blanca per superar l'obstacle gegantí del Montsec. Un camí, molt pendent al principi, ens ha portat fins a la Portella. Gran panorama sobre el Pallars i el Pirineu, a més del que vèiem fins ara pel sud. Ens hem reagrupat per fer la foto de grup i hem iniciat la segona part del recorregut d'avui, ja més fàcil. Ben a prop de la Portella comença (o acaba) una gran pista apta per a vehicles. El GR va per la pista però hi ha una petita variant per un camí que reseguex la muntanya uns metres per sota i paral·lel a la pista. Per aquest camí hem arribat a la cruïlla del camí de Sant Salvador del Bosc i per una petita pista hem seguit endavant fins trobar la pista principal, molt àmplia. Des d'aquí la cosa ja ha estat molt fàcil. Hem baixat seguint íntegrament la pista, tot i que hi ha un parell de dreceres que no hem agafat. Finalment hem arribat a l'Hostal Roig, un antic punt de parada avui deshabitat, on ens esperava l'autocar per portar-nos a Sant Martí de Barcedana on ens esperaven amb la taula parada al restaurant Casa Roca, una antiga casa reconvertida en allotjament rural. El dinar ens ha deixat ben satisfets; hi havia de tot: escudella, sopa de ceps, bacallà amb mel, conill guisat, carn a la brasa i postres casolans diversos. Finalment hem agafar l'autocar de tornada a casa
I aquí teniu el vídeo de les etapes 2 i 3 del GR1. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Tossal de les
Torretes, 2011
Forat del
Gel, 1990
BTT pel
Montsec, 1989

dissabte, 14 de novembre de 2015

Puigsacalm per la Canal dels Ganxos

Canal dels Ganxos
Hem pujat moltes vegades al Puigsacalm, un dels cims més característics de la Catalunya Central, però avui hem triat un itinerari nou i singular. La Canal dels Ganxos és un camí equipat que puja al Puigsacalm amb l'ajut d'alguns esglaons i estaques de ferro per la cara sud. Hem sortit de Joanetes; el camí puja fins al Puig del Soi, que no és més que un bony de la carena que baixa en direcció sud. Poc més amunt hem trobat una bifurcació. La cara sud del Puigsacalm està defensada per grans cingles però per la banda de Joanetes hi ha dos passos clau per on, amb l'ajut d'alguns equipaments, es pot pujar als altiplans superiors. Son les dues canals dels Ganxos (els vells i el nous), camins equipats amb esglaons i passamans de ferro. Des de la bifurcació hem agafat el camí de la dreta (el dels Ganxos Nous), una mica més difícil que l'altre. El pas no presenta cap dificultat important si som mínimament hàbils i no tenim vertígen. Superat el pas hem arribat als altiplans superiors i hem baixat una mica fins a l'ermita de Santa Magdalena de Mont, molt ben conservada i amb un edifici annex condicionat com a refugi (està tancat i per utilitzar-lo cal demanar les claus a l'Ajuntament de la Vall d'en Bas). El camí segueix per l'obaga entre fagedes fins al Puig dels Llops (1.486 m), des d'on hem pogut veure un gran panorama. Es veia tot el Pirineu Oriental amb el Puigmal, Costabona, Canigó, Bassegoda, Puig Neulós... hem menjat una mica i hem seguit el nostre camí fins al cim principal, el Puigsacalm (1.515 m). Aquí hem trobat la multitud d'excursionistes que pugen per la via normal del Coll de Barcons. Hem fet un parell de fotos i hem iniciat el retorn. Després de baixar uns metres pel camí de Barcons hem agafat, a l'esquerra, el  Camí dels Burros, un altre camí pintoresc que ja havíem recorregut l'any 2011 i que avui ens ha servit per retornar al punt de partida. El camí ressegueix per baix els cingles de la vessant sud del Puigsacalm amb un parell de petits passos equipats. Hem arribat al Coll de Santa Magdalena, per on havíem passat abans. Hem deixat de banda el camí per on hem vingut i hem agafat el camí dels Ganxos Vells, que baixa per una canal; ben aviat hem arribat al tram equipat, més fàcil que el dels Ganxos Nous, amb alguns esglaons i baranes de ferro. Superat aquest pas, aviat hem retrobat el camí per on havíem pujat, que ens ha portat fàcilment fins a Joanetes. 
I aquí teniu el vídeo de la jornada, que ha estat cedit per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog.




ENTRADES RELACIONADES:
Serra dels
Bufadors, 2013
Camí dels
Burros, 2011
Ascensió al
Puigsacalm, 1972

dilluns, 9 de novembre de 2015

Ascensió a la Tuca de Mincholet (2.865 m)

Tuca de Mincholet
Hem esmorzat al refugi Ángel Orús. Ahir al vespre, després d'una llarga i intensa jornada de muntanya per les crestes de Bardamina, havíem fet una reunió tècnica per planificar la jornada d'avui. L'objectiu inicial era el Pic d'Escorvets però ahir mentre baixàvem del Bardamina vam veure que la cara nord, per on puja la via normal, estava molt nevada i segurament gelada, de manera que vam decidir passar-nos al pla B que ja portàvem preparat. La Tuca de Mincholet només té 39 metres menys que el Pic d'Escorvets però la via normal de pujada està orientada al sud, de manera que estava neta de neu. L'elecció era clara, de manera que vam decidir atacar la Tuca. Per altra banda, els companys de Madrid van decidir que no farien l'etapa d'avui sinó que baixarien directament a Eriste per iniciar el retorn a casa, que per a ells era molt llarg.
Hem sortit pel mateix camí per on vam baixar ahir al vespre i l'hem seguit gairebé dues hores fins al punt on vam enllaçar amb la variant del GR11, al costat de l'Ibon de Grist. Hem seguit el GR11 de pujada en direcció al coll de la Plana; quan gairebé estàvem al coll ens hem aturat a esmorzar. El panorama era impressionant; hem vist que, efectivament, la cara nord de l'Escorvets estava ben nevada, de manera que hem confirmat que la Tuca de Mincholet era la millor opció. Hem seguit pujant i, sense passar pròpiament pel coll, hem iniciat l'aproximació a la Tuca per una petita carena sense cap dificultat. Des d'aquí la muntanya tenia un aspecte impressionant; sembla estrany que sigui una clàssica de l'esquí de muntanya però imaginem que a l'hivern cal deixar els esquís al coll i fer la part final a peu amb piolet i grampons. Poc abans del collet hem deixat les motxilles i hem iniciat la part final de l'ascensió, que no ha estat gens difícil malgrat l'aspecte alpí de la muntanya. Hem arribat al cim voltats d'un panorama excepcional. El dia era claríssim i la vista molt extensa. Cap al nord, tota la carena fronterera amb el Gourgs Blancs, el Seilh de la Baquo i el Perdiguero. Cap a l'est, el massís de la Maladeta dominava totalment el paisatge. I cap a ponent el Posets ens privava de tenir més vistes del Pirineu Central però hem pogut veure perfectament la Cresta de Bardamina que vam recórrer ahir. Hem fet una panoràmica circular:

Després de gaudir una estona del panorama hem iniciat el descens. Hem recuperat les motxilles i hem començat a baixar per la vall de Batisielles. Hem arribat al collet superior de les Agulles de Perramó però a l'inici de la baixada del collet hem trobat algunes dificultats imprevistes: el camí, tot i ser un GR i per tant fàcil, baixa per una zona totalment obaga i la neu estava força gelada. Hem hagut de sortir del camí per anar a buscar una zona asolellada per sobre d'uns grans blocs. Finalment hem arribat a l'ibon de l'Aigüeta de Batisielles des d'on el camí ha estat ja una plàcida excursió seguint el GR amb grans vistes de la Maladeta i altres muntanyes. Finalment hem arribat al cotxe i hem iniciat el retrorn a casa, satisfets després de dues intenses jornades de muntanya.


ENTRADES RELACIONADES:
Gourgs
Blancs, 2012
Ascensió al
Posets, 2011
Cresta del Seil
dera Baquo, 1997

diumenge, 8 de novembre de 2015

Cresta de Bardamina

Cresta de Bardamina
Feia molts anys que volia fer la Cresta de Bardamina; va ser l'any 1977 quan en plena Setmana Santa i en un dia de boira i neu vaig fer el primer i més fàcil tram de la cresta, arribant al Pico Inferior de la Paul. Avui finalment he aconseguit completar aquest objectiu, tot i que no era el pla original. En realitat volíem fer la cresta de Los Gemelos, que porta al cim del Posets però quan ahir vam arribar al refugi d'Estós vam veure que hi havia força neu a la muntanya; més de la que pensàvem. Per això hem decidit finalment deixar els Gemelos per a millor ocasió i atacar la cresta de Bardamina que, per la seva orientació, tenia més garanties d'estar neta de neu. Encara era fosc quan, després d'esmorzar al refugi, hem sortit en direcció al cim. En aquell moment encara teníem la intenció d'anar als Gemelos però ben aviat hem canviat d'opinió i hem agafat el camí que porta al Collado de la Paúl, que és la via normal del Posets per aquesta vall. A mesura que pujàvem augmentava el gruix de neu, en alguns sectors gelada. Hem hagut de fer una travessia una mica exposada però finalment hem arribat al Collado de La Paúl (3.050 m) on hem entrat en orientació sud, bes asolellada. Hem iniciat el camí per la cresta. La primera part és fàcil i es fa caminant fins al Pico Inferior de la Paúl (3.073 m). En realitat no sabem quina és l'altura exacta d'aquest cim perquè els mapes donen xifres cantradictòries per a tots els cims de la cresta però una pedra pintada al cim donava aquesta altitud. El dia era clar i net, més que magnífic; el panorama, espectacular en totes direccions. Hem fet una panoràmica circular:

Hem seguit per la cresta, ja una mica més trencada però encara molt fàcil, fins al segon cim de la jornada, el Pico de La Paúl (3.083 m) que és el punt més alt de la cresta. Només ens hem aturat a fer un parell de fotos i hem seguit per la cresta, que a partir d'aquí comença a presentar certes dificultats; no passa de segon grau però hi ha pasos exposats. A poc a poc hem anat avançant per la cresta amb gran panorama i un ambient extraordinari de muntanya. Poc abans de la pronunciada bretxa d'abans del Bardamina, hem fet un curt ràpel per baixar uns metres per la vessant sud de la cresta. Per una cornisa pedregosa hem arribat novament, més endavant, al fil de l'aresta. La baixada a la bretxa ha estat fàcil però calia anar amb compte. A la bretxa hem trobat les fites de la via normal i, ja sense dificultat, hem arribat al cim del Pico de Bardamina (3.079 m). Ja era tard però el cel continuava clar, sense cap núvol; un gran dia per fer muntanya. Hem descansat una mica en el cim contemplant el panorama. Cap al Nord es veia tota la carena fronterera, dominada per la silueta gegantina del Perdiguero. Més a l'Est, el massís de la Maladeta i l'Aneto. Hem fet una panoràmica circular:

Encara ens quedava un llarg trajecte per arribar al refugi Àngel Orús, de manera que ens hem posat en marxa. Després de seguir uns metres per l'aresta hem inicial el descens cap a la vessant sud. Seguint algunes fites i la nostra intuïció hem anat baixant fins trobar, després d'una bona estona de baixada, la variant del GR11 que baixa de la Collada de la Plana i ens havia de portar fins al refugi. Ben aviat hem vist el refugi però encara ens quedava un llarg trajecte, ja que en línia recta hi ha una vall profunda. El camí voreja tota la vall fent un gran arc fins enllaçar amb el camí que baixa del Posets per la Canal Fonda. Ja de nit, il·luminats amb els frontals, hem arribat al refugi Ángel Orús, punt final de la jornada. El refugi estava pràcticament buit i la sensació era ben diferent de la massificació que havíem trobat aquí en alguna ocasió.  El guarda ens ha preparat un sopar que passarà a la nostra petita història com una fita de la gastronomia dels refugis. Ens ha fet un entrant a base d'espàrrecs, tonyina, formatge, paté d'ànec i olives. De primer plat, sopa de pasta a dojo per hidratar-nos bé després de la llarga jornada de muntanya. Després pollastre amb ametlles i de postres una mouse de plàtan, marca de la casa, regat amb un porró de moscatell. Després d'aquest sopar hem anat a dormir contents, pensant en la nova jornada de muntanya que ens espera demà.


ENTRADES RELACIONADES:
Cresta de las
Espadas, 2012
Ascensió al
Posets, 1977
Pic Inferior de
La Paúl, 1977

dissabte, 7 de novembre de 2015

Refugi d'Estós

Una vegada més, l'onzena, hem recorregut la Vall d'Estós per pujar al refugi del mateix nom. Aquesta ocasió és singular perquè mai havíem pujat a Estós a la tardor. El paisatge és molt diferent i els boscos tenen tots els colors de la tardor. Aquesta és també una ocasió singular perquè venim a passar tres dies per aquestes valls. El motiu també és nou: dilluns és dia festiu a Madrid (La Almudena) i uns amics de la capital han programat una activitat per aprofitar el pont. Els de Barcelona ens hi hem apuntat, de manera que han sortit tres en un cotxe des de Madrid i tres des de Barcelona en un altre cotxe. Ens havíem de trobar a Barbastro però finalment, per motius tècnics, hem quedat directament en el refugi. Hem arribar cap a migdia a Benasque i, com és ja tradicional, hem fet una volta per Barrabés, la tenda de muntanya de fama mundial oberta en ple Pirineu Aragonès. Després hem iniciat la pujada per la vall. El camí ja el teníem molt vist però en aquesta ocasió el paisatge de tardor li donava un aspecte totalment diferent. Hem arribat al refugi i ens hi hem allotjat. Des de la terrassa del refugi es veien milers d'estels; una nit magnífica que anunciava que demà farà molt bon temps.
En aquesta ocasió no hi ha àlbum de fotos, ja que n'hem fet molt poques, ni tampoc track.

ENTRADES RELACIONADES:
GR11: Benasque
-Estós, 2000
Bivac a
Estós, 1977
Refugi
d'Estós, 1975

diumenge, 1 de novembre de 2015

Montfalcó i caiac a Montrebei

Montrebei
Avui hem fet una activitat realment singular, inèdita en aquest blog. Quan fa unes setmanes vam recórrer el Congost de Montrebei seguint el GR1, vam veure alguns caiacs passant per les plàcides aigües del pantà de Canelles, a baix de tot del congost. També vam veure de lluny les passeres de Montfalcó, un camí penjat d'un cingle a la part aragonesa del congost. Tot plegat ens va suggerir la idea de fer una activitat combinada recorrent el camí de les passeres de Montfalcó i navegant pel congost en caiac. Ahir al vespre vam arribar a l'alberg de Montfalcó i avui de bon matí ja estàvem preparats per iniciar l'aventura. Per poder portar a la pràctica l'activitat prevista, els quatre excursionistes ens hem dividit en dos grups de dos. Mentre uns anàvem a peu pel camí de les passeres, els altres han baixat a l'embarcador i han sortit a força de rems amb un caiac de dues places. El camí de les passeres forma part de la xarxa de camins naturals del Ministeri d'Agricultura i és de construcció recent. Des del poble enrunat de Montfalcó on l'únic edifici viu és l'alberg, el camí ens porta per la riba dreta de la Noguera Ribagorçana fins que travessa el riu per un pont penjat i puja a enllaçar amb el GR1. Hi ha dos sectors de passeres vertiginoses, clavades a la paret. Poden ser dificultoses per a persones amb vertígen però el camí no té cap dificultat i la instal·lació es veu molt sòlida. Superats els dos trams de passeres, hem travessat el pont penjat i hem enllaçat amb el GR1 seguint-lo riu amunt. A l'entrada del congost ens hem acostat a veure la Cova Colomera, penjada sobre una curta canal que cau sobre el camí,  però una tanca metàl·lica no permet anar més enllà del vestíbul. Des del camí de Montrebei, tallat a la roca, hem gravat imatges dels navegants que passaven amb el caiac per sota i hem seguit fins al lloc conegut com La Masieta, on ens hem retrobat amb els companys. Hem menjat una mica y hem canviat la tripulació del caiac; els mariners d'aigua dolça s'han allistat a la Infanteria mentre els caminadors ens hem embarcat en el caiac. La navegació ha estat plàcida i fàcil; les aigües estaven en calma total i el disseny del caiac fa que amb poc esforç s'avanci a bon ritme. Hem recorregut el congost amb una perspectiva inèdita per a nosaltres, de baix a dalt, gaudint de la magnífica llum i dels boscos de ribera a la tardor. Hem passat per sota de l'ermita de La Pertusa i hem aribat a l'embarcador, situat a sota de Montfalcó. Només ens quedava la remuntada, curta però intensa, per arribar al punt de partida, l'alberg, on hem esperat els companys menjat un pincho de tortilla, especialitat de la casa.
Aquí teniu el vídeo de la jornada, cedit per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog.




ENTRADES RELACIONADES:
GR1: Congost de
Montrebei, 2015
Via ferrada de La
Pertusa, 2001
BTT Noguera:
La Pertusa, 1995

dissabte, 31 d’octubre de 2015

Sant Vicent de Finestres i la Cova Negra

Sant Vicent de Finestres
Hem vingut a la Ribagorça aragonesa amb la intenció de fer un parell d'activitats de tardor durant el cap de setmana per aquestes terres. L'objectiu principal d'avui era la Cova Negra de Tragó però al matí hem fet una petita excursió per completar una mica la jornada. Després d'un llarg viatge, per carretera i una pista inacabable, i alguna aturada "turística" hem arribat al poble de Finestres, abandonat i pràcticament enrunat. Ben a prop del poble hi ha una singularitat geològica força interessant. L'erosió diferenciada dels diferents estrats de la muntanya ha donat com a resultat la formació d'una mena de muralla amb dues crestes rocoses paral·leles, estretes i esmolades. És la Muralla de Finestres, anomenada per alguns "la muralla xinesa". Al mig, enlairada entre les dues muralles, hi ha l'ermita de Sant Vicent, un punt fort defensat per les muralles naturals. La singularitat del lloc es mereix una visita, tot i que l'excursió és ben poca cosa. Hem sortit del poble pujant a l'ermita de San Marcos, des d'on hem pogut gaudir d'una gran vista de la muralla. Hem tornat al poble i hem iniciat la pujada a Sant Vicent. El camí, molt ben traçat, ens ha portat en poc temps a l'ermita. Per entrar al recinte de l'ermita hi ha uns esglaons metàl·lics que formen una micro-ferrata. L'ermita està mig enrunada però es nota que recentment s'han fet obres de restauració per consolidar l'estructura. Des d'aquí teníem una gran vista del pantà de Canelles i de la pròpia muralla. Després de contemplar el panorama i fer algunes fotos hem tornat a Finestres per iniciar la segona part de la sortida d'avui.
La Cova Negra de Tragó és una de les més grans de la zona. Coneguda des de sempre pels habitants de la regió, ha estat visitada lliurement durant molts anys però actualment no es pot visitar si no és a través d'una empresa que hi porta els turistes. Nosaltres volíem visitar-la per lliure i hem fet algunes gestions per aconseguir-ho. Finalment en Joan ha aconseguit que en Benjamí, el responsable de la instal·lació, ens acompanyés fora d'horari a veure la cova. Acompanyats d'en Benjamí hem recorregut les galeries i hem pogut gaudir una vegada més de l'experiència d'una excursió subterrània. La cova està il·luminada artificialment; això fa que es vegi tot molt millor però ens priva de l'encant d'explorar en la foscor i descobrir tots els racons de la cova. Hem recorregut la galeria principal i hem pogut admirar la grandiositat de la cova, una de les que tenen més recorregut de la comarca. Acabada la visita hem anat a dormir a l'alberg de Montfalcó, ja que demà tenim prevista una nova excursió: les passeres de Montfalcó.


ENTRADES RELACIONADES:
Ruta de les Onze
Ermites, 2015
Serra dels
Bufadors 2013
Serra de Sant
Honorat, 2013

dissabte, 17 d’octubre de 2015

GR1: Corçà - Palanca d'Àger

GR1, Corçà, Àger
Segona etapa del GR1, avui per terres del Montsec. Hem arribat amb l'autocar al poblet de Corçà, on vam acabar l'etapa anterior. Ja ens esperaven en el bar del poble amb els cafès amb llet, els croissants i la coca preparats per fer un petit esmorzar abans d'iniciar la caminada. Hem sortit pel camí d'Àger i ben aviat hem tingut bones vistes del poble amb un mar de núvols al darrere, sobre la zona dels pantans. El GR segueix diverses pistes, planejant pel la vall. Hi ha diverses bifurcacions però sempre ben senyalitzades. Hem arribat a l'ermita de Sant Pere Màrtir, una senzilla construcció de pedra recentment restaurada, on hem fet la foto de grup. Més endavant hem passat per una altra ermita, la de Santa Helena, poc abans d'arribar a Àger. No ens hem aturat a la població, tot i que la Col·legiata es mereixeria una visita, sinó que hem seguit el nostre camí. Ens hem aturat a esmorzar a la sortida del poble i hem seguit resseguint les pistes de la Vall d'Àger en direcció a la Noguera Pallaresa. El paisatge és auster, és terra de secà, sempre dominat per la presència dels grans cingles del Montsec d'Àres. Al fons es veia, cada vegada més a prop, la silueta gegantina del Montsec de Rúbies que hem de superar en la propera etapa. Ha estat una plàcida passejada entre camps en un dia radiant, ple de llum i amb bona temperatura, que ens ha portat fins al poblet de l'Ametlla del Montsec amb la seva església senzilla però molt interessant, amb una petita cúpula feta de còdols del riu. Des del poble el camí comença a baixar amb força pendent en direcció al fons de la vall. Hem començat a veure el Pantà de Camarasa, sobre la Noguera Pallaresa, i la carretera del Doll per on havíem de tornar amb l'autocar. Hem arribat a l'estació d'Àger, una antiga estació del tren reconvertida en casa de colònies amb uns vagons de tren habilitats com a dormitoris. Des d'aquí només queden dos km fins a Palanca d'Àger, el pont sobre la Noguera Pallaresa, però no hi ha camí sinó que cal completar l'etapa amb aquest curt trajecte per carretera. Hi ha poc tràfic i un voral prou ample per fer aquest tram sense perill. A la Palanca ja ens esperava l'autocar per portar-nos al restaurant Can Quel de Fontllonga, on hem gaudit d'un magnífic menú que tenia per plats estrella la sopa de bolets i el cassolí i acabava amb els postres de la casa. Tot molt bo.


ENTRADES RELACIONADES:
BTT pel 
Montsec, 2010
BTT: Pla de
l'Escumó, 1994
Escalada a
Terradets, 1977

dissabte, 10 d’octubre de 2015

Les Agudes, Cresta dels Castellets

Cresta dels Castellets
La Cresta dels Castellets és una clàssica ascensió del Montseny i és també la manera més elegant de pujar a Les Agudes, el segon cim en elevació d'quest massís. Jo ja l'havia fet l'any 1985, fa trenta anys, però avui ens hem animat a repetir-la. Es tracta d'una cresta que es puja amb una grimpada fàcil, encara que en alguns trams una mica exposada, que puja a Les Agudes per la cara Nord, la més dreta i encinglerada. Nosaltres partàvem el cordino i alguns materials d'escalada però no els hem arribat a utilitzar, ja que avui les condicions eren bones i la roca estava seca. És una agradable ascensió amb grans vistes que ens permet, amb molt poc desplaçament i dedicant-li només una jornada matinal, gaudir d'una ascensió molt interessant. Hem deixat el cotxe al pàrquing de Ferreres, poc abans del coll del mateix nom, i hem iniciat l'ascensió per un caminet marcat amb pintura vermella. El camí s'enfila per la carena evitant els petits ressalts rocosos fins arribar al peu del mur final, que de lluny es veu impressionant però a mesura que ens acostem es va fent menys dret. Aquí hi ha el punt clau de l'ascensió. El caminet segueix cap a la dreta, evitant aquest mur, mentre que un altre camí, a l'esquerra i  marcat amb pintura groga, ens porta a la part més dreta de la cresta. La grimpada final és fàcil i agradable, amb bona roca però amb pàssatges aeris. El panorama avui era impressionant; es veia tot el Pirineu Oriental amb el Canigó i el Puigmal com a principals referències. També es veia el Bastiments, el Costabona, el Cadí, Montserrat, el Bassegoda ... un dia força clar i magnífic per fer aquesta cresta. Hem arribat al cim en menys de dues hores i hem menjat l'entrepà contemplant el panorama. En aquesta ocasió no hem fet panoràmica circular perquè ja la vam fer en la darrera ascensió a les Agudes l'any 2012, quan vaig fer la trevessia del Montseny. Després hem iniciat el descens; hem baixat al Coll d'Agulles i hem agafat un caminet a la dreta, marcat com a GR, que baixa pel bosc. El camí està ben traçat encara que en algun punt està una mica difuminat però hem arribat sense problemes al punt de partida, donant per acabada aquesta jornada matinal de muntanya.
I aquí teniu el vídeo de la jornada, cedit per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog.




ENTRADES RELACIONADES:
Santa Fe - Sant
Marçal, 2012
Cresta dels
Castellets, 1985
Turó de l'Home i
Les Agudes, 1971