Intent al Roc d'en Pere Gomà

Foto d'arxiu: ferrata al Roc del Quer. Agost de 2010

---

Vam anar a Andorra amb la intenció de fer una via d'escalada que havíem trobat ressenyada en una revista.

La via no tenia gaire graduació, però ens vam trobar que la roca era molt dolenta, ja que les preses es desprenien amb molta facilitat. Vam fer un parell de tirades, però vam decidir abandonar.

Vam pujar a acampar al costat dels estanys de Pessons amb la intenció de fer alguna activitat l’endemà, però al matí va fer mal temps i vam tornar cap a casa sense fer res.

---

Ascensió al Comaloforno (3.030 m)

---

Vam sortir del refugi de Bessiberri i, aprofitant un punt de partida tan elevat (2.800 m), vam fer els cims més meridionals de la cresta dels Bessiberris.

• Punta Aguda (2.999 m)
• Bessiberri Sud (3.030 m)
• Comaloforno (3.030 m)

Les ascensions no van ser difícils, però sí una mica tècniques, ja que calia aproximar-se per sobre de la gelera i acabar grimpant els darrers metres per roca.

---

---

Refugi Bessiberri

---

Vam pujar des de la presa de Cavallers, per la Pleta de Riu Malo, fins a la Bretxa Peita, on hi ha instal·lat el refugi de Bessiberri, un petit refugi de llauna.

Allà ens vam instal·lar amb la intenció de fer l’endemà l’ascensió al Comaloforno.

---

El Cavall Bernat

---

Vam escalar una de les vies més clàssiques de Montserrat, la via Normal (Boix-Costa-Balaguer) del Cavall Bernat. És una ascensió de categoria, totalment en lliure, que porta al cim més característic de Montserrat.

Després de pujar per un pendent fàcil fins al peu de l’agulla, vam fer la tirada més fina de la via: el flanquejament inicial fins a la primera reunió, al peu de la gran fisura que ratlla tota la paret i que delimita el que s’anomena la berruga. Són uns 10 metres de flanquejament de molta finura, primer amb una lleugera baixada i després amb una lleugera pujada.

La segona tirada puja seguint la fisura, primer pel diedre i després per placa. L’escalada també és difícil, especialment un pas que trobem poc després de la meitat de la tirada, anomenat pas de la pedra negra.

Superat aquest pas, vam retornar al diedre i vam superar els darrers metres, ja no tan difícils, fins a sobre de la berruga.

La darrera tirada ja és molt fàcil comparada amb les dues anteriors. A dalt del cim ens vam fer la foto al costat de la històrica imatge de la Mare de Déu de Montserrat, una imatge que poc després va ser destruïda i es va haver de substituir per una nova imatge, de disseny modern.

La baixada també va tenir una certa dificultat, amb un parell de ràpels llargs.

---

MÉS FOTOS:

---

RESSENYA:

---

La Bola de la Partió, via Normal-Santboiana

---

Escalada a Montserrat, a la regió d’Agulles. Vam fer la Bola de la Partió per la via Normal-Santboiana.

Es tracta d’una combinació de dues vies. A la part inferior vam pujar per la via Normal, seguint una aresta llarga però no massa difícil, amb passos de tercer i quart grau.

Un cop arribats a la base de la bola, vam haver de superar un desplom considerable en escalada artificial per arribar al cim. La via normal puja per una fisura on cal pitonar, però la via Santboiana, situada una mica més a la dreta, està equipada amb burins.

Com que l’objectiu era arribar al cim, vam optar per la Santboiana, que ens va permetre superar el desplom amb l’ajut dels burins i assolir el cim de la Bola, que ens va oferir una magnífica panoràmica de la regió d’Agulles, un mirador privilegiat.

Finalment, el ràpel també va resultar una petita aventura, ja que té un tram desplomat. La sensació de penjar de la gran bola sense tocar paret és realment única.

---

MÉS FOTOS

---

RESSENYA

---

Escalada a Agulles

Foto d’arxiu: el Senatxo, novembre 2013

---

Vam anar a Montserrat, a la regió d’Agulles, per practicar l’escalada. Vam fer cinc vies:

• El Gep Llarg, via Aresta Brucs
• Agulla del Capdemunt, via Aresta Brucs
• El Senatxo, via Normal
• Agulla dels Espeleòlegs, via Aresta Brucs
• La Figuereta, via Aresta Brucs

Aquesta vegada eren vies de certa dificultat, alguna de les quals no havíem fet mai.

Les més difícils van ser l’Agulla del Capdemunt i la dels Espeleòlegs, arestes en lliure molt fines, amb algun pas de cinquè grau i amb poques assegurances.

També tenia certa dificultat la Nord del Senatxo, que és curta i relativament fàcil, però comença amb un pas d’esqueneta, una maniobra delicada i exposada.

---

RESSENYA

---

El Sentinella, via GEDE

---

Escalada a Montserrat, a la zona del coll de la Plantació:

• El Sentinella, via GEDE

És una via clàssica que puja per una aresta molt fina, totalment en lliure. Les màximes dificultats es troben en els primers vint metres, on la guia clàssica de Montserrat marcava algun pas de sisè grau.

La guia moderna d’en Picazo rebaixa força aquesta graduació, i en general la de tota la via.

La raó d’aquesta reavaluació de la dificultat d’aquesta via, i en general de la majoria de vies clàssiques de Montserrat, és que el grau de compromís actual és molt menor.

Quan vam fer aquesta via, l’any 1977, les assegurances eren molt poques i precàries. Està clar que un pas delicat és molt més fàcil amb un parabolt brillant al costat que amb un burí rovellat vint metres més avall.

Tota la via puja seguint l’aresta que mira cap al Bruc, amb lleugers flanquejaments a banda i banda per buscar els millors passos i evitar els trams més drets o balmats.

En aquell temps eren cinc tirades de finura montserratina, amb dificultat minvant a mesura que guanyàvem alçada. Actualment es fa en només dues tirades, de quaranta i quaranta-cinc metres, normalment ben equipades.

A la foto del cim es pot veure tot l’equipament de l’època: rocciatore, cletes amb la puntera reforçada amb araldit, mitjons de franela, jaqueta d’escalada de lona…

---

MÉS FOTOS:

---

RESSENYA:

---

Ascensió al Posets (3.375 m)

---

Després de passar la nit bivaquejant sota una llosa a prop del refugi d’Estós vam sortir en direcció al cim del Posets per la via normal. El camí és llarg però sense dificultat fins al coll de la Paul. Des del coll, la via puja grimpant per una canal. A l’estiu és fàcil, tot i que cal anar amb compte. Després de superar aquest pas vam arribar al cim del Posets (3.375 m). 

El panorama era magnífic en totes direccions, ja que és el segon cim en altitud dels Pirineus. Al cim ens vam menjar un meló que havíem pujat fins aquí; ens l’havia donat la mare d’en Juanjo quan vam passar per Lleida a recollir-lo.

---

MÉS FOTOS:

---

Bivac a Estós

Foto d'arxiu: camí d'Estós. 1997

---

Vam pujar a Estós amb la intenció de fer el Posets. Era un compte pendent que teníem perquè en el nostre primer intent de l'any 1975 havíem fracassat totalment. En aquella ocasió ens havíem equivocat de camí a causa de la boira i vam acabar al Coll de Gistaín, fora de la ruta normal del Posets que preteníem fer. En aquell temps no hi havia encara GPS i la nostra inexperiència era gran.

També teníem un segon intent fracassat durant la Setmana Santa del mateix any, quan el mal temps no ens va permetre arribar al Posets i ens vam haver de conformar amb un cim secundari, el Pic Inferior de la Paul. 

Aquesta vegada veníem decidits a tot. Vam pujar fins al refugi d'Estós pel camí normal però no vam dormir al refugi sinó que vam fer un bivac. Passat el refugi, una mica per sota, hi ha una zona amb grans pedres. Entre elles vam trobar una gran llosa que formava una mínima cova on ens vam instal·lar. No era tan confortable com el refugi però, això sí, era molt més barat.

---

Agulla dels Tres & El Dauet

Escalada a Montserrat, regió d'Agulles. Vam fer dues vies:

• Agulla dels Tres, via Cámara-Ollé
• El Dauet, via Normal

La via Càmara-Ollé de l'Agulla dels Tres és una magnífica escalada, gairebé tota en lliure. Comença amb una tirada en lliure molt difícil, que evita els trams més drets de la paret fent ziga-zagues. Fem reunió en una plataforma, al costat d'un forat característic. Seguim en lliure, ja no tan difícil, pujant directe fins que cap al final ens decantem a l'esquerra per anar a buscar un replà amb una savina, al peu d'una canal. La tercera tirada puja per la canal, primer amb uns passos d'artificial clavant a la fissura i després en lliure fins a un bon replà al final de la canal. L'última tirada, ja fàcil, puja directament per l'aresta fins al cim amb passos fàcils (III).
El Dauet és una roca amb forma de dau, com indica el seu propi nom, amb quatre parets molt verticals i llises. La via Normal, tot i la vulgaritat del seu nom, no té res de fàcil. La guia clàssica d'escalada a Agulles catalogava aquesta via com a sisè superior però nosaltres no la vam trobar tan difícil. Això sí, és molt fina i no té assegurances. Les guies modernes d'escalada han rebaixat un grau la dificultat d'aquesta via (ara és cinquè superior). Segurament, el fet que actualment hi hagi tres burins d'assegurança a la via fa que, encara que la finura de la via sigui la mateixa, el nivell de compromís sigui molt inferior i per això no es considera tan difícil.

Uns anys després vam fer una petita pel·lícula amb vistes d'aquesta via del Dauet a vol d'ocell. Aquí la teniu:

---

---

RESSENYES:

---