El senglar afamat

---

El Barranc de la Fontanella està situat a prop d'Organyà, a l'Alt Urgell. És un barranc habitualment sec però força estètic, especialment els últims ràpels, llargs i encaixonats. A primers de juliol de 2011 vam anar, en Joan C. i jo, a fer el descens d'aquest barranc. No era la millor època perquè estàvem ja en ple estiu i aquest barranc és més interessant a la primavera quan porta una mica més d'aigua però encara no estava sec del tot.

Vam iniciar el descens amb un parell de ressalts fàcils que vam desgrimpar sense problemes. Més endavant vam arribar al primer ràpel, no massa llarg. Mentre iniciava el descens vaig veure un porc senglar corrent riu avall fins que es va perdre de vista. No vaig donar massa importància a aquest fet, pensant que el senglar havia baixat a beure aigua per algun torrent lateral i retornaria pel mateix camí.

Vam seguir endavant, caminant pel congost que formava el torrent, i poc abans del segon ràpel vam veure el senglar corrent riu avall i saltant el ràpel, que no era gaire alt però sí vertical. Des de la capçalera del ràpel ja no es veia el senglar perquè el riu girava i es perdia de vista, de manera que vam muntar el ràpel i vaig baixar.

Just quan vaig arribar al peu del ràpel i m'estava començant a desfer de la corda, va aparèixer el senglar. Va venir corrent cap a mi. Aviat vaig entendre que el ràpel següent era massa alt per saltar-lo i, per tant, l'animal no tenia escapatòria; estava atrapat. Sense donar-me temps de reaccionar, va arribar fins al lloc on estava i em va mossegar la cama. Vaig tenir sort perquè portava el vestit de neoprè i el senglar amb les dents me'l va estripar però no va arribar a fer presa a la carn.

Entre els meus crits, els cops de peu que li vaig donar i les pedres que llançava en Joan des de dalt, el senglar es va retirar tornant a amagar-se darrere el gir del torrent. Jo vaig aprofitar el mig minut de treva que ens va concedir el senglar per treure el shunt que portava a la motxilla i assegurar-me a la corda, començant a grimpar pel ressalt.

El Senglar va tornar però jo ja estava començant a pujar i la meva situació ja no era tan precària. A cops de peu el vaig apartar i em vaig escapolir muntanya amunt. Vam tenir la sort que el primer ràpel que havíem baixat es podia remuntar amb una grimpada no massa difícil, de manera que aviat vam poder sortir del barranc donant per acabada la nostra aventura, satisfets per haver sortit sense mal d'una situació tan perillosa.

foto d'arxiu: a l'octubre del mateix any a la Fontanella amb la Maria i en Juan

---

Però la història no va acabar aquí. Per aprofitar el dia vam anar a baixar un altre barranc proper. De tornada ens vam aturar a Oliana i en un bar vam demanar un entrepà. Mentre la mestressa preparava l'entrepà de bull, vaig decidir trucar el meu amic Frank, que en aquell temps era cap del GRAE (grup de recolzament d'actuacions especials) dels bombers de la Seu d'Urgell i trencar-li la migdiada de diumenge amb la meva història. Es tractava de donar l'avís per evitar la situació de perill que es podia produir si algun altre grup de barranquistes baixava la Fontanella sense saber que hi havia una fera engabiada. 

En Frank va prendre nota de la incidència i em va dir que passaria avís als forestals, que són els competents en el tema de la fauna. Dimarts vaig rebre un correu d'en Frank amb l'explicació de les actuacions. Atès el gran interès d'aquest document, el reproduïm a continuació, resumint alguns aspectes tècnics que potser no tenen tan alt interès. El que em deia en Frank era, en resum, el següent:

CRONOLOGIA:

Diumenge a la tarda, després de la trucada:

• 1er. Lleuger somriure després de penjar el telèfon.
• 2on. Moments més tard, riallada imaginant-me la situació.
• 3er. Posteriorment, gran conya a casa comentant la jugada.
• 4rt. Per últim, donat que les probabilitats que algú entri al barranc avui son molt baixes i que la majoria de caps de servei fan festa el cap de setmana, decideixo encarregar-me de l'assumpte dilluns al matí.

Dilluns:

• 1er. Vaig a la feina i poso en pre-avís al personal de guàrdia.
• 2on. Vaig personalment al despatx del cap forestal de comarca de l'Alt Urgell per passar-li el "marrón"; està de vacances.
• 3er. Faig diverses gestions per concretar les actuacions. Els responsables em diuen que LA BESTIA s'haurà de sacrificar, ja que sedar-la i treure-la viva és una situació perillosa. Com que entrar amb armes de foc dintre d'un barranc és una situació delicada, em demana si podem anar primer a cercar un lloc, fora del barranc, des d'on es pugui disparar.
• 4rt. Surten 4 GRAE cap al barranc (jo m'hi afegeixo, perquè no m’ho vull perdre).
• 5è. 2 GRAE entren al barranc per arribar fins a la fera i 2 més + jo mateix van per fora per intentar localitzar un indret des d'on es pugui efectuar un tir certer.
• 6è. En pocs minuts, els GRAE que anaven per l’exterior del barranc desestimen la possibilitat i s'uneixen als seus companys a l'interior del barranc.
• 7è. El grup arriba a la capçalera del tercer ràpel i troba la bestia nerviosa i molt agressiva. És sabut per tothom que els senglars, un cop han tastat el neoprè, embogeixen només amb la seva olor.
• 8è. Com que a l'interior del barranc no hi ha cobertura i els trons i llamps ens envolten, deixem els ressalts instal·lats i sortim a l'exterior per comunicar amb els forestals. Aquests ens diuen que millor deixar-ho per demà.
• 9è. Tanquem l'entrada al barranc amb cinta de precintar “bombers, no passeu” i ens anem a dinar.

Dimarts:

• 1er. Dos GRAE i dos agents rurals surten de la Seu d’Urgell direcció al barranc.
• 2on. Els quatre arriben a l'últim punt aconseguit el dia anterior.
• 3er. El porc senglar, sense patiment, passa a millor vida.
• 4rt. Es remunta el pou a on es trobava.
• 5è. Per una de les parets laterals del barranc, es treu fora per no contaminar les aigües i fer accessible el cos als voltors, que també tenen dret a menjar.
• 6è. El barranc queda obert al públic, com a mínim fins el tercer ràpel; més avall, qui sap? Potser els espera un tigre de Bengala, una boa constrictor o, el que seria pitjor, un maneiró sense feina.

---