La Cresta dels Llosers és una cresta relativament fàcil que va des del Pic de l'Orri fins a la Torre d'Eina, a la Val de Planès, al Conflent. Tot i que alguna guia marca l'inici de la ruta a l'Orri de Planès, arribar en cotxe fins aquest punt no és fàcil, de manera que hem iniciat l'ascensió en el mateix poble de Planès, a 1.515 m. Hem sortit del poble seguint el GR10 fins que al cap de poc més d'una hora hem trobat una pista ampla, que hem travessat deixant el GR i agafant un camí poc marcat que puja entre el bosc en direcció al Pic de l'Orri. Tot seguint les fites hem anat pujant seguint la carena amb pendent molt fort fins arribar al Pic de l'Orri (o no). Hem fet les fotos del cim i una panoràmica circular, la primera del dia:
Després hem comprovat que aquell no era el Pic de l'Orri sinó que havíem pujat molt més i ens havíem passat l'autèntic Pic de l'Orri, que devia ser un dels molts bonys de la carena. Aquí començava, en teoria, la dificultat, de manera que ens hem equipat amb el material d'escalada i hem començat a grimpar per la cresta en direcció al Roc del Boc, que des del Fals Pic de l'Orri es veia força dret. La pujada ha estat fàcil i ben aviat hem arribat, sense treure la corda de la motxilla, fins al cim del Roc del Boc (2.774 m). Aquí no hi havia confusió possible, ja que fins i tot hi ha un llibre de signatures. Noves fotos de cim i la segona panoràmica circular de la jornada:
Hem iniciat el descens per l'altra banda, també fàcil, fins arribat, ben aviat, al pas clau de la cresta, l'anomenat pas del viloncel, un diedre força vertical que cal baixar. Aquest pas s'anomena així perquè hi ha una pedra amb una forma que, amb una mica d'imaginació, recorda un viloncel. Hi ha dues magnífiques anelles, de manera que hem superat el pas baixant en ràpel; són uns 10 metres. Després la cresta segueix ja més fàcil, fins i tot amb traces de camí. Hem passat per sota del Pic de la Conca Inferior i hem pujat el Pic de la Conca Sud (2.722 m), un cim secundari però amb bones vistes. Més fotos i la tercera panoràmica circular:
Des d'aquí es veia, a sota mateix, la Torre del Xillén, una mena de gendarme gegantí plantat al mig de la cresta amb aspecte de castell inexpugnable. Hem baixat a la bretxa sota la Torre, al costat d'unes agulles força curioses anomenades Els Dits d'en Xillén. La guia d'en Pako Crestas desaconsella l'ascensió d'aquesta torre -tot i que a la seva cara nord té un punt feble per on es pot pujar sense cap dificultat- explicant, amb una retòrica sobredimensionada, els mil i un perills que per a l'escalador representa aquesta torre. Potser per portar la contrària al personatge, he pujat al cim de la Torre d'en Xillén (2.722 m) mentre en Joan filmava des de l'inici de la pujada final a la Torre d'Eina. Nova panoràmica circular, amb visió limitada al sud per la Torre d'Eina que teníem a sobre mateix, la quarta del dia:
... i baixada pel mateix costat de la pujada, ja que per l'altra banda hi ha un estimball impressionant. Ara només quedava l'assalt final a la Torre d'Eina per acabar la Cresta dels Llosers. Hem superat un petit mur, catalogat de tercer grau inferior i, per unes terrasses a la dreta, hem arribat a terreny fàcil per on hem pujat, ja caminant, fins al cim de la Torre d'Eina (2.850 m), punt final de la cresta, on hem recordat la nostra ascensió amb esquís l'any 2009. Hem fet la cinquena i darrera panoràmica circular:
Hem guardat tot el material d'escalada, que ens ha servit de ben poc, ja que únicament hem utilitzat la corda per rapelar el pas del violoncel, i hem iniciat el descens. La ressenya que portàvem proposa seguir caminant per la carena fins al cim del Cambres d'Ase i baixar pel bosc fins a l'Orri de Planès però, com que ja era una mica tard, hem optat per una solució més imaginativa. Hem arribat a la bretxa per on vam arribar amb esquís i hem baixat per la mateixa canal que amb esquís ens va semblar molt dreta. Baixant a peu per la pedrera, la canal ens ha semblat encara més dreta però aviat hem arribat al Clot de la Conca, just el lloc on l'any 2009 hi havia una espectacular allau de placa. Des d'aquí, ja per camí, hem baixat sense cap dificultat fins al punt de partida en el poble de Planès.
Aquí teniu la pel·lícula de la jornada, cedida per Mountain Films per a tots els seguidors del blog:
Després hem comprovat que aquell no era el Pic de l'Orri sinó que havíem pujat molt més i ens havíem passat l'autèntic Pic de l'Orri, que devia ser un dels molts bonys de la carena. Aquí començava, en teoria, la dificultat, de manera que ens hem equipat amb el material d'escalada i hem començat a grimpar per la cresta en direcció al Roc del Boc, que des del Fals Pic de l'Orri es veia força dret. La pujada ha estat fàcil i ben aviat hem arribat, sense treure la corda de la motxilla, fins al cim del Roc del Boc (2.774 m). Aquí no hi havia confusió possible, ja que fins i tot hi ha un llibre de signatures. Noves fotos de cim i la segona panoràmica circular de la jornada:
Hem iniciat el descens per l'altra banda, també fàcil, fins arribat, ben aviat, al pas clau de la cresta, l'anomenat pas del viloncel, un diedre força vertical que cal baixar. Aquest pas s'anomena així perquè hi ha una pedra amb una forma que, amb una mica d'imaginació, recorda un viloncel. Hi ha dues magnífiques anelles, de manera que hem superat el pas baixant en ràpel; són uns 10 metres. Després la cresta segueix ja més fàcil, fins i tot amb traces de camí. Hem passat per sota del Pic de la Conca Inferior i hem pujat el Pic de la Conca Sud (2.722 m), un cim secundari però amb bones vistes. Més fotos i la tercera panoràmica circular:
Des d'aquí es veia, a sota mateix, la Torre del Xillén, una mena de gendarme gegantí plantat al mig de la cresta amb aspecte de castell inexpugnable. Hem baixat a la bretxa sota la Torre, al costat d'unes agulles força curioses anomenades Els Dits d'en Xillén. La guia d'en Pako Crestas desaconsella l'ascensió d'aquesta torre -tot i que a la seva cara nord té un punt feble per on es pot pujar sense cap dificultat- explicant, amb una retòrica sobredimensionada, els mil i un perills que per a l'escalador representa aquesta torre. Potser per portar la contrària al personatge, he pujat al cim de la Torre d'en Xillén (2.722 m) mentre en Joan filmava des de l'inici de la pujada final a la Torre d'Eina. Nova panoràmica circular, amb visió limitada al sud per la Torre d'Eina que teníem a sobre mateix, la quarta del dia:
... i baixada pel mateix costat de la pujada, ja que per l'altra banda hi ha un estimball impressionant. Ara només quedava l'assalt final a la Torre d'Eina per acabar la Cresta dels Llosers. Hem superat un petit mur, catalogat de tercer grau inferior i, per unes terrasses a la dreta, hem arribat a terreny fàcil per on hem pujat, ja caminant, fins al cim de la Torre d'Eina (2.850 m), punt final de la cresta, on hem recordat la nostra ascensió amb esquís l'any 2009. Hem fet la cinquena i darrera panoràmica circular:
Hem guardat tot el material d'escalada, que ens ha servit de ben poc, ja que únicament hem utilitzat la corda per rapelar el pas del violoncel, i hem iniciat el descens. La ressenya que portàvem proposa seguir caminant per la carena fins al cim del Cambres d'Ase i baixar pel bosc fins a l'Orri de Planès però, com que ja era una mica tard, hem optat per una solució més imaginativa. Hem arribat a la bretxa per on vam arribar amb esquís i hem baixat per la mateixa canal que amb esquís ens va semblar molt dreta. Baixant a peu per la pedrera, la canal ens ha semblat encara més dreta però aviat hem arribat al Clot de la Conca, just el lloc on l'any 2009 hi havia una espectacular allau de placa. Des d'aquí, ja per camí, hem baixat sense cap dificultat fins al punt de partida en el poble de Planès.
Aquí teniu la pel·lícula de la jornada, cedida per Mountain Films per a tots els seguidors del blog:
3 comentaris:
Aquest Pako Crestas va fer la guia sense conèixer a en J.R. Alsina!!! Ara, haurà de fer una nova versió!
Doncs per fer més interessant la cresta s'hauria de fer ràpel des del cim de la Torre d'en Xillén per la banda sud i no haver de tornar enrere per baixar-la. Això implicaria portar cordes llargues (sembla que el ràpel seria com a mínim de 40 m) i que hi hagués una instal·lació segura. Vaig llegir una ressenya a internet que assegurava que hi havia un pitó per rapelar però poc segur; hauria de ser, com a mínim, dues anelles com les del pas del viloncel...
Hauràs de reclamar drets d'autor!
Publica un comentari a l'entrada