dissabte, 30 de juny del 1979

La Mòmia, via Pirenaica

La Mòmia, via Pirenaic
Escalada a Montserrat, a la zona de la Trinitat. Vam fer la Mòmia per la via Pirenaic, una via clàssica, llarga i de força dificultat, que recorre la cara més alta de la Mòmia pel mig de la gran llastra de la cara est de l’agulla.
La via surt de la canal entre la Mòmia i la Momieta. Cal enfilar-se a un arbre i iniciar un flanqueig cap a l’esquerra, buscant el centre de la llastra, fins arribar a una canal per on es puja fins a un replà sota un baumat, on es munta la primera reunió.
A partir d’aquí se supera un pas desplomat en escalada artificial difícil i es continua recte amunt fins poder sortir en lliure, amb un petit flanqueig cap a la dreta, fins a la segona reunió, que es fa penjada d’estreps.
Des de la segona reunió es torna a progressar en artificial fins trobar una canal que permet continuar en lliure molt difícil fins a la tercera reunió. En sortir d’aquesta reunió es supera un nou pas desplomat en artificial i es continua en lliure per una canal-diedre fins a la quarta reunió, on s’enllaça amb la via Haus-Estrems.
Des d’aquest punt resten tres tirades finals, totalment en escalada lliure de quart grau, que condueixen fins al cim de la Mòmia.

RESSENYA:
Ressenya de la via Pirenaic a la Mòmia

dijous, 28 de juny del 1979

La Bessona Superior, via Cerdà

La Bessona Superior, via Cerdà
Foto d'arxiu: a la Bessona Superior, desembre de 1974

Escalada a Montserrat. Vam fer la Bessona Superior per la via Cerdà, una via molt fina que, com totes les obertes per aquest escalador, té un gran prestigi a Montserrat.
La via comença pujant per l’Aresta Brucs del gran contrafort oest. Són dues tirades de quart grau que porten fins al cim del contrafort. Des d’aquest punt s’inicia la tirada més difícil i compromesa de la via, un flanqueig ascendent cap a l’aresta de la Bessona Superior.
Aquesta tirada és realment exigent. Les guies antigues la catalogaven de sisè grau i, a diferència de moltes altres vies clàssiques, les guies modernes no n’han rebaixat la dificultat, sinó que mantenen aquest grau.
Després de fer reunió en plena aresta de la Bessona, vam completar la darrera tirada, també difícil, tot i que menys compromesa que el flanqueig anterior, fins arribar al cim.

RESSENYA:

Ressenya de la Bessona Superior, via Cerdà

diumenge, 17 de juny del 1979

Paret dels Esplovins, via Alfa-Centauro (II)

Cinglera dels Esplovins
Foto d'arxiu: Cinglera dels Esplovins

Després del bivac al bosquet penjat de la quinzena reunió, l’endemà vam continuar l’obertura de la via. Vam completar les set darreres tirades, totes en escalada lliure, fins arribar al cim.
La via va quedar molt ben resolta i, al cap de poc temps, el Vértex en va publicar una crònica. Amb els anys es va acabar convertint en una clàssica de la paret.

RESSENYA HISTÒRICA (VÈRTEX):
Ressenya històrica de la via, publicada al Vèrtex
RESSENYA:
Ressenya de la via als Esplovins

dissabte, 16 de juny del 1979

Paret dels Esplovins, via Alfa-Centauro (I)

Cinglera dels Esplovins, baixant de la Regina
Foto d'arxiu: Cinglera dels Esplovins baixant de la Regina

Primera ascensió a la via de les Orenetes, a la paret dels Esplovins, a prop d’Oliana. Després de diverses sortides de preparació, aquell dia vam anar decidits a completar l’ascensió i deixar la via totalment equipada.
En aquesta primera jornada d’ascensió vam pujar fins a la quinzena reunió, on hi ha un petit bosquet penjat. En aquest punt vam muntar un bivac, deixant la via a punt per continuar-la en una propera jornada.

RESSENYA:
Ressenya de la via de les Orenetes, Esplovins

diumenge, 10 de juny del 1979

Pedraforca, via Bages

Pedraforca, via Bages (Dent de Cabirols)
La via Bages supera un pany de paret de molta verticalitat, tallada a la meitat del seu recorregut per uns extraploms que obliguen a utilitzar tècniques d'escalada artificial. Tot i això, la major part de la via es fa en escalada lliure, per uns sistemes de plaques i fisures, utilitzant tècniques variades com la bavaresa, l'encastament i la finura de placa.
El pas clau de la via està a la quarta tirada, quan superem amb tècnica artificial un desplom que talla la paret després de creuar una cornisa penjada. Quan vam fer la via estava semiequipada, de manera que vam haver de clavar algun pitó.
Després del pas clau ve una tirada amb una xemeneia i després una sortida en placa per arribar a terreny més fàcil. Per aquest terreny, després d'una curta tirada, vam arribar al final de les dificultats, a prop del cim de la Dent de Cabirols.
Aquesta és una via moderna, que no apareix a la guia clàssica de la Maria Antònia Simó i l'Agustí Jolis, sinó que es va obrir més recentment.
Nosaltres vam anar a dormir al costat del refugi Lluís Estasen en una tenda de campanya (en aquell temps estava permès).

dilluns, 4 de juny del 1979

Cresta dels Quinze Gendarmes

Cresta dels Quinze Gendarmes des del llac de Cregüeña
Des del bivac que havíem muntat sota la bauma del llac de Cregüeña vam pujar fins a la Bretxa de l’Alba i, des d’allà, vam iniciar la llarga cresta dels Quinze Gendarmes, que amb aeris passos d’escalada ens va portar fins al pic de l’Alba (3.100 m).
La via no passa de quart grau però és llarga i sostinguda, de manera que vam poder gaudir d’una magnífica jornada de muntanya, amb bona roca, escalada disfrutadora i grans panorames.


diumenge, 3 de juny del 1979

Bivac a Cregüeña

Bivac al llac de Cregüeña, preparant la cresta dels Quinze Gendarmes
Des de Baños de Benasque vam pujar fins al llac de Cregüeña amb la intenció d’atacar l’endemà la cresta dels Quinze Gendarmes. A Cregüeña vam fer un bivac sota uns grans blocs de pedra. Encara hi havia força neu a la vall, de manera que la pujada se’ns va complicar en alguns trams.