Foto d'arxiu: les Bessones
Un mal dia d'escalada. Primer vam abandonar a la via Iglesias de la Bessona Inferior i després a La Filigrana, via Original. Les cròniques de l'època no expliquen quina va ser la causa per la qual vam abandonar.
diumenge, 27 de novembre del 1977
diumenge, 20 de novembre del 1977
Mallo Pisón, via Pany-Haus
Foto d'arxiu: los Mallos de Riglos; el primer, el Mallo Pisón
Escalada a Riglos. Va ser la primera i única escalada en aquest massís excepcional, en alguns aspectes similar a Montserrat, tot i que aquí el conglomerat està format per blocs més grans, els característics bolos de Riglos. Com que era la primera visita a Riglos vam optar per un itinerari clàssic, potser el més clàssic: la xemeneia Pany-Haus del Mallo Pisón, que apareix amb el número 59 en el llibre de les 100 millors ascensions dels Pirineus.
Són 280 metres d'escalada, de gran verticalitat però no massa difícils perquè se superen en bona part amb tècnica de ramonage per una profunda xemeneia. Hi ha alguns passos de cinquè grau, tot i que la tònica general és el quart grau. Aquests passos més difícils es troben en els estretaments de la xemeneia, tancada per petits sostres que cal superar sortint cap a fora amb passos molt aeris.
També hi ha un únic pas on cal posar un estrep, tot i que les ressenyes modernes marquen aquest pas en lliure i el cataloguen com a 6a. S’arriba al coll on acaba la xemeneia i comença la segona part de l’escalada, ara per placa, per arribar al cim.
Fins aquí tot va anar molt bé i vam superar els passos sense massa problemes, però quan estàvem a la segona tirada del sector final va començar a ploure. No era una pluja fina, sinó un xàfec intens que en pocs minuts va deixar la roca ben mullada, convertint la paret en un riu. Recordo que, mentre superava algun dels petits desploms que es presenten en aquest sector final, l’aigua baixava com una fina cortina per sobre la roca, complicant l’escalada.
Vam arribar al cim i vam iniciar el descens, que tampoc és fàcil. Per començar, 70 metres de ràpel fins al coll, amb dos ràpels de 30 i 40 metres sota la pluja. Després, més ràpels en remull fins arribar al ràpel de la gruta, un ràpel volat de 40 metres gairebé sense tocar mai la paret.
La pluja estava en el seu punt màxim quan vam llançar la corda al buit i vam començar el ràpel extraplomat. Amb les cordes tan mullades tot era més complicat i, a més, no parava de ploure. Recordo que, mentre anava rapelant, l’aigua baixava a raig per la corda i m’entrava per la màniga del braç de dalt, mullant-me tot.
Finalment vam arribar al peu de via, ben molls però contents per haver pujat el Mallo Pisón, el cim més característic de Riglos.
Encara no havíem acabat la feina. Des de Riglos vam baixar en cotxe fins a Saragossa, ja que en Toni estava fent el servei militar i havia de tornar a la caserna; havia deixat el petate amb l’uniforme dins del cotxe.
diumenge, 13 de novembre del 1977
La Talaia Gran, via Cervera-Raul
Des del Monestir de Montserrat vam fer la llarga aproximació per Sant Jeroni fins al Coll del Migdia, on comença la via Cervera-Raul a la Talaia Gran, una via llarga i fina que puja per l’aresta sud d’aquesta agulla.
La via Cervera-Raul és una de les clàssiques arestes de Montserrat. Puja per tota l’aresta sud de la Talaia amb varietat de passos, però bàsicament en lliure de força dificultat.
Després de dues tirades en lliure en terreny una mica descompost (IV, V), vam arribar a un mur vertical que cal superar en escalada artificial de burí (uns cinc metres). A continuació vam sortir en lliure, amb finura montserratina, fins a arribar a la tercera reunió.
La quarta tirada és la més difícil. Teníem al davant un tram desplomat; vam flanquejar uns metres cap a la dreta fins que vam poder superar el pas en lliure difícil (V+) i vam continuar en lliure fins a la quarta reunió.
Amb una tirada fàcil vam arribar al cim de l’agulla adossada a la Talaia. Després de fer reunió vam baixar una mica per poder passar a la paret de la Talaia, on vam trobar un altre pany de paret vertical que vam superar en artificial.
A continuació vam sortir en lliure difícil; aviat va minvar la dificultat i vam arribar a la reunió des d’on ens quedaven dues tirades no tan difícils (IV i III) que ens van permetre arribar al cim de la Talaia Superior.
És una via de gran bellesa, una de les millors que havíem fet a Montserrat, amb dificultat però amb bona roca i la verticalitat justa per gaudir d’una magnífica escalada.
Des del cim vam baixar en ràpel per la cara oposada i després per la canal de l’est per retornar al peu de via. Finalment vam baixar per la Canal del Migdia fins a Santa Cecília i, des d’allà, per la carretera fins al Monestir.
RESSENYA:
MÉS FOTOS:
diumenge, 6 de novembre del 1977
La Panxa del Bisbe & La Mòmia
Foto d’arxiu: al cim de la Mòmia, novembre de 2008
Vam fer una sortida d’escalada a Montserrat, a la zona de Sant Benet. Vam fer dues vies:
- La Panxa del Bisbe, via Normal
- La Mòmia, via Normal
Des d’aquest punt només quedava una fàcil grimpada fins al cim.
La Normal de la Mòmia és tota una clàssica, que havíem repetit diverses vegades. Després de pujar per una curta canal fins a l’indret conegut com el Jardí de la Mòmia, vam flanquejar cap a l’esquerra fins a una gran bauma, on vam poder fer reunió.
A continuació ve el tram més compromès de l’ascensió. Vam pujar directament en lliure, de tercer grau amb passos de quart, amb bones preses però sense assegurances (en aquell temps), fins al cim.
RESSENYES:
dimarts, 1 de novembre del 1977
L'Elefant, via Cerdà-Pokorski
Foto d’arxiu: ermita de Sant Salvador. Maig de 2018
Vam fer una sortida d’escalada a Montserrat, a la zona de la Trinitat. Vam escalar la via Cerdà-Pokorski de l’Elefant.
És una via poc freqüentada, que puja totalment en lliure per la cara nord de l’Elefant. La primera tirada és curta i ens va portar fins a una cornisa ben marcada, on vam fer la primera reunió.
La segona tirada és la clau de la via. Puja uns 30 metres en vertical, amb passos de cinquè grau i, en aquell temps, sense bones assegurances, fins a una savina on vam muntar la segona reunió. És una tirada de finura montserratina, amb la manca d’assegurances característica de l’època.
La tercera tirada ja no és tan difícil i ens va portar directament al cim, amb uns 20 metres d’escalada de tercer grau amb algun pas de quart.
Després volíem fer la xemeneia Barriere-Gil, als Flautats, però vam abandonar. Les cròniques de l’època no en detallen les causes i no en recordo res, però imagino que la xemeneia no ens devia agradar gaire, ja que les ressenyes parlen d’una canal descomposta i sense assegurances.
RESSENYA:
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)