Foto d’arxiu: cara nord del Pedraforca, desembre de 2014
Vam dormir al refugi Lluís Estasen i al matí vam intentar l’ascensió de la Canal Roja, en condicions hivernals, però vam abandonar.
diumenge, 21 de desembre del 1975
diumenge, 7 de desembre del 1975
Terradets, Esperó dels Isards, via SAME
Va ser la primera expedició a Terradets. Vam anar en tren fins a Lleida i després fins a Sellés amb el tren de la Pobla. Vam arribar de nit, amb una boira molt espessa. Com que no havíem estat mai a Terradets, ens va costar una mica orientar-nos, de nit i amb aquella boira. Finalment vam baixar un tram per la carretera fins a la zona de Terradets i vam fer un bivac a la bauma gran que hi ha davant de la gran paret de Terradets, a l’entrada del Forat de l’Or.
Al matí estàvem desanimats, amb fred i boira, i no ens vam decidir a penjar-nos a la paret per fer la CADE, que era l’objectiu previst, sinó que vam fer un parell de vies curtes a la zona de l’Esperó dels Isards. Vam fer dues vies:
- Esperó dels Isards, via SAME
- Esperó dels Isards, via Artificial
La primera via recorre un esperó molt marcat sobre la mateixa carretera. La via surt al costat mateix de la carretera i puja en lliure per l’esperó. És molt dreta i fina però amb bones preses. Una magnífica escalada sobre roca calcària. Quan la vam fer no sabíem la seva graduació; ens va semblar fina però amb bones preses. Posteriorment va ser equipada amb alguns parabolts i actualment és una petita via d’escalada esportiva catalogada de V+. Sembla que es pot fer reunió a diversos llocs, a voluntat de l’escalador, perquè hi ha parabolts.
La via artificial era una curta via que es feia íntegrament en artificial de burí. Una via sense gaire interès, apta només com a pràctica d’escalada artificial.
LA RESSENYA:
MÉS FOTOS:
diumenge, 30 de novembre del 1975
La Inclinada, via Aresta Brucs
Escalada a Montserrat, a la regió de Tàbor. Vam fer una única via: La Inclinada, via Aresta Brucs. És una via totalment en lliure que puja per l’aresta sud, la que mira al Bruc. El primer tram és una mica fi però, a mesura que pugem, la dificultat va minvant i acabem arribant fàcilment al cim.
Després de completar l’escalada, com que aquell dia ens acompanyaven la M. Rita i l’Anna, vam fer una petita excursioneta pujant al cim de Sant Jeroni, punt culminant de Montserrat, on no havíem pujat mai.
RESSENYA:
MÉS FOTOS:
diumenge, 23 de novembre del 1975
La Gorra Frígia, via Mompart
Escalada a Montserrat, a la zona de les Gorres. Vam fer una via clàssica, que ja havíem fet alguna vegada més, i que puja al cim més característic de la zona: la Gorra Frígia, via Mompart. És una via molt clàssica, ja que té una dificultat mitjana (màxim IV+) i és llarga (cinc tirades), de manera que permet gaudir d’una magnífica escalada amb una dificultat raonable. A més, puja a un dels cims més característics de Montserrat.
El descens es feia per la cara oposada, desgrimpant amb l’ajut, en algun tram, de cordes fixes o cadenes. Aquest equipament ha anat variant al llarg del temps i darrerament (2015) es va desequipar totalment.
El descens es feia per la cara oposada, desgrimpant amb l’ajut, en algun tram, de cordes fixes o cadenes. Aquest equipament ha anat variant al llarg del temps i darrerament (2015) es va desequipar totalment.
RESSENYA:
MÉS FOTOS:
diumenge, 16 de novembre del 1975
Estany del Mamut
Aquell dia tampoc no va poder ser. Vam iniciar l’ascensió a la Punta Alta, però les condicions no eren bones. Plovia, nevava, hi havia boira i, a més, tot estava gelat, amb una lleugera però molt incòmoda capa de neu. Vam arribar fins a l’Estany del Mamut, un estany curiós caracteritzat pel fet de tenir una illa al mig. Aquí vam decidir abandonar i deixar-ho per a l’estiu.
MÉS FOTOS:
dissabte, 15 de novembre del 1975
Refugi Ventosa i Calvell
Una vegada més i, com ja era habitual, amb l’objectiu de pujar la Punta Alta, vam tornar a pujar al refugi Ventosa i Calvell. Sabíem que potser la temporada estava massa avançada i que ja hi arribàvem tard, però després de tants intents la Punta Alta ja era una obsessió. Ens vam instal·lar al refugi i vam passar la nit esperant que l’endemà la muntanya estigués en bones condicions.
diumenge, 9 de novembre del 1975
La Portella Gran i la Pelada
Foto d'arxiu: La Portella Gran per la cara que mira als Brucs
Escalada a Montserrat, a la regió d’Agulles. Vam fer dues vies:
- La Portella Gran, via Ràpel
- La Pelada, via Aresta Brucs
La primera via la vam fer per tercera vegada; és la més fàcil de les vies de la Portella Gran i puja per la cara que mira al Bruc, primer amb tres passos d’escalada artificial i després en lliure. La part final, la superació de la bola del cim, és el pas més estètic de la via; supera un mur molt vertical però amb bones preses, amb escalada lliure (IV+). L’altra via, la Pelada per l’Aresta Brucs, ja l’havíem fet moltes vegades i no té gaire dificultat.
RESSENYES:
dissabte, 1 de novembre del 1975
Refugi Ventosa i Calvell
Va ser un nou intent a la Punta Alta. Vam pujar al refugi Ventosa i Calvell, un camí que ja teníem molt vist. Vam dormir al refugi, però a la nit va nevar i al matí feia molt mal temps, de manera que no vam poder fer res i vam abandonar.
diumenge, 26 d’octubre del 1975
Escalada a Agulles
Foto d'arxiu: l'Agulla dels Tres i el Dauet, desembre de 2017
Escalada a Montserrat: vam fer diverses vies de la regió d'Agulles:
- L'Escorpí, via Normal
- La Xica de la Miranda (La Petitona), via Normal
- La Trirroca, via Encastament
- La Trirroca, via Normal
- La Boteruda del Gra, via Normal
- L'Agulla dels Tres, via Normal
Va ser una jornada de vies fàcils, algunes de les quals fins i tot es podrien qualificar com a vies “per a col·leccionistes”. Només l’encastament de la Trirroca presentava dificultats, especialment per la manca d’assegurances, que obligava a clavar algun pitó.
Després de tota aquesta col·lecció de vies curtes encara vam intentar una via més, la normal de l’Agulla de l’Arbret, però se’ns va fer tard i ho vam deixar córrer.
Després de tota aquesta col·lecció de vies curtes encara vam intentar una via més, la normal de l’Agulla de l’Arbret, però se’ns va fer tard i ho vam deixar córrer.
RESSENYES:
diumenge, 19 d’octubre del 1975
Intent al Sentinella
Escalada a Montserrat, a la zona de Sant Jeroni. Vam intentar la via Pany-Farrera al Sentinella, però vam abandonar. Sembla que el flanqueig no estava equipat i no portàvem prou material.
diumenge, 12 d’octubre del 1975
Núria: Agulla de l'Estany
Foto d'arxiu: Santuari de Núria
L'objectiu era escalar a Carançà, però feia mal temps i només vam arribar al coll de Noufonts. Vam baixar a Núria i, quan el temps va millorar una mica, vam fer pràctiques d'escalada a l'Agulla de l'Estany.
diumenge, 5 d’octubre del 1975
Ull de Ter. Agulla de la Xemeneia
Vam pujar a Ull de Ter i vam dormir al refugi lliure, ja que el refugi gran estava tancat. Vam fer una via a la part del Gra de Fajol:
- Agulla de la Xemeneia, via CADE
Després, per la carena, vam pujar al Gra de Fajol (2.708 m) i al Gra de Fajol de Baix (2.563 m).
RESSENYA:
RESSENYA HISTÒRICA:
MÉS FOTOS:
diumenge, 28 de setembre del 1975
Escalada a Montserrat. Trinitat
Sortida d'escalada a Montserrat, a la zona de Trinitats. Vam fer quatre vies:
-
El Fesolet, via Normal. Via totalment en lliure que puja per l'aresta. Sortim de la canal que porta a l'inici de la Travessia dels Flautats i l'iniciem amb un flanquejament que ens porta al centre de l'aresta. Pugem per aquesta aresta amb bones presses i sense massa dificultat. Més amunt hi ha un tram més dret però l'evitem flanquejant uns metres a l'esquerra fins trobar una canaleta que ens porta ja fàcilment fins al cim.
-
La Quarta de Trinitats, via Normal. Aquesta via la vam fer només perquè està ressenyada a la guia i la volíem tatxar, però no té cap dificultat, ja que es tracta només d'una curta grimpada.
-
La Nineta, via Normal. És una via típicament montserratina, que comença amb un flanquejament des d'un petit collet per anar a buscar l'aresta, per on es puja sense massa dificultat fins al cim. Abans, però, cal superar un petit pas de quart grau per passar un petit desplom.
-
Agulla del Camí, via Normal. Via curta i fàcil, d'una sola tirada, que puja per l'aresta amb passos de tercer grau.
A la foto de portada d'aquesta entrada es pot veure el flanquejament característic de la Nineta.
MÉS FOTOS:
RESSENYES:
diumenge, 21 de setembre del 1975
Pedraforca, via Cerdà-Pokorski
Des del refugi Lluís Estasen, on havíem dormit, vam atacar la via Cerdà-Pokorski al Collet de la Cova. Era una via de molta dificultat, fina i atlètica, gairebé tota en lliure. Les ressenyes actuals, curiosament, cataloguen la via amb més dificultat que la clàssica guia del CEC. Tot i això, la guia antiga marcava un curt flanquejament en artificial que actualment se supera en lliure. La ressenya que adjuntem és la moderna.
La via comença a la cornisa de l’itinerari d’aproximació a les vies de l’Esperó Central. Hem de passar el Gran Diedre i seguir una mica més. La via s’inicia en diagonal a la dreta buscant un sistema de canals i plaques que ens porten, amb escalada fina, a un petit replà (en dues tirades). Després d’un curt flanquejament pugem directament per arestes i plaques, fent diverses reunions fins arribar a uns replans descompostos per on, ja fàcilment, arrivem a enllaçar amb la via Pany. Arribem a les canals superiors de la via Pany i seguim aquesta via, que en aquest tram ja és fàcil, fins al Collet de la Cova.
En aquesta ocasió portava com a company de cordada en Pep, que tenia poca pràctica d’escalada i va patir molt per superar alguns dels passos de la via.
RESSENYA:
diumenge, 7 de setembre del 1975
La Gorra Frígia, via Viaplana
Foto d'arxiu: cim de la Gorra Frígia, desembre 2015
Escalada a Montserrat, a la zona de les Magdalenes. Primer vam intentar la via Haus-Extrems de la Gorra Frígia però vam abandonar. Es tractava de l’original de la via Mompart. Aquesta popular via, que havíem fet moltes vegades, no era més que una variant de l’original via Haus-Extrems. La via original pujava amb molta finura directament, mentre que la Mompart evitava el tram més vertical flanquejant a la dreta per buscar terreny més fàcil. La Haus-Extrems havia caigut en desús i la Mompart s’havia convertit en una de les vies més populars de Montserrat (l’any 1975).
Després vam fer una via nova, la via Viaplana de la Gorra Frígia. Aquesta via es podia catalogar com per a col·leccionistes, però també valia la pena fer-la. Calia pujar per una canal amb vegetació per la cara nord de la Gorra fins al final, on hi havia un replà. Des d’aquí, amb una única tirada en lliure, arribàvem al cim. La tirada començava amb certa dificultat (IV+), però a mesura que pujàvem el pendent disminuïa i acabàvem arribant fàcilment al cim.
RESSENYA:
diumenge, 24 d’agost del 1975
Crestes de Culieto
Vam sortir de bon matí del refugi Ventosa i Calvell amb la intenció de pujar a la Punta Alta de Comalesbienes. Feia un dia gris i emboirat però, malgrat tot, vam pujar fins arribar al que crèiem que era el cim. Lògicament, no teníem GPS, de manera que vam pujar una mica per intuïció amb l'ajut del mapa de l'Alpina. No vèiem res a causa de la boira però, just quan estàvem fent la foto del cim, es va obrir una mica la boira i vam comprovar que ens havíem equivocat de cim.
Per uns moments, la boira es va escampar una mica i ens va permetre veure uns llacs per la part del darrere del cim. Vam mirar el mapa atentament i les coses no quadraven. Si allò hagués estat la Punta Alta, aquells llacs no haurien d’existir sota el cim. Després de mirar i remirar el mapa vam arribar a la conclusió que els llacs que vèiem a sota nostre eren l’estany gelat de Culieto i un parell de llacs petits sense nom del seu costat i, per tant, ens trobàvem a la cresta de Culieto, havent fet tres cotes (2.923, 2.945 i 2.939 m) d’aquesta cresta. La foto del cim era molt maca però no era autèntica.
MÉS FOTOS:
dissabte, 23 d’agost del 1975
Refugi Ventosa i Calvell
Foto d'arxiu: a la porta del refugi. Març 2009
Vam pujar amb la intenció de fer la Punta Alta. Era el segon intent, ja que per Setmana Santa havíem pujat al refugi amb aquesta intenció però hi havia tanta neu que, sense esquís, era pràcticament impossible. Aquell dia vam pujar amb bon temps i sense neu, en ple mes d'agost.
diumenge, 17 d’agost del 1975
La Faja de Pelay
Després d'haver fet el dia anterior el Monte Perdido i el Cilindro de Marboré, vam baixar des del refugi de Góriz. Com que teníem tot el dia pel davant, vam decidir baixar per un itinerari nou, la Faja de Pelay, un llarg camí que ressegueix la vall d'Ordesa des d'una cornisa a mig cingle i que, al final, baixa a plom per unes ziga-zagues molt dretes fins a l'inici de la vall. De tornada a casa vam tenir un accident amb el cotxe d'en Quique, sense conseqüències greus, però el vehicle va quedar una mica tocat.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)