Roca Plana, via Anglada-Guillamon

Una nova visita al Figaró per practicar l'escalada al Sot del Bac. Aquell dia vam fer dues vies:

• La Roca Plana, via Anglada-Guillamon
• Paret de la Bauma, via Normal

La primera era una via relativament difícil, amb un pas especialment fi que superava una llosa molt llisa. Justament en el pas clau de la via, en Ramon va fer un saque i va quedar penjat de la corda. Per sort, la via estava ben assegurada i l'incident no va passar d'un ensurt.
Després de practicar l'escalada lliure a la Roca Plana, vam anar a l'altra banda del Sot del Bac per fer, per primera vegada, una via amb tècnica d'escalada artificial. Fins aquell dia no havíem utilitzat mai els estreps, de manera que es tractava d'una iniciació. La via triada no era, en realitat, una via pròpiament dita, sinó simplement un petit pany de paret d'uns 10 metres que acabava en una feixa per on se sortia caminant.

---

ÀLBUM DE FOTOS

---

RESSENYES:

---

La Roca de la Partió

Foto d'arxiu: La Roca de la Partió i refugi d'Agulles

---

El dia de Sant Joan, després de dos dies d'estada al refugi Vicenç Barbé, en la tercera jornada vam fer un parell de vies molt properes al refugi:

• La Roca de la Partió, via Normal
• La Roca de la Partió, via Vendrell

Les dues eren en lliure i de certa dificultat. A més, eren poc repetides; es podia dir que eren vies per a col·leccionistes. Després de fer aquestes dues vies vam baixar al Coll de Guirló, on havíem deixat el cotxe, ja que en aquella època s'hi podia pujar en vehicle, tot i que la pista no estava en gaire bon estat.

---

RESSENYA:

---

Escalada a Agulles

Foto d'arxiu: Agulla dels Espeleòlegs, desembre 2013

---

Segona jornada d'aquesta sortida d'escalada a Montserrat. Després de dormir al refugi Vicenç Barbé, vam continuar escalant a Agulles. Aquell dia vam fer tres vies:

• Agulla dels Espeleòlegs, via Aresta Brucs
• Agulla del Sol Ponent, via Aresta Brucs
• Miranda de les Boïgues, via Aresta Brucs

Tres vies clàssiques de dificultat mitjana, que encara no havíem fet, totes en lliure. L'Agulla dels Espeleòlegs per l'Aresta Brucs era la típica aresta montserratina, amb dificultat mitjana però amb un parell de passos difícils, catalogats de cinquè grau, a la sortida de la reunió. La dificultat més gran, a part de la sortida de la reunió, era que no hi havia assegurances en tota la segona tirada.
De l'Agulla del Sol Ponent ja havíem fet la via Normal, més fàcil, i aquell dia vam fer aquesta aresta, també de quart grau, que pujava per placa en lliure, molt més elegant que la Normal.
Finalment, l'Aresta Brucs de la Miranda de les Boïgues seguia la mateixa tònica d'escalada en lliure per l'aresta, amb dificultat de quart grau. Era més llarga que les anteriors i, encara que la dificultat no passava del quart grau, tampoc no tenia pràcticament cap assegurança.
Després de l'escalada, tot i que era la verbena de Sant Joan, vam anar a dormir al refugi, que en aquella època era lliure i el guarda només pujava de tant en tant a donar un cop d'ull. No vam fer cap celebració especial, ni vam tirar petards ni vam encendre cap foc de Sant Joan, sinó que vam anar a dormir aviat, ja que l'endemà volíem continuar escalant a Agulles.

---

RESSENYA:

---

La Màquina de Tren & La Peluda

Foto d'arxiu: La Màquina de Tren, desembre 2012

---

Vam venir a Montserrat per passar tres dies escalant per la zona d’Agulles i dormint al refugi. El primer dia vam fer dues vies:

• La Màquina de Tren, via Aresta Brucs
• La Peluda, via Aresta Brucs

Eren dues vies sense massa dificultat però inèdites per a nosaltres en aquell temps i totalment en escalada lliure.

L’Aresta Brucs de la Màquina de Tren pujava per l’aresta sud d’aquesta agulla montserratina amb passos de tercer i quart grau. El pas més difícil el trobàvem a la meitat de la segona tirada, quan calia superar un petit desplom en lliure (IV+). Superat aquest pas, seguíem per la mateixa aresta, ja sense dificultat, fins al cim de l’agulla.

La via de la Peluda seguia també l’aresta sud amb passos de tercer i quart grau i començava amb un petit flanqueig des de la canal per anar a buscar el centre de la paret.

Després de completar aquestes dues vies vam anar a dormir al refugi Vicenç Barbé, que en aquella època era lliure.

---

RESSENYA:

---

Ascensió al Pic de l'Infern (2.860 m)

Vam dormir al refugi de Núria i, l’endemà al matí, pel coll de Noucreus i seguint la cresta fronterera, vam pujar fins al Pic de l’Infern (2.860 m). Vam retornar pel mateix itinerari. Hi havia força neu a la muntanya malgrat que ens trobàvem a mitjans de juny.

---

MÉS FOTOS:

---

La Bitlla & La Carnavalada

Foto d’arxiu: panoràmica de la part central d’Agulles

---

Vam anar a Montserrat, a la regió d’Agulles, on vam fer un parell de vies:

• La Bitlla, via Aresta Brucs
• La Carnavalada, via Aresta Brucs

La Bitlla és una agulla molt esvelta situada al costat de la Bola de la Partió. La via Aresta Brucs ressegueix tota l’aresta amb passos exigents de quart grau sostingut, amb algun pas de quart superior. La tirada clau és la segona, que comença superant una curta canal molt dreta però amb bones preses. Tot seguit, supera un tram molt dret i fi, típicament montserratí, que ens porta fins al cim. Des d’aquí gaudírem d’una vista privilegiada de la Bola de la Partió, que des d’aquest punt queda gairebé al damunt.

Després de superar la Bitlla vam anar a la veïna Carnavalada, on vam fer també la via Aresta Brucs. És una via que puja per l’aresta sense massa dificultat fins que acaba amb un petit pas desplomat, curt però intens, catalogat de cinquè grau. Aquesta ascensió va tenir un caràcter històric per a nosaltres, ja que va ser el primer cinquè grau que vam superar.

---

RESSENYA:

---

Escalada a Agulles

Foto d’arxiu: des de la Savina Superior, setembre 2008

---

Vam anar a Montserrat, a la regió d’Agulles, on vam fer tres vies:

• La Boteruda, via Aresta Brucs
• El Gep Llarg, via Aresta Brucs
• Agulla del Capdamunt, via Aresta Brucs

Les tres vies les vam fer per primera vegada i totes pugen per la cara que mira cap als Brucs. La primera, la Boteruda, tenia un pas una mica fi (IV+) a la sortida de la reunió; la resta de la via no passava del tercer grau.

El Gep Llarg era més fàcil, amb passos de tercer i tercer superior, i pujava en lliure per tota l’aresta sense un itinerari gaire definit. Només calia anar buscant els millors passos.

La tercera via era la més difícil, especialment la segona tirada, que superava un pas molt vertical i fi per assolir la bola del cim. És un cas atípic, ja que la majoria de les vies clàssiques han anat baixant de graduació amb els anys, però aquest pas de l’Agulla del Capdemunt estava catalogat de quart grau quan la vam fer i actualment apareix ressenyat com a quart superior o fins i tot cinquè grau.

---

RESSENYES:

---

Ascensió al Carlit (2.921 m)

Vam pujar amb tren des de Barcelona, primer fins a la Tour de Carol amb la RENFE i després amb el tren de la SNCF fins a Porté-Puymorens, on vam dormir. En aquell temps no hi havia internet per buscar allotjament ni tampoc hi havia tanta oferta com ara de gîtes d’étape o similars, de manera que anàvem una mica a l’aventura. Al poble de Porté-Puymorens vam preguntar i un home (crec recordar que ens va dir que era l’alcalde) ens va donar allotjament. Vam dormir amb els sacs en un garatge.

Al matí vam iniciar una llarga travessia. Primer vam anar fins a l’Estany de Llanós i després vam pujar directament al Carlit. Per aquesta banda el Carlit no és tan fàcil com per la via normal que puja des de les Bulloses, sinó que cal superar canals pedregoses i molt dretes. A més, com que encara érem a primers de juny, hi havia força neu a les canals de la cara nord per on pujàvem.

Amb piolet i grampons vam superar la pujada i vam arribar al cim de la Pica del Carlit (2.921 m), el cim més alt del Pirineu Oriental. El descens el vam fer per l’altra banda, seguint la via normal fins a les Bulloses.

Des d’aquí surt una llarguíssima carretera que baixa fins a Montlluís. Vam començar a baixar caminant per la carretera però fent autoestop per si teníem sort i ens podíem estalviar alguns quilòmetres d’asfalt. Vam tenir sort i ben aviat un cotxe ens va recollir i ens va portar fins a Montlluís.

Allà vam anar a dormir a una pensió i l’endemà al matí vam agafar el tren groc fins a Bourg-Madame. Vam passar la frontera caminant i vam agafar el tren a Puigcerdà per tornar cap a casa.

---

MÉS FOTOS:

---