dilluns, 23 de maig del 2016

Diente de Alba (3.120 m) amb esquís

Diente de Alba
A aquestes alçades de la temporada d'esquí, el Massís de la Maladeta és, si les condicions són bones, el terreny de joc ideal per a l'esquí de muntanya. Aquest any la neu és abundant i per això hem vingut a fer una ascensió clàssica amb esquís. Ahir al vespre vam arribar a Benasque i ens vam allotjar a l'alberg de l'Escola d'Alta Muntanya d'aquesta població. De bon matí, després d'esmorzar a l'alberg, hem pujat en cotxe fins a la Basurta, a uns 1.900 metres, punt d'inici de l'ascensió. Amb els esquís a l'esquena hem pujat pel camí ben traçat que porta al refugi de la Renclusa. Des d'allà mateix teníem ja neu contínua, de manera que ens hem calçat els esquís i hem seguit muntanya amunt. La ruta passa al costat de l'Ibón de la Renclusa, que avui estava ben gelat, i puja pel Torrent d'Alba. Grans vistes del Pico de Padierna i també de l'Agulla Blanca de Padierna. Més amunt, la ruta es decanta a l'esquerra per entrar en una valleta entre les puntes de la Maladeta Occidental i el Diente de Alba. Cap al final la valleta s'estreta i la pala es redreça fins al punt que per fer els darrers 50 metres ens hem hagut de descalçar els esquí i posar-nos els grampons per superar una canal força dreta que porta al Collado de Alba (3.080 m). Des del coll ja teníem ben a prop el nostre objectiu encara que les condicions de la muntanya no eren les millors, ja que la cresta que hi porta estava força nevada i amb sectors de gel. Per començar, ens hem enfilat per la cresta en direcció a la Muela de Alba, un cim secundari que és, en realitat, un avantcim del Diente. Hem superat la cresta i hem arribat al cim de la Muela de Alba (3.111 m). Gran panorama, especialment cap a ponent. La via natural seria seguir per la cresta fins al cim del Diente, ja bastant proper, però la desgrimpada fins al coll que separa els dos cims no es veia gens clara a causa de la neu i el gel, de manera que hem preferit buscar un itinerari alternatiu. Hem tornat enrere i hem iniciat un flanquejament per sota de la Muela per on va el camí d'estiu, marcat amb algunes fites. Al final del flanquejament, una canal de neu molt dreta ens ha permés arribar al coll i, ja més fàcilment, fins al cim del Diente de Alba (3.120 m). Des del cim, amb un dia claríssim, hem pogut veure un extens panorama, especialment cap a l'oest. Cap a l'est, el panorama quedava limitat per la proximitat de les diverses puntes de la Maladeta Occidental (Delmàs, Mir, Sayó). Més avall vèiem l'Aragüells i cap al sud el Cotiella. Hem fet una panoràmica circular:

Hem baixat novament al coll i, encara amb els grampons als peus, hem baixat els 50 metres inicials de la canal abans de posar-nos els esquís. La neu estava molt bé i ha estat una magnífica esquiada, la millor de la temporada, fins a la Renclusa. I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Pic Cordier
amb esquís, 2011
Aneto
amb esquís, 1981
Cresta dels 15
Gendarmes, 1979

dissabte, 21 de maig del 2016

GR1: S. Llorenç de Morunys - Pont de Llinars

Novena etapa del GR1, avui entre Sant Llorenç de Morunys i el Pont de Llinars. Hem arribat en autocar a Sant Llorenç, on vam acabar l'etapa anterior, i hem iniciat la jornada esmorzant al bar del Jardí, on vam dinar en la nostra darrera visita a Sant Llorenç. Quan hem arribat ja ens estaven esperant amb els 27 croissants a punt. Hem començat el nostre camí baixant entre camps per creuar el riu Cardener per un pont de fusta. Aquí comença la part més dura de l'etapa, una llarga pujada per camins molt ben traçats i senyalitzats fins al Cap del Balç (1.400 m). Abans, hem passat per l'esglesiola romànica de Sant Lleïr i hem tingut l'oportunitat de veure de ben a prop la masia de Casa Vella, que va estar llogada durant més de 10 anys per uns amics i va ser escenari de moltes sortides en aquelles èpoques. La casa està restaurada i té molt bon aspecte. Entre els molts records de les nostres estades a Casa Vella destaca especialment la festa del casament d'en Toni, quan vam fer una mena de performance de casament de pagès. Hem deixat enrere Casa Vella i hem continuat pujant fins arribar al punt més alt de la jornada, el Cap de Balç, i ens hem separat uns metres del GR per acostar-nos al mirador del mateix nom. Des d'aquest mirador hem pogut gaudir d'una gran panoràmica de la Vall del Cardener, Sant Llorenç de Morunys i la Serra de Busa. Hem esmorzat contemplant el panorama i hem seguit el nostre camí, ara ja de baixada. Una pista asfaltada ens ha portat al poblet de La Corriu, on hem pogut admirar l'ermita romànica de Sant Martí. La baixada s'acaba al torrent de l'Aigua de Valls. L'hem travessat per un pont de fusta i hem iniciat el segon tram de pujada, més curta que l'anterior però amb molta calor. A prop de Siquer, a 1.146 m, hem arribat a un collet des d'on ja es veien les cases de Llinars, un poblet de cases disseminades. Hem baixat per la pista asfaltada i hem passat al costat del càmping d'Aigua d'Ora abans d'arribar al punt final de l'etapa, el Pont de Llinars, per on la carretera de Sant Llorenç a Berga travessa l'Aigua de Llinars.
Hem acabat la jornada amb un bon dinar al restaurant La Cantina de Llinars, situat a molt poca distància del punt final de l'etapa, on ens esperava l'autocar. 


ENTRADES RELACIONADES:
Clot de
Vilamala, 2003
Rasa de la
Torruella, 1993
BTT - Serra
de Busa, 1988

dilluns, 16 de maig del 2016

El flanquejament del Cavall

Ja fa molts anys de la meva primera ascensió al Cavall Bernat, la roca més emblemàtica de Montserrat. Va ser al setembre de 1977, fent cordada amb en Toni. Els seguidors del blog saben que tinc l'absurda teoria que les activitats de muntanta caduquen als 30 anys, de manera que és com si mai hagués pujat al Cavall. Ja fa temps que en Toni em proposa rememorar aquella jornada històrica amb una nova ascensió al Cavall. La via no és fàcil; el pas més compromès és el flanquejament d'entrada a la canal de la berruga, un flanquejament relativament curt però catalogat, segons les ressenyes, entre el cinquè grau i el cinquè superior. A més, amb el pas dels anys i els escaladors la roca està cada vegada més polida, de manera que és gairebé com el famós paso del jaboncillo de la Sur del Pájaro, a la Pedriza del Manzanares, una escalada ja caducada que vaig fer l'any 1978 quan feia el servei militar a Madrid. Vam proposar a altres companys fer aquesta escalada però ningú volia sentir parlar d'aquest flanquejament ni de completar la via. Finalment avui en Toni i jo hem vingut a Montserrat amb la idea de fer una prospecció i comprovar sobre el terreny si són certes les llegendes urbanes que aseguren que el flanquejament està tan polit que la graduació ha augmentat un parell de graus. Com que en Toni fa molt temps que no escala m'ha fet signar un contracte, abans de sortir de casa, en el qual quedava clar que l'objectiu era únicament fer una prospecció i no fer la via. De totes maneres hem portat material suficient per a qualsevol eventualitat. 
Hem sortit de Santa Cecília i hem pujat per la Canal del Cavall, una canal equpada amb cordes fixes que porta directament al peu de la roca. Després de veure com una cordada davant nostre superava el flanquejament, ens hem posat en moviment. Hi ha un parabolt situat estratègicament, que dóna una mica de seguretat al pas. He iniciat la travessia i, a poc a poc, he anat superant els metres que em separaven de la reunió. Amb un parell de passos de tango i aprofitant uns providencials forats a la roca que en els punts més delicats ens donen presa de mà, he arribat a la reunió. Des d'aquí la continuació no es veia tan difícil i, a més, unes escàrpies històriques permeten assegurar la tirada, però en Toni m'ha recordat la clàusula primera del contracte i hem decidit donar per acabada la prospecció amb la constatació que el flanquejament no és més difícil que quan el vam fer l'any 1977. 
De tornada, per no haver de tornar a baixar per la Canal del Cavall hem anat a buscar el camí de Sant Jeroni i l'hem seguit fins enllaçar amb el GR, que ens ha portat al Pla de la Trinitat i, de baixada fins a Santa cecília passant per l'inici de la Canal del Cavall.
Tot i que es tractava únicament d'un tempteig, hem fet una petita pel·licula, en la que es poden apreciar clarament els passos del flanquejament.




ENTRADES RELACIONADES:
Canal del
Cavall, 2013
La Sur del
Pájaro, 1978
El Cavall Bernat
1977

diumenge, 1 de maig del 2016

Intent al Roc de Madres

Ahir al vespre feia mal temps però la previsió era que avui faria un bon dia encara que amb vent fort. Quan ha sonat el despertador a les 6'30, tot estava blanc i encara nevava de forma bastant intensa. Durant la nit havia caigut una petita capa de neu que ho cobria tot. Mentres esmorzàvem ha anat afluixant la nevada i finalment ha deixat de nevar. El dia encara estava força tapat però, animats per la previsió favorable i pel fet que havia deixat de nevar, hem sortit muntanya amunt carregats amb els esquís i les raquetes. La neu caiguda durant la nit ho emblanquinava tot però era insuficient per pujar amb els esquís als peus, de manera que hem iniciat la marxa amb els esquís a l'esquena confiant en què més amunt podríem esquiar una mica. Els passejadors de raquetes no tenien cap problema perquè, com tothom sap, només porten les raquetes per fer la foto del cim. A poc a poc hem anat pujant per un caminet ben marcat encara que una mica desdibuixat per la neu, mentre el dia seguia tapat i el vent es feia notar cada vegada més. Gairebé als 2000 metres d'altitud ens hem posat els esquís mentre la intensitat del vent seguia augmentant. Sense visibilitat i batuts per un vent fortíssim, hem arribat a un punt clau de l'itinerari, quan es travessa una tanca de filferro per una porta metàl·lica. Ja a plena carena, hem pujat en direcció al cim guiats pel GPS i per les traces del camí que ressegueix el llom de la muntanya. Aquí, per la carena i sense recer, el vent tenia ja el caràcter de torb, aquell terrible fenòmen meteorològic que pot convertir un cim de vaques en una aventura perillosa. Encara hem seguit pujant, confiant en poder arribar al cim, que ja era proper. Amb un vent tan intens no podíem parlar i en algun moment era difícil mantenir l'equilibri. Finalment hem decidit deixar el Roc de Madres per a una altra ocasió. Una breu conversa en llenguatge de signes entre el director tècnic i el director artístic de l'expedició ha estat suficient per girar cua i començar a baixar. Amb l'ajut del GPS, ja que la visibilitat era nul·la i les traces de la pujada estaven gairebé esborrades per la neu ventada, hem refet el camí per retornar al punt de partida. En el refugi Oller ens hem recuperat amb un te calent abans de completar el retorn baixant a Odelló. El GPS ha enregistrat tots els nostres moviments, de manera que hem pogut comprovar que quan hem abandonat l'ascensió estàvem a 640 metres del cim i ens quedava per superar un desnivell d'uns 40 metres (32 segons el GPS i 59 segons el mapa).Avui no hi ha track, ja que no podem penjar un track inacabat, però sí que tenim l'àlbum de fotos i també una pel·lícula, produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Pedró dels 4
Batlles, 2013
Intent al
Monturull, 2011
Intent al Roc de
Madres, 2010