La Punxeta dels Flautats, via Navarro-Millet

Foto d'arxiu: la Porra, la Punxa i la Punxeta

---

Escalada a Montserrat, a la zona de Trinitats:

• La Punxeta dels Flautats, via Navarro-Millet

La Punxeta també s'anomena la Cara de la Vella, per l'aspecte de la seva cara principal, amb la roca plena d'arrugues.

La via té una primera tirada fàcil per una canal, abans de la tirada principal, que comença superant un petit desplom amb escalada artificial i acaba amb una canal difícil que es puja amb tècnica de ramonage.

Al final cal sortir a l'aresta i superar els metres finals amb escalada lliure, catalogats com a cinquè inferior. 

---

RESSENYA:

---

Intent al Gra de Fajol

Foto d'arxiu: les parets del Gra de Fajol; gener 2015

---

Vam dormir al refugi d'Ull de Ter i al matí vam intentar fer la via Font-Fuertes-Carreras del Gra de Fajol. Les condicions de la paret no eren gaire bones i vam decidir abandonar.

---

La Figuereta & La Llastra Punxeguda

Escalada a Montserrat, Agulles. Vam fer dues vies amb tècnica de ramonage:

• La Figuereta, via Torras-Nubiola
• La Llastra Punxeguda, via de Ramonage

La primera via, la de la Figuereta, és molt espectacular, ja que supera per una xemeneia la gran paret d'Agulles. Quan s'acaba la xemeneia cal sortir a la paret amb un pas impressionant sobre un gran buit.

Hi ha diverses maneres d'arribar al peu de via. Nosaltres vam arribar-hi passant per la xemeneia del Sabre, fins al seu collet i seguint uns boscos penjats fins al peu de la ben marcada i visible canal per on discorre la via.

Des del final del bosc penjat vam flanquejar dos metres per una cornisa i vam pujar una canal per encastament (molta timba) fins a un arbret on vam poder muntar la primera reunió (optativa; vam poder anar directament a la següent reunió).

A partir d'aquí la canal s'eixampla i vam poder progressar en ramonage. Vam trobar dos burins d'assegurança (any 1976...) i vam seguir fins a un replanet, dintre de la xemeneia, a on vam muntar reunió assegurats amb un burí i un bloc encastat. Aquí vam trobar la canal herbosa que baixa entre la Bandereta i la Figuereta (per on baixen els ràpels de la Figuereta).

Vam sortir de la reunió i vam seguir progressant en vertical, amb tècnica de ramonage. Quan la paret s'inclina vam trobar un pitó a la paret de la llosa i ens vam assegurar.

Més amunt la xemeneia es tanca i vam haver de sortir per la dreta (mirant a la Figuereta) amb l'assegurança (moral) d'una pitonissa de fisura que vam trobar clavada però mantenint el bras i la cama esquerres dintre de l'estreta canal fins abastar una savina (no existeix la figuereta de la que parla la guia d'Agulles sinó que és una savina), amb l'ajut de la qual vam superar el pas per situar-nos sobre la llosa on vam muntar reunió (l'any 1976 vam assegurar-nos amb un pitó però actualment sembla que la reunió està equipada).

Des d'aquí només queda superar la placa final que comença fina però ben aviat s'ajup i vam arribar al cim. Nosaltres fins i tot vam fer un petit pas d'esqueneta per començar aquest tram de paret però no ho recomanem, ja que fer equilibris en aquell lloc tan penjat és una mica exposat.

Després d'acabar la Figuereta encara vam anar a fer la Llastra Punxeguda, una altra via de ramonage, molt més curta i fàcil, per completar la jornada montserratina.

---

DOCUMENTACIÓ:

• Entre parets - Xemeneies a Montserrat , article publicat al Vèrtex núm 298, per Jordi Pina.

---

RESSENYES:




RESSENYA HISTÒRICA DE LA FIGUERETA:

MÉS FOTOS:

---

Pràctiques d'escalada a Montigalà

Vam aprofitar una tarda lliure per fer una escapada a Montigalà, on hi havia un petit "rocòdrom", i fer unes pràctiques d'escalada. Vam fer tres vies, de nom prou descriptiu: via curta, via llarga i via del flanquejament.

---

Torras-Nubiola & Nubiola-Torras

Foto d'arxiu: la paret NW de Sant Jeroni

---

Escalada a Montserrat, a la zona de Sant Jeroni. Aquell dia vam fer dues vies molt singulars:

• Paret NW de Sant Jeroni, via Torras-Nubiola
• Paret NW de Sant Jeroni, via Nubiola-Torras

Són dues xemeneies molt marcades que ratllen aquesta paret NW de Sant Jeroni. L’itinerari també és curiós. Vam pujar caminant a Sant Jeroni, vam baixar desgrimpant per la via Torras-Nubiola i després vam escalar la Nubiola-Torras. Va ser un magnífic recorregut per als qui, com nosaltres, gaudim de la tècnica del ramonage.

---

RESSENYES:

---

Intent a la Punta Harlé

Vam sortir del refugi de l’ENHER, al costat del Ventosa i Calvell, en direcció a la Punta Harlé. Les condicions no eren bones. Érem al mes de novembre i ja havien caigut les primeres nevades. A més, nevava i estava tot tapat, de manera que vam decidir abandonar quan érem a mig camí.

---

MÉS FOTOS:

---

Refugi ENHER

Novament vam pujar a la Vall de Boí, aquesta vegada amb la intenció de fer l’ascensió a la Punta Harlé, la primera de les puntes de la serra del Tumeneja. Vam sortir de la presa de Cavallers i vam pujar fins al refugi de l’ENHER, situat al costat del clàssic refugi Ventosa i Calvell.

---

MÉS FOTOS:

---

El Gat, Via Vicenç Barbé

Foto d'arxiu: el Gat i el Cabirols, juny 2014

---

Després de dormir al refugi Lluís Estasen vam fer la via Vicenç Barbé al Gat. Aquesta via és una variant mixta entre la Pany del Collet de la Cova i la Homedes del Gat, i permet pujar al Gat sense seguir íntegrament la via Homedes, una de les més clàssiques d’aquesta paret.

Nosaltres no vam fer exactament la via Vicenç Barbé sinó una variant (és a dir, una variant de la variant), ja que quan vam enllaçar amb la via Homedes a l’indret conegut com el Planell dels Diables vam pujar directament al cim del Cabirols (2.317 m). Després vam baixar en ràpel fins al collet est del Gat i, amb una tirada més, vam arribar al cim.

La via comença al mateix punt on s’inicia la via Pany, marcat amb una gran inscripció pintada a la roca. Es puja fàcilment fins a la primera reunió (R0), des d’on es fa el pas clau de la Pany: un flanqueig per una placa llisa, amb un pitó d’assegurança.

La via continua per la Pany sense gaire dificultat (es pot fer ensemble la primera tirada després del flanqueig) fins arribar a un bon replà amb més inscripcions pintades. En aquest punt es deixa la via Pany, que marxa cap a la dreta per una zona fàcil anomenada el Jardí.

Aquí comença la part més interessant de la via: tres tirades per una xemeneia que se supera parcialment amb tècnica de ramonage. S’arriba així al Planell dels Diables, un altre gran replà situat al peu de la paret final del Gat.

A partir d’aquest punt hi ha tres opcions. La principal és la sortida original de la via Vicenç Barbé, que correspon a les tres darreres tirades de la via Homedes, tres tirades de IV+ que pugen directament al cim del Gat.

La segona opció és seguir una canal cap a la dreta que porta al collet oest del Gat, des d’on es pot iniciar el descens per la tartera de l’Enforcadura.

La tercera opció, que va ser la que vam escollir, consisteix a pujar directament al cim del Cabirols (2.317 m) amb dues tirades fàcils. Des del cim del Cabirols es baixa amb un ràpel de 40 metres fins al collet est del Gat, des d’on s’arriba al cim del Gat amb una tirada de III-IV.

---

RESSENYA:

---

RESSENYA HISTÒRICA:

---

L'Agulla de l'Arbret, via Oest & via Normal

Foto d'arxiu: Agulla de l'Arbret (cara Oest), novembre 2011

---

Escalada a Montserrat, a la regió d’Agulles. Vam fer dues vies:

• Agulla de l’Arbret, via Oest
• Agulla de l’Arbret, via Normal

Són dues vies que podríem anomenar “per a col·leccionistes” i que pugen per les dues cares laterals de l’agulla, totes dues en escalada lliure.

La via de la cara Oest puja en escalada lliure una tirada de quart grau fins al peu de la profunda xemeneia que ratlla aquesta cara de l’agulla. Després supera la xemeneia amb tècnica de ramonage, força difícil, i surt pocs metres sota el cim, al qual s’arriba amb facilitat.

La via Normal puja per la cara oposada, just per la canal per on baixa el ràpel. Hi ha dues variants de dificultat similar. La primera puja directa superant una placa vertical fins a l’entrada de la xemeneia. L’altra variant puja per la canal arbrada fins al punt més alt i entra a la xemeneia amb un llarg flanqueig.

Tant la via de la cara Oest com la Normal són difícils i amb poques possibilitats d’assegurar-se, almenys en aquella època.

---

RESSENYES:

---

Ascensió a la Punta Alta (3.014 m)

Des del refugi de l’ENHER, situat al costat del clàssic refugi Ventosa i Calvell, vam pujar per la via normal a la Punta Alta (3.014 m). Érem una bona colla del centre i l’objectiu de la sortida era, a més d’assolir aquest cim, deixar-hi un llibre de signatures. Vam completar l’ascensió sense cap problema.

---

MÉS FOTOS:

---

Refugi Ventosa i Calvell

Vam arribar a la Presa de Cavallers en una sortida col·lectiva del Centre. L’objectiu era pujar a la Punta Alta per deixar-hi un llibre de signatures. Aquell dia vam fer l’aproximació fins al refugi Ventosa i Calvell, tot i que aquest refugi ja estava en ruïnes, i ens vam allotjar al refugi de l’ENHER, situat a pocs metres.

---

MÉS FOTOS:

---

La Trirroca, via Bages

Foto d'arxiu: la Trirroca i la Torta

---

Escalada a Montserrat, a la regió d’Agulles. Aquell dia vam anar decidits a fer escalada artificial però no va ser el nostre dia.

Primer vam intentar l’ascensió a la Bessona Superior per la via CES, però la vam trobar despitonada i no portàvem prou material per fer-la, ja que hauria calgut clavar diversos pitons.

Després vam anar a intentar la via Cerdà de la Torta, una via totalment en escalada artificial de burí que puja per la cara oest de la Torta, la que mira al Portell Estret. L’agulla està una mica desplomada i la tirada és exigent. Quan vam arribar-hi vam comprovar que també estava desequipada, ja que faltaven els primers burins, i vam optar per deixar-ho córrer.

Finalment, una mica frustrats per no haver pogut fer les vies previstes, vam optar per repetir la via Bages de la Trirroca, una via que ja coneixíem i que també té un curt tram d’escalada artificial.

---

RESSENYA:

---

La Miranda de S. Joan, via Bagués-Sala

Foto d'arxiu: la Miranda i les Magdalenes, novembre 2014

---

Vam anar a Montserrat, a la zona del Monestir, on vàrem fer dues vies:

• Agulla del Pla dels Ocells, via Est
• La Miranda de Sant Joan, via Bagués-Sala

Aquesta segona via la vàrem trobar ressenyada en una revista , concretament en el número 51 de la revista Vèrtex. És una bona escalada en lliure per la cara que mira a l’ermita de Sant Joan, amb un pas clau molt fi quan cal superar un petit desplom en lliure.

La primera tirada és molt fàcil i porta fins al límit esquerre d’una llarga bauma, on es munta la reunió.

La sortida d’aquesta reunió és el pas clau de la via, catalogat de V+. Després la via segueix, ja sense tanta dificultat, fins a la segona reunió, situada a l’extrem esquerre de la segona gran bauma que ratlla aquesta paret.

Aquí vam tenir la sorpresa de trobar el llibre registre deixat pels primers ascensionistes i vam poder comprovar que la nostra havia estat la cinquena ascensió que s’hi feia.

La tercera tirada comença amb un parell de passos de quart grau però ben aviat la dificultat va minvant i s’arriba fàcilment al cim.

---

RESSENYES:


RESSENYA HISTÒRICA:

Ascensió al Pic de Sotllo (3.073 m)

Foto d'arxiu: el Sotllo i la Pica d'Estats des del Monteixo

---

Des dels Plans de Boaví, on havíem passat la nit acampats, vam pujar al Cercle de Broate i al Pic de Sotllo (3.073 m). Estava previst fer més ascensions l’endemà, però aquestes van quedar suspeses a causa del mal temps, amb boira i pluja persistents.

---

Acampada als Plans de Boaví

Foto d’arxiu: Plans de Boaví, setembre 2015

---

Vaig apuntar-me a un ral·li d’alta muntanya organitzat pel Foment Martinenc. Aquest ral·li no era una cursa com les que es fan actualment, basada a córrer per la muntanya, sinó que era més aviat una prova de regularitat, en la qual el que comptava era passar pels controls establerts per l’organització en diversos punts de la muntanya dins dels marges de temps previstos.

En cap cas no s’havia de córrer, sinó mantenir un ritme normal i constant. En aquesta primera jornada del ral·li únicament s’havia de pujar als Plans de Boaví des de Tavascan. Era una etapa curta que només servia per situar-nos al punt inicial de l’activitat.

Vam pujar carregats amb la tenda i el menjar per a tres dies, i vam acampar als Plans de Boaví, un indret idíl·lic, ampli i ple de vaques, on vam passar la nit.

---

Intent a la Matagalls-Montserrat

---

Es tractava d’un intent de completar la clàssica travessia Matagalls – Montserrat. Hi anàvem tota una colla del centre, però ben aviat ens vam anar dispersant.

Des del Coll Formic vam pujar fins al cim del Matagalls, punt d’inici de la travessia pròpiament dita. La caminada va resultar llarga i dura i, quan vaig arribar a Sant Llorenç Savall, vaig decidir abandonar.

Després de fer un curt bivac, vaig tornar amb el cotxe de línia.

---

La Gorra Frígia, via Mompart

Foto d'arxiu: Gorra Frígia, gener de 2011

---

Escalada a Montserrat, a la zona de les Magdalenes. En aquesta ocasió vam fer novament la Gorra Frígia per la via Mompart, la via més clàssica i repetida d’aquesta agulla.

La primera tirada és fàcil i porta fins a la reunió coneguda com el llavi. Des d’aquí se surt amb un pas de flanqueig a la dreta per iniciar la tirada més difícil de la via, vertical però amb bones preses.

Les assegurances són escasses, però com que ja havíem fet aquesta via diverses vegades no ens va preocupar excessivament. La tercera reunió també té nom propi, el wàter. A partir d’aquest punt l’escalada esdevé fàcil fins assolir el cim.

---

RESSENYA:

---

El Gorro Frigi, via GEDE

Foto d'arxiu: camí de les Magdalenes, desembre 2015

---

Vam escalar a Montserrat, a la zona de les Magdalenes. Vam escalar escalar la Gorra Frígia per la via GEDE, amb sortida per la normal, utilitzant una variant.

La via GEDE és una via que discorre totalment en lliure fins a la darrera tirada, en la qual cal superar un balmat amb alguns passos d’artificial per una fisura que puja per la part del darrere de la Gorra, la que no mira al Monestir.

En aquesta ocasió vam evitar el desplom final que cal superar en escalada artificial i vam sortir per la dreta en lliure relativament fàcil. En realitat, vam fer la moderna via Blava, que en aquell temps encara no existia com a tal.

D’aquesta manera vam completar un recorregut totalment en lliure, no tan estètic com els de la cara que mira al Monestir, però llarg i variat. El pas clau és abans de la segona reunió, quan cal fer un flanqueig per situar-se sobre la gran llastra d’aquesta cara de la Gorra. El pas és espectacular, tot i que no passa de tercer grau.

---

RESSENYA:

---