El seguidors del Blog saben que vam tenir una època ciclista. Va ser fa molts anys, quan les bicicletes tot terreyt (BTT) encara no s'havien popularitzat i se'n veien molt poques. En aquells temps llunyans, a finals dels anys 80, quan passàvem per algun lloc amb les nostres bicicletes molta gent ens mirava estranyada perquè no coneixien aquesta mena de vehicle de tracció animal.
Nosaltres no érem ciclistes de muntanya sinó més aviat gent de muntanya que anava en bicicleta. La diferència és important perquè els orígens marquen la identitat; nosaltres veníem del món de la muntanya i érem només ciclistes ocasionals. Com que érem gent de muntanya, plantejàvem les nostres sortides ciclistes com a travessies de muntanya, sempre per zones amb interès muntanyenc. La bicicleta era per a nosaltres una nova manera d'explorar la muntanya.
Una de les primeres sortides que vam planificar, l'octubre de 1988, va ser a la zona d'Ordesa. Una excursió pel Parc Nacional sense fer cims, només recorrent aquesta magnífica vall. Vam sortir de Nerín pujant al Cuello Gordo i des d'allà fins al refugi de Góriz. En algun punt del nostre recorregut vam veure un rètol que deia "prohibido el paso de todo tipo de vehículos".
En aquell temps la muntanya no estava tan massificada com ara i no hi havia tantes limitacions, restriccions i prohibicions però Ordesa era un lloc molt especial i les mesures de protecció eren també estrictes. Malgrat tot, nosaltres, amb una certa ingenuïtat, vam pensar que la prohibició de vehicles era referida únicament als vehicles de motor. No pensàvem que la bicicleta pogués afectar a la nidificació del trencalòs o l'aparellament del gall fer i vam seguir endavant.
La nostra arribada a Góriz va causar expectació. Segurament mai s'havien vist bicicletes allà dalt i tothom ens mirava com si fóssim fantasmes; en realitat, pujar a Góriz en bicicleta era una fantasmada però en aquell moment nosaltres no n'érem del tot conscients.
Ens vam aturar una estona en el refugi però aviat vam iniciar el descens a la vall pel camí normal d'accés a Góriz. Evidentment, no vam baixar per les clavijas de Góriz sinó pel caminet que baixa al fons de la vall fent llaçades per una pedrera.
Gairebé al final, quan el camí ja és una pista, vam trobar de sobte un grup de guardes forestals perfectament uniformats. Ens va estranyar una mica trobar-los perquè fins aquell dia mai havíem vist els forestals per la muntanya i després tampoc ens els hem trobat mai; suposem que normalment estan teletreballant.
Ens van demanar la documentació i ens van comunicar que estava prohibit passar per allà en bicicleta. Aviat vam deduir que aquell desplegament de forestals uniformats no era casual; el guarda del refugi ens havia denunciat comunicant per ràdio que hi havia intrusos a Ordesa. Sabíem que els guardes de Góriz, de tota la vida, no es caracteritzen especialment per la seva simpatia però mai havíem imaginat aquesta situació.
Els forestals, potser aclaparats per l'allau de feina que suposava tramitar set multes en un sol dia, van prendre les dades de qualsevol manera i uns dies després es van rebre per correu les notificacions de les multes però de manera selectiva: alguns ciclistes no van rebre res mentre d'altres, com jo, en vam rebre dues...
La notificació era una resolució del governador civil de Huesca en la que constava que l'instructor de l'expedient havia fet una proposta de sanció de 2.000 pessetes i ell, com a òrgan que havia de resoldre, havia reduït aquesta sanció a 1.000 pessetes.
Jo vaig pagar les dues multes i no sé si tots van acabar pagant encara que crec recordar que algú em va comentar que no havia pagat però li van acabar embargant l'import de la multa, amb els recàrrecs corresponents, del seu compte corrent.
4 comentaris:
Cuando el espíritu pionero choca con la burocracia...
Teníais ideas originales y, lo que es más importante, las poníais en práctica.
Pagar dos multas denota que eres un hombre de honor y un buen amigo.
Bueno... las multas venían a mi nombre... Supongo que los forestales se hicieron un lío con los DNIs ...
Molt bona aquesta anècdota! Llegint-la m’he sentit transportat a aquella època en què tot era més lliure i espontani. Segur que arribar amb bici a Góriz va ser una experiència única, encara que acabés amb multes.
En aquell temps ni imaginàvem que anar en bicicleta per camins de muntanya fos una infracció... Ara tot està més controlat. Les prohibicions son moltes...
Publica un comentari a l'entrada