El Segre és un dels rius més importants de Catalunya. L'aportació dels seus afluents principals, la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana, el fan molt cabalós, especialment a la primavera quan es desfà la neu dels Pirineus.
Actualment hi ha molts ponts que permeten travessar-lo però no sempre ha estat així. Fa molts anys, el 49 aC, la barrera natural del riu Segre va ser determinant quan a les planes del Segrià, a prop de Lleida, es va lliurar la batalla d'Ilerda entre les legions de Juli César i les de Pompeu, un episodi important de la Guerra Civil Romana.
El Segre, amb les seves crescudes sobtades i la dificultat per travessar-lo, era una autèntica barrera natural que condicionava tots els moviments de l’exèrcit de Juli Cèsar i el dels seus adversaris pompeians.
Durant setmanes, els dos bàndols van lluitar més contra el riu que entre ells, amb passarel·les destruïdes per les aigües, camps inundats i subministraments bloquejats. La capacitat de Cèsar per superar aquest obstacle, construint ponts i assegurant els passos sobre el Segre, va ser clau per acabar encerclant els enemics i forçar la seva rendició. Sense el Segre i la seva força com a muralla natural, la batalla d’Ilerda hauria tingut un desenllaç ben diferent.
Molts anys després, alguns dels protagonistes del Blog de Muntanya vam patir, com les tropes de Pompeu, una gran derrota a les portes d'Ilerda. Com Cèsar i Pompeu fa més de dos mil anys, nosaltres també vam descobrir que el Segre és un enemic formidable.
Era un dissabte de setembre i estàvem fent una etapa del GR3, el Camí Central de Catalunya, amb el grup de caminadors del GR. L'etapa prevista sortia del poble d'Aspa i acabava en el parc fluvial del Segre, situat a les portes de Lleida. Portàvem el track de l'etapa i, com sempre, havíem planificat la ruta amb molta cura, estudiant el mapa de la zona, el track, el perfil, el quilometratge i el temps previst.
Era una etapa planera i sense complicacions, que recorria les extenses planes del Segrià, entre camps de conreu, i l'autocar ens esperava en el punt final per portar-nos a dinar al restaurant on teníem la reserva feta per a tota la colla.
Ja gairebé al final del recorregut, el track ens portava a travessar el Segre per un pont de canalons, la Palanca de Montoliu. Tant el mapa topogràfic com la foto aèria de Google Maps demostraven que hi havia un pont que creuava el Segre en diagonal per entrar al Parc Fluvial, molt a prop del punt on ens esperava l'autocar.
Seguint el track, vam arribar a la riba del Segre, ocupada pel bosc de ribera. Allà hi hauria d'haver la Palanca de Montoliu però només hi havia aigua, un bon cabal ocupant gairebé tota l'amplada de la llera del Segre. El camí per on veníem acabava de sobte en el riu i no hi havia pont!
Mirant i remirant el GPS, amb el mapa del Topo Hispania de fons, estava clar que el pont havia d'estar allà... però no hi havia pont.
Tots sabem que el posicionament del GPS té sempre un petit marge d'error, de manera que vam pensar que el pont estaria uns metres més amunt o més avall, però vam recórrer la riba del riu amunt i avall superant en molt el possible marge d'error del GPS i el pont no hi era. Vam mirar la foto aèria del Google Maps comprovant la nostra posició era exactament al costat del pont..
Al cap d'una estona vam aconseguir superar el xoc i el bloqueig mental que ens havia provocat la desaparició del pont. Havia quedat perduda per sempre més la nostra fe en l'Institut Geogràfic Nacional, L'Institut Cartogràfic de Catalunya i Google Maps.
Evidentment, el Segre era un obstacle insalvable i no el podíem intentar travessar sense pont si no volíem acabar nedant al Pantà de Ribaroja, de manera que vam buscar una alternativa.
Es va reunir el comitè de crisi i, després de consultar la cartografia disponible, va decidir modificar el traçat de la ruta per acabar l'etapa a la propera població d'Albatàrrec. Fent un acte de fe, vam confiar que aquesta població encara existís i no fos una errada dels mapes.
Vam tenir sort: Albatàrrec estava just en el punt on l'ubicaven els mapes i allà ens va venir a recollir l'autocar
3 comentaris:
Qué bueno el relato. Me imagino la cara de todos al llegar al río y descubrir que el puente “oficial” brillaba por su ausencia. ¡El Segre sigue siendo un enemigo formidable!
Muy interesante la anécdota. Además de la parte divertida, muestra lo importante que es no confiar ciegamente en los mapas o en el GPS. La montaña y los ríos siempre pueden sorprender.
Pues sí. Es una anécdota curiosa pero no nos hizo ninguna gracia en ese momento...
Publica un comentari a l'entrada