El Torrent des Gorg Blau, situat a Mallorca en plena Serra de Tramuntana, és considerat per molts barranquistes com un dels millors barrancs d'Europa per la seva longitud, intensitat, ambient i, sobre tot, pel seu tram subterrani anomenat Sa Fosca. Ja feia temps que volíem venir a fer aquest barranc però any rere any ho anàvem ajornant perquè no trobàvem el moment de programar el viatge a Mallorca.
Finalment, el juny de 2015 va arribar aquest moment i ens vam desplaçar a Mallorca per recórrer el barranc. Potser era una mica tard perquè a mitjans de juny ja baixa poca aigua i això fa menys atractiu el descens però nosaltres confiàvem en trobar encara unes condicions acceptables per a l'activitat.
La primera part del barranc és el que s'anomena pròpiament Torrent del Gorg Blau. És a cel obert i no té especial dificultat encara que és llarg. Al principi el torrent estava sec però ben aviat vam començar a trobar els gorgs plens d'aigua. A poc a poc vam anar baixant els ressalts i ràpels, molts dels quals tenen nom propi: Salt des Pas, Salt des Ninot, Es Laberint, es Balconet, la Corda d'en Bessó, Gran Canal, Salt des Bony, Tobogan Maleït ...
Gairebé al final d'aquesta primera part, vam arribar al ràpel anomenat Salt dels Penyals, que acaba en un gorg anomenat Gorg Eixut. Aquí vam trobar la primera dificultat important del recorregut: un gorg parany. El ràpel ens va deixar en el fons del Gorg Eixut que, com el seu nom indica, no tenia aigua. Quan el gorg està ple se surt nedant fàcilment però quan no hi ha aigua estem en el fons d'un pou i cal remuntar un mur per sortir de la ratera.
Amb una corda de nusos que hi havia instal·lada, vam aconseguir superar el pas remuntant el mur sense massa problemes.
Poc després vam arribar al Pas del Duro, que marca l'inici de la part subterrània del torrent: Sa Fosca. En Toni, que ja havia baixat el torrent en una ocasió anterior i tenia molèsties a l'esquena, va decidir abandonar l'activitat sortint per un camí equipat, una petita ferrata que permet sortir del torrent; l'única escapatòria al llarg de tot el llarg recorregut.
A partir d'aquest punt el barranc es va tancant fins fer-se totalment subterrani. Ja en la part fosca, vam baixar un ràpel llarg que ens va deixar en un gorg amb aigua. Aviat vam veure que el nivell de l'aigua estava uns quants metres per sota del que hauria de ser. Estàvem novament en un gorg parany, molt més fondo que l'anterior. Aquesta vegada per avançar havíem de superar un mur relliscós i una mica extraplomat.
Hi havia unes cordes amb nusos però la situació era complexa perquè el mur començava en extraplom i, a més, al peu del mur hi havia aigua i no es feia peu, de manera que el punt de partida era molt baix.
Amb un excés d'optimisme, vaig intentar superar el pas pujant per la corda a força de braços amb la pesada motxilla a l'esquena però aviat vaig desistir; no vaig poder superar el pas i vaig tornar a baixar.
Per un moment es va estendre el pànic entre la colla barranquista. Si no podíem superar el pas ens haurien de rescatar... L'únic pensament positiu era que en Toni estava a fora i, si no sortíem del barranc, podria donar l'alarma.
Després d'uns minuts de pànic vam pensar l'estratègia correcta per sortir del forat. No era fàcil però finalment ho vaig aconseguir: a la dreta del mur hi havia unes roques on es feia peu i fent un pèndul des d'allà vaig aconseguir situar-me a l'inici del mur per sobre del nivell de l'aigua. Després, amb l'ajut de dos shunts i utilitzant dues baguetes com a estreps, vaig deixat enrere el parany caça-passerells.
Però no estava tot resolt. Després de dos intents frustrats vam veure que era molt difícil que la resta del grup pogués pujar per allà, de manera que vam convocar el gabinet de crisi per valorar la situació i buscar la sortida del parany. Després d'un estudi a fons per part del grup d'experts (dos enginyers, un projectista industrial, un geòleg i un matemàtic) vam planificar una operació de rescat en tota regla. Vam observar que a la dreta del lloc per on pujava la corda de nusos hi havia un altre pany de paret, vertical però no extraplomat, una mica més alt però amb l'avantatge que es feia peu a la base, de manera que es podia ajudar des de baix al que pujava. Vam muntar un ancoratge en uns grans blocs i vam equipar el mur amb una corda estàtica amb nusos formant anelles. Després ja va ser fàcil pujar utilitzant la corda amb anelles com a escala i assegurats des de dalt.
Ens havia costat més de dues hores sortir del parany i encara ens quedava un llarg recorregut subterrani. A més, la moral de la tropa estava en mínims perquè temíem anar trobant més paranys al llarg del recorregut. Però no va ser així. Sense més entrebancs vam anar superant els passos fins a la desembocadura del torrent, a l'Entrefoc. Era tard però estàvem satisfets per la bellesa del recorregut i per haver pogut resoldre la situació amb els nostres propis mitjans.
2 comentaris:
Quina passada d’anècdota! Només de llegir-la ja m’ha entrat l’angoixa d’imaginar-me dins el gorg parany, amb l’aigua fins al coll i el mur extraplomat davant. Realment aquests moments posen a prova la calma i l’enginy del grup… i el vostre ‘gabinet de crisi’ és tota una lliçó de com resoldre situacions límit al barranc. Admirable la manera com vau saber sortir-ne sense perdre l’humor. Ara entenc per què Sa Fosca té tanta fama i també tants respectes entre els barranquistes
Moltes gràcies pel comentari!
La veritat és que en aquell moment no ens va fer gens de gràcia, però amb el temps s’ha convertit en una de les anècdotes més recordades del grup. El Torrent del Gorg Blau – Sa Fosca és un descens espectacular, però també exigeix anar molt preparat i saber improvisar quan les condicions no són les ideals. Per sort, aquell dia la colla va saber reaccionar i al final en guardem un molt bon record.
Publica un comentari a l'entrada