Una gran ascensió que teníem pendent des del novembre de 2015, quan vam intentar aquesta activitat però una nevada primerenca i el gel que hi havia a la cresta ens va fer caviar de plans i vam acabar fent la Cresta de Bardamina. Aquesta vegada, amb la meteorologia a favor però amb el temps una mica just perquè només disposàvem dels dos darrers dies del pont del Pilar, hem vingut a la Vall d'Estós per fer aquesta Cresta.
Amb les primeres llums del dia hem sortit del refugi d'Estós. Hem iniciat la marxa pel tram del GR11 que va fins a Viadós pel Puerto de Gistaín. Quan ja ens faltava molt poc per al coll hem deixat el GR per prendre un caminet a l'esquerra que, sense cap dificultat, comença a enfilar-se cap a la cresta. Al cap d'una estona hem arribat a la Collada Negra, des d'on hem començat a veure un gran panorama en direcció al Pirineu Occidental.
Comença aquí la llarga cresta que porta al Posets. Hem seguit pujant per aquesta cresta seguint un caminet que, tot buscant els millors passos, alternava el fil de l'aresta amb les vessants més fàcils. Sense cap dificultat hem arribat al primer cim de la jornada: el Pico de los Veteranos (3.125 m). El panorama era extraordinari en totes direccions. Hem fet una panoràmica circular:
Hem deixat enrere el cim seguint per la cresta, encara fàcil però amb algun petit pas de grimpada, fins al segon cim de la jornada, el Pico de los Gemelos (3.160 m). Hem menjat una mica i ens hem equipat per superar el pas clau de l'ascensió que és la Brecha Carivé. Des del cim hem baixat uns metres fins arribar a una petita bretxa on hi havia un pitó antic.
La baixada a la bretxa es fa amb ràppel, tot i que també es pot desgrimpar amb uns passos que no són difícils però sí exposats. Hem fixat la corda en el pitó i hem baixat en ràppel uns 8 metres fins a una cornisa penjada. Aquí, segons les ressenyes, hauríem d'haver trobat el segon rappel però no hi havia cap instal·lació i, el que és pitjor, la roca estava tan descomposta i inestable que era impossible muntar cap instal·lació si no era amb parabolts. Finalment hem decidit seguir amb el ràppel inicial, que havíem instal·lat amb una corda de 60 metres, encara que la recuperació de la corda no era possible des de baix, de manera que l'últim de la fila ha baixat desgrimpant després de recuperar la corda des de la cornisa.
Un cop a la Brecha Carivé cal pujar escalant per la cara oposada, en direcció al Posets. Hem fet un parell de tirades assegurats amb la corda però després, ja en terreny fàcil, hem seguit sense assegurar per terreny sense massa dificultat encara que amb passos de grimpada i algun punt de certa exposició. Finalment hem arribat al Posets (3.375 m), el segon cim en altura de tots els Pirineus. Des d'aquí la vista era també extraordinària però no hem fet la panoràmica circular perquè ja tenim en el blog la magnífica panoràmica circular que vam fer l'any 2011.
Eren ja les dues de la tarda i ens quedava el llarguíssim retorn, de manera que hem menjat quatre ganyips i hem iniciat el descens. El més raonable hauria estat baixar per la Ruta Real fins al refugi Ángel Orús però, com que finalment havíem programat aquesta sortida en només dos dies, havíem de baixar per la via normal de la Vall d'Estós fins al refugi i després fins a la sortida de la vall, on teníem el cotxe.
Hem tornat enrere recorrent tota l'aresta somital del Posets fins trobar l'inici de la via normal, marcada amb una fletxa de pintura vermella. Seguint les marques i algunes fites disperses hem baixat fins al Collado de la Paul. Cal dir que ens hem embolicat una mica perquè en algun moment hem perdut el camí però finalment hem arribat al coll i hem iniciat el llarguíssim retorn, primer per un pedregar i després ja per un bon camí fins al refugi d'Estós. Finalment hem baixat, ja a la llum dels frontals, fins a l'aparcament de l'entrada de la vall.
Aquí teniu el vídeo de la jornada. En aquesta ocasió és obra de la productora pròpia del blog, Quercus Films, i cedida per a tots els seguidors del blog:
Amb les primeres llums del dia hem sortit del refugi d'Estós. Hem iniciat la marxa pel tram del GR11 que va fins a Viadós pel Puerto de Gistaín. Quan ja ens faltava molt poc per al coll hem deixat el GR per prendre un caminet a l'esquerra que, sense cap dificultat, comença a enfilar-se cap a la cresta. Al cap d'una estona hem arribat a la Collada Negra, des d'on hem començat a veure un gran panorama en direcció al Pirineu Occidental.
Comença aquí la llarga cresta que porta al Posets. Hem seguit pujant per aquesta cresta seguint un caminet que, tot buscant els millors passos, alternava el fil de l'aresta amb les vessants més fàcils. Sense cap dificultat hem arribat al primer cim de la jornada: el Pico de los Veteranos (3.125 m). El panorama era extraordinari en totes direccions. Hem fet una panoràmica circular:
Hem deixat enrere el cim seguint per la cresta, encara fàcil però amb algun petit pas de grimpada, fins al segon cim de la jornada, el Pico de los Gemelos (3.160 m). Hem menjat una mica i ens hem equipat per superar el pas clau de l'ascensió que és la Brecha Carivé. Des del cim hem baixat uns metres fins arribar a una petita bretxa on hi havia un pitó antic. La baixada a la bretxa es fa amb ràppel, tot i que també es pot desgrimpar amb uns passos que no són difícils però sí exposats. Hem fixat la corda en el pitó i hem baixat en ràppel uns 8 metres fins a una cornisa penjada. Aquí, segons les ressenyes, hauríem d'haver trobat el segon rappel però no hi havia cap instal·lació i, el que és pitjor, la roca estava tan descomposta i inestable que era impossible muntar cap instal·lació si no era amb parabolts. Finalment hem decidit seguir amb el ràppel inicial, que havíem instal·lat amb una corda de 60 metres, encara que la recuperació de la corda no era possible des de baix, de manera que l'últim de la fila ha baixat desgrimpant després de recuperar la corda des de la cornisa.
Un cop a la Brecha Carivé cal pujar escalant per la cara oposada, en direcció al Posets. Hem fet un parell de tirades assegurats amb la corda però després, ja en terreny fàcil, hem seguit sense assegurar per terreny sense massa dificultat encara que amb passos de grimpada i algun punt de certa exposició. Finalment hem arribat al Posets (3.375 m), el segon cim en altura de tots els Pirineus. Des d'aquí la vista era també extraordinària però no hem fet la panoràmica circular perquè ja tenim en el blog la magnífica panoràmica circular que vam fer l'any 2011.
Eren ja les dues de la tarda i ens quedava el llarguíssim retorn, de manera que hem menjat quatre ganyips i hem iniciat el descens. El més raonable hauria estat baixar per la Ruta Real fins al refugi Ángel Orús però, com que finalment havíem programat aquesta sortida en només dos dies, havíem de baixar per la via normal de la Vall d'Estós fins al refugi i després fins a la sortida de la vall, on teníem el cotxe.
Hem tornat enrere recorrent tota l'aresta somital del Posets fins trobar l'inici de la via normal, marcada amb una fletxa de pintura vermella. Seguint les marques i algunes fites disperses hem baixat fins al Collado de la Paul. Cal dir que ens hem embolicat una mica perquè en algun moment hem perdut el camí però finalment hem arribat al coll i hem iniciat el llarguíssim retorn, primer per un pedregar i després ja per un bon camí fins al refugi d'Estós. Finalment hem baixat, ja a la llum dels frontals, fins a l'aparcament de l'entrada de la vall.
Aquí teniu el vídeo de la jornada. En aquesta ocasió és obra de la productora pròpia del blog, Quercus Films, i cedida per a tots els seguidors del blog:
ENTRADES RELACIONADES:
 Cresta de las Espadas, 2012 |  Ascensió al Posets, 2011 |  Ascensió al Posets 1977 |
ASSISTENTS: Luis, Pablo, J. Rafel
DESNIVELL: 1.610 mRECORREGUT: 15'8 km
HORARI: 11 h
HALL OF FAME: amb aquesta sortida hem implementat en el blog una nova etiqueta: hall of fame (saló de la fama). Aquesta etiqueta servirà per marcar les sortides més importants del blog per la seva dificultat, interès o bellesa. La idea serà marcar les cent millors sortides i anar renovant aquesta llista a mesura que es vagin registrant noves activitats. De moment aquesta mesura està en fase d'implementació.
8 comentaris:
Echo de menos alguna imagen del descenso. ¡Cómo se nota que no estábamos para bromas!
Magnífica la música del vídeo. ¿De dónde la sacas?
¿El descenso? ¿qué descenso? Ya ves que en el post reconozco que nos liamos un poco pero sin explicar los detalles escabrosos porque si lo contamos todo la Asociación Universal de Guías de Montaña nos podría expulsar de esa Asociación o cuando menos quitarnos tres puntos del carnet de guía.
En cuanto a la música, procede de una web llamada Jamendo que ofrece música de compositores más o menos desconocidos para usarla en películas, tanto caseras como profesionales. Es de pago, de manera que yo he pagado unos eurillos para obtener los derechos de utilización de esa música. Me alegro de que te guste...
Pues yo creo que sí es conveniente que en el post se ofrezca la información de que a la izquierda (según se baja) de la ruta de puntos rojos hay dos tiradas de rápel por unas chimeneas en las que la roca está muy descompuesta.
Aunque sólo sea por si a alguien le viene bien la información...
Pues efectivamente, ya que ha habido filtraciones vamos a completar la información. Bajando guiados por los hitos y alguna esporádica marca de pintura llegamos a un punto donde hay dos marcas redondas, una grande y otra pequeña. Nosotros nos fuimos hacia la izquierda, bajando por una canal destrepable hasta llegar a una instalación de rápel (parabolts). Hicimos dos rápeles y después seguimos destrepando hasta abajo. No es difícil pero sí desagradable por la calidad de la roca, pésima y descompuesta.
Si en el punto inicial (dos marcas de pintura) hubiésemos tirado hacia la derecha habríamos seguido la vía normal que flanquea hacia la derecha. La roca es igual de desagradable y descompuesta pero es más fácil y no hay rápel.
Queda dicho.
Sí, pero fotitos del descenso ni una.Lo dicho, no estábamos para bromas, sino con ansias de salvar el pellejo.
Pero Pablo, tú que has vencido seismiles y cincomiles a porrillo, no me digas que te asustaste en la humilde montaña de Posets....
Creo que el error fue que el track que seguimos no era de alpinismo sino de salto base.
Esta semana acabo de efectuar esta misma travesía de la Cresta de los Veteranos Gemelos y Posets en solitario. El descenso lo efectúe en dirección al collado de la Paul. Puedo confirmar que hacía tiempo que no lo pasaba tan mal en la montaña (el año paso efectúe la cresta de salenq use tempestades y la disfrute mucho) pero esto es diferente estas demasiado expuesto a la suerte, pues el estado de la roca es penoso cualquier roca puede desprenderse de tus manos o de los pies Aun siguiendo los puntos rojos que fui encontrado hasta llegar a la roca que tiene un punto rojo a un lado y a otro por momentos no entendía el mensaje y mi desiciones fue ir hacia la izquierda que me llevo a la canal que destripe hasta llegar a la instalación del rap el, no vi claro el efectuar el rapel con la cuerda de 30m que llevaba pues a 15 metros por debajo no veía ninguna zona clara para efectuar un segundo rapel, así que decidí regresar a la roca de los dos puntos y dirigirme hacia la derecha, después de remontar unos metros me apareció una espectacular faja transversal en dirección sur con una suave pendiente Parecía una autopista hata el centro de la pared de Posets y que me dejó a pocos metros del glaciar. Era la ruta normal de ascensión por esta vertiente .Por fin respire
Agustí,
Muchas gracias por tu comentario. Efectivamente, en el punto donde tú dices hay que tirar a la derecha. Nosotros al encontrar un rápel ya montado y llevando una cuerda de 60, no lo pensamos y bajamos directamente. Sin cuerda o con cuerda corta la cosa puede ser peligrosa. Hay que seguir tus indicaciones.
Publica un comentari a l'entrada