El Pic de Thoumasset és un clàssic de l'esquí de muntanya, tot i que no és dels cims que més es fan. Potser sigui perquè el recorregut és llarg o també perquè la pala final gairebé mai és esquiable i normalment no es pot arribar al cim amb els esquí als peus. Era una activitat que tenia pendent des que l'abril de 1976 va aparèixer un article en el número 684 la revista Muntanya amb la ressenya de dues ascensions: Nérassol i Thoumasset. Després es va publicar una fitxa d'esquí amb la ressenya d'aquesta ascensió, que va quedar al calaix dels projectes. Avui hem tingut l'ocasió de fer aquesta ascensió, que ens ha deixat ben satisfets. Poc després de les 9 del matí hem sortit de l'aparcament situat al punt on la carretera de la Vall de Sorteny travessa el riu de la Vall de Rialb. Un camí pel bosc, ben nevat, ens ha portat vall amunt; aviat hem deixat el bosc enrere i hem pujat per la vall, poc pendent, fins a una cabana de pedra situada al peu del Port de Siguer. Hem deixat a l'esquerra la traça que portava a la Portella de Rialb i ens hem començat a enfilar, fent llaçades, en direcció al Port de Siguer. Al darrere s'alçava, imponent, la silueta del Pic de Font Blanca, recordant-nos una altra gran jornada d'esquí d'ara fa dos anys. Hem arribat al Port de Siguer (2.397 m) i hem pogut veure per primera vegada el Thoumasset, que des d'aquí es veia alçant-se magnífic sobre l'Estany Blau, totalment tapat de neu. Des d'aquí cal baixar 60 metres fins al l'estany; la sortida del coll estava una mica gelada però ben aviat hem baixat per unes pales de neu ben bona fins al nivell de l'estany. Pel bell mig hem travessat l'estany fins a l'inici d'unes pales que porten al peu de la cresta final del Thoumasset. Novament hem fet llaçades per superar aquestes pales, amb trams ben pendents però amb una neu magnífica. Hem arribat a la carena i hem vist que, tal com suposàvem, l'aresta final no era practicable amb esquís, de manera que ens els hem descalçat i hem començat a pujat pel llom pedregós fins arribar al cim del Thoumasset (2.741 m). Des d'aquí el panorama era extraordinari, amb un dia molt clar i asolellat, de manera que hem fet la panoràmica circular:
El Pic de la Font Blanca es veia encara més impressionant des d'aquest mirador; una mica més lluny vèiem la Pica d'Estats i per l'altra banda el Pic de la Sarrera. Hem fets les fotos del cim i hem menjat una mica abans d'iniciar el descens. Hem recuperat els esquís i hem iniciat una magnífica esquiada amb molt bona neu fins a l'Estany Blau. Després de travessar l'estany hem posat novament les pells per remuntar els 60 metres de desnivell fins al Port de Siguer. Després només quedava gaudir d'una bona esquiada per tota la Vall de Rialb fins al punt de partida.
Aquí tenim la pel·lícula, cedida per Mountain Films per a tots els seguidors d'aquest blog:
El Pic de la Font Blanca es veia encara més impressionant des d'aquest mirador; una mica més lluny vèiem la Pica d'Estats i per l'altra banda el Pic de la Sarrera. Hem fets les fotos del cim i hem menjat una mica abans d'iniciar el descens. Hem recuperat els esquís i hem iniciat una magnífica esquiada amb molt bona neu fins a l'Estany Blau. Després de travessar l'estany hem posat novament les pells per remuntar els 60 metres de desnivell fins al Port de Siguer. Després només quedava gaudir d'una bona esquiada per tota la Vall de Rialb fins al punt de partida.
Aquí tenim la pel·lícula, cedida per Mountain Films per a tots els seguidors d'aquest blog:
4 comentaris:
Hay quien dice que debes de pertenecer a ese cartel mejicano tan conocido. Sí ese, el de los "zetas". ¿Será por tu afición por dibujarlas?
Luis,
a pesar de las críticas recibidas, mantengo que la traza abierta en forma de zeta tenía el ángulo de giro correcto y la pendiente óptima para alcanzar la cumbre con la màxima comodidad. En esa traza todo era armonía geométrica. Lástima que no pude hacer una foto porque a la bajada -quiza por envidia ante la perfección de un trazado geométricamente perfecto- la dejasteis destrozada.
Això de mantenir el pendent òptim i cómode és un dir. No sempre el màxim pendent és el més adient per tal d'obtenir un bon rendiment, de la mateixa manera succeix amb els motors , que la màxima potència no és correspon a la màxima velocitat.
Però tenint en compte que a la muntanya sempre hi ha a qui li agrada patir, ja ens va bé.
Joan,
No ho vas mirar bé. El pendent no superava mai el 18% i els girs tampoc superaven en cap cas els 150º. Crec que la traça seguia estrictament les normes de la ISO 9001 i les recomanacions de la UIAA.
Per cert, com tens la pel·lícula? Els seguidors del blog estan impacients per veure-la.
Publica un comentari a l'entrada