Vam sortir del refugi d'Estós amb la intenció de fer el Posets per la via normal. Com és habitual durant la Setmana Santa, el temps era molt dolent: boira, neu i vent. Tot i que hi havia força neu, vam sortir caminant i vam deixar els esquís al refugi.
De fet, en aquella època ni tan sols sabíem esquiar, de manera que només passejàvem els esquís. Amb molt mal temps vam arribar al coll de la Paul, des d'on la via normal del Posets implica una grimpada per la xemeneia característica que porta al cim.
El mal temps i la gran quantitat de neu caiguda ens van fer ser prudents i vam decidir deixar de banda l'objectiu previst. A l'altra banda del coll de la Paul hi ha la cresta de Bardamina, que acaba en el cim del mateix nom.
Vam decidir intentar l'ascensió al Bardamina sense saber ben bé com era la cresta. La primera part es fa pràcticament caminant, de manera que sense massa dificultat vam arribar al primer cim de la cresta: el Pic Inferior de la Paul (3.083 m).
En realitat, en aquell moment no vam saber on arribàvem, ja que la boira no ens deixava veure res i encara no s'havia inventat el GPS. El que vam tenir clar és que havíem arribat a un cim, ja que a partir d'aquell punt la muntanya ja baixava cap a l'altra banda.
Després, mirant el mapa, les fotos i recordant els detalls de l'ascensió, vam arribar a la conclusió que era aquest el cim que havíem pujat. Vam fer quatre fotos històriques i vam baixar pel mateix camí de pujada.
MÉS FOTOS:
