La Miranda de S. Joan, via Bagués-Sala

Foto d'arxiu: la Miranda i les Magdalenes, novembre 2014

---

Vam anar a Montserrat, a la zona del Monestir, on vàrem fer dues vies:

• Agulla del Pla dels Ocells, via Est
• La Miranda de Sant Joan, via Bagués-Sala

Aquesta segona via la vàrem trobar ressenyada en una revista , concretament en el número 51 de la revista Vèrtex. És una bona escalada en lliure per la cara que mira a l’ermita de Sant Joan, amb un pas clau molt fi quan cal superar un petit desplom en lliure.

La primera tirada és molt fàcil i porta fins al límit esquerre d’una llarga bauma, on es munta la reunió.

La sortida d’aquesta reunió és el pas clau de la via, catalogat de V+. Després la via segueix, ja sense tanta dificultat, fins a la segona reunió, situada a l’extrem esquerre de la segona gran bauma que ratlla aquesta paret.

Aquí vam tenir la sorpresa de trobar el llibre registre deixat pels primers ascensionistes i vam poder comprovar que la nostra havia estat la cinquena ascensió que s’hi feia.

La tercera tirada comença amb un parell de passos de quart grau però ben aviat la dificultat va minvant i s’arriba fàcilment al cim.

---

RESSENYES:


RESSENYA HISTÒRICA:

Ascensió al Pic de Sotllo (3.073 m)

Foto d'arxiu: el Sotllo i la Pica d'Estats des del Monteixo

---

Des dels Plans de Boaví, on havíem passat la nit acampats, vam pujar al Cercle de Broate i al Pic de Sotllo (3.073 m). Estava previst fer més ascensions l’endemà, però aquestes van quedar suspeses a causa del mal temps, amb boira i pluja persistents.

---

Acampada als Plans de Boaví

Foto d’arxiu: Plans de Boaví, setembre 2015

---

Vaig apuntar-me a un ral·li d’alta muntanya organitzat pel Foment Martinenc. Aquest ral·li no era una cursa com les que es fan actualment, basada a córrer per la muntanya, sinó que era més aviat una prova de regularitat, en la qual el que comptava era passar pels controls establerts per l’organització en diversos punts de la muntanya dins dels marges de temps previstos.

En cap cas no s’havia de córrer, sinó mantenir un ritme normal i constant. En aquesta primera jornada del ral·li únicament s’havia de pujar als Plans de Boaví des de Tavascan. Era una etapa curta que només servia per situar-nos al punt inicial de l’activitat.

Vam pujar carregats amb la tenda i el menjar per a tres dies, i vam acampar als Plans de Boaví, un indret idíl·lic, ampli i ple de vaques, on vam passar la nit.

---

Intent a la Matagalls-Montserrat

---

Es tractava d’un intent de completar la clàssica travessia Matagalls – Montserrat. Hi anàvem tota una colla del centre, però ben aviat ens vam anar dispersant.

Des del Coll Formic vam pujar fins al cim del Matagalls, punt d’inici de la travessia pròpiament dita. La caminada va resultar llarga i dura i, quan vaig arribar a Sant Llorenç Savall, vaig decidir abandonar.

Després de fer un curt bivac, vaig tornar amb el cotxe de línia.

---

La Gorra Frígia, via Mompart

Foto d'arxiu: Gorra Frígia, gener de 2011

---

Escalada a Montserrat, a la zona de les Magdalenes. En aquesta ocasió vam fer novament la Gorra Frígia per la via Mompart, la via més clàssica i repetida d’aquesta agulla.

La primera tirada és fàcil i porta fins a la reunió coneguda com el llavi. Des d’aquí se surt amb un pas de flanqueig a la dreta per iniciar la tirada més difícil de la via, vertical però amb bones preses.

Les assegurances són escasses, però com que ja havíem fet aquesta via diverses vegades no ens va preocupar excessivament. La tercera reunió també té nom propi, el wàter. A partir d’aquest punt l’escalada esdevé fàcil fins assolir el cim.

---

RESSENYA:

---

El Gorro Frigi, via GEDE

Foto d'arxiu: camí de les Magdalenes, desembre 2015

---

Vam escalar a Montserrat, a la zona de les Magdalenes. Vam escalar escalar la Gorra Frígia per la via GEDE, amb sortida per la normal, utilitzant una variant.

La via GEDE és una via que discorre totalment en lliure fins a la darrera tirada, en la qual cal superar un balmat amb alguns passos d’artificial per una fisura que puja per la part del darrere de la Gorra, la que no mira al Monestir.

En aquesta ocasió vam evitar el desplom final que cal superar en escalada artificial i vam sortir per la dreta en lliure relativament fàcil. En realitat, vam fer la moderna via Blava, que en aquell temps encara no existia com a tal.

D’aquesta manera vam completar un recorregut totalment en lliure, no tan estètic com els de la cara que mira al Monestir, però llarg i variat. El pas clau és abans de la segona reunió, quan cal fer un flanqueig per situar-se sobre la gran llastra d’aquesta cara de la Gorra. El pas és espectacular, tot i que no passa de tercer grau.

---

RESSENYA:

---