dissabte, 14 d’agost del 1976

Bivac al Coll de la Marrana

Bivac al Coll de la Marrana i intent a la cara nord del Pic de l'Infern
Foto d'arxiu: vista al Coll de la Marrana, desembre de 2001

Després de tornar dels Alps teníem ganes de fer alguna ascensió una mica tècnica, a poder ser amb piolet i grampons. Vam triar la cara nord del Pic de l’Infern, una ascensió que s’acostuma a fer amb neu, encara que en aquella època de l’any, al mes d’agost, difícilment hi podia haver alguna congesta amb una mica d’entitat.
Vam deixar el cotxe a Vallter i vam pujar, ja cap al tard, fins al Coll de la Marrana per muntar un bivac i estar l’endemà de bon matí ben a prop de l’inici de l’ascensió. En el mateix coll i als seus voltants hi ha diversos emplaçaments de bivac relativament confortables. Ens vam instal·lar en un parell d’aquests emplaçaments amb els nostres sacs i fundes de bivac.
A mitjanit va començar a ploure, nevar i fins i tot a pedregar. Per sort anàvem ben equipats i la pluja no ens va arribar a mullar del tot. L’endemà al matí el mal temps persistia i la muntanya estava enfarinada, de manera que vam abandonar el projecte de pujar la cara nord del Pic de l’Infern i vam tornar a Vallter.

dimecres, 11 d’agost del 1976

El Cap del Guerrer, via Pitonisses

El Cap del Guerrer, via Pitonisses
Foto d'arxiu: Agulles. A la dreta, la Bola de la Partió

Escalada a Montserrat, a la regió d’Agulles. Aquell dia vam fer la via Pitonisses del Cap del Guerrer.
La via no tenia gaire història; en realitat era com un exercici de pràctiques d’escalada artificial. Des del collet del darrere de l’Aresta Brucs vam pujar recte en escalada artificial de burí, en un tram una mica desplomat però sense que la dificultat fos gaire gran (A1).
Nosaltres la vam trobar totalment equipada, de manera que no vam haver de fer cap invent per superar la paret. Després d’un bon tram d’escalada artificial, quan el pendent ho va permetre, vam sortir en lliure (IV) i en pocs metres vam arribar al cim.

RESSENYA:
El Cap del Guerrer, via Pitonisses

dimecres, 4 d’agost del 1976

Baixada a Swarzee

Descens de l’aresta Hörnli després de l’ascensió al Cerví
Després del bivac a l’aresta Hörnli, quan es va fer de dia, vam baixar en poc menys d’una hora fins al refugi Hörnli. Des d’allà, ja fàcilment pel camí normal del refugi, vam continuar el descens fins a l’estació del telefèric i posteriorment fins a Zermatt, donant per acabada l’expedició als Alps.
Poc després, es va publicar al butlletí del Centre Excursionista una petita crònica d’aquesta activitat. Tot i tractar-se d’un document antic i amb algunes faltes d’ortografia, el publiquem aquí com a document gairebé arqueològic.


dimarts, 3 d’agost del 1976

Ascensió al Cervino (4.477 m)

Ascensió al Cerví (Matterhorn) per l’aresta Hörnli
Vam sortir de nit del refugi Hörnli i vam iniciar la llarga pujada per l’aresta Hörnli en direcció al cim. L’escalada és relativament fàcil, ja que només té de tant en tant algun pas de tercer grau, però cal anar encordats i, en molts trams, assegurant.
Vam arribar al refugi Solvay, una cabana situada en plena cresta destinada només a emergències, i vam continuar progressant cap amunt. La part final és la més difícil, ja que s’hi surt per la part superior de la cara nord, per pendents gelats amb assegurances molt precàries.
Finalment vam arribar al cim. El dia era magnífic, però estàvem molt cansats i se’ns va fer tard, de manera que vam iniciar ràpidament la baixada, tan llarga i entretinguda com la pujada. Ràpels, cordes fixes i llargues desgrimpades van fer que el descens es fes interminable, fins al punt que se’ns va fer de nit quan ja no faltava ni una hora per arribar al refugi.
Amb la foscor, baixar per aquesta cresta hauria estat una imprudència, i vam decidir fer un bivac. Per sort, portàvem el duvet, aigua i xocolata, i vam poder passar la nit sense problemes.


RESSENYA:
Ascensió al Cerví (Matterhorn) per l’aresta Hörnli

dilluns, 2 d’agost del 1976

Refugi Hörnli (3.260 m)

Aproximació al Cerví des de Zermatt
El següent gran objectiu d’aquella expedició als Alps va ser el Cerví (Matterhorn), segurament la muntanya més coneguda i característica dels Alps. Des de Zermatt vam agafar un telefèric que ens va portar fins a Schwarzsee i, des d’allà, per un camí ben marcat i amb magnífiques vistes del Cerví, vam pujar fins al refugi Hörnli, que havia de ser el nostre punt de partida per atacar el cim l’endemà.
Poc després vam publicar al butlletí del Centre Excursionista una petita crònica de l’ascensió al Cerví. Tot i que és un text antic i amb una redacció imperfecta, el reproduïm aquí pel seu interès històric: