Aquesta ascensió es podria qualificar d’èpica, ja que pujar el Balaitús sense esquís, amb la quantitat de neu que hi havia a la muntanya durant la Setmana Santa de 1976, era una empresa molt complicada. Vam sortir de bon matí de Piedrafita, on havíem dormit. La nit no havia estat gaire còmoda, ja que vam dormir en un dels barracons mig enrunats de les obres de la presa del Respomuso, sense porta ni finestres.
Feia un bon dia, encara que, com és habitual en aquesta època de l’any, molt fred. Vam iniciar la marxa caminant sobre la neu, que ens arribava fins als genolls. Vam tenir sort que ja havien passat alguns excursionistes més matiners i hi havia una mica de traça oberta.
Vam pujar fins al peu de la Bretxa Latour. Aquest pas, que a l’estiu pot ser complicat, estava totalment tapat; tota la canal era plena de neu, que arribava fins a la mateixa bretxa. Vam començar a pujar la canal amb la neu fins a la cintura, gairebé nedant. La canal és dreta i ens va costar força, però finalment vam arribar a la bretxa.
A l’estiu, el pas de la Bretxa Latour se supera amb l’ajut d’unes estaques de ferro situades a mitja canal, que permeten progressar grimpant per la roca. Aquell dia no hi havia ni rastre de les estaques ni del pany de paret; tot estava completament cobert de neu.
Des de la bretxa, encordats, vam superar directament el petit tram de cresta que porta a l’avantcim i, després, ja amb menys dificultat, vam completar l’ascensió fins al cim del Balaitús. El panorama era impressionant. Vam fer algunes fotografies i vam iniciar el descens pel mateix itinerari fins a Piedrafita.
