dijous, 31 de juliol del 1975

La Filigrana i El Pingüí

La Filigrana, Montserrat
Foto d'arxiu: la Filigrana, 2012

Escalada a Montserrat, a la regió d’Agulles. Vam fer dues vies de la zona central:
  • La Filigrana, via Normal
  • El Pingüí, via Xemeneia
La Filigrana és especialment difícil, ja que supera en lliure una placa molt fina. La ressenya de la guia clàssica d’Agulles marcava un sisè grau en aquesta via, però les ressenyes de les guies modernes han rebaixat una mica el grau.
En aquella època el compromís era superior, ja que superar aquest tram tan fi sense assegurances no és el mateix que fer-ho amb un parabolt al costat.
La segona via, el Pingüí per la xemeneia, superava un tram amb tècnica de ramonage i després continuava en lliure, ja més fàcil.
Després vam fer també la via Normal del Pingüí, una via molt fàcil que puja pel darrere sense dificultat. La vam fer perquè apareixia a la guia, tot i que sense cap detall ni gràfic.

RESSENYES:



MÉS FOTOS:





dimarts, 22 de juliol del 1975

L'Elefant & La Momieta

El grup de Trinitats des de l'autopista
Foto d'arxiu: el grup de Trinitats des de l'autopista

Escalada a Montserrat, a la zona de la Trinitat. Vam fer dues vies:
  • L'Elefant, via Boy-Roca
  • La Momieta, via Normal
La via Boy-Roca de l'Elefant puja per l'enorme estrep rocós en forma de trompa que marca la cara est d'aquesta gran agulla. Vam fer dues tirades en lliure, no gaire difícils, fins a un forat on vam muntar la segona reunió.
Aquí començava la part més característica de la via, un llarg tram en escalada artificial de burí que acabava amb una reunió d'estreps. Actualment aquesta tirada està catalogada com a escalada lliure amb algun pas d’A0.
Vam sortir de la reunió d’estreps pujant ja en lliure, amb dificultat minvant fins al cim; són dues tirades normals i una petita tirada final que ens va portar de l’avantcim fins al cim.
La via Normal, malgrat la vulgaritat del seu nom, és la més clàssica i bella de les vies de la Momieta, ja que puja totalment en lliure en un magnífic exercici de finura montserratina.
La guia clàssica de Montserrat catalogava aquesta via de cinquè superior, però les guies més modernes han rebaixat el grau, potser perquè està més assegurada, encara que totes coincideixen en la seva bellesa.
La via puja per la cara sud de l’agulla i comença en un replà que trobem a la canal que separa la Mòmia de la Momieta. Des d’aquí vam iniciar un flanqueig difícil cap a la dreta fins a un bon replà on vam muntar la primera reunió. Abans d’arribar-hi ens vam poder assegurar en un pont de roca molt característic.
La segona tirada és la clau de la via; puja en vertical amb lleugeres ziga-zagues, amb força verticalitat però amb bones preses, fins a un gran forat on vam fer la segona reunió.
La tercera tirada, ja no tan difícil, puja per una canal en escalada lliure fins a una bona savina on vam muntar la tercera reunió. Des d’aquí només quedaven uns metres fàcils (III) fins al cim.

RESSENYA:
L'Elefant, via Boy-Roca
La Momieta

divendres, 18 de juliol del 1975

Intent al Posets

El Posets des del pic de Gias
Foto d'arxiu: el Posets des del pic de Gias

Des del refugi d’Estós vam sortir amb la intenció de pujar el Posets, el darrer gran objectiu de la temporada, però el temps no era gaire bo. Hi havia boira i ens vam equivocar de camí, de manera que vam anar a parar al coll de Gistaín.
A més, quan hi vam arribar ens va caure una pedregada que ens va acabar de decidir a abandonar l’empresa. Vam donar per tancada l’expedició pirinenca de l’estiu i vam tornar cap a casa.

dijous, 17 de juliol del 1975

Pics Jean Arlaud & Gourgs Blancs

Gourgs Blancs
Des del refugi d’Estós vam pujar fins al port d’Oó i, des d’allà, per la cresta, vam pujar al pic Jean Arlaud (3.065 m). És una escalada fàcil, però en un entorn espectacular, amb grans vistes sobre les valls d’Oó i d’Estós.
Després vam continuar crestejant fins al pic dels Gourgs Blancs (3.129 m). Encara volíem seguir fins a la punta Lourde-Rocheblave, però es va girar mal temps i vam considerar més prudent tornar al refugi i conformar-nos amb els dos tresmils assolits.
Ens vam quedar una segona nit al refugi.

MÉS FOTOS:





dimecres, 16 de juliol del 1975

Refugi d'Estós

Benasc
Després de la campanya del Vignemale vam venir a Benasc per fer muntanya per la vall d’Estós. Els objectius eren diversos, però el principal era el Posets, el segon cim en alçada dels Pirineus.
A Benasc, abans d’iniciar la pujada, vam fer-nos unes salsitxes de frankfurt als jardinets del costat dels safarejos. Les vam fregir amb margarina, perquè no teníem oli, però ens van agradar molt. En aquells temps no podíem anar a dinar a un restaurant.
Després de dinar vam iniciar la pujada cap al refugi; era la primera vegada que recorríem la vall d’Estós. Vam arribar al refugi i ens hi vam allotjar. Com era habitual en aquella època, no vam sopar de refugi sinó de les provisions que portàvem.

dilluns, 14 de juliol del 1975

Oulettes - Bujaruelo

Massís del Vignemale
Després de la jornada històrica del dia anterior, quan vam fer els principals cims del massís del Vignemale, aquest dia només ens quedava el llarg retorn per la vall del riu Ara fins a San Nicolás de Bujaruelo.
De bon matí vam sortir del refugi de Baysselance, vam baixar a les Oulettes de Gaube i, després de superar el coll de les Oulettes, vam iniciar la llarga baixada per tota la vall del riu Ara, fins a Bujaruelo.


diumenge, 13 de juliol del 1975

Ascensió al Vignemale (3.298 m)

Massís del Vignemale
Va ser una gran jornada de muntanya, amb l’ascensió dels principals cims del massís del Vignemale. Vam sortir de matinada de la cabana de Musolés, a la vall de l’Ara, i vam pujar fins al coll de les Oulettes.
Des d’allà ens vam enfilar per la carena fins a l’inici d’una via d’escalada: l’aresta nord-oest del pic del Clot de la Hount. La via era fàcil, ja que no passava de tercer grau, però l’ambient d’alta muntanya era   extraordinari.
Vam arribar al cim i, aprofitant l’altiplà que forma el rosari de cims del Vignemale, vam fer diversos tresmils sense haver de superar grans desnivells:
  • Pic del Clot de la Hount (3.289 m)
  • Pique Longue du Vignemale (3.298 m)
  • Pico de Cerbillona (3.247 m)
  • Pico Central del Vignemale (3.235 m)
Després, amb un bon grapat de tresmils a la butxaca, vam baixar per la gelera del Vignemale fins al refugi Baysselance i, des d’allà, fins al refugi de les Oulettes, on ens vam quedar a dormir.


dissabte, 12 de juliol del 1975

Cabana de Musolés

Cabaña de Musolés, Vall del Ara
Vam començar les activitats de les vacances d’estiu amb una visita al massís del Vignemale. Vam fer l’aproximació pel vessant espanyol, una llarguíssima aproximació per la vall de l’Ara.
El primer dia vam sortir de San Nicolás de Bujaruelo remuntant tota la vall fins a una cabana de pastors, la Cabaña de Musolés, on vam dormir.


diumenge, 6 de juliol del 1975

Pedraforca, via Pany

Escalada al Pedraforca. Després de dormir al refugi vam atacar una altra de les vies clàssiques de la paret Nord del Pedraforca: la via Pany al Collet de la Cova. És una via llarga però fàcil. Potser la més fàcil de les vies llargues del Pedraforca però té el gran ambient d'aquesta paret, a més d'algun pas característic, com el ràpel a mitja paret.

RESSENYA:


RESSENYA HISTÒRICA:


MÉS FOTOS: