L'Ànec & La Sense Nom

Escalada a Montserrat, a la zona del coll d'Agulles, al límit entre la regió d'Agulles i la dels Frares Encantats. Vam fer tres vies:

• L'Ànec, via Aresta Brucs
• L'Ànec, via Ràpel
• La Sense Nom, via Aresta Brucs

Les dues arestes Brucs eren relativament fàcils i pujaven sense massa complicació per l'aresta sud d'aquestes agulles. Només a la segona tirada de l'Ànec vam trobar un tram una mica més vertical i difícil.

La via ràpel de l'Ànec ja era més difícil, ja que pujava molt vertical per la part del darrere (nord) de l'agulla, justament per on es baixava en ràpel. Eren molt pocs metres però bastant fins, tot i que, si es feia després de superar l'aresta Brucs, es podia utilitzar la instal·lació del ràpel per assegurar el primer de corda si teníem la precaució de no retirar la corda.
Després d'aquestes escalades encara volíem fer la via Normal de l'Ou de Colom. Vam pujar la primera tirada (vegeu la primera foto de l'entrada) però vam abandonar. Poc després vam tornar a intentar-la i aquella vegada vam aconseguir-ho.

---

RESSENYES:

---

RESSENYES HISTÒRIQUES:

---

MÉS FOTOS:

---

El Calderer (2.491 m), via Estasen

Escalada al Pedraforca. Vam dormir al refugi i, al matí, vam fer la més clàssica de les vies d’aquesta muntanya: la via Estasen al Calderer, una via molt llarga però sense massa dificultat, amb alguns passos de quart grau. En total són disset tirades d’escalada en lliure fins al cim del Calderer. L’aproximació ja era tota una aventura, primer per un camí pel bosc i després per pedreres. Abans d’arribar pròpiament al peu de la via calia superar una curta canal de quart grau. El punt de partida era al costat del Dit del Rumbau, una agulla característica que de lluny no es veu perquè queda mimetitzada amb el fons de la paret. També hi ha una bauma característica. La via començava per un esperó, força dret però amb bones preses. Després de tres tirades arribàvem al pas clau de la via, un flanqueig fàcil però impressionant, amb un gran buit a sota. Arribàvem a una zona molt més fàcil, a l’indret anomenat el Jardí. Seguien uns trams senzills fins a arribar a un nou esperó, no tan dret com el del principi però també amb bona roca. L’ascensió acabava per una canal sense massa dificultat que ens portava al cim. La baixada es feia desgrimpant per la part del darrere fins a l’Enforcadura. Tampoc era difícil si les condicions de la roca eren bones.

---

RESSENYA:



RESSENYA HISTÒRICA:

---

MÉS FOTOS:

---

Gorra Frígia, via Badalona

---

Va ser una sortida d’escalada a Montserrat, a la zona de les Magdalenes. Primer vam intentar la via Mingo Arenas de la Magdalena Inferior, però no la vam poder superar i vam abandonar. Era una via totalment en lliure però sense assegurances, almenys en aquella època. No vam poder superar-la i vam rapelar des del primer burí que vam trobar.

Després vam fer una altra via, aquesta vegada amb èxit: la Gorra Frígia, via Badalona. Es tracta d’una de les vies més clàssiques de l’agulla, que puja totalment en lliure per la cara de la Gorra Frígia que mira al Monestir.

La via consta de cinc tirades. La primera i l’última són molt fàcils, però les tirades intermèdies tenen una dificultat mantinguda, amb alguns passos catalogats de cinquè grau per superar petits desploms. En aquell temps hi havia poques assegurances, i aquesta era la principal dificultat de l’ascensió.

---

RESSENYA:

---

MÉS FOTOS: (a la via Mingo Arenas)

---