L'expedició al Canigó de juny de 1973 va ser una de les primeres grans fites de la meva història a la muntanya. En aquella època llunyana, anar al Canigó era tota una aventura, i més per a nosaltres que, amb 17 anys, no teníem ni cotxe ni carnet de conduir. En aquell temps, per entrar a França encara calia tenir passaport, tot i que la
targeta de federat
informava en el seu revers que aquell document donava dret a passar la frontera per passos de muntanya.
A més, no teníem mapes de la zona ni sabíem com obtenir-ne, ja que només coneixíem els mapes de l'Alpina, però les ganes de fer aquest cim mític i llunyà eren tan grans que vam pensar la manera d'obtenir la informació necessària per portar a la pràctica. A la biblioteca del Centre Excursionista de Catalunya, al carrer Paradís, tenien una secció cartogràfica amb mapes de moltes zones de muntanya. L'entrada era restringida als socis però no demanaven el carnet, de manera que vam posar cara de soci del CEC (posat estirat) i ens vam colar a la biblioteca.
Els mapes no podien sortir de la biblioteca i no hi havia fotocopiadora, de manera que calia calcar el mapa. Eren dues fulles diferents de l'IGN i ens vam repartir la feina; en Víctor va fer la part nord i jo la part sud. Després vam enganxar els dos fulls amb cinta adhesiva i el resultat va ser un magnífic mapa esquemàtic que ens va servir per fer l'excursió sense perdre'ns.
En aquesta primera etapa, després d'un llarg viatge en tren fins a Sant Joan de les Abadesses, autobús fins a Camprodon i taxi fins a Setcases, vam fer una llarga travessia fins al refugi de Mariailles. L'itinerari va ser el clàssic: Setcases – Riera de Carboners – Coll de la Balmeta – Refugi Costabona – Coll de Pal – Esquerdes de Rojà – Pla Guillem – Refugi de Marialles.
Vam dormir al refugi, que en aquell temps no era el modern refugi que coneixem sinó una petita cabana, on hi vam trobar els guardes o propietaris, que ens van donar allotjament.
A més, no teníem mapes de la zona ni sabíem com obtenir-ne, ja que només coneixíem els mapes de l'Alpina, però les ganes de fer aquest cim mític i llunyà eren tan grans que vam pensar la manera d'obtenir la informació necessària per portar a la pràctica. A la biblioteca del Centre Excursionista de Catalunya, al carrer Paradís, tenien una secció cartogràfica amb mapes de moltes zones de muntanya. L'entrada era restringida als socis però no demanaven el carnet, de manera que vam posar cara de soci del CEC (posat estirat) i ens vam colar a la biblioteca.
Els mapes no podien sortir de la biblioteca i no hi havia fotocopiadora, de manera que calia calcar el mapa. Eren dues fulles diferents de l'IGN i ens vam repartir la feina; en Víctor va fer la part nord i jo la part sud. Després vam enganxar els dos fulls amb cinta adhesiva i el resultat va ser un magnífic mapa esquemàtic que ens va servir per fer l'excursió sense perdre'ns.
En aquesta primera etapa, després d'un llarg viatge en tren fins a Sant Joan de les Abadesses, autobús fins a Camprodon i taxi fins a Setcases, vam fer una llarga travessia fins al refugi de Mariailles. L'itinerari va ser el clàssic: Setcases – Riera de Carboners – Coll de la Balmeta – Refugi Costabona – Coll de Pal – Esquerdes de Rojà – Pla Guillem – Refugi de Marialles.
Vam dormir al refugi, que en aquell temps no era el modern refugi que coneixem sinó una petita cabana, on hi vam trobar els guardes o propietaris, que ens van donar allotjament.
2 comentaris:
La travessa que desciviu la vàrem fer tres companys per Setmana Santa del 1967.
Hi havia molt poca neu i feia bon temps, per aixó várem poder fer la travessa fins a Marialles i assolir el cim del Canigó.
La cabana que surt a la foto però, no és el refugi.
Aquest ja hi era llavors, (l'antic, no pas el d'ara).
Estava a uns cent metres més enrera, peró com érem al mes de Març estava tancat.
Recordo que no hi havia ningú a dalt la Pica (com ara, més o menys). je je.
Vàrem fer la tornada baixant cap a Castell, El Vernet, Cornellà de Conflent i Vilafranca.
Allà vàrem agafar el tren groc fins a La Guingueta d'Ix(Bourg Madame), cap problema a la frontera, tot i que teniem 17 anys i res de passaport.
La Renfe fins a Planoles, al refugi de la parróquia, a passar la nit.
una molt bona experiència.
rafaelgarciavillacampa@gmail.com
Efectivament. Una gran aventura ! En aquell temps, anar al Canigó era com una expedició.
Publica un comentari a l'entrada