dilluns, 31 d’octubre del 2016

Rincón de Alano, Peñaforca i Punta del Achar

Rincón de Alano
Hem dormit a l'alberg de Zuriza, situat a la vall més occidental del Pirieneu Aragonès, a tocar de Navarra. El dormitori és una gran sala amb lliteres, unes 100 places, que avui estava gairebé plena. El sopar va estar força bé però en aquest alberg no donen l'esmorzar fins a les 8 del matí, de manera que hem iniciat l'excursió amb horari de boletaire. Hem fet un curt trajecte en cotxe per una pista en molt bon estat fins a Taxera. Des d'aquí ja es veien els cingles que tanquen, com a muralles, l'altiplà dels Alanos i el pas de Taxera per on havíem de superar el cingle. Hem iniciat la caminada seguint una variant del GR11 fins a unes instal·lacions ramaderes on hem deixat el GR, que segueix per una petita pista, i hem agafat un camí molt ben traçat que s'enfila en direcció al Pas de la Taxera. En els darrers metres cal superar un petit tram rocòs però no arriba a la categoria de grimpada. Pel Pas de Texera entrem en un terreny totalment diferent, un altipà cobert de prats. Al fons ja es veien els nostres objectius d'avui, el Rincón de Alano i el Peñaforca. Amb un bon camí hem travessat els prats i després una zona kàrstica fins arribar a sota del Rincón de Alano. Pel dret, ja sense camí, hem superat els darrers metres fins arribar al cim del Rincón de Alano (2.357 m). Hem descansat una mica en el cim, contemplant el gran panorama pirinenc amb el Midi d'Ossau, el Balaitús, la Mesa de los Tres Reyes i moltes muntanyes més. Ben a prop hem vist també el Castillo de Acher, que és el nostre objectiu per demà. Hem fet una panoràmica circular:

Ben a prop es veia el nostre segon objectiu d'avui, el Peñaforca, el cim més alt dels Alanos. Vist des del Rincón semblava inexpugnable però ja es veia el caminet que porta a la petita cresta per on puja la via normal. Hem baixat seguint la carena fins al coll entre els dos cims, el Achar de Forca o Collado del Rincón, i hem pujat sense problemes seguint un caminet que evita les dificultats de la cresta. Hem arribat a l'avantcim, una cota de 2.391 m, paradoxalment un metre més alt que el Peñaforca oficial, on hi ha la pilona del vértex geodèsic. Una petita sifonada ens separava del cim del Peñaforca (2.390 m) on hem arribat en pocs minuts. El panorama continuava essent espectacular en un clar dia de tardor. Hem fet una nova panoràmica circular:

La baixada l'hem fet per la carena nord, seguint les fites que ens han ajudat a evitar els petits passos rocosos de la cresta. Després hem baixat a trobar l'itinerari de pujada, per sota de la zona kàrstica. Hem tornat pel camí de pujada fins poc abans del Paso de Taxera, on ens hem aturat a menjar una mica. Aquí podríem haver donat per acabada l'excursió i agafar el camí que porta directament a Zuriza però allà mateix, a sobre nostre, hi havia la Punta del Achar, un cim rocós i molt esvelt, gairebé una agulla, que ens cridava. Hem decidit arrodonir la jornada amb aquesta nova ascensió. Des d'on estàvem l'ascensió semblava difícil però ens hem posat en marxa i hem comprovat que la Punta del Achar tampoc tenia cap dificultat especial. Unes fites ens han ajudat a trobar els millors pasos, evitant les petites barreres rocoses de la cara sud de la roca. Finalment hem arribat al cim de la Punta del Achar (2.075 m), també anomenada Achar de Alano. Des d'aquí el panorama era tan espectacular com en els cims anteriors però, a més, teníem una gran visió dels dos cims que havíem pujat poc abans i del gran altiplà herbós dels Alanos. Hem fet la tercera panoràmica circular de la jornada:

Després hem baixat pel mateix camí fins al coll i pel mateix camí de pujada fins a Taxera on havíem deixat el cotxe.
Podeu veure aquí la pel·lícula de la jornada, que aquesta vegada és de producció pròpia:




ENTRADES RELACIONADES:

Pico de
Orhi, 2014
Pico de Anie i
La Mesa, 2012
GR11: Zuriza -
Ochagavía, 2002

diumenge, 30 d’octubre del 2016

Ascensió a la Peña Oroel, 1.769 m

Hem programat, per al pont de Tots Sants, una sortida per les valls més occidentals del Pirineu Aragonès. Avui hem fet el llarg desplaçament en cotxe fins a Zuriza, on tindrem la nostra base d'operacions. Pel camí hem fet una parada tècnica en el poble de Siétamo, poc abans d'arribar a Huesca, per comprar en el seu forn-pastisseria un empanadico de carabassa, especialitat de la casa. Després hem completat la jornada amb una petita ascensió a un cim prepirinenc, modest en altitud però amb una panoràmica extraordinària sobre gairebé tot el Pirineu aragonès. La Peña Oroel està situada a sobre mateix de la ciutat de Jaca i té una prominència de gairebé 900 metres, de manera que és un cim important. Ja feia anys que volia pujar aquest cim. Cada vegada que he passat per Jaca, de camí a muntanyes més altes, m'ha cridat l'atenció l'esvelta silueta d'aquest cim, voltat de grans cingles i dominant des de l'altura les valls de l'Aragón i el Gállego. Avui, si volíem aprofitar el dia, havíem de fer una ascensió curta i la Peña Oroel ens ha ofert una ascensió curta i fàcil però de gran interès paisatgístic.
Al voltant de les onze del matí ens hem posat en marxa des de l'antic Parador de Oroel, tancat des de fa uns anys. El camí, molt marcat i transitat, puja pel bosc fent llaçades i superant a poc a poc els 600 metres de desnivell d'aquesta ascensió. Després arribem al llom de la carena i ja veiem al fons la gran creu que marca el cim de la muntanya. El camí segueix la carena amb una gran panoràmica i ja gairebé sense desnivell fins al cim de la Peña Oroel (1.769 m). Avui feia un magnífic dia de tardor, sense cap núvol i amb un aire net i clar, de manera que hem pogut gaudir de les grans vistes d'aquest mirador excepcional. Hem pogut veure els cims més occidentals del Pirineu Aragonès; també es veia clarament el Vignemale i les muntanyes de la Vall d'Ordesa. Hem fet una panoràmica circular:

Després hem baixat pel mateix camí de pujada, que avui estava molt animat ja que el bon temps i el pont festiu han animat molts veïns de Jaca, de totes les edats, a pujar a aquesta muntanya, que per a ells és tot un símbol.
I aquí teniu la pel·lícula de l'ascensió, que aquesta vegada és de producció pròpia, realitzada per un sol operador a quatre mans fent fotos, fent vídeos i pilotant el dron.




ENTRADES RELACIONADES:

Tozal de
Guara, 2014
Peña
Montañesa, 2010
BTT: Rasal -
Botaya, 2005

dissabte, 22 d’octubre del 2016

Ascensió a la Dent d'Orlu (2.222 m)

Dent d'Orlu
Sortida típica de tardor, gaudint dels magnífics boscos i dels grans paisatges de l'Ariège. Avui la previsió meteorològica era dolenta per a tots els Pirienus però el Méteo France indicava que el vessant nord de la serralada quedaria lliure de la borrasca que venia del sudoest. Com més al nord, més bon temps preveia la méteo francesa, de manera que, per assegurar la jugada, hem triat la Dent d'Orlú, situada ben al nord de la carena principal dels Pirineus. És una ascensió curta i fàcil però ens ha permès gaudir de la muntanya en un cap de setmana que es presentava difícil. Després d'un llarg trajecte per carretera hem arribat a La Forge d'Ascou; des d'allà, una petita pista amb trams asfaltats ens ha portat fins al lloc anomenat Jasse de Cabane Longue, on hem iniciat la caminada. Des del cotxe ja es veia, relativament proper, el cim de la Dent d'Orlu. El camí puja molt dret pel bosc, avui amb uns espectaculars colors de tardor, fins al Serrat de la Llau, un llarg llom herbòs que porta al peu de la piràmide final d'aquest cim tan esvelt. Des d'aquest punt hem vist, al davant mateix, el cim arrodonit del Tarbéssou i més lluny el Roc Blanc. La part final de l'ascensió a la Dent és un camí molt dret que supera els darrers 200 metres de desnivell ben bé pel dret. Avui el camí estava enfangat i amb trams gelats, de manera que calia anar amb compte per evitar les patinades. Finalment hem arribat al cim de la Dent d'Orlu (2.222 m), un cim baix però amb una situació privilegiada que li dóna una gran visió panoràmica sobre aquest sector de l'Alt Ariège. Hem fet les fotos de cim i una panoràmica circular:

Hem estat una bona estona en el cim, ja que avui l'excursió era curta i teníem força temps. Hem menjat una mica i hem pres algunes imatges de vídeo amb el dron, abans d'iniciar el descens. Hem baixat pel mateix camí de pujada, gaudint del panorama, ara que el sol havia tret el cap després d'un matí força gris.
I aquí teniu la pel·lícula d'aquesta sortida. Ha estat produïda per Edicions JGB, co-produïda per Abueling films i cedida per a tots els seguidors del blog.




ENTRADES RELACIONADES:

Tarbésou amb
esquís, 2016
GR107: Mérens
Orgeix, 2015
Ascensió al Roc
Blanc, 2011

dissabte, 15 d’octubre del 2016

GR1: Gironella - Prats de Lluçanès

Segona etapa de la temporada de GR1 des de Gironella fins a les proximitats de Prats de Lluçanès. Una etapa no gaire difícil però sí bastant llarga, tota entre camps de conreu i boscos. Abans de començar la caminada, l'autocar ens ha portat al restaurant Pajares, on vam dinar en la darrera etapa, per tal d'esmorzar amb el tradicional croissant i cafè amb llet. Després el mateix autocar ens ha portat al punt de partida, just on vam acabar l'etapa anterior. La primera part passa per diverses pistes asfaltades i alguna nau industrial.  Aviat hem arribat a la petita població d'Olvan i hem travessat els seus carrers deserts. Més endavant hem arribat a un altre poblet, aquest molt més petit: Sagàs. Hem fet la foto de grup amb l'església del poble com a fons i hem seguit el nostre camí, ara per una diversitat de camins i pistes. Hem passat pel Molí de Vilalta i hem arribat al pont sobre la Riera de Merlès, que avui portava força aigua després de les darreres pluges. Des d'aquí el camí comença una bona pujada per un bosc fins a superar una petita serra. Poc després, ja de baixada, hem arribat a una pista molt ampla, on hem deixat el GR per baixar un km fins a la carretera on ens esperava l'autocar. En la propera etapa haurem de refer aquest darrer tram per reprendre el GR allà on l'hem deixat. Ja amb l'autocar, hem baixat fins a Prats de Lluçanès, molt a prop, i hem acabat la jornada amb un extraordinari dinar al restaurant Cal Baumer.


ENTRADES RELACIONADES:
GR 1
Etapa 2, 2015
GR 107
Etapa 2, 2014
GR 83
Etapa 2, 2011

dilluns, 10 d’octubre del 2016

Ascensió al Pic d'Étang Faury (2.702 m)

Étang Faury
El Pic d'Étang Faury és un d'aquells cims desconeguts a on no hi puja gairebé ningú. De fet, no el coneixíem fins fa relativament poc. El vam descobrir perquè apareix en el llibre "Pirineos, 100 cumbres" que l'inclou a la llista dels 100 cims dels Pirineus que cal fer. La via normal puja per la Vall d'Orlu passant pel refugi d'En Beys però nosaltres hem triat una ruta diferent, més llarga, però que pot fer-se en el dia, pujant per l'Estany de Llanós des del final de la carretera de la vall de Querol. Hem sortit de casa de matinada i, després de recollir en Joan a Ur, a les 8'30 començavem a pujar per un camí que, en fort pendent, ens ha portat a enllaçar amb el GR7 que recorre la vall a certa altura. Hem passat per sobre de l'Estany de Font Viva i hem arribat al peu de la presa de l'Estany de Llanós. El camí recorre tot l'Estany, llarguíssim i amb lleugeres pujades i baixades, fins arribar a una cabana de pastors anomenada de Rouzet, situada just on es troba el GR7 per on veníem, amb el GR10. Hem esmorzat al costat de la cabana i hem seguit la marxa. Després d'un petit tram comú amb el GR10 hem deixat aquest camí i hem iniciat la pujada a la Portella d'Orlu, no gaire llunyana. Hem arribat a la Portella, límit entre la Cerdanya i l'Ariège. Al davant teníem, aixecant-se sobre el llac que li dóna nom, el Pic de l'Estany Faury. Per arribar-hi cal baixar fins al llac, uns 80 metres de desnivell, i pujar per l'altra banda però nosaltres hem fet una variant: a mitja baixada hem iniciat un flanquejament en direcció a la Portella de Madides, punt d'inici de la carena final del cim. La travessia ha estat una mica accidentada perquè hi havia molta roca però hem arribat sense problemes a la Portella. En teoria estàvem ja a la via normal però no hi ha camí i només hem trobat alguna petita traça sense continuïtat i dues o tres fites. Com hem pogut, hem superat els darrers metres fins al cim del Pic de l'Estany Faury (2.702 m). El dia era magnífic i teníem al davant un gran panorama. Com que no coneixem gaire aquesta zona, hem tingut certes dificultats per reconèixer les muntanyes del voltant. Hem reconegut les més característiques com el Carlit, el Coma d'Or i el Puigpedrós de Llanós i també hem vist refugi d'En Beys amb el seu llac però hem hagut de recórrer al mapa per situar-nos millor. Hem fet les fotos de cim i una panoràmica circular:

Hem iniciat el retorn però no exactament pel mateix camí sinó que, per evitar el flanquejament que havíem fet abans, una mica incòmode,  hem baixat directament fins a l'Estany Faury, on hem retrobat el GR7 per remuntar fins a la Portella d'Orlú. Hem desfet el camí fins a la presa de Llanós però aquí, novament, hem decidit fer una variant, ja que teníem interès en comprovar com estaven els dos refugis forestals que hi ha pel camí, anomenat dels Enginyers. Baixant per aquest camí, hem comprovat que els dos refugis estaven força bé i hem arribat al cotxe quan començava a fosquejar.

ENTRADES RELACIONADES:

GR10: Besines-
La Perxa, 2009
Mortiers i
Terrers, 2008
Ascensió al
Carlit, 1974

diumenge, 2 d’octubre del 2016

Ascensió als Pics de Broate

Una vegada més, les previsions de la méteo no s'han acabat de complir i el mal temps no ens ha permès completar les activitats previstes. Ahir al vespre vam anar a dormir al refugi de Broate mentre a fora plovia lleugerament i la boira ho tapava tot. A mitja nit el cel estava ben clar i es veien gairebé tots els estels del firmament però quan ha sonat el despertador, a dos quarts de set, la situació havia canviat totalment. Tornava a ploure i una densa boira tapava els cims i bona part de la vall. Era la segona vegada que veníem a Broate per pujar el Sotllo i tot indicava que avui tampoc seria el nostre dia. Es tracta d'una ascensió relativament fàcil, ja que no té passos d'escalada però sí una cresta per on cal grimpar des del coll fins al cim; no és gens aconsellable fer l'ascensió sota la pluja...
Hem esmorzat llargament, fent temps a veure si canviava alguna cosa i podíem sortir en direcció al Sotllo però finalment hem decidit deixar-ho per a millor ocasió. Ha deixat de ploure però la part alta de la muntanya continuava totalment tapada. Per contra, a l'altra banda de la vall, els pics de Broate no es veien tan tapats i fins i tot en algun moment hi tocava el sol. S'ha reunit el gabinet de crisi i ha decidit per unanimitat intentar executar el pla B: els pics de Broate. Són més baixos que el Sotllo i no pertanyen a l'exclussiu grup dels tresmils dels Pirineus però hem pensat que valia la pena pujar-hi per poder, si mès no, complir l'objectiu principal de la sortida: gaudir de la muntanya. Els pics de Broate són molt poc visitats; ni tan sols hi ha camí, únicament algun petit tram de corriol mig perdut i algunes fites disperses però l'ascensió és fàcil. Des del mateix refugi ja es veuen al davant mateix els pendents herbosos que porten a la carena fronterera. Pujant per aquests pendents, hem arribat fins a l'Estanyol de Broate, situat a 2.620 metres. Des d'aquí es veia una marcada bretxa, a sobre mateix del llac. Hem pujat per una pedrera i en pocs minuts hem arribat a la bretxa. El Pic de Broate estava molt a prop; en pocs minuts hem arribat el primer cim de la jornada, el Pic de Broate (2.710 m). La boira ens envoltava, obrint-se parcialment en algun moment, però no ens ha permès fer la panoràmica circular. Hem retornat a la bretxa i hem iniciat la segona ascensió: el Cap de Broate. A partir d'aquí hi ha una topografia una mica confusa; un corriol ens ha permès evitar el fil de l'aresta i en pocs minuts ens ha portat fins a un cim marcat amb una gran fita. Semblava que havíem arribat al Cap de Broate però tots els GPS que portàvem ens indicaven que encara faltaven 215 metres en línia recta per a l'autèntic cim. El mapa de l'Alpina marca aquesta cota amb una altitud de 2.739 metres mentre que per a l'autèntic Cap de Broate marca una altitud de 2.733. Totalment desconcertats, hem tornat a convocar el gabinet de crisi. Hem pensat que era molt injust que el cim més alt no tingés nom, mentre que un cim secundari de molt poca prominència tingués l'honor d'aparèixer en el mapa de l'Alpina amb lletra gran. Finalment hem acordat que aquest cim seria el Cap de Broate Superior (2.739 m) i ens hem fet la foto de cim. Tampoc hem pogut fer la panoràmica circular perquè la boira ho tapava gairebé tot. Ja de baixada hem pujat una cota més (2.735 m segons el mapa de l'Alpina) i finalment el Cap de Broate (2.733 m). Posteriorment, ja a casa, hem comprovat que el mapa del l'IGN fa justícia i dóna el nom de Cap de Broate al cim principal, al qual dóna una altitud de 2.734 m.
Hem baixat per uns pendents herbosos de la cara sud fins un collet i deprés hem baixat per una valleta que ens ha portat a enllaçar amb l'itinerari de pujada. Hem arribat al refugi i, després de dinar una mica, hem iniciat la baixada fins a la presa de Montalto pel mateix camí per on vam pujar ahir. 
I aquí teniu la pel·licula d'aquesta sortida. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:
Pic de
Certascan, 2016
Pica
d'Estats, 2010
GR11: Àreu-
Tavascan, 1998

dissabte, 1 d’octubre del 2016

Refugi de Broate

Refugi de Broate
Novament hem vingut a la vall de Broate per intentar completar l'ascensió al Sotllo, que vam intentar l'any passat i no vam poder fer a causa del mal temps. Avui hem fet l'aproximació fins al refugi de Broate, un refugi de llauna, lliure i situat en un lloc estratègic per a les ascensions al Sotllo i al Guins d'Ase, entre altres. El camí no és fàcil, ja que el traçat té uns quants sectors precaris que cal superar amb intuició, equilibri i adherència, tota una combinació d'habilitats.... Hem deixat el cotxe al final de la pista que puja de Tavascan, al costat de la presa de Montalto. El camí comença fàcil i planer; en realitat és una petita pista, marcada com a GR, fins als Plans de Boavi. Al final del Pla hem passat el pont i hem seguit el camí, ben traçat i amb trams empedrats, fins a l'inici de la Vall de Sellente. Aquí hem deixat el camí principal, una variant del GR11, per agafar el camí del refugi de Broate. No és més que un corriol, amb alguns sectors poc definits i amb un parell de passos precaris per roca, al costat de les cascades, on cal anar amb compte. A més s'ha posat a ploure, de manera que el fang i la roca mullada ens han complicat una mica més l'excursió. Finalment hem arribat al refugi, on ens esperàven en Pablo i en Ferran, que ja portaven alguns dies per aquestes muntanyes. El refugi està perfectament equipat, amb lliteres per a 18 persones, flaçades, mobiliari i llum elèctric. Ens hem instal·lat i hem sopat mentre a fora seguia plovent. Finalment hem anat a dormir confiant que es complissin les previsions de la méteo que indicaven per demà un bon dia per fer muntanya.
L'àlbum conté les fotos de les dues etapes de la sortida i el track correspon a la nostra anterior pujada al refugi de Broate,  el setembre de 2015.


ENTRADES RELACIONADES:
Refugi de
Certascan, 2016
Refugi de
Broate, 2015
Refugi de
Pinet, 2010