diumenge, 27 de novembre del 1977

Intent a la Besona Inferior

Foto d'arxiu: les Bessones

Un mal dia d'escalada. Primer abandonem a la via Iglesias de la Besona Inferior i després a La Filigrana, via Original. Les cròniques de l'època no expliquen quina va ser la cuasa per la que vam abandonar

diumenge, 20 de novembre del 1977

Mallo Pisón, via Pany-Haus

Mallos de Riglos
Foto d'arxiu: los Mallos de Riglos; el primer, el Mallo Pisón

Escalada a Riglos. Primera i única escalada en aquest massís excepcional, en alguns aspectes similar a Montserrat, tot i que aquí el conglomerat està format per blocs més grans, els característics bolos de Riglos. Com que era la primera visita a Riglos vam optar per un itinerari clàssic, potser el més clàssic: la xemeneia Pany-Haus del Mallo Pisón, que apareix amb el número 59 en el llibre de les 100 millors ascensions dels Pirineus. Són 280 metres d'escalada, de gran verticalitat però no massa difícils perquè se superen en bona part amb tècnica de ramonage per una profunda xemeneia. Hi ha alguns passos de cinquè grau encara que la tònica general és el quart grau. Aquests passos més difícils es troben en els estretaments de la xemeneia, tancada per petits sostres que cal superar sortint cap a fora amb passos molt aeris. També hi ha un únic pas on cal posar un estrep, tot i que les ressenyes modernes marquen aquest pas en lliure i el cataloguen com a 6a. S'arriba al coll on acaba la xemeneia i comença la segona part de l'escalada, ara per placa, per arribar al cim. Fins aquí tot va anar molt bé i vam superar els passos sense massa problemes però quan estàvem a la segona tirada del sector final va començar a ploure. No era una pluja fina sinó un xàfec intens que en pocs minuts va deixar la roca ben mullada convertint la paret en un riu. Recordo que mentre superava algun dels petits desploms que es presenten en aquest sector final l'aigua baixava com una fina cortina per sobre la roca complicant l'escalada. Vam arribar al cim i vam iniciar el descens, que tampoc és fàcil. Per començar, 70 metres de ràpel fins al coll; dos ràpels de 30 + 40 metres sota la pluja. Després, més ràpels en remull fins arribar al ràpel de la gruta, un ràpel volat de 40 metres gairebé sense tocar mai la paret. La pluja estava en el seu punt màxim quan vam llançar la corda al buit i vam començar el ràpel extraplomat. Amb les cordes tan mullades tot era més complicat i, a més, no parava de ploure. Recordo que mentre anava rapelant l'aigua baixava a raig per la corda i m'entrava per la màniga del braç de dalt mullant-me tot. Finalment vam arribar al peu de via, ben molls però contents per haver pujat el Mallo Pisón, el cim més característic de Riglos.
Encara no havíem acabat la feina. Des de Riglos vam baixar en cotxe fins a Saragossa, ja que en Toni estava fent el servei militar i havia de tornar a la caserna; havia deixat el petate amb l'uniforme en el cotxe ...

diumenge, 13 de novembre del 1977

La Talaia Gran, via Cervera-Raul

Des del Monestir de Montserrat vam fer la llarga aproximació per Sant Jeroni, fins al Coll del Migdia, on comença la via Cervera-Raul a la Talaia Gran, una via llarga i fina que puja per l'aresta sud d'aquesta agulla.
La via Cervera-Raul és una de les clàssiques arestes de Montserrat. Puja per tota l'aresta sud de la Talaia amb varietat de passos però bàsicament en lliure de força dificultat. Després de dues tirades en lliure en terreny una mica descompost (IV, V) arribem a un mur vertical que cal superar en escalada artificial de burí (5 metres). Després sortim en lliure amb finura montserratina per arribar a la tercera reunió.
La quarta tirada és la més difícil. Tenim al davant un tram desplomat; flanquejem uns metres a la dreta fins que podem superar el pas en lliure difícil (V+) i seguim en lliure fins a la quarta reunió. Amb una tirada fàcil arribem al cim de l'agulla adosada a la Talaia. Després de fer reunió baixem una mica per poder passar a la paret de la Talaia, on trobem un altre pany de paret vertical que superem en artificial. Després sortim en lliure difícil; aviat minva la dificultat i arribem a la reunió des d'on ens queden dues tirades no tan difícils (IV, III) que ens permeten arribar al cim de la Talaia Superior.
És una via de gran bellesa, una de les millors que hem fet a Montserrat, amb dificultat però amb bona roca i la verticalitat justa per gaudir d'una magnífica escalada.
Des del cim baixem en ràpel per la cara oposada i després per la canal de l'est per retornar al peu de via. Després vam retornar baixant per la Canal del Migdia fins a Santa Cecília i des d'allà per la carretera fins al Monestir

diumenge, 6 de novembre del 1977

La Panxa del Bisbe & La Mòmia

La Mòmia, Montserrat
Foto d'arxiu: al cim de la Mòmia, novembre 2008

Escalada a Montserrat, a la zona de Sant Benet. Fem dues vies:
La Normal de la Panxa del Bisbe surt del petit collet de la part contrària de la via Pel Davant. Després de pujar uns metres, comença un llarg flanquejament a la dreta fins arribar a un repà herbós on muntem la primera reunió. Des d'aquest punt només queda una fàcil grimpada fins al cim.
La Normal de la Mòmia és tot una clàssica que hem repetit diverses vegades. Després de pujar per una curta canal fins a l'indret conegut com a Jardí de la Mòmia, flanquejem a l'esquerra fins a una gran bauma on podem fer reunió. Després ve el tram més compromès de l'ascensió: pugem directament en lliure de tercer amb passos de quart grau, amb bones preses però sense assegurances (en aquell temps) fins al cim.

    dimarts, 1 de novembre del 1977

    L'Elefant, via Cerdà-Pokorski

    L'Elefant, via Cerdà-Pokorsky
    Foto d'arxiu: ermita de Sant Salvador. Maig 2018

    Escalada a Montserrat, a la zona de la Trinitat. Fem la via Cerdà-Pokorski a l'Elefant. És una via poc freqüentada, que puja totalment en lliure per la cara nord de l'Elefant. La primera tirada és curta i ens porta fins a una cornisa ben marcada, on fem la primera reunió. La segona tirada és la clau de la via i puja uns 30 metres en vertical, amb passos de cinquè i sense bones assegurances (en aquell temps), fins a una savina on muntem la segona reunió. És una tirada de finura montserratina amb la manca d'assegurances característica de l'època. La tercera tirada ja no és tan difícil i ens porta directament al cim amb 20 metres d'escalada de tercer grau amb algun pas de quart.
    Després volíem fer la xemeneia Barriere-Gil, als Flautats, però abandonem. Les cròniques de l'època no detallen les causes de l'abandonament i no recordo res, però imagino que la xemeneia no ens devia agradar gaire perquè les ressenyes  parlen d'una canal descomposta i sense assegurances...