dissabte, 29 de juny de 1974

Roca Plana, via Anglada-Guillamon

Roca Plana, Figaró
Una nova visita al Figaró per practicar l'escalada al Sot del Bac. Fem dues vies:
La primera és una via relativament difícil, amb un pas especialment fi que supera una llosa mont llisa. Justament en el pas clau de la via, en Ramon va fer un "saque" i va quedar penjat de la corta. Per sort, la via estava ben assegurada i l'incident no va passar d'un ensurt.
Després de practicar l'escalada lliure a la Roca Plana, vam anar a l'altra banda del Sot del Bac per fer, per primera vegada, una via amb tècnica d'escalada artificial. Fins aquest dia no havíem utilitzat mai els estreps, de manera que es tracta d'una iniciació. La via triada no és, en realitat, una via sinó simplemente un petit pany de paret d'uns 10 metres que acaba en una feixa per on se surt caminant.


dilluns, 24 de juny de 1974

La Roca de la Partió

La Roca de la Partió
Foto d'arxiu: La Roca de la Partió i refugi d'Agulles

En el dia de Sant Joan, després de dos dies d'estada al refugi Vicenç Barbé, en la tercera jornada vam fer un parell de vies molt properes al refugi: 
  • La Roca de la Partió, via Normal
  • La Roca de la Partió, via Vendrell
Les dues són en lliure i de certa dificultat. A més, son poc repetides; podíem dir que són per a col·leccionistes. Després de fes aquestes dues vies vam baixar al Coll de Guirló, on havíem deixat el cotxe, ja que en aquella èposa s'hi podia pujar en cotxe tot i que la pista no estava en gaire bon estat. 

diumenge, 23 de juny de 1974

Escalada a Agulles

Agulla dels Espeleòlegs
Foto d'arxiu: Agulla dels Espeleòlegs, desembre 2013

Segona jornada d'aquesta sortida d'escalada a Montserrat, després de dormir al refugi Vicenç Barbé seguim escalant a Agulles. Avui fem tres vies:
  • Agulla dels Espeleòlegs, via Aresta Brucs
  • Agulla del Sol Ponent, via Aresta Brucs
  • Miranda de les Boïgues, via Aresta Brucs
Tres vies clàssiques de dificultat mitjana, que encara no havíem fet, totes es lliure. L'Agulla dels Espeleòlegs per l'Aresta Brucs és la típica aresta montserratina, amb dificultat mitjana però amb un parell de passos difícils, catalogats de cinquè grau, a la sortida de la reunió. La dificultat més gran, a part de la sortida de la reunió, és que no hi ha assegurances en tota la segona tirada.
De l'Agulla del Sol Ponent ja havíem fet la via Normal, més fàcil, i ara fem aquesta aresta, també de quart grau, que puja per placa en lliure, molt més elegant que la Normal. 
Finalment, l'Aresta Brucs de la Miranda de les Boïgues segueix la mateixa tònica d'escalada en lliure per l'aresta amb dificultat de quart grau. És més llarga que les anteriors i, encara que la dificultat no passa del quart grau, tampoc no té pràcticament cap assegurança. 
Després de l'escalada, tot i que era la verbena de Sant Joan, vam anar a dormir al refugi que en aquella època era lliure i el guarda només pujava de tant en tant a donar un cop d'ull. No vam fer cap celebració especial ni vam tirar petards ni vam fer cap foc de Sant Joan sinó que vam anar a dormir aviat, ja que l'endemà volíem seguir escalant a Agulles.

dissabte, 22 de juny de 1974

La Màquina de Tren & La Peluda

La Màquina de Tren, Montserrat
Foto d'arxiu: La Màquina de Tren, desembre 2012

Vam venir a Montserrat per passar tres dies escalant per la zona d'Agulles i dormint en el refugi. El primer dia vam fer dues vies:
  • La Màquina de Tren, via Aresta Brucs
  • La Peluda, via Aresta Brucs
Dues vies sense massa dificultat però inèdites per nosaltres en aquell temps i totalment en escalada lliure.
L'Aresta Brucs de la Màquina de Tren puja per l'aresta sud d'aquesta agulla montserratina amb passos de tercer i quart grau. El pas més difícil el trobem a la meitat de la segona tirada quan cal superar un petit desplom en lliure (IV+). Superat aquest pas seguim per la mateixa aresta, ja sense dificultat, fins al cim de l'agulla.
La via de la Peluda segueix també l'aresta sud amb passos de tercer i quart grau i comença amb un petit flanquejament des de la canal per anar a buscar el centre de la paret.
Després de completar aquestes dues vies vam anar a dormir al refugi Vicenç Barbé, que en aquella època era lliure. 

    diumenge, 16 de juny de 1974

    Ascensió al Pic de l'Infern (2.860 m)

    Dormim al refugi de Núria i al matí, pel coll de Noucreus i la cresta fronterera, pugem fins al Pic de l'Infern (2.860 m). Retornem pel mateix camí. Hi ha força neu a la muntanya malgrat que estem a mitjans de juny.

    dijous, 13 de juny de 1974

    La Bitlla & La Carnavalada

    La Bitlla
    Foto d'arxiu: panoràmica de la part central d'Agulles

    Escalada a Montserrat, regió d'Agulles. Vam fer un parell de vies:
    • La Bitlla, via aresta Brucs
    • La Carnavalada, via Aresta Brucs
    La Bitlla és una agulla molt esvelta al costat de la Bola de la Partió. La via Aresta Brucs resegueix tota l'aresta amb passos difícils de quart grau sostingut amb algun pas de quart superior. La tirada clau és la segona, que comença superant una curta canal, molt dreta però amb bones preses. Després supera un tram molt dret de finura montserratina, que ens porta al cim. Des del cim tenim una vista privilegiada de la Bola de la Partió, que des d'aquí tenim gairebé al damunt.
    Després de superar la Bitlla vam anar a La Carnavalada, molt propera, i vam fer l'Aresta Brucs, una via que puja per aquesta aresta sense massa dificultat però acaba amb un petit pas desplomat, curt però intens, catalogat de cinquè grau. Va ser una ascensió històrica perquè aquest va ser el prmer cinquè grau que vam superar.

    diumenge, 9 de juny de 1974

    Escalada a Agulles

    Foto d'arxiu: des de la Savina Superior, setembre 2008

    Anem a Montserrat, a la regió d'Agulles. Fem tres vies:
    • La Boteruda, via Aresta Brucs
    • El Gep Llarg, via Aresta Brucs
    • Agulla del Capdamunt, via Aresta Brucs
    Les tres vies les fem per primera vegada i pugen per la cara que mira als Brucs. La primera, la Boteruda, té un pas una mica fi (IV+) a la sortida de la reunió; la resta de la via no passa del tercer grau.
    El Gep Llarg és més fàcil, amb passos de tercer i tercer superior i puja en lliure per tota l'aresta sense un itinerari definit. Només cal anar buscant els millors passos.
    La tercera via és la més difícil, especilament la segona tirada que supera un pas molt vertical i fi per superar la bola del cim. És un cas atípic perquè la majoria de les vies clàssiques han anat baixant de graduació al llarg dels anys però aquest pas de l'Agulla del Capdemunt estava catalogat de quart grau quan la vam fer i actualment apareix catalogat de quart superior o cinquè grau. 

    diumenge, 2 de juny de 1974

    Ascensió al Carlit (2.921 m)

    Vam pujar amb tren des de Barcelona, primer fins a la Tour de Carol amb la Renfe i després amb el tren del SNCF fins a Porté-Puymorens, on vam dormir. En aquell temps no hi havia internet per buscar allotjament ni tampoc hi havia tanta oferta com ara de gîtes d'ètape o similars, de manera que anàvem a l'aventura però en el poble de Porté-Puymorens vam preguntar i un home (crec recordar que ens va dir que era l'alcalde) ens va donar allotjament. Vam dormir amb els sacs de dormir en un garatge. Al matí vam iniciar una llarga travessia. Primer fins a l'Estany de Llanós i després directament al Carlit. Per aquesta banda el Carlit no és tan fàcil com per la via normal que puja de Les Bulloses sinó que cal pujar per canals pedregoses i molt dretes. A més, com que encara estàvem a primers de juny, hi havia força neu a les canals de la cara Nord per on pujàvem. Amb piolet i grampons vam superar la pujada i vam arribar al cim de la Pica del Carlit (2.921 m), el cim més alt del Pirineu Oriental. Vam baixar per l'altra banda, per la via normal fins a Les Bulloses. Des d'aquí hi ha una llarguíssima carretera que porta a Mont Lluis; vam començar a baixar per la carretera però fent auto-stop per si hi havia sort i ens podíem evitar els quilòmetres d'asfalt. Vam tenir sort i ben aviat un cotxe ens va agafar, portant-nos fins a Mont Lluis. Vam anar a dormir a una pensió i al matí vam agafar el tren groc fins a Bourg Madame, vam passar caminant per la frontera i vam agafar el tren a Puigcerdà per tornar a casa.