El mapa del tresor



Avui en dia, pujar el Canigó és una ascensió fàcil, tot un clàssic, des del modern refugi de Marialles. Encara és més fàcil des del refugi de Cortalets, a on es pot pujar en cotxe quan la pista està oberta o en taxi 4x4 quan la circulació està restringida.
Però quan vam anar per primera vegada al Canigó, la cosa no era tan fàcil. L'expedició al Canigó de juny de 1973 va ser una de les primeres grans fites de la meva història a la muntanya. En aquella època llunyana, anar al Canigó era tota una aventura, i més per a nosaltres que, amb 17 anys, no teníem ni cotxe ni carnet de conduir. La millor manera d'anar-hi era sortir de Setcases realitzant una llarga travessia per les Esquerdes de Rojà i el Pla Guillem.
En aquell temps, per entrar a França encara calia portar el passaport, tot i que la targeta de federat informava en el seu revers que aquell document donava dret a passar la frontera per pasos de muntanya. A més, no teníem mapes de la zona ni sabíem com obtenir-ne, ja que només coneixíem els mapes de l'Editorial Alpina que no arribaven a França. Evidentment, tampoc teníem GPS perquè encara no s'havia inventat.
Malgrat tot, les ganes de fer aquest cim mític i llunyà eren tan grans que vam pensar la manera d'obtenir la informació necessària per portar a la pràctica l'ascensió. A la biblioteca del Centre Excursionista de Catalunya, al carrer Paradís, tenien una secció cartogràfica amb mapes de moltes zones de muntanya. L'entrada era restringida als socis però ja hi havíem anat alguna vegada i sabíem que no demanaven el carnet per entrar. 
Vam anar al local del CEC; fent cara de socis de l'entitat (posat estirat, ben pentinats, aspecte de bona familia i més catalans que el pa amb tomàquet) i ens vam colar a la biblioteca.
Aviat vam localitzar els mapes de l'IGN francès, però aquells mapes no podien sortir de la sala i no hi havia fotocopiadora, de manera que els havíem de calcar. 
Eren dues fulles diferents del mapa i ens vam repartir la feina; en Víctor va calcar la part nord i jo la part sud. Després vam enganxar els dos fulls amb cinta adhesiva i el resultat va ser un magnífic mapa esquemàtic amb corbes de nivell i cotes, que ens va servir per fer l'excursió sense perdre'ns.
Aquell document va ser com el mapa del tresor per a nosaltres perquè ens va guiar per muntanyes que fins aleshores ens eren totalment desconegudes: les Esquerdes de Rojà, el Pla Guillem, la cabana de Marialles, la Xemeneia ... i el Canigó.


2 comentaris:

Jorge ha dit...

¡Qué bueno! Un montañero lleva en la sangre ese espíritu de aventura que en cierto sentido nos mantiene unidos a aquella ilusión infantil que imaginaba dragones, duendes o gigantes en la forma de una nube o de un árbol centenario en medio del bosque. O que soñaba con barcos piratas y tesoros ocultos en remotas islas.
Colarse en la biblioteca del Centre Excursionista de Catalunya para calcar unos mapas topográficos franceses con 17 años denota una iniciativa y un amor por la montaña poco comunes. A mí no se me habría ocurrido en la vida.

Blog de Muntanya ha dit...

Pues tienes razón. En esa época no teníamos los recursos que existen ahora. No había Internet ni GPS y la información había que buscarla. Nosotros nos buscamos la vida y fuimos a buscar la información allá donde estaba: en la biblioteca del CEC !